9/5/2011 - 06:00h - laMalla.cat

La televisió del felipisme

 

Publicat al diari Avui  l'1 de setembre del 1989.

El territori visiu ha esdevingut tan important com el territori real. La majoria de la gent veu la vida a través de la finestra televisiva. Em refereixo a la vida col·lectiva, la que hi ha més enllà de l'horitzó d'una existència personal. Entendre la vida, doncs, aviat voldrà dir entendre la televisió. No entendre el que diu, que això ja ho entén tothom, ni entendre com ho diu, que això només interessa als professionals del mitjà, sinó entendre per què ho diu.

Els que disposen de canals de televisió o en volen tenir expliquen que els mou el propòsit de servir-nos, informar-nos, distreure'ns, formar-nos. La veritat, però, és més prosaica.

La primera de les tres grans funcions d'una televisió és la de captar audiències perquè puguin empassar-se la publicitat. L'important, doncs, són els anuncis, no els programes. Els concursos o els telefilms o els llargmetratges són l'esquer per fer-nos picar l'ham, que són els espots. Així la televisió va conformant un estil de viure... i de gastar.

L'altra funció és la política, especialment notable a les televisions continentals europees. S'assembla a l'anterior. Es tracta de captar audiències per als espais informatius, a través dels quals es pot influir en les opinions polítiques i, sobretot, en el vot electoral.

La tercera funció, que sovint ens recorda Josep Gifreu, és la nacionalitzadora. Això de la televisió sense fronteres és una enganyifa. Avui que el mercat tendeix a desaparèixer com a ingredient d'una identitat nacional, l'espai televisiu n'ocupa el lloc, i ajuda a assentar la llengua nacional i la consciència nacional. El mercat únic europeu serà, alhora, un espai televisiu compartimentat en nacions.

És en aquest marc que el felipisme tira endavant el seu projecte estratègic, que impedeix la nostra plenitud nacional com a catalans. Una sola nació, Espanya, una sola llengua nacional, el castellà, una sola consciència nacional, l'espanyolitat, i cinc grans cadenes, dues públiques i tres privades, al servei d'aquest objectiu. Que hi hagi una mica de desconnexions regionals i unes quantes televisions autonòmiques en el sentit més restrictiu del terme no canvia gaire les coses.


A Catalunya, la llengua catalana és hegemònica a la ràdio i ara també a la premsa diària que comprem al quiosc. Però el català és sense remei una llengua minoritària en el consum televisiu a casa nostra. El mal ve del felipisme. Efectivament, quan vaig publicar a l'Avui aquest article que ara reedito a laMalla, Felipe González va deixar lligada i ben lligada la minorització de la nostra llengua a l'àmbit televisiu. Algunes coses han canviat des del 1989: ara TVE no emet publicitat, l'oferta televisiva s'ha fragmentat força, la teleporqueria triomfa a tot arreu, algunes cadenes mundials com la CNN o Al-Jazeera capten grans audiències. Però, des del punt de vista idiomàtic, a Catalunya continuem patint la televisió del felipisme.




 

21/2/2011 - 06:00h - laMalla.cat

El català aparent

 

Publicat al diari Avui el 16 de juny del 1989.

Ara, aquí, l'alternativa no és entre puristes i llicenciosos, entre el heavy i el light: el dilema és entre el català i el català aparent. En qualsevol llengua, el lèxic és superficial, l'ortografia és una convenció. L'estructura, allò que fa que una llengua sigui ella mateixa i no una altra, la formen la fonètica i la sintaxi. Doncs bé. El català aparent consisteix, fonèticament, en un apitxament general, amb la desaparició de les sonores en tots els contextos: dins d'una paraula o en un enllaç fònic, i la reducció de les vocals neutres a a en totes les posicions i, sintàcticament, en la substitució dels pronoms febles i una equivalència total i constant amb el castellà. El català aparent no és res més que un dialecte nou del castellà. No el defensa cap lingüista, el català aparent, senzillament hi és. I s'escampa com una taca d'oli. Alerta, que una llengua golafre se'n pot menjar una altra substituint-la (és el perill que corre el basc) però també dialectalitzant-la (és el risc del gallec). Però no ens enganyem. El català aparent pot jugar un paper sociolingüístic positiu, comparable al que va fer el xava en una altra època, com a parlar de transició, personal o generacional, dels castellanoparlants que s'incorporen al català. Diguem-ho tot, però. Els que tenen la llengua catalana com a llengua de treball -lingüistes, escriptors, traductors, periodistes, actors, cantants, etcètera- han d'expressar-se en català, o aprendre'n, o dedicar-se a una altra cosa. L'ús professional del català aparent és intolerable. Oi que els metges o els arquitectes n'han de saber, perquè si no en saben és un escàndol? Doncs els que treballem amb la llengua també. A la televisió, són casos típics de català aparent la Mercedes Milà o la veu del Dragui -el ninotet protagonista de la Història de Catalunya-. En literatura, la novel·la erudita Pamela, de Joan Perucho, és escrita en una llengua que de català només té el lèxic i l'ortografia: és a dir, l'aparença, perquè la sintaxi és plenament castellana (a l'extrem contrari, la novel·la negra Vuit dies de juny, de Miquel Colomer i Emili Castellanos, fa l'experiment literari de transgredir el lèxic, però, en canvi, la sintaxi és genuïnament catalana).

