6/6/2011 - 06:00h - laMalla.cat

Desocupat

Publicat al diari Avui el 22 de setembre del 1989.

La desocupació és una ciència que avança que és una barbaritat. Els diaris en van plens. La feinada estadística que fan els entesos per estudiar els sense feina és grandiosa. Ho calculen tot: el sexe dels desocupats, l'edat, els apuntats en aquestes oficines que en diuen d'ocupació i els qui van per lliure, els qui cobren per anar tirant i els qui se'ls ha acabat el viure de la sopa boba, els qui encara no han pogut tastar el treball i els qui un dia van perdre la feina, i unes columnes didàctiques que fan un resum gràfic de tot plegat, i fins i tot, com que l'ull estadístic dels entesos ho veu tot, i està comprovat científicament  que una persona no pot viure de l'aire del cel, i els desocupats crònics són persones, encara que una mica especials, doncs saben de què viuen: es veu que els uns fan bullir l'olla  gràcies a l'economia submergida, i als altres els ajuda la família. L'única cosa que els entesos no han descobert és la manera d'evitar que hi hagi tants daixonses. Aturats, en diuen els entesos, que, segons el diccionari Fabra, vol dir de poc esperit per fer les coses, de poca empresa. Aquesta és l'opinió que en tenen els entesos, que, a més a més, no s'estan de dir que els actuals desocupats crònics no tenen solució. Així és que ell és un paio que no té solució. Si fos més gran sí, perquè podria empalmar amb la jubilació. Si fos més qualificat sí, perquè de llocs de treball ja se'n creen, però els qui tenen tan poca preparació com ell no hi encaixen. El mal és que el seu fill tampoc no treballa. Si fos més jove se'n sortiria, perquè els més petits no són tanta colla com els de la seva generació, i es formen més bé. Si no hagués patit el fracàs escolar, ara no seria un fracassat precoç. A les pròximes eleccions votarà son pare. Bé, son pare no, que tampoc no votarà. Per què haurien d'anar a votar? Si, total, el que faci o deixi de fer el Parlament no els afecta a ells. Els entesos ja ho saben, que els desocupats crònics són abstencionistes. Les estadístiques diuen que són una mena de gent que mai no trobarà feina ni participarà en les eleccions, però que, de tota manera, la prosperitat general i el sistema polític no trontollaran. El drama humà, estadísticament, no existeix. Números canten. La resta és literatura.

Quan vaig publicar aquest retrat d'un desocupat típic que ara reedito, és a dir, el 1989, la desocupació era notable a la nostra societat. Anys després, vam viure una època de plena ocupació. I ara la gent sense feina torna a ser molta. Cicles econòmics, en diuen.




30/5/2011 - 06:00h - laMalla.cat

Estudiant


Publicat al diari Avui el 15 de setembre del 1989.

Tenir vint anys i exercir d'estudiant no és un mal assumpte. A classe es poden fer moltes coses. No anar-hi, per exemple; el bar de la Facultat és acollidor, més que la biblioteca. A classe s'hi pot badar, i dibuixar a la taula sanefes, i ninotets, i escriure-hi frases inspirades, i mirar les cames de la noia de la dreta, i xiuxiuejar secrets a cau d'orella, i fins i tot escoltar el professor a veure què diu. A cada classe hi ha la majoria silenciosa, més els tres o quatre alumnes aplicats que produeixen la matèria primera a partir de la qual es fabriquen els apunts fotocopiats, més el setciències, que ni escolta ni anota res ni llegeix la bibliografia, ni tan sols hi va gaire, però que sempre es veu amb cor de fer la pregunta definitiva. A la Universitat tothom va una mica a la seva, no és com a l'institut. Però a l'hora de la veritat impera la fraternitat de classe. Amb els exàmens, poca broma. El tràfic d'apunts, les cues a la fotocopiadora i les aules de sobte atapeïdes formen el paisatge abans de la batalla: el primer parcial, el segon parcial, el final (de repesca i per pujar nota) i el de setembre. Els universitaris de quinze anys enrere volien fer aquí la revolució. Els francesos del Maig del 68 i els xinesos del Maig del 89 van fer-la. Ell només vol fer la carrera, que no és cap mal. No s'hi mata, però tampoc no en passa del tot, de manera que en acabar l'últim curs sabrà tot allò que se suposa que ha de saber. A casa seva no passen angúnies econòmiques, però ell sovint s'exclama que no té ni un duro. Vol dir per a les seves coses. Els d'abans es divertien fent política, però ara és diferent. Ara fa falta pasta per a les nits i els caps de setmana. Així és que a les tardes es dedica a fer diners: entrena l'equip de bàsquet del col·legi on havia anat de petit. Altres universitaris vigilen els patis, fan classes particulars, fan cangurs i coses per l'estil.

