1/2/2010 - 06:00h - laMalla.cat

Cap de tren

 

Publicat al diari Avui el 6 de juny del 1988.

No compta les hores, compta els viatges. Li'n falten dos per plegar. De Cornellà a Horta i d'Horta a Cornellà. Sempre igual, amunt i avall per la línia blava; és així com ell compleix la condemna bíblica de treballar per guanyar-nos el pa. Aquí ningú no regala res. N'hi ha que fan una vida regalada, això sí, però no van en metro. I menys com a cap de tren.

Cap de tren. Quin nom tan poca-solta! Ell no mana ningú i el tren el mena el conductor. Obridor i tancador de portes, n'haurien de dir. Vindrà un dia que suprimiran aquest ofici, de tan absurd com és. De jovenet ja va complir l'altra condemna, la de la mili. El temps mort de les guàrdies s'assembla al temps mort de l'itinerari mil vegades repetit. Però llavors es delia comptant els dies que faltaven per llicenciar-se. Era una il·lusió sense sentit, perquè, total, per anar a parar a aquesta feina subterrània... Ara podria comptar els anys que falten per jubilar-se: trenta-dos. I aleshores, què? Ser vell deu ser avorrit.

És clar que també la seva joventut, les tardes de diumenge, els dies de la mili, quin avorriment! Molta gent troba que la vida és curta, però la seva vida es fa llarga, inacabable. En fi, més val tranquil·litat i bons aliments. Que no li passi com a aquell company, que va voler fer-se el valent amb uns carteristes i el van deixar estès a terra. Poca broma. I algú li ho agrairà? Ningú. La gent ni el mira. Com si no hi fos. A les hores punta l'aixafen; i ell allà, tot el sant dia, dret, uniformat, que a cap dona no li quedi la bossa fora, que a cap paio de l'andana no li quedi el peu dintre. Mirar les ties bones és l'única distracció; però d'enraonar, res. És clar, ningú no li dirà: quin sol tan maco que fa avui, si ell està entaforat allà, on tant se val que sigui primavera o tardor.

Quan arriba a l'última parada, crida: final de trajecte! Bé, només ho pensa, en realitat no diu res. Calla. Plega. Fins l'endemà.

Final de trajecte, també, d'aquesta sèrie de vuit retrats al metro dels anys vuitanta.

 

25/1/2010 - 06:00h - laMalla.cat

Un vell

 

Publicat al diari Avui el 30 de maig del 1988.

Hi ha velleses crispades, desolades, que són com un temple enrunat, deixat de la mà de Déu i oblidat per tothom. Però també hi ha velleses tranquil·les, plenes d'aquella saviesa desapassionada i serena, pròpia dels qui tenen molts anys damunt les espatlles i viuen en pau amb ells mateixos i amb el món. Com aquest vell, polit i educat, assegut en un vagó de metro, camí de cal metge.

Dóna gràcies a Déu per les moltes coses que li ha regalat la vida i es resigna als mals ineluctables, com les xacres de la vellesa, com la mort. De vell enllà ningú no pot passar, havia sentit a dir a casa quan era petit; perquè, encara que sembli mentida, tots els vells un dia van ser infants. Ara, en aquesta edat, tot li fa gràcia. La seva rialla és neta i suau com la pluja amable que xopa els camps assedegats i neteja l'aire brut de les ciutats. Ben segur que el Déu d'aquest vellet no deu ser pas el Déu jutge omnipotent, sinó el Déu misericordiós i compassiu, rialler i tot, amb els pantalons ben planxats i el nus de la corbata ben fet, un avi que mira els humans amb els mateixos ulls amb què ell contempla els seus néts. Però últimament no està gaire catòlic; ve de dinar amb el més gran dels néts, que ja és tot un home, i no s'ha pogut acabar el dinar.

- I mira que n'he arribat a menjar jo, de bacallà. N'he menjat cuinat de totes les maneres i sempre m'ha agradat...   

- És que vuitanta-quatre anys són molts anys, avi. 

- També hi arribaràs tu, en aquesta edat!

El vell és digne i no vol que ningú el compadeixi. L'avi podria fer seves aquelles paraules antigues que l'escriptor Nikos Kazandzakis va triar per a l'epitafi: "No temo res. No espero res. Sóc lliure!".

Han passat més de vint anys: el nostre avi ja ha viatjat més enllà de l'última parada, a l'estació inexistent i freda on ens espera en silenci.

 

18/1/2010 - 06:00h - laMalla.cat

Una senyora

 

Publicat al diari Avui el 23 de maig del 1988.

No hi va mai, en ferrocarril subterrani. Però avui el Panda és al mecànic, i en Manel, com cada dia, ha agafat l'R-25 per anar a la feina, i com que el col·legi dels nens és a tocar d'una boca de metro, i l'estació de Tres Torres és al costat de casa, doncs mira: un dia és un dia. És una senyora ocupada, la senyora. A veure. Som dilluns: al matí, després d'encarrilar la dona de fer feines, que, per cert, és molt complidora, quina diferència amb la d'abans, que era una barruda, bé, és igual, fora problemes, cap al gimnàs. A la tarda, a prendre cafè a casa de la Mercè, que tota la vida s'havia dit Merceditas, però vaja. També hi eren la Marga i la Victòria, és clar. Hem parlat de tot. Al pis aquell de l'altre dia es veu que ara hi venen unes faldilles maquíssimes a uns preus increïbles. Fer exercici i mirar-s'hi en el menjar són les dues coses principals per fer goig. Els fills, renoi!, vinga col·leccionar suspesos. Sort que aviat ens instal·larem tota la família a Calella de Palafrugell, com cada estiu. Ah! Sí, sí, i l'hivern que ve tornarem a anar a esquiar a Vaqueira totes quatre amigues, dones soles, una setmana sencera; oi que en Manel va a congressos?, doncs, au! Quan passi per aquell quiosc he de comprar una revista, em sembla que compraré el Marie Claire. Cap preocupació, cap por. L'únic daltabaix fora que al Manel li agafés un infart i s'hi quedés o, pitjor encara, que la deixés plantada i se n'anés amb una de més jove, com va fer l'home d'una que coneix la Mercè. Però, tranquil·la, no passarà res.

Ella viu una vida plàcida, confortable. Aigua tèbia. No és una persona madura, ni podrida, ni prometedora, ni fracassada: és una nina gran.

Dels vuit retrats de metro que ara reedito, aquest és el sisè.

 

 

11/1/2010 - 06:00h - laMalla.cat

Un infant

 

Publicat al diari Avui el 16 de maig del 1988.

Un viatge en metro és una cosa fantàstica si es mira amb els ulls meravellats i nets d'un infant, que pot comptar els anys viscuts amb els ditets d'una maneta i encara li'n sobren dos. És l'edat en què tot és nou de trinca, perquè totes les coses tenen l'emoció de la primera vegada. Aleshores totes les hores són joc, festa, descoberta, llum.

Descendir a les entranyes de la ciutat és llavors una aventura, mira: aquí és de nit!, i baixar per les escales mecàniques, i l'arribada del metro a l'estació, i les portes que s'obren i es tanquen, i els colors i la gent, i l'arribada a l'altra estació, i el retorn al carrer, mira: ara torna a ser de dia! El metro és un tren com el de la cançó que canten a l'escola-bressol: un tren, petitó, que corria per la via, un tren, petitó, que corria sense