23/11/2009 - 06:00h - laMalla.cat

Objectors

 

Publicat al diari Avui el 28 de març del 1988.

Encara hi ha pintades. N'acabo de veure una del MOC, a la façana de l'Hospital de la Creu Roja, al meu barri. Fa així: "La Creu Roja segrestarà objectors: rebel·la't amb causa!"

No tinc res personal contra els militars, perquè l'any que vaig fer la mili m'ho vaig passar d'allò més bé, encara que per causes del tot alienes a la cosa militar. Ara bé: accepto que tots hem de complir la condemna bíblica de guanyar-nos el pa de cada dia, però no que els nascuts homes estiguem condemnats, a més a més, a un any de servei militar. Que no és una condemna? I tant, que ho és. La prova és que, tant a la mili com a la presó, tothom té la fal·lera de comptar els dies que falten per recuperar la llibertat. Quin delicte hem comès, per haver de fer el servei? No hi ha manera de saber-ho. Passa com en la història del senyor K, protagonista d'El procés de Kafka, que mai no sap de què se l'acusa.

Fer la mili és servir la pàtria? Costa de creure, perquè a Euskadi o a Catalunya el sentit de pertinença nacional no coincideix gens amb la pàtria de les forces armades espanyoles. És servir la societat? Tampoc. Cadascú ja serveix la societat a la feina en què treballa, i els més actius, afiliant-se a més a alguna associació. La mili obligatòria augmenta l'eficàcia militar? En absolut. Els exèrcits nord-americà i britànic, que són dels més eficients del món, els formen professionals, no pas reclutes.

La mili és una condemna absurda, i el servei civil que es proposa als objectors de consciència és una condemna substitutòria. Aviat, si ningú no hi posa remei, a entitats com la Creu Roja hi haurà els qui treballen, els voluntaris i els condemnats forçats. Un mal assumpte.

La nostra societat no va cap endavant ni va cap endarrere, sinó que viu alhora progressos i regressions. Un dels progressos que hem viscut aquí és, sens dubte, la supressió del servei militar obligatori.

 

27/7/2009 - 06:00h - laMalla.cat

CCOO i la democràcia

 

Publicat al diari Avui el 30 de novembre del 1987.

Des del punt de vista democràtic, el primer que crida l'atenció del recent congrés confederal de Comissions Obreres és el pluralisme de tendències i el debat sense embuts, la manca de falses unanimitats. El congrés ha respectat les minories, fins al punt que no ha estat escombrada de la nova direcció ni la més petita de les tres tendències. A més, la tendència majoritària era formada per corrents diferents. Ja sé que tots plegats són comunistes, que ha estat, per tant, una pluralitat comunista, però el mèrit democràtic hi és igual.

La segona cosa a destacar és que amb l'aclamació del fins ara secretari general, Marcelino Camacho, Comissions ha aplaudit de fet la lluita esforçada i decidida de tot el sindicat per arribar a l'actual règim democràtic.

En tercer lloc, amb l'elecció del jove Antonio Gutiérrez com a primer dirigent, Comissions ha apostat per la vitalitat del sindicalisme, cosa que vol dir jugar fort a favor de l'aprofundiment de la democràcia. Perquè democràcia no solament significa eleccions, sinó també pluralitat de centres de poder. Convé que a la societat civil hi hagi organitzacions fortes i independents, que defensin els diferents sectors socials. Si el poder es concentra massa, es va a parar a un Estat totalitari com el soviètic, que ja es veu que és una cosa que no rutlla i que no convé.

Comissions Obreres és, doncs, tres vegades democràtica. Perquè practica la democràcia interna, perquè en temps de dictadura lluita per aconseguir la democràcia, perquè en època de llibertat mira d'aprofundir la democràcia.

La idea de la democràcia entesa, entre altres coses, com a pluralitat de centres de poder, expressada en aquest article meu de fa més de vint anys, em continua semblant ara una idea del tot convincent.

 

29/1/2009 - 06:00h - laMalla.cat

Endevinalla

 

Publicat al diari Avui el 8 de juny del 1987.

Endevina endevinalla: què és el que tenen en comú el Futbol Club Barcelona i les Comissions Obreres de Catalunya? Que totes dues entitats tenen Joseps Lluïsos manaires. Fred, fred. Que ni en Núñez ni en López no es presenten a les eleccions de demà passat. Fred. Que no hi ha cap poeta entre els seus dirigents. Freeeed, i a més: on s´és vist un poeta dirigent? Doncs Ventura Gassol, que era poeta, l'autor de Les tombes flamejants, va ser conseller de Cultura de la Generalitat republicana, i avui dia trobaríem més d'un poeta que... Deixem-ho, que no és pas d'això, que parlem ara. Tornem-hi. Que cap de les dues empreses no cotitza a la Borsa de Barcelona. Glaçat. Que ni en Josep Lluís Núñez ni en Josep Lluís López Bulla no ballen dansa contemporània tan bé com en Cesc Gelabert. Glaçaaaat. Ni claqué tan bé com en Fred Astaire. Prou de dir ximpleries, eh! Que el Barça és més que un club i Comissions és més que un sindicat. Tebi. Que, si s'ho proposen, tant els culés com els cocos poden omplir tots sols els carrers de Barcelona. Calent, calent. Que tant Comissions com el Barça han repartit més de cent mil carnets. Ja crema. Que són les dues grans associacions de la nostra societat civil. Justa la fusta! En efecte, és això, la societat civil catalana la formen el Barça i Comissions Obreres i unes quantes entitats menors.