Bona vida, tot plegat. Però vindrà un dia que començarà a neguitejar-se per trobar una feina de debò, pensarà seriosament en el dia de demà i deixarà d'assaborir aquests anys daurats que anys a venir enyorarà. Anys de perdre el temps, perquè la vida és llarga; anys de tastar moltes coses, perquè és a la cruïlla on tots els camins comencen.

Vet aquí el retrat d'un universitari típic de vint anys enrere.


25/4/2011 - 06:00h - laMalla.cat

Pensionista

 

Publicat al diari Avui el 18 d'agost del 1989.

És a l'estació de Sants, però no se'n va de vacances, ni en torna. Amb la misèria que cobra de la pensió de viduïtat, on ha d'anar? I en ple agost, que tot és més car, on vas a parar. Temporada alta en diuen. A l'estació de Sants s'hi està fresquet, perquè hi ha refrigeració. Quan fa fred també hi va, perquè llavors encenen la calefacció. A la vídua li agrada l'estació. És espaiosa, s'hi veu gent de tota mena, hi ha aparadors. Bada, passeja, si es cansa seu en un banc. Així passa l'estona.

A casa veu la televisió, però només una mica; ella no és com altres vells, que s'hi amorren matí, tarda i vespre. Sopa poquet. Se'n va a dormir cada nit amb unes gotes de tristesa a la gola i es desperta sempre amb mal gust de boca. És per culpa del televisor. Hi ha dies que no es llevaria, que no sortiria de casa. Però sap que si comença a arrupir-se, malament rai. De manera que a caminar falta gent. Les àvies i els avis caminen per dur els néts a col·legi i per anar-los a buscar quan és l'hora, i per anar a comprar a la plaça, i perquè els convé estirar les cames. Però els néts d'ella ja són grandets, i una vella sola, per menjar, no necessita comprar gaire. No s'exclama, però. És de bona pasta. No és com els vells que troba als bancs del passeig o al club de jubilats. Sempre rondinen. Contra els polítics, contra els futbolistes i, més que res, contra la joventut. Que si no treballen. Que si es droguen. Que si la culpa la tenen els pares. Però els pares dels nois són els fills dels vells, els diu la vídua. Ah, no! Que si abans els joves no treien els vells de casa. Però abans la gent gran no arribava als vuitanta anys, i als setanta amb prou feines, i molts, si no havien pogut fer-se un raconet, havien d'anar a captar a la porta de l'església, els diu la vídua. Ah, no! De manera que no s'hi fa gaire, amb els altres vells.  L'home ara fa quatre anys que el va enterrar. El televisor en color el va comprar per a ell, però ell va anar-se'n de seguida. La vídua no tem la mort -la mort és un ai i avall- però quan veu la televisió troba a faltar el seu home. I és llavors quan se li fa aquell nus a la gola...

Més de vint anys després del 1989, la Teresa -aquest és el nom de la protagonista d'aquesta petita història- ja no hi és entre nosaltres. És llei de vida. Al cel sigui.

28/3/2011 - 06:00h - laMalla.cat

El cap de Sant Sebastià

 

Publicat al diari Avui el 21 de juliol del 1989.

