10/10/2011 - 06:00h - laMalla.cat

La llengua pròpia del PSC


Publicat al Diari de Barcelona el 20 de febrer del 1992.

Les eleccions són el moment central de la vida democràtica, en el qual el debat sobre les idees i els projectes no és només un dret sinó una obligació. La frase anterior la faig meva, però no és meva. És de Jordi Font Cardona, secretari de Cultura del PSC. Apareix en un dels escrits aplegats al llibre Papers de política cultural, que acaba de publicar Edicions 62. És una obra excepcional, perquè l'autor és un polític professional que escriu tan bé com un professional de l'escriptura. És, a més, una obra important, perquè Jordi Font Cardona pertany al rovell de l'ou de l'obiolisme i, per tant, és representatiu de tot el socialisme català. El llibre té un sol defecte, inevitable en un home de partit, i és el partidisme: el PSC no s'equivoca mai, CiU no n'encerta ni una i els altres partits no existeixen. Fora d'això, és un llibre molt interessant, més que res perquè és sincer. Parla sobretot de política cultural, àrea que l'autor va dirigir a l'Ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat ("la ciutat de l'Hospitalet és feta per no existir, trossejada per dins i desdibuixada  per fora") i que ara coordina a la Diputació de Barcelona.

Aquests textos de combat, que van des del 1979 fins al 1991, també parlen de llengua. Els primers anys la prioritat és: que la llengua no ens divideixi, som un sol poble, hem de ser una sola comunitat nacional. Els últims anys, ja assolit el primer objectiu, la prioritat és fer avançar la normalització, perquè el català sigui de veritat la llengua pròpia de Catalunya. Són dues idees que compartim tots els catalanistes, en el sentit idiomàtic del terme. Per tant, hauríem de donar la raó a la portada de l'últim número de Debat Nacionalista, ocupada per una fotografia de Jordi Font, i que diu: "El PSC, un partit nacional".

Però parlem-ne una mica més. Contrastem la teoria amb la pràctica. No hem d'exigir a cap partit -ni a cap persona- una coherència absoluta, perquè, tal com ha dit H.M. Enzensberger, la coherència total du al fanatisme. Però sí que hem de demanar un grau suficient de coherència, per sota del qual una de dues: o el discurs perd credibilitat o la pràctica perd legitimitat. I em temo que aquest és el problema nacional i lingüístic del PSC; que és un partit molt cohesionat, però poc coherent.

I no em refereixo ara a la relació del PSC amb el PSOE i el Govern de l'Estat, tan fecunda i alhora tan fàcil de criticar, sinó al que fa el PSC aquí. D'una banda, els papers obiolistes de Jordi Font ("la integració de tots en una mateixa comunitat nacional el 1991 és ja del tot irreversible"); d'altra banda, Raimon Obiols, diumenge passat, demanant el vot dels immigrats, dels castellanoparlants, que es veu que formen una comunitat definida. D'una banda, la revista La Municipal, editada íntegrament en català per l'Ajuntament de Barcelona; de l'altra, la revista La rosa de Barcelona, publicada pel PSC de Barcelona, més de la meitat en castellà. El portaveu de l'equip de govern municipal, Antonio Santiburcio, és alhora el primer secretari de la Federació de Barcelona del PSC: va de catalanista a l'Ajuntament i de castellanista al partit.

Tot plegat fa mal efecte. Potser el PSC vol que els ciutadans de Catalunya visquem juntos pero no revueltos? Potser el PSC, pel que fa a la llengua, té una doble personalitat, com el Dr. Jekill i Mr. Hide?

Només hi ha una cosa millor que llegir i és rellegir. Aquest aforisme, des que el vaig escriure, encapçala aquest bloc: 150 articles reeditats ja i tres anys de vida, la setmana que ve. Anys d'aprenentatge.  



5/9/2011 - 06:00h - laMalla.cat

La llengua de la publicitat


Publicat al Diari de Barcelona el 16 de gener del 1992.

Vull fer, de bon començament, una declaració de principis: sóc partidari de la plenitud del català, sense restriccions. No cal que ho digui, prou que es nota sempre. Així i tot, he volgut dir-ho d'entrada i ben clarament, perquè la llengua de la publicitat no és només un tema recurrent sinó també -i és curiós- polèmic. La setmana passada, en aquest mateix diari, un interessant article de Joaquim Mallafrè incitava al debat a partir de la pregunta habitual: per què hi ha tanta publicitat en castellà en mitjans de comunicació en català?

Discrepo de la pregunta. M'explicaré. Qui pregunta ja respon, canta Raimon. El plantejament habitual sobre la llengua de la publicitat és que els grans àmbits de comunicació són tres: premsa escrita, ràdio i televisió, i que la publicitat que inclouen forma part indestriable del mitjà. Fins i tot hi ha persones de bona fe que veuen els mitjans de comunicació en català com a zones alliberades, precursores de la nostra plenitud idiomàtica.