A l'hora de rellegir aquest article meu, la distinció elemental entre forma i contingut em va com l'anell al dit. El contingut és inexacte: el Reial Automòbil Club de Catalunya ja era i és encara una entitat civil tan potent com Comissions o el Barça. En canvi, la forma -sobretot l'estructura narrativa- em sembla rodona, modèstia a part.

1/1/2009 - 22:00h - laMalla.cat

L'Enric Àngela

 

Publicat al diari Avui l'11 de maig del 1987.

La mort és sempre una mala passada. Però la d'algú que tenia tota una vida per davant és una cosa que subleva la sang. És el cas de l'Enric Àngela, fulminat per un infart el setembre de l'any passat. L'altre dia la seva gent el va recordar, durant el sopar dels premis Layret-Seguí, que ja tenen set anys d'existència. L'endemà, primer de maig, va començar el congrés constituent de la Confederació Sindical de Catalunya, una opció progressista i nacional -ell preferia aquest mot al de nacionalista.

La CSC té prop de set-cents delegats sindicals, al voltant del 2 per cent dels de Catalunya. Ja sap el que vol ser quan serà gran: com l'ELA basca. Però ha de créixer força, si vol arribar-hi. Una passa endavant serà la probable incorporació a la CSC de tres petits sindicats. Una altra, el previsible bon resultat a les eleccions sindicals de les administracions públiques. També hi pot contribuir la decisió presa la setmana passada per Esquerra Republicana establint que els afiliats que són assalariats s'hi enquadrin. Unió Democràtica ja s'havia pronunciat abans en el mateix sentit. I podria rebre altres suports polítics. Però l'hora de la veritat serà a les eleccions sindicals del 90; la CSC, segons Lluís Llerinós, el seu secretari, es proposa arribar al 10 per cent dels delegats, aprofitant el planter dels encara nombrosíssims no afiliats. Crec que el creixement de la CSC, que no té per què fer-se a costa de les altres centrals sindicals, l'hem de veure amb simpatia, perquè ajuda a vertebrar més la societat civil catalana.

Rellegeixo ara aquest article i m'adono que, com l'Enric Àngela, jo també prefereixo el mot nacional al de nacionalista. A Europa la paraula nacionalista s'associa a Hitler, a Mussolini, a Le Pen. A Espanya l'hauríem d'associar només a Franco i als neofranquistes del PP i no pas al nostre catalanisme.

 

4/12/2008 - 06:00h - laMalla.cat

Unió de Pagesos

Article publicat al diari Avui el 20 d'abril del 1987.

La revista de la Unió de Pagesos de Catalunya, La terra, acaba de convertir-se en quinzenari, superant l'etapa mensual. Ben feta, dirigida pel periodista Humbert Roma, amb més de quinze mil exemplars, és una mostra de l'empenta del sindicat del camp.

Fundada l'any 74, la Unió de Pagesos va reunir el seu congrés constituent el novembre del 76. Volia defensar l'explotació familiar agrària, representar els qui treballen directament a la terra o a les granges. Ho fa. Es declarava unitària. Ho és: agrupa quasi tots els pagesos sindicalment actius i hi conviuen una majoria d'independents amb afiliats a tots els partits. Es declarava independent. Ho és: ho sap bé tant el departament d'Agricultura d'aquí com el ministeri d'Agricultura d'allà. Es declarava democràtica. Ho és, fins a l'exageració: cap dirigent alliberat del treball quotidià a la terra o a la granja; res de culte a la personalitat; direcció àmplia i col·legiada; debat lliure i permanent.

Decisiva a l'hora de vertebrar la Catalunya rural, escola de quadres democràtics, no només s'hi han format centenars de sindicalistes pagesos, sinó també molts dirigents d'administracions públiques, cosa que no li ha valgut pas cap tracte de favor: de diner públic, la Unió de Pagesos només en rep uns deu milions l'any. A Catalunya, les cámaras agrarias, fòssil vivent del franquisme rural, reben uns mil milions anuals. És a dir, cent vegades més!

Pobres però eficients, a la Unió de Pagesos no hi ha un pam de brut. Quan em reencarni, naixeré pagès per poder-m'hi afiliar.

Admirem persones, admirem obres d'art. Podem admirar, també, una organització? I tant que sí! Aquest article de l'hemeroteca personal expressa i argumenta la meva admiració, l'any 1987, cap a la Unió de Pagesos, el sindicat del camp.