Des de la talaia, antiga, inexpugnable, guaitem la mar de lluny. Els nostres ulls urbans hi veuen l'horitzó ample i net i amable, tot blau, que omple el cor de bons sentiments i el cap de bons propòsits. Els catalans dels segles XVI i XVII hi veien el lloc d'on sorgien els atacs dels pirates; així que albiraven una vela enemiga, des de la torre de guaita donaven l'avís: moros a la costa! Després va arribar l'hora de l'aventura americana de Catalunya. Alguns hi van fer fortuna, a l'altra banda de l'oceà, i van tornar carregats de diners i de coses exòtiques, com ara algunes plantes americanes. L'atzavara, tan senyora i esquerpa que és tota la vida, a última hora, quan floreix, les fulles es desmaien i es torna alta i esvelta, elegant com ella sola, és una metamorfosi que trasbalsa l'ànima. Els altius penya-segats del cap de Sant Sebastià en són plens, d'atzavares, i de figueres de moro i de figueres cristianes i de pinedes i d'alzinars. El far de Sant Sebastià és del segle XIX, quan tothom vivia enlluernat pel progrés tècnic, que va canviar, també, l'art de navegar. Encara ara, a l'estiu del 1989, en la ruta cap a Barcelona, els vaixells s'orienten gràcies a un triangle de fars, en un vèrtex del qual hi ha el de Sant Sebastià. La cala de Llafranc, com tota la terra que tenim a la vora del mar, la més ocupada sota la cap del cel, viu de cara al turisme, aquest fenomen que la literatura futurista del passat no va veure a venir, però que és una de les coses més característiques de la nostra època; així que arriba el bon temps, la nostra costa esdevé un formiguer babèlic. Al llevant, les illes Medes, antic refugi de pirates, on niuen, creixen i es multipliquen les gavines, que ara tenen mala premsa, tot i que és de justícia reconèixer que no fan por com els pirates ni fan fàstic com les rates de claveguera; n'hi ha massa, sí, però també els humans hem esdevingut una plaga. Des del cap de Sant Sebastià, guaitem la mar de lluny, l'abundós somriure de la mar.

Temps de vacances.

Vet aquí un paisatge singular de la Costa Brava.

23/8/2010 - 06:00h - laMalla.cat

Professional

 

Publicat al diari Avui el 12 de desembre del 1988.

De bon matí fan el canvi de torn. Les infermeres de la nit passen els pacients, amb tots els ets i uts, a les infermeres del matí. Vigilar el pols i la temperatura, la pressió i la respiració, el sèrum i les anàlisis de sang, fer les cures, posar les injeccions, enraonar amb els hospitalitzats, animar-los. Les infermeres i les mestres no poden escaquejar-se mai, perquè no poden enviar els malalts o els escolars a escampar la boira. No són dones grans ni jovenetes, tenen l'edat de la mare jove; la feina que fan a l'hospital o a l'escola, cuidar els malalts i pujar les criatures, ja la feia a la llar la mare de família tradicional. Ajuden els desvalguts que un dia podran valer-se per ells mateixos; perquè els qui tenen el cos espatllat, un cop recuperats, tornaran a circular, i els infants el dia de demà seran grans. Tenir cura d'una salut malmesa val més que assessorar unes inversions, educar les personetes que van a la guarderia o a l'escola és més decisiu que ensenyar els nois i noies de la Universitat, però les infermeres i les mestres cobren poquet, i encara gràcies: són feines que fins fa quatre dies feien monges temoroses de Déu, dames caritatives, solteres desenfeinades i homes que passaven més gana que un mestre d'escola. Les infermeres i les mestres mai no seran de la classe obrera, perquè els en separa el tarannà cultural. Però tampoc no arribaran a dalt, a la tecnostructura, la classe del poder. Altres professionals sí que hi arribaran, però elles no. Són dones. Han de treballar a l'hospital o al col·legi, que ja cansa, han de dur la casa -els electrodomèstics no ho fan tot-, han d'estar pels fills i han d'escoltar l'home, que té, ell sí, ambicions professionals.

Vet aquí, en aquesta columna meva del 1988, un altre retrat d'una de les classes socials de la nostra època.