A veure si ens entenem. El progrés de qualsevol canvi planificat, com ara la normalització lingüística, és sempre desigual. Uns àmbits avancen més ràpid, altres més a poc a poc, n'hi ha fins i tot que reculen. La premsa, la ràdio i la televisió en llengua catalana fan, sí, un paper precursor. Però la publicitat no l'hem de veure, com és per exemple la informació esportiva, com un apartat de cada mitjà de comunicació, sinó com un àmbit comunicatiu independent, que pot fer servir un suport propi (tanques, cartells, bustiades) o pot llogar espais en diaris i revistes, en emissores de ràdio i de televisió. I qui paga mana.

Els nostres mitjans de comunicació -i són nostres tots els que consumim la gent de la nostra àrea idiomàtica- no és normal que rebutgin cap anunci a causa del seu contingut, fora de casos extrems, com ara pornografia dura o propaganda feixista. Ni tampoc en rebutgen a causa de la llengua. Diari de Barcelona i El Punt són diaris en català i inclouen anuncis en castellà. Però amb El Periódico i La Vanguardia passa a l'inrevés. Podríem, doncs, capgirar la pregunta inicial: per què hi ha tanta publicitat en català en mitjans de comunicació en castellà? La resposta és invariable: la publicitat és en tots els aspectes -el lingüístic també- un àmbit comunicatiu independent.

A l'hora de segmentar la publicitat ens hem de fixar en els anunciants (les agències influeixen en la qualitat de la llengua emprada, però no en la tria). Tenim tres blocs essencials, que són l'institucional, les grans empreses i la petita publicitat. Les dues primeres publicitats són les decisives, perquè es contracten a l'engròs i perquè, des de l'òptica sociolingüística, tenen un notable efecte multiplicador. La publicitat institucional té, més que cap altra, l'obligació d'usar la llengua pròpia d'aquí, perquè l'afecta de ple la legislació democràtica vigent en matèria lingüística.

Cal felicitar, per tant, CiU perquè els anuncis de la Generalitat són sempre en català; també cal felicitar els grups parlamentaris del PSC, IC i ERC perquè a l'hora de criticar el volum i el contingut de la publicitat autonòmica no n'han qüestionat l'idioma i s'han identificat així amb l'ús integral de la nostra llengua. Molt bé també El Corte Inglés, que anuncia les rebaixes al metro íntegrament en català, malgrat que la direcció del metro rebaixa cada dia més l'ús de la llengua pròpia de Catalunya, Barcelona inclosa.

El títol no enganya: aquest article meu de l'olímpic any 1992 que ara reedito és, certament, una reflexió sobre la llengua de la publicitat.


22/8/2011 - 06:00h - laMalla.cat

Civisme lingüístic


Publicat al Diari de Barcelona el 9 de gener del 1992.

Amb els valors cívics passa una mica com amb les paraules i és que són molt difícils de canviar, perquè funcionen com a axiomes, o sigui, com a coses indiscutibles, gairebé inconscients. Enterrem expressions envellides perquè ja no ens fan falta; per exemple, mocador de farcell. Instaurem valors nous perquè ens calen; per exemple, el civisme ecològic. Però capgirar un costum molt arrelat és francament difícil. Ara, si la nostra societat nacional no genera un civisme lingüístic nou i contrari a l'imperant des de fa dècades, mai no arribarem a veure la plenitud del català.

Un civisme lingüístic nou, sí. El vell ja el coneixem. Obliga els catalans a enraonar en castellà als forasters. Per què? Doncs perquè sí. Que perquè sí no és cap raó? Doncs perquè parlar en català a la gent de fora "és de mala educació" i "és una falta de respecte". Vet aquí dues frases desafortunades que han fet fortuna. Com també el costum d'adreçar-se en castellà als desconeguts. I el de passar-se al castellà quan en un grup hi ha algun castellanoparlant. Però avui dia els castellanoparlants de la nostra àrea idiomàtica no són forasters, viuen aquí, molts hi han nascut i tot; a més, entenen el català. I la gran majoria dels forasters de debò -els turistes- no saben ni català ni castellà.

Els catalanoparlants que enraonem a tothom en català som quatre gats, tenim un costum que és una excentricitat. Gràcies a la política lingüística d'aquests anys, que ha treballat molt la imatge del català, és una excentricitat amb prestigi, això sí. A més, entre els catalanoparlants que es passen cada dos per tres al castellà regna una certa mala consciència. Vivim un canvi de la percepció, de l'actitud general, però encara no del comportament.

Que els catalanoparlants visquin en català és una cosa que no es pot aconseguir només des de les institucions. Aina Moll, fa prop de quatre anys, declarava: "Jo no puc posar una pistola al pit de la gent. Només puc reclamar-ho i fa vuit anys que ho reclamo! I els castellanoparlants, molts d'ells, ho reclamen i no ho aconsegueixen. N'hi ha que ja es pensen que els volen marginar: si els demano per favor que em parlin en català i no ho fan deu ser que no me'n volen parlar. És la rutina, és l'hàbit aquest que està infiltrat fins al moll dels ossos."