Ara, aquí, evitar el català aparent i mantenir viu el català és el nostre gran repte lingüístic. Ens en sortirem?

Jo en deia català aparent, en aquest article meu del 1989 que ara reedito a laMalla; ara tots plegats en diem catanyol: és ben bé el mateix.

 

14/2/2011 - 06:00h - laMalla.cat

Debat lingüístic

 

Publicat al diari Avui el 9 de juny del 1989.

De tant en tant, vivim un debat econòmic i, com és ben natural, hi intervenen tots els agents econòmics. Tothom trobaria absurd que solament opinessin els estudiosos de l'economia, que no obrissin la boca ni els empresaris, ni els banquers, ni els alts directius, ni els sindicalistes. En canvi, d'uns anys ençà vivim un debat sobre el model de català estàndard, en què participen només els lingüistes, dedicats a l'estudi, a la docència o a la correcció de la llengua, que parlen, com és lògic, des d'un punt de vista més que res teòric. I els periodistes i els escriptors? No saben, no contesten. Em fa l'efecte que les excepcions són tan poques que les podríem comptar amb els dits d'una mà. Fem mal fet. Els qui tenim la llengua com a eina bàsica de creació i de comunicació no hem de callar a l'hora del debat. I els mestres i els professors? Muts, com  si no hi fossin. Són ben pocs els que han pres partit. També haurien de donar un cop de timó. La llengua vehicular de l'ensenyament forma o deforma de manera decisiva les noves generacions.

Més. Hi ha altres professionals que també, poc o molt, haurien de participar en el debat. Encara més. Tothom hi hauria de poder dir la seva, si s'hi veu amb cor, que cadascú se sap les seves limitacions. Bé, tothom no. Els polítics no haurien de ficar cullerada en les coses lingüístiques, perquè embolicarien la troca. Abans-d'ahir, sense anar més lluny, el nostre diari informava que Pasqual Maragall s'ha referit al català i al valencià com a "llengües germanes", malgrat l'evidència científica que la llengua dels valencians i la dels catalans és la mateixa, i que la nostra llengua és, això sí, germana de l'occità i cosina germana del castellà i de les altres llengües romàniques. Del que sí que s'han d'ocupar els nostres polítics, i ja ho fan, és dels assumptes sociolingüístics, és a dir, de fomentar l'ús del català. Això que passa aquests dies, que lluiten a veure qui aconsegueix un reconeixement estatal i europeu més gran per al català, ja va bé. El mal fóra que rivalitzessin en prudència, però que rivalitzin en audàcia catalanista, això és fantàstic.

El debat lingüístic actual hauria de centrar-se, penso jo, en el problema del català aparent. N'acabarem de parlar la setmana vinent, si Déu vol.

 

A l'hora de rellegir aquest article meu del 1989 que ara reedito, em reafirmo en una idea que ja fa temps que tinc clara i és que, a la nostra societat, hi ha àmbits que viuen un progrés i n'hi ha que viuen una regressió. La qualitat lingüística, en general, viu una regressió. El nostre sistema educatiu ha esdevingut una fàbrica de minusvàlids lingüístics. Els nostres mitjans de comunicació s'omplen de periodistes que escriuen o parlen sense cap qualitat lingüística, una autèntica indecència professional que no escandalitza a gairebé ningú; de fet, la qualitat lingüística del periodisme no forma part en absolut de l'agenda del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Sort en tenim que el Barça va la mar de bé i ens alegra una mica la vida...