 

16/8/2010 - 06:00h - laMalla.cat

Obrer

 

Publicat al diari Avui el 5 de desembre del 1988.

Fitxa, per tant existeix. Ha agafat el primer metro del matí, ha pres el carajillo al bar de l'estació, ha arribat a la fàbrica, s'ha posat la granota als sòrdids vestuaris, i ha fitxat. És soldador. La seva feina a la Maquinista consisteix a soldar vagons de metro que, un cop inaugurats pels polítics, duran altres obrers a la fàbrica, perquè soldin més vagons de metro. La vida és una cadena. A les sis sona la sirena per començar a treballar, a les nou sona la sirena per menjar l'entrepà, a un quart de deu sona la sirena per tornar a la feina, a les dues sona la sirena per plegar. Cada dia, l'encarregat li dóna un full que explica ben clarament què és el que ha de fer, com ho ha de fer i quan ha de trigar. Es dutxa als sòrdids vestuaris, desa a la taquilla la roba d'obrer de fàbrica, i va cap al metro vestit d'obrer de carrer. A casa, la dona li té a punt el plat a taula. Havent dinat fa la migdiada, perquè si no o es moriria de son o hauria d'anar a dormir al vespre tan aviat que ni podria veure la televisió, ni estar amb els fills, ni res.

Ara viu l'enrenou de la vigília de la vaga del 14 de desembre del 1988. Els de dalt, els mateixos que han programat la seva vida d'autòmat, ara li demanen que reflexioni. Doncs, no senyor; no pensa escalfar-se el cap. Anirà a la vaga general per instint de classe. Perquè entre els qui la convoquen hi ha els companys sindicalistes de la fàbrica, els qui ell tracta cada dia, i perquè dels qui s'hi oposen només coneix els polítics que van a la fàbrica solament quan hi ha eleccions, a discursejar i a tractar-lo de company. Ja que està condemnat a ser dels de baix, el mínim que pot fer és estar amb els seus quan van mal dades. És un acte de dignitat elemental.

La reedició d'aquesta columna meva, publicada pocs dies abans de la primera vaga general, coincideix casualment amb la proximitat d'una nova vaga general, anunciada per al 29 de setembre que ve.

9/8/2010 - 06:00h - laMalla.cat

Pagès

 

Publicat al diari Avui el 28 de novembre del 1988.

Sempre té feina, però mai no té pressa. Ell no es lleva, com l'avi, amb el sol, sinó amb el despertador. Cull tot el matí a l'horta i, al migdia, omple el camió que anirà a Mercabarna, com en temps de l'avi omplien el carro que havia d'anar al Born. Havent dinat, torna al tros, a collir més i a sembrar. De regar avui dia se n'encarreguen els aspersors, però bé els ha de vigilar, que no els obre sant Pere. Cap al tard, l'ajuda el fill gran. Ara agafar el tractor és la il·lusió del nano que vol fer-se l'home, com abans ho era menar el cavall. Sopa aviat, i veu la televisió, que gairebé mai no diu res de la pagesia. Dorm tranquil. Insomni? Estrès? Aquestes coses rellisquen sobre la seva pell com la pluja sobre el marbre de les estàtues de les ciutats.

Això no vol dir que no tingui maldecaps. A la meteorologia capriciosa hi planta cara amb les assegurances, que van més bé que les antigues pregàries. Al mercat implacable mira de fer-hi front amb la força de la unió al sindicat i a la cooperativa. Als qui van comprant sense parar la terra dels pagesos per plantar-hi cases, fàbriques i hotels... la veritat és que no sap com aturar-los.

L'avi a pagès no és com el vell a ciutat, que l'endemà mateix de la jubilació deixa d'anar a la feina. El vell pagès va fent, fins el dia que cau de cop i volta; és un home que tota la vida ha anat per feina, de manera que quan ingressa en un hospital és per morir-se, no per anar-hi a perdre el temps. Morir? Com deia Josep Pla, els pagesos no creuen que la mort sigui una llei universal; en la naturalesa no hi ha res que mori totalment, tot reviu, tot torna a brotar i a florir. Però potser el que està morint és la naturalesa mateixa. La naturalesa abandona de mica en mica el nostre planeta. Els qui més l'estimen són els qui en viuen, els pagesos, que ara a la tardor cullen espinacs, col, api, raves, ceba, bledes, ells estimen la naturalesa més que els poetes que en van fer una musa o els ecologistes que n'han fet una bandera.