Hem arribat al coneixement, almenys passiu, del català entre gairebé tota la població. I a la mala consciència dels qui haurien d'enraonar més en català i no ho fan. I al prestigi de l'excentricitat de parlar a tothom en català. Però el gran canvi qualitatiu seria que el gruix dels catalanoparlants enraonessin sempre en català i que els altres s'incorporessin activament al català, perquè, ben mirat, això del bilingüisme passiu, que un enraoni en una llengua i que l'altre contesti en una altra, és una cosa de bojos, de manera que hauria de ser una pràctica de transició, que duri només uns quants anys.

Quants? Doncs fins que arribi la convicció i sobretot el costum real de parlar tot el dia en català. Per què? Doncs perquè sí i, a més, perquè passar-se al castellà sense necessitat "és de mala educació" i "és una falta de respecte". Si el nou civisme lingüístic, que ja existeix en alguns ambients, es generalitza entre nosaltres en tan pocs anys com s'ha estès el civisme higiènic, la normalització del català anirà com una seda. Si no, malament rai.

Aquest article meu del Diari de Barcelona va rebre el premi Serra i Moret, concedit per la Direcció General d'Acció Cívica de la Generalitat de Catalunya. Reprodueixo el tros de l'acta que fa al cas, datada a Barcelona el 6 d'abril del 1992. Fa així: "El jurat del X premi per a obres sobre civisme Serra i Moret, integrat per Albert Abril, Francesc Candel, Joaquim Ferrer, Antoni Kirchner, Ignasi Riera i Oleguer Sarsanedes, en l'apartat d'articles periodístics, vol destacar l'elevada participació i la qualitat dels treballs presentats i atorga el guardó al titulat Civisme lingüístic de Joan Tudela. El jurat menciona com a finalista l'article Els drets dels xaperos d'Ivan Tubau i fa una especial menció del conjunt d'articles presentats per Salvador Cardús i Teresa Pàmies i del presentat per Santiago Cucurella. Aquest veredicte ha estat adoptat per majoria."



 

15/8/2011 - 06:00h - laMalla.cat

Voluntariat idiomàtic

Publicat al Diari de Barcelona el 2 de gener del 1992.

Amargar-nos la vida, la nostra única vida, a causa del català no és pas bo, ni per a nosaltres ni per a la causa. Per tant, una de dues: o passem olímpicament del català o fem alguna cosa útil. Suposem que tenim la sort o la desgràcia de pertànyer a l'àmplia minoria de persones preocupades per la nostra llengua i que no ens hi volem professionalitzar, perquè ens guanyem la vida d'una altra manera. Si és així, podem fer un parell de coses útils, que són a l'abast de tots els ciutadans. L'una, individual, viure en català (en parlarem la setmana que ve); l'altra, col·lectiva, actuar de forma organitzada, però on?

Fa poques setmanes, a Tortosa, en la segona trobada de sociolingüistes, Jordi Sánchez (de la Crida) i Jordi Solé Camardons (de Llengua Nacional) es van referir, precisament, a l'activisme lingüístic. Tots dos van limitar-se a parlar dels grups que han vingut a aquest món més que res a defensar la llengua catalana. És natural. Són els únics que actuen en aquest camp. L'assenyat Òmnium Cultural, l'espectacular Crida, la nova Llengua Nacional i entitats per l'estil fan un paper social que, des d'una òptica catalanista, s'ha de veure amb simpatia, cosa que no vol dir haver d'estar d'acord amb totes i cadascuna de les coses que diuen i fan aquests grups.

Ara bé, les entitats d'aquesta mena han d'enquadrar tots els daixonses? A veure com n'hem de dir, primer de tot. Activisme lingüístic? Els mitjans de comunicació fan servir sovint el terme activista com a sinònim de terrorista, de manera que és un mal assumpte. Militància idiomàtica? Tampoc, perquè militar és un verb de l'antifranquisme i la transició, o sigui, anacrònic. Si en diguéssim voluntariat idiomàtic potser hi sortiríem guanyant, perquè s'assembla a voluntariat olímpic (universalitat) i a voluntariat social (solidaritat) i, d'entrada, tapa la boca a aquells que titllen qualsevol iniciativa catalanista de tancada i insolidària

Les associacions com Òmnium, la Crida i Llengua Nacional, han d'enquadrar tot el voluntariat idiomàtic? Jo penso que no. Els voluntaris, com més millor, que vulguin dedicar una part del seu temps lliure a impulsar la normalització del català haurien d'actuar també -i sobretot- dins de l'associacionisme diguem-ne normal (el que també tenen tots els països normals). No vull dir infiltrar-s'hi com si fossin extraterrestres, sinó organitzar-se allà mateix on cadascú es troba: a l'associació de pares d'alumnes, a la secció sindical, a l'ateneu, al col·legi professional. En aquest sentit, el voluntariat idiomàtic només hauria d'adaptar -copiar, per dir-ho sense embuts- la fórmula que ha inventat el moviment per la igualtat de la dona. Els grups feministes són febles, però la força organitzada del feminisme és extraordinària, perquè existeixen secretaries o vocalies de la dona a les confederacions sindicals, a les associacions de veïns, als col·legis professionals i una mica a tot arreu

Això que diem ha estat aplicat amb èxit, si més no, en un cas, la dinàmica Associació de Veïns de Sant Andreu, a Barcelona, que compta amb una vocalia de normalització lingüística, dedicada no solament a actuar dins de l'entitat, sinó també a incidir de portes enfora, a tot el barri de Sant Andreu.