 

7/2/2011 - 06:00h - laMalla.cat

Tres anys de verinosa llengua

 

Publicat al diari Avui el 2 de juny del 1989.

Fa tres anys que Xavier Pericay i Ferran Toutain van publicar Verinosa llengua. El llibre va ser tot un esdeveniment. Els autors una mica pecaven d'exageració, cosa inevitable quan algú gosa dir en veu alta allò que tothom calla, però plantejaven de forma seriosa alguns problemes lingüístics reals i apuntaven solucions discutibles però enraonades. Tres anys. El català que propugnaven Pericay i Toutain és el català de Pere Calders i de Josep M. Espinàs. Però vet aquí que, primer l'un i després l'altre, tots dos escriptors han fet saber als lectors del nostre diari que han decidit embarcar-se en el vaixell i no voler saber res del barco. I que tenen la intenció de separar les cartes escrites per ells de les escrites per a ells. Són dos prosistes que s'expressen en una llengua rica, natural i genuïna i, en comptes de donar suport al corrent lingüístic que vol precisament això, s'hi giren en contra. Per què? És una pregunta important.

La meva resposta és que el tàndem Pericay-Toutain ha tingut mala sort en una cosa i és que han apartat les adherències ideològiques -patriòtiques- de les qüestions lingüístiques i s'han trobat sense voler que les seves tesis suscitaven unes altres adhesions ideològiques -anticatalanistes-, de manera que han canviat unes connotacions extralingüístiques per unes altres. Aquesta és la primera pega. Han tingut mala sort en una altra cosa i és que el català encarcarat contra el que ells es van rebel·lar es veu que era un arbre corcat i a hores d'ara és un arbre caigut, de manera que continuar atacant-lo fa un efecte una mica anacrònic, com aquell anticlerical que avui encara lluita contra uns excessos eclesiàstics que de fet ja han passat a la història. Aquesta és la segona pega. Han tingut mala sort en una tercera cosa i és que al debat hi han participat més que res els lingüistes, però ni els periodistes i els escriptors ni els mestres i professors no hi ha dit la seva: l'Espinàs, l'altre dia, es considerava un intrús en la matèria. I no. Aquesta és la tercera pega. Ara ha arribat l'hora d'un debat nou, aquesta vegada contra el català aparent. La setmana vinent en continuarem parlant.

Quan, l'any 1989, vaig publicar aquest article que ara reedito, ni jo ni cap dels qui vam llegir el llibre Verinosa llengua amb benevolència no podíem saber que Xavier Pericay tenia una determinada agenda oculta. La que l'ha dut a ser un dels inspiradors de l'anticatalanista partit Ciudadanos, un actiu articulista al diari de la dreta espanyolista ABC i un col·laborador notable de la fundació FAES, la fàbrica de males idees del PP; és a dir, un propagandista del neofranquisme lingüístic.

 

31/1/2011 - 06:00h - laMalla.cat

L'eurodesencís

 

Publicat al diari Avui el 26 de maig del 1989.

Doncs no. Europa no és el remei que guareix tots els mals. Ara mateix, la Comunitat Europea ens acaba de donar una bufetada, amb l'exclusió del català del programa Lingua. Somiàvem que un dia o altre arribaríem a l'horitzó espriuà, nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. Somiàvem... Ara ja hi hem arribat, a la Terra Promesa. Ara és l'hora de la veritat.

I la veritat és que la vigília d'una festa és sempre millor que la festa mateixa. La democràcia anunciada havia de ser l'era de la llum... la democràcia real és una època de clarobscurs. Amb Europa ens ha passat el mateix. Era d'esperar, però no ens ho esperàvem. Tot i que està estadísticament demostrat que el projecte és gairebé sempre millor que la realitat que en resulta, ens aferràvem a l'esperança de viure un d'aquells casos en què l'èxit sorprèn a l'empresa, com aquell que espera que li tocarà la loteria. Tant se val. Viure en democràcia, malgrat tot, és preferible a patir una dictadura, i tenir ciutadania europea val més que restar al marge de la Comunitat.

Hauríem de jugar fort en el present, ja que el futur ja no és el que era. El present com a terreny de joc. La democràcia com a terreny de joc. Europa com a terreny de joc. Dir aquestes coses és oportú ara que tot just acabem de descobrir l'eurodesencís, i que el 15 de juny elegirem els nostres diputats al Parlament d'Estrasburg, per primera vegada per a una legislatura completa i per primer cop de manera simultània amb els altres ciutadans comunitaris.