Encara hi ha classes. Alts directius, petits empresaris, pagesos, professionals, obrers, pensionistes, desocupats, estudiants. A cada classe social, una columna dedicada a la meva hemeroteca personal.

2/8/2010 - 06:00h - laMalla.cat

Petit empresari

 

Publicat al diari Avui el 21 de novembre del 1988.

No para. És ell el qui obre la porta del taller de bon matí, redéu, en Rius no ha pagat la lletra, el director del Banc al telèfon, que a veure com resol el descobert, li diu a la secretària que prepari una remesa de lletres per descomptar, les planxes d'alumini que ha dut el proveïdor no són del gruix que haurien de ser, redéu, no podrem acabar la feina que havíem d'entregar demà, en Pons al telèfon, un bon amic i un bon client, que com està la seva comanda, dilluns vinent l'haurem enllestida, sí, segur, la secretària ha trucat tres vegades a en Rius i es veu que no hi és, és clar, els morosos mai no hi són, redéu, baixa al taller, amb l'encarregat, que és de tota confiança però no té prou empenta, el gestor al telèfon, que ha de presentar un altre imprès per poder augmentar la força, la paperassa és la paperassa, truquen els del gremi, que hi pensi que avui fan la conferència sobre noves tecnologies, ja li agradaria d'anar-hi, però precisament a les set de la tarda ha de rebre un client de fora, la dona al telèfon, que ha mort un parent, hi haurà d'anar ella sola, a l'enterrament, se'n recorda d'ahir, a Caldetes, el diumenge és sagrat, és per a la família, mira la correspondència, va directe a les cartes dels clients, a veure si hi ha comandes, que és el que interessa, dina el cobert al bar de la cantonada, demà haurà de dinar amb un client i la broma li costarà deu mil peles, després va a la instal·lació que estan fent, una peça no encaixa, redéu, els treballadors sempre baden, per guanyar temps carrega la peça que caldrà rectificar a l'R-21, la peça fa malbé la tapisseria, redéu, altre cop al despatx, ara amb el comptable, l'assessor fiscal al telèfon, que abans que acabi l'any hauran de repassar tota la comptabilitat, de cara a la declaració de renda de l'any que ve, tot el sant dia treballant com un negre, redéu, i els d'Hisenda cada cop collen més.

Santiago Rusiñol va fer que el protagonista de la més famosa de les seves obres literàries, L'auca del senyor Esteve, primer novel·la (publicada el 1907) i després obra teatral (estrenada el 1917), fos un botiguer típic de l'època. El protagonista d'aquesta columna de la meva hemeroteca personal és, també, un arquetipus social: un petit empresari dels anys vuitanta.  

26/7/2010 - 06:00h - laMalla.cat

Alt directiu

 

Publicat al diari Avui el 14 de novembre del 1988.

Ell hi és. A la Reunió Costa Brava, a Lloret de Mar, no hi va qui vol, sinó qui pot. Però ell hi és. S'hi troba com el peix a l'aigua. Mirada d'acer, corbata de seda, enraona bé l'argot del poder, té la moral de l'èxit infiltrada fins al moll dels ossos. Professió? L'elegància consisteix a no ser explícit, i ell és un home elegant, de manera que mai no diu la seva feina autèntica. La veritat és que és un professional del poder.

El peix gros es menja el petit -és llei de vida. Però a la Reunió tots són peixos grossos. No són taurons, això no, perquè no es devoren entre ells. Impera la solidaritat de classe. Han voltat món, però no han viatjat a través de les classes socials. No els cal. En aquest planeta tenim uns passadissos elevats, invisibles però granítics, reservats per a ells, perquè no hagin de baixar al carrer, a barrejar-se amb les classes populars. A ells els pertoca de manar. Per designació divina? Per elecció popular? Perquè sí. El poder veritable ni es justifica ni es consulta.