L'extensió del voluntariat idiomàtic, compatible amb l'existència de serveis lingüístics professionals a l'interior de les grans organitzacions, hauria de ser, penso jo, un dels objectius importants de la política lingüística dels pròxims anys.

Alguns anys després de la publicació d'aquest article meu, el voluntariat idiomàtic va rebre un impuls molt potent. Curiosament, va ser una oferta a l'àmbit civil feta des de l'Administració pública: les parelles lingüístiques, tot un èxit que encara dura. Els pares de la criatura van ser Enric de Vilalta, director a Cornellà del Consorci per a la Normalització Lingüística, i Lluís Jou, aleshores director general de Política Lingüística. El nom que ha triomfat, però, és el de voluntariat lingüístic. Jo mateix l'he fet meu. Un dels cent aforismes lingüístics que publico al meu llibre Llengua i comunicació fa així: "El voluntariat lingüístic és una forma de voluntariat social realment digna d'elogi."


8/8/2011 - 06:00h - laMalla.cat

Termòmetre idiomàtic


Publicat al Diari de Barcelona el 19 de desembre del 1991.

Algunes coses no podem mesurar-les. Imaginem-nos que inventem un aparell per avaluar la felicitat. En diríem alegròmetre, o tristòmetre, depèn. Ens indicaria exactament la temperatura de l'ànima. És una possibilitat de l'existència que fa riure i fa por alhora; o sigui, és kafkiana, és a dir, inversemblant i alhora possible, còmica i alhora terrible. Algunes coses no hem de voler mesurar-les.

En canvi, les coses econòmiques sí que les mesurem, i ben fet que fem. Un pot dir una frase inspirada com ara aquesta: avui dia, referir-se als ingressos bruts anuals és l'única manera seriosa de parlar del que guanya una persona, i tothom dirà: sí senyor. Una informació pot explicar que els governants valoren positivament l'IPC mentre que els sindicalistes afirmen que s'ha descontrolat, i tothom pensarà: sempre fan igual. Parlant (amb xifres) les persones s'entenen.

La llengua, a quina categoria pertany? A la de les coses mesurables o a la de les intangibles? La situació idiomàtica hauria de ser mesurable, perquè la normalització lingüística s'alimenta de dues ciències que s'assemblen més a l'economia que no pas a la filosofia (que ens permet de construir un pensament sobre la felicitat, com va fer Bertrand Russell). Són la política (que des de
Maquiavel és una ciència) i la sociolingüística.

Però com hem d'avaluar l'estat de la nostra llengua? Vet aquí un problema i no pas recent. L'any 1985, vaig publicar a El Món vint entrevistes amb la intenció de compondre una radiografia sociolingüística, però el diagnòstic va ser contradictori. Josep M. Nadal i Modest Prats deien: "Des d'un punt de vista històric, la llengua catalana pitjor que ara no ho havia estat mai."  Francesc Vallverdú, en canvi, deia: "A la nostra àrea idiomàtica anem avançant cap a la plenitud sociolingüística de la nostra llengua." Com pot ser que homes que viuen al mateix país i en la mateixa època, que tenen la mateixa honestedat intel·lectual i la mateixa formació, es contradiguin així?

Més. Si estudiem el padró de Barcelona veurem que cada cop més gent entén, sap llegir, sap parlar i sap escriure el català, o sigui, que el progrés de la normalització és imparable. Però si agafem el metro i parem l'orella i anotem la llengua de les converses, constatarem que Barcelona viu més que res en castellà. En què quedem?

I és que no disposem d'uns indicadors lingüístics clars, i ens fan molta falta. En aquest sentit, té un gran mèrit que a la segona trobada de sociolingüistes, els dies 2 i 3 de desembre a Tortosa, dos ponents abordessin el problema. Josep M. Aymà va fer una distinció molt útil entre mesurar (obtenir dades objectives) i avaluar (fer-ne una interpretació) i va fer un esbós del que podria ser l'índex de la normalització lingüística, equivalent a l'índex de preus al consum. Joan Solé Camardons va presentar la metodologia del que podríem anomenar auditoria lingüística d'una organització, capaç de mesurar i avaluar tant l'ús idiomàtic com la qualitat de la llengua emprada.

Potser ha arribat l'hora de potenciar l'Institut de Sociolingüística Catalana, que ara és ben bé com la ventafocs: pobra i prometedora. Hauria de poder fer auditories lingüístiques a empreses, administracions i entitats, i hauria de fer públic cada any l'índex de la normalització. Així, quan parléssim de la salut del català, sabríem de què parlem.

Han passat molt anys des que vaig publicar aquest article al Diari de Barcelona i, en matèria d'indicadors lingüístics, la feina feta ha estat força, però no ha estat prou. La feina pendent és encara molta. De les coses que ens falten en diré només una. Si algú vol saber la difusió d'un diari digital -laMalla, sense anar més lluny- clica a internet OJD Interactiva i feina enllestida. En canvi, si el que ens interessa de saber és la qualitat lingüística d'un diari en català, no existeix cap indicador equivalent, renovat mes a mes, que ens ho digui.



25/7/2011 - 06:00h - laMalla.cat

Fa falta un programa negre


Publicat al Diari de Barcelona el 5 de desembre del 1991.

Girona enamora, però Barcelona ens empadrona. Això se'ns nota a l'hora de dissecar. Entenguem-nos. La bíblia vermella de sant Pompeu ens revela que dissecar vol dir "preparar (un animal mort) per conservar-lo amb aparença de viu", però també vol dir "analitzar minuciosament" alguna cosa. Una polèmica nacional, per exemple. O dues. Tothom ha dit que Banyoles, pàtria d'adopció del famós negre dissecat, és subseu de la Barcelona olímpica, i és veritat, però és una veritat efímera, només durarà uns quants dies de l'any del Senyor de 1992. En canvi, ha passat inadvertit el fet que Banyoles pertany al bisbat de Girona, que existeix des de fa setze segles. Les dues polèmiques nacionals han sorgit a la mateixa jurisdicció episcopal, tant el debat sobre si el negre en qüestió ha de treballar o no en un museu com la discussió sobre si això de la publicitat institucional és massa o no. Tothom hi ha dit la seva, llevat del negre de Banyoles, que calla com un mort.

Deixem ara de banda el color negre, perquè tot i alhora no es pot dissecar. En la guerra verbal s'hi val tot; el fang de la polèmica sobre els anuncis de la Generalitat ha esquitxat des de la Santa Mare Església fins el providencial president Pujol. Fins i tot hem hagut de veure com era atacada la cosa més sagrada de totes, la deessa Salut. Alguns subversius han arribat a l'extrem d'afirmar que fumar, beure i fer el dròpol sí que és vida. Tot s'ha posat en qüestió. Tot? No pas tot. Ningú no ha criticat el fet que els anuncis de la Generalitat són sempre i a tot arreu en català. Es veu que la gent troba que és normal. O no se n'adona. O no hi dóna importància. Això -i no és broma- és un èxit de la política lingüística de la Generalitat.

Fem ara la dissecció d'un cas contrari. A les jornades sobre la llengua que fa mesos va convocar IC, el sociolingüista Francesc Vallverdú hi va arribar d'allò més content, perquè l'acabaven d'atracar, però en català! Tothom el va felicitar. Que quan ens atraquen en la llengua del país, en comptes de tenir un disgust, tinguem una alegria patriòtica, això no és normal. Ja va dir el mallorquí Josep Maria Llompart que la nostra llengua serà normal el dia que els atracaments es facin en català.

Com convèncer els delinqüents? Les institucions no es poden adreçar a les associacions de lladres i assassins perquè no n'hi ha. Malament rai, si n'hi hagués: seria allò del crim organitzat, que diuen als telefilms, l'únic lloc on sí que atraquen en català. Els delinqüents no viuen fora de la societat. Però els defensors de la llei i l'ordre i els que en viuen al marge formen, tots plegats, un món a part, el de la novel·la negra i el cinema negre. El mal és que aquí jutges, policies i proscrits comparteixen una mateixa llengua de treball, que és el castellà. Ara en català només funcionen els mossos d'esquadra que vigilen algunes presons, però és de témer que, en contacte amb la realitat, es castellanitzin.

Què cal fer?, demanava Lenin vint-i-dos anys abans de ser dissecat. Doncs un programa global de normalització lingüística d'aquest món que novel·listes i cineastes anomenen negre, incloent-hi la policia estatal i la Guàrdia Civil. L'actuació a les policies locals, que Miquel Reniu va anunciar la setmana passada, les restes del naufragi de les campanyes normalitzadores de l'Administració de Justícia i els catalanitzats col·legis professionals d'advocats poden servir de llavor per tirar endavant un gran programa adreçat a tot aquest món en què la situació del català és tan negra.