Nosaltres tenim quatre nivells d'Administració -el local, l'autonòmic, l'estatal i el comunitari- i és en tots quatre àmbits que cal defensar el català. La nostra llengua ja té categoria oficial i pressupostos assignats als ajuntaments i als governs de Catalunya, el País Valencià i les Illes. És indispensable que sigui també, oficialment, llengua estatal i comunitària, és a dir, que rebi ajut i diner públic de l'Estat espanyol i de la Comunitat Europea. Si no, no ens en sortirem, perquè el català serà, no pas una llengua sense Estat, que això no és veritat: voldria dir que és extraterrestre, sinó una llengua amb els Estats en contra, l'espanyol, el francès i, ara també, l'Estat europeu.

Més de vint anys després de publicar aquest article que ara reedito, l'eurodesencís ja és història. Ara ja sabem el pa que s'hi dóna, a la Unió Europea, i ja no ens fem il·lusions: els fets ens han ensenyat que, per a la nostra llengua, és un terreny de joc tan advers com el Regne d'Espanya.

 

 

17/1/2011 - 06:00h - laMalla.cat

Plagi ets tu

 

Publicat al diari Avui el 15 de maig del 1989.

El que diré ara no és gaire ortodox, però de tota manera ho diré. Entre trobar un eslògan brillant i escriure un vers colpidor no hi ha cap diferència. Un creatiu publicitari i un poeta fan la mateixa feina. Afluixem: hem exagerat una mica. No és ben bé el mateix un eslògan que un vers. El creatiu és anònim i es guanya molt bé la vida; el poeta és famós i viu de l'aire del cel. Però tornem-hi. Tant l'eslògan com el vers miren de seduir-nos amb poques paraules, però ben triades. Tenim eslògans poètics i tenim versos publicitaris.

Europa ets tu és l'eslògan de la coalició Esquerra dels Pobles (Bandrés, l'Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra i companyia). És brillant, és poètic, és becquerià. Tothom coneix aquells versos de Gustavo Adolfo Bécquer: "¿Qué es poesía? ¿Y tú me lo preguntas? / Poesía... eres tú." Mentida. Tothom no els coneix. Molta gent els ignora. Per exemple, el creatiu que ha ideat l'eslògan Europa ets tu. Bé, ara es veu que ja els sap, però en el moment de donar a llum l'eslògan els desconeixia.

Què vol dir, doncs, ser original? És original aquell que segueix un camí propi per arribar a descobrir una cosa que per a ell és nova, tant se val que algú, abans o en un altre lloc, ja l'hagi descoberta. L'originalitat és sempre un mèrit, un encert. Això que acabo de dir, segurament, ja ho deu haver dit algú, encara que a mi no em consta. Tot és plagi. I dir que tot és plagi és un plagi. De Josep Pla, en concret. Bé, ara ja no és un plagi, sinó una citació. I quan no esmentem l'autor que ens inspira però sabem que, almenys els entesos, se n'adonaran, llavors diem que és un homenatge. Total, que entre influències conscients i coincidències involuntàries, fóra impossible ser original, sinó que ser original és una altra cosa, que no depèn del que els altres fan sinó del que fa un mateix.

A l'hora de rellegir aquest article meu del 1989, com que han passat tants anys, és com si el llegís per primera vegada i com  si no fos meu. I m'agrada més ara que el dia que el vaig escriure. Tot plegat no és gaire original: és una experiència compartida per molts dels que ens dediquem a l'escriptura creativa.

 

10/1/2011 - 06:00h - laMalla.cat

Màrius Sampere

 

Publicat al diari Avui el 8 de maig del 1989.

La bellesa literària és una flor oculta en un paisatge esquerp. Per descobrir-la, fa falta coratge, talent, delicadesa, tenacitat. Molts la cerquen i pocs se'n surten. Kafka sí, ell va descobrir-nos la bellesa literària amagada dins el món burocràtic, que és buit, fred, pla, blanc, com un mort; ell va ser un novel·lista de primera. Màrius Sampere, que és un poeta de raça, ha descobert la flor enmig del caos metropolità, entre la brutícia del Besòs, que és un riu podrit, i l'arquitectura ferotge de Santa Coloma de Gramenet, que és una ciutat lletja. L'harmonia rural de la vila que havia estimat Josep M. de Sagarra s'ha perdut, però no. Sampere ens diu que "només es perden, per sempre, / els dies sense amor". No ens ha de fer por, ni fàstic, el suburbi, "on l'únic terror és no entendre la bellesa".

Columna acaba d'editar L'obra poètica de Màrius Sampere, un assaig seriós i interessant, just, perquè fa justícia a un poeta fins ara una mica menystingut. L'ha escrit Vicenç Llorca, també ell poeta metropolità.

Una de les idees més productives del llibre de Llorca és la idea de natura urbana. Fins ara, sabíem que tan naturalesa és un bosc de muntanya com un camp de secà. Avui tenim també enormes natures artificials, que trobo que és un encert anomenar-les natures urbanes, en contraposició a les natures naturals i, podríem afegir, a les natures creades pel turisme actual, que no s'assembla gaire al dels estiuejants i els excursionistes d'abans de la guerra. La nostra terra i el nostre mar, doncs, els hem de repartir, amb bon criteri, entre la natura urbana, la pagesa, la natural i la turística.

No hi ha tanta distància com sembla entre la crítica literària i l'ordenació del territori... Ni entre la poesia i la política. Ni entre la bellesa i la lletjor.

Màrius Sampere és avui dia, l'any 2011, un poeta prou reconegut, de manera que no cal que subratllem cap dels seus mèrits. O sí: que la llengua de Sampere és -sempre- una llengua viva i alhora genuïna. Una raó més per llegir la seva obra poètica.

 

3/1/2011 - 06:00h - laMalla.cat

Amabilitat política

 

Publicat al diari Avui el 2 de maig del 1989.

Vivim una època d'ambicions modestes però tangibles, més que no pas d'ideals grandiosos però abstractes... Per què, doncs, no instaurem l'amabilitat i deixem tranquil·la l'ètica durant una temporada? Al món polític, sobretot. L'adjectiu amable associat a un polític, a un partit, a una institució, a una iniciativa, a un discurs, hauria de ser la norma i no, com fins ara, l'excepció. Una política més amable, de retruc, faria que la societat també en fos més, d'amable, que la vida fos més amable...

I costaria molt de fer malbé l'amabilitat, que no és amiga ni de l'estridència ni de l'acusació, cosa que no podem pas dir de l'ètica:

- Vostès han fet això i allò i allò altre, vostès no són ètics!

- Els que no en tenen, d'ètica, són vostès, que són uns daixonsis i uns dallonsis!

Faria riure un diàleg polític similar fet en nom de l'amabilitat. Entenem-nos: parlo d'amabilitat, no de la bona educació, que és una altra cosa. (El popular Àngel Amable era, de fet, un mestre de la bona educació, i dic que ho era perquè ara s'ha afaitat el bigoti, es diu d'una altra manera i fa una altra feina.)

Recordem-nos, sisplau, d'aquells versos que, fa mig segle, en una època difícil, va escriure Bertolt Brecht, al poema Als homes futurs: "I, malgrat tot, sabíem / que també l'odi contra la baixesa / desfigura la cara. / També la ira contra la injustícia / torna ronca la veu. / Dissortadament, nosaltres, / que volíem preparar el camí cap a l'amabilitat, / no vam poder ser amables."

Nosaltres, els homes presents, sí.

Qualsevol dia és un bon dia per fer un elogi de l'amabilitat. El 2 de maig del 1989, data de la publicació d'aquest article meu a l'Avui; el 3 de gener del 2011, data en què el reedito a laMalla. Qualsevol dia és un bon dia per fer un elogi de l'amabilitat.

 

 

27/12/2010 - 06:00h - laMalla.cat

D'extrem a extrem

 

Publicat al diari Avui el 24 d'abril del 1989.

Tenen la barra de parlar en nom de tota una generació, però en realitat no són gaires. Són, això sí, persones importants. Fa quinze o vint anys eren d'una duresa ideològica extrema; avui dia són d'una extrema feblesa ideològica. Abans, segons ells, qualsevol dubte era traïció; ara, si els hem de fer cas, qualsevol convicció és fonamentalisme. Han vingut a aquest món a exagerar...

En el pla social, una de les dues branques del partit dels exagerats -formada, en part, per antics militants del FOC i de Bandera Roja- abans no tenien altre nord que la dictadura del proletariat, el triomf revolucionari de la classe obrera, més ben dit: de la Classe Obrera en majúscules, perquè els obrers de carn i ossos eren, pobrets, éssers alienats. Ara no els interessa altra cosa que la competitivitat econòmica; els emociona d'allò més la construcció d'hotels de luxe i, en canvi, l'edificació d'habitatges populars no els diu res.

En el pla nacional, l'altra branca del partit dels exagerats -alguns dels quals havien militat al vell PSAN- abans defensaven la independència i la unificació total dels Països Catalans. Ara s'obliden fins i tot de la dimensió lingüística comuna de tota la nostra àrea idiomàtica; solament els preocupa el futur del català entre els sis milions, i dir que els preocupa és una manera de dir, perquè a hores d'ara proclamen que hem de desdramatitzar la possible extinció del català.

Abans dramatitzaven massa i ara desdramatitzen massa. A mi em fan gràcia. Els que de tota la vida hem tingut una tendència natural a la síntesi i a la concòrdia, que som la majoria, fa quinze o vint anys els teníem en un extrem i ara els tenim a l'extrem contrari. Però, ai!, sempre amb consciència d'escollits: abans eren els posseïdors exclusius de la veritat i ara són els únics propietaris de la relativitat. Són un cas perdut.

Aquest article meu del 1989, que ara reedito, fa un retrat ideològic d'un grup social que vint anys enrere jugava un paper notable a la nostra societat. 

8/11/2010 - 06:00h - laMalla.cat

Bilingüisme passiu

 

Publicat al diari Avui el 6 de març del 1989.

El bilingüisme passiu en qüestió? Sí, els uns a favor, els altres en contra, a l'últim número de la revista Debat nacionalista, al programa de Joaquim M. Puyal a TV3 La vida en un xip i a les pàgines del nostre diari. Jo no comparteixo els dubtes de Francesc Vallverdú sobre la pràctica del bilingüisme passiu, estic en tot d'acord amb Aina Moll i discrepo de Joan Solà, Isabel-Clara Simó i Isidor Marí.

El bilingüisme passiu no és solament la millor manera, sinó l'única manera que els catalanoparlants continuem vivint en català i que els castellanoparlants s'incorporin a la nostra llengua. Que un enraoni en un idioma i l'altre respongui en un altre no és la situació ideal, no és el port d'arribada. És, tal com diu l'exdirectora general de Política Lingüística, una primera passa cap a la normalitat.

Joan Solà, que afirma que no vol ser un màrtir de la llengua, diu que la cosa depèn de la fe política real dels nostres polítics. No. Tot i que els polítics haurien de ser més decidits, més audaços, des de la societat civil no podem inhibir-nos, perquè el futur del català depèn també de nosaltres. Isabel-Clara Simó, que afirma que no vol ser un croat permanent, diu que la solució és la independència. No. Malament rai, si hem de delegar en un futur hipotètic una responsabilitat que tenim -polítics i ciutadans- en aquests anys presents. Isidor Marí, que dóna la raó a tothom i no recomana res als parlants, associa el bilingüisme passiu a coses tan terribles com la crispació social i la intransigència. No. Aquesta pràctica pot i ha de mantenir-se amb naturalitat, amb alegria i, segons la meva experiència quotidiana, amb èxit de cara a la normalitat del català.

A l'hora de rellegir aquest article meu del 1989, hi destrio dues coses. D'una banda, la terminologia lingüística; d'altra banda, el contingut. Pel que fa a la terminologia, l'expressió bilingüisme passiu a mi mai no m'ha agradat, perquè de la paraula bilingüisme n'han fet sempre bandera els enemics de la plenitud del català i perquè l'adjectiu passiu té connotacions clarament negatives a la nostra societat, però l'any 1989 d'això que ara els estudiosos més solvents de la llengua -per exemple, la gent de Cercle 21- anomena manteniment del català en els usos interpersonals aleshores tothom en deia bilingüisme passiu i no hi havia més remei que fer servir aquesta expressió; a més a més, els termes catalanoparlant i castellanoparlant jo mateix els he impugnat anys després com a articulista: ara m'estimo més fer servir -també en la línia de Cercle 21- les expressions persona de llengua inicial catalana o bé de llengua inicial castellana, perquè així queda més clara la idea que tothom és lliure per construir la seva pròpia biografia lingüística, amb independència de quina ha estat la primera llengua apresa a la infantesa. Ara bé, pel que fa al contingut d'aquest article que ara reedito a laMalla, hi estic cent per cent d'acord, tant en les opinions que expresso com en els acords i els desacords que manifesto.