Són al capdavant, més ben dit, al capdamunt, de companyies i d'administracions. Els és igual que una empresa sigui pública o privada, l'únic que volen és que sigui gran, prou gran per encabir unes quantes places d'alt directiu, des de les quals moure els fils de l'economia i de la societat. Però no és gaire fàcil la vida d'aquesta colla que Galbraith anomena tecnostructura. No poden permetre's el luxe de perdre el temps, no han de badar, ni mostrar-se vulnerables, han de lliurar-se en cos i ànima al conreu del poder -que ells en diuen gestió. És dur, avui dia, pertànyer a la classe dels privilegiats. És clar que no pertànyer-hi és encara més dur.

A començaments dels anys vuitanta, Voslensky va publicar un llibre lúcid i documentat sobre la nomenklatura, que era la classe dels privilegiats a la Unió Soviètica. A mi el que més em va agradar de l'obra va ser l'últim capítol, en què l'autor retrata la vida quotidiana d'un nomenklaturista soviètic. Per la seva banda, Galbraith ens va obrir els ulls sobre la identitat de la nova classe dirigent del món occidental, la tecnostructura. A casa nostra, a les Reunions Costa Brava, com la que va inspirar aquesta columna meva del 1988 i que ara s'anomenen Reunions Cercle d'Economia i es fan a Sitges, s'hi pot observar la concentració més alta per metre quadrat d'alts directius, és a dir, de membres de la nostra tecnostructura. I és que mai i enlloc no ha existit cap societat sense classes.

 

19/7/2010 - 06:00h - laMalla.cat

Tardor a Bastanist

 

Publicat al diari Avui el 7 de novembre del 1988.

El primer bes del sol naixent encén el paisatge. Els boscos de color rogenc, daurat, verd esmorteït, verd perenne, i la grisor de les tarteres, plenes de pedres que rodolen cap avall, fatalment, com dones dissortades, i el blau cel ennuvolat de blanc, i l'aire invisible, que escampa el perfum humit de la tardor. El torrent de Bastanist és feliç perquè sap que després serà Segre i serà Ebre i serà mar i núvol i pluja i altre cop torrent enjogassat. El dringar incansable dels esquellots de les vaques que pasturen, la música neta i fresca del torrent i la remor del vent entre les arbredes componen la calma encantada de Bastanist, seu del santuari d'una marededéu humil, que s'ha estimat més restar al peu del Cadí, sense fer-se'l seu. Nostra senyora de Bastanist no fa d'estendard d'inquisidors, somriu al caminant desemparat, conforta els afligits i afligeix els confortats, mai no arribarà a ser poderosa. El vent, com un amant tranquil, va despullant les branques mica en mica, i les fulles esperen tremoloses la seva hora, l'hora de fondre's amb la terra, per esdevenir terra. Alguns arbres, sense cap fulla, ja són a punt per a l'hivernada; un arbre mort s'hi vol confondre, amb l'esperança de verdejar la primavera que ve, com els homes que, ja sense saba però encara dempeus, esperen el miracle d'una primavera. L'últim bes del sol ponent esvaeix el paisatge.

Seríem en un indret fora del temps, si no fos per aquell cartell que diu: Generalitat de Catalunya. Arranjament de la casa de colònies de Bastanist: 1987 - 1989. I és que a la nostra terra, la més ufana sota la capa del cel, només dues coses són omnipresents: l'obra de Déu i els cartells de la Generalitat.

Quants paisatges tenim a Catalunya? Vet aquí la pregunta que feia a la columna de títol Estiu a Llafranc, reeditada aquí mateix. I responia: tants com indrets, tants com mirades, certament; però si n'hem de fer un resum, jo diria que tenim paisatges urbans, paisatges industrials, paisatges naturals, paisatges agraris i paisatges turístics. I aquesta columna meva descriu, evidentment, un paisatge natural.  A la tardor.