Un cop rellegit aquest article meu del 1991, podríem preguntar-nos: vint anys després, què se n'ha fet, dels protagonistes? A veure.  El negre dissecat de Banyoles va tornar a l'Àfrica negra, on va ser enterrat amb tots els honors... i després oblidat: la seva tomba és víctima de la deixadesa, perquè ningú no en té cura. La publicitat institucional continua existint, però no és tan intensa com abans, i val a dir que, almenys la de les nostres principals institucions (Generalitat, Ajuntament de Barcelona, Diputació de Barcelona) continua expressant-se sempre i a tot arreu en català. La llengua dels atracaments -però- continua sent el castellà. Pel que fa a la policia, el desplegament dels mossos d'esquadra com a policia integral ha fet que tinguem, actualment, una policia catalana. Però les presons són un forat negre de la política lingüística: malgrat que Catalunya és l'única comunitat  que gestiona les presons, allà dins la megafonia és sempre en castellà i els funcionaris s'adrecen sempre en castellà als presos.




4/7/2011 - 06:00h - laMalla.cat

Els mals dels cursos de català


Publicat al Diari de Barcelona el 14 de novembre del 1991.

Són una de les coses més sòlides que fa l'Administració lingüística. Hi assisteixen cada any milers d'adults. Només a la ciutat de Barcelona, els cursos que han començat el 15 d'octubre n'apleguen prop de sis mil. La didàctica per a l'ensenyament del català a la població adulta està ben concebuda i prou experimentada. Però aquests cursos pateixen alguns mals.

Un dels mals és que no se sincronitzen amb les proves de la Junta Permanent de Català. Els professors del Consorci per a la Normalització Lingüística preparen els alumnes perquè puguin obtenir el certificat A (coneixements orals bàsics de català), el B (coneixements elementals, orals i escrits) o el C (coneixements mitjans). Però quan l'alumne acaba el curs queda desemparat. Ha d'anar tot sol a apuntar-se a la Junta Permanent, que tanca la inscripció quan arriba al nombre màxim de places previst. És com si, quan algú va a una autoescola perquè vol el carnet de conduir, li diguessin que allà l'ensenyaran, però que de l'examen ells no n'han de fer res, perquè és cosa de la Direcció Provincial de Trànsit, de manera que ja s'ho farà amb la paperassa, les dates i tot plegat. Les persones que es matriculen als cursos del Consorci per a la Normalització haurien de quedar automàticament inscrites a les proves de la Junta Permanent. I el mateix hauria de passar amb les aules, com les de l'associació Rosa Sensat, especialitzades en cursos de nivell D (coneixements superiors) i específics.

Un altre dels mals és la mortaldat que hi ha entre els alumnes. Són molts els que es matriculen -total, només val tres mil peles- i hi van un parell de dies i ja no hi tornen... fins que s'apunten a un nou curs, que tampoc no acaben. Caldria un control informatitzat dels alumnes, de manera que els qui causen baixa per deserció no poguessin tornar-hi durant dos o tres anys. Entre això i la sincronia amb la Junta Permanent aquests cursos guanyarien seriositat.

Un altre dels mals és la indefinició estratègica. Els centres d'autoaprenentatge s'han de tancar o han de multiplicar-se? Quina és exactament la composició social de l'alumnat? Hi predominen aquells que aprecien el català com a símbol o aquells altres que el necessiten per la feina? L'assistència a un curs es tradueix després en un canvi del comportament lingüístic? Existeix una demanda oculta, és a dir, gent que aniria a aquests cursos però que no els coneix? I així, mil preguntes. De la mateixa manera que hi ha un gabinet de didàctica, hauria d'haver-hi també un equip d'estudis de planificació aplicats a l'ensenyament del català als adults.

Però el gran interrogant de fons d'aquests cursos, obra del Consorci per a la Normalització i de la xarxa de serveis municipals de català que encara no s'hi ha integrat, és si realment serveixen per fer avançar la normalització. Com que d'estudis no n'hi ha, totes les respostes valen. Jo comparteixo la dels qui pensen que no fan pas que augmenti l'ús del català. Si al costat d'aquesta
oferta de cursos per a tots els ciutadans n'hi hagués una altra, igualment extensa, dins de les empreses i les administracions -per als treballadors- i a l'interior de les entitats -per als socis- potser la resposta variaria, però no gaire. És el context global que ha de canviar. Però com que tot i alhora no es pot resoldre, ja va bé que existeixen aquests cursos. Poc o molt, fan forat. I de mica en mica s'omple la pica.

Els mals dels cursos de català del 1991, la majoria, amb els anys, s'han resolt. Però continua viva la gran qüestió de fons: com aconseguir que, si augmenta el coneixement general del català, creixi també l'ús social efectiu de la nostra llengua.  



27/6/2011 - 06:00h - laMalla.cat

Els cursos de català


Publicat al Diari de Barcelona el 7 de novembre del 1991.

Hauríem de normalitzar el debat sobre el català. O sigui, parlar-ne com aquell qui enraona d'una cosa normal. L'economia, per exemple. Oi que no vivim obsedits per la política macroeconòmica i els escenaris de futur? Ens interessen també el preu del diner, la reconversió agrària, la temporada turística, el rebut del gas. Coses més concretes. Doncs amb el català hauríem de fer el mateix. No limitar-nos a debatre la política lingüística global i el futur de la nostra llengua, sinó descendir a les coses concretes. Una d'aquestes coses és l'ensenyament del català a la població adulta. Ara fa pocs dies ha començat un nou any acadèmic i hi ha hagut una allau inesperada de matriculacions. Per què?

Una de les conclusions del simposi sobre l'ensenyament del català que va tenir lloc el setembre a Vic deia: "Cal prendre les mesures per garantir la possibilitat que totes les persones adultes que ho desitgin puguin disposar d'una oferta adequada i de qualitat de cursos de català, que ha de tendir a preparar-les per a un ús efectiu de la llengua." És un bon objectiu per als anys noranta, però és ben segur que no ha pogut influir en l'increment de l'alumnat dels cursos que han començat el 15 d'octubre.

Només a la ciutat de Barcelona, en comptes dels 250 cursos de fa un any, se'n fan 35 més. A tot Catalunya, s'ha passat de 700 a 800 cursos. A més, la mitjana d'alumnes per curs, que l'any passat era de 21, ara és de 26. Com cal interpretar aquestes dades del Consorci per a la Normalització Lingüística? Hi han influït tres factors principals.

El factor estructural: aquests cursos tenen un mercat assegurat ben bé fins a l'any 2001. Molta parròquia la generen les mancances lingüístiques del nostre sistema educatiu, perquè no és veritat que tots els nois i noies acabin l'ensenyament obligatori amb uns coneixements mitjans de català suficients. Molta clientela provindrà de la nova immigració, tant la que va néixer nord enllà, com diria Salvador Espriu, com l'altra, la que va tenir la mala sort de néixer sud avall, com diria Pere Quart. I hi ha, és clar, els clients de tota la vida, els adults que van ser escolaritzats només en castellà i que no deixaran l'escena tan aviat com pretenen alguns sociolingüistes, perquè no tenen cap pressa per anar al cementiri i ben fet que fan.

Un factor conjuntural, claríssim: la famosa sentència 46/1991 del Tribunal Constitucional. Els magistrats inapel·lables han desestimat el recurs del Govern de l'Estat contra la llei de la funció pública de la Generalitat i, per tant, queda clar que "en el procés de selecció haurà d'acreditar-se el coneixement oral i escrit de la llengua catalana". Molts aspirants a funcionari han anat a corre-cuita a apuntar-se a un curs de català.

Un altre factor conjuntural, opinable: l'enrenou polític sobre la qüestió nacional. D'una banda, Àngel Colom afirma que ens trobem en la via cap a la independència i que falten poques estacions per arribar-hi. De l'altra, Raimon Obiols avisa que els immigrats hauran d'agafar el tren per anar-se'n, foragitats pels ultranacionalistes, però que tranquils, que ell els acompanyarà. Com que ningú no vol anar-se'n, ni sol ni ben acompanyat, com que tothom vol quedar-se aquí, tant si Catalunya és dependent com si és independent, més d'un ha pensat: saps què?, aprendrem català, que no fa cap nosa i potser ens farà servei.

Els cursos de català per a persones adultes són, des de sempre, una de les eines més importants de la nostra política lingüística. Vet aquí, en aquest article de la meva hemeroteca personal, un primer diagnòstic sobre la qüestió tal com es plantejava ara fa vint anys. La setmana que ve en parlarem més.



  

13/6/2011 - 06:00h - laMalla.cat

El present del català

Publicat al Diari de Barcelona el 17 d'octubre del 1991.

Amb això del català passa una mica com amb el medi ambient. Tothom sap que cal redreçar la situació, que convé donar un cop de timó per capgirar la inèrcia heretada i instaurar una dinàmica nova. Tots tenim mala consciència. La feina a fer és urgent i és immensa.

Però hi ha una diferència espectacular. Els polítics encarregats del medi ambient no pretenen convèncer-nos de res. Van per feina. Fan coses. Després, això sí, en presumiran, mostraran l'obra feta a l'aparador de la publicitat institucional. En canvi, la Generalitat de Catalunya a hores d'ara encara mira de convèncer-nos de la importància i de la necessitat de la normalització lingüística. I no cal. Ja n'estàvem convençuts quan Franco va plegar veles; a més a més, la política lingüística dels primers anys va consistir, precisament, a proclamar que el català és cosa de tots. Ens ho deia aquella nena tan simpàtica que es deia Norma. Però els anys passen, la nena s'ha fet gran i, segons les penúltimes notícies, treballa d'actriu de pel·lícules eròtiques. Insistir a voler sensibilitzar l'opinió pública, francament, és perdre el temps i llençar els diners. Si no és que la campanya publicitària és només el pròleg d'una acció transformadora de la realitat lingüística. Llavors sí. Aleshores fa el paper que la doctrina militar assigna a l'artilleria: preparar el terreny, perquè després la cavalleria i la infanteria l'ocupin. L'artilleria tota sola no pot guanyar cap batalla.

Que consti que les campanyes publicitàries d'autopropaganda de la normalització del català, sense una actuació seriosa al darrere, no són una possibilitat remota. Són reals. Què en queda, de la campanya a bars i restaurants? Gairebé res. Només uns vocabularis, que els establiments no fan servir, i uns cartellets en català pansits i a punt de jubilar-se. Què en quedarà, de la recent campanya en el món de l'automòbil? Gairebé res tampoc.

La nova campanya -el català, eina de feina- vol fomentar l'ús de la nostra llengua en el món del treball. Serà com les altres? Parlem-ne. Aquesta vegada hi participen quatre departaments de la Generalitat: el de Cultura, el de Treball, el d'Indústria i Energia i el de Comerç, Consum i Turisme. Això és bo, però no ens ha d'enlluernar. Més valdria que el pressupost, que és escarransit, fos més gran, encara que el gestionés una sola direcció general -la de Política Lingüística-. A més, hi falta un departament -el d'Agricultura, Ramaderia i Pesca- perquè la pagesia també treballa. A la campanya s'hi han adherit confederacions sindicals i organitzacions empresarials. Això és bo, però no ens ha d'enlluernar. Els dirigents civils signen a favor de qualsevol causa noble que truqui a la porta; el que compta és el que realment fan o deixen de fer després. A més, hi falten els col·legis professionals i les cambres de comerç, que són tan influents com els sindicats i les patronals.

Malgrat tot, hi ha indicis que aquest cop la campanya serà productiva. És a dir, que a l'hora d'avaluar-la a través d'indicadors lingüístics objectius podrem constatar un avenç del català a les empreses. Ja ho veurem. Tenim més d'un any, que és el que ha de durar la campanya, per examinar la situació lingüística en el món del treball. Podrem deixar de banda l'exercici estèril de preveure la salut de la nostra llengua al segle XXI i ocupar-nos del present del català en aquest àmbit decisiu. La campanya té, si més no, el mèrit de situar el debat lingüístic en un terreny pràctic.

Fa vint anys, quan vaig publicar-hi aquest article, el Diari de Barcelona tenia dos-cents anys d'edat, que aviat és dit. Les campanyes de què parlava en aquesta columna ja són història, però la reflexió de fons encara és ben vigent.



 

23/5/2011 - 13:15h - laMalla.cat

Llibertat, per a què?

Publicat al diari Avui el 8 de setembre del 1989.

Llibertat, per a què? preguntava Lenin. Els comunistes es malfiaven de les llibertats, les qualificaven de burgeses, perquè hi veien solament la llibertat dels poderosos per aixafar els de baix. El remei que van aplicar als règims comunistes va ser pitjor que la malaltia que volien guarir. Però ara que tants comunistes d'aquí i de fora opten per la renovació, i ben fet que fan, haurien d'anar en compte de no llençar per la borda tot el bagatge ideològic, perquè hi ha coses que encara són vàlides; per exemple, la malfiança contra la llibertat dels poderosos. Penso que no solament els comunistes renovadors sinó tots els progressistes hem d'adonar-nos que, com que les llibertats són indestriables, hem d'admetre la llibertat dels poderosos però com un mal menor, per preservar la llibertat de tothom. Per què dic ara tot això? No és per justificar-me retroactivament de res, perquè jo mai no he estat comunista, i sempre he defensat la llibertat sense restriccions. En parlo perquè fa al cas, davant la infàmia que ha comès el felipisme contra els valencians.

Josep-Vicent Marquès, l'altre dia, escrivia que el poder no accepta la iniciativa privada que no té ànim de lucre. "La cobdícia és respectable; l'acció popular continua sense ser-ho. El govern espanyol ha decidit destruir la iniciativa de 100.000 ciutadans i 100 ajuntaments valencians que van aportar 400 milions de pessetes per poder veure TV3 a la comunitat valenciana. Ha esclafat una iniciativa social."

Felipisme és llibertat? Sí, però per als peixos grossos, més que no pas per als peixos petits, que som la immensa majoria. En comptes de considerar la llibertat dels poderosos com un mal menor que convé mantenir a ratlla, el felipisme la consagra com un bé absolut; en canvi, reprimeix la llibertat dels ciutadans i de les associacions populars com ara Acció Cultural del País Valencià.

D'això se n'hauria de parlar a la campanya electoral. El futur de la televisió, siguem francs, és més transcendental que el futur del Senat.

Rellegir ara aquest article meu del 1989 em suggereix dues reflexions. L'una és mundial: el descontrol de la llibertat dels poderosos és la raó principal de la gran crisi econòmica que patim. L'altra reflexió és valenciana: les eleccions del 22 de maig que acabem de viure confirmen l'aclaparadora hegemonia institucional del PP, enemic declarat de la nostra llengua, però alhora aporten una dada esperançadora per a un futur redreçament idiomàtic i cultural de la societat valenciana: Compromís i Esquerra Unida tindran una representació notable a les Corts valencianes i a l'Ajuntament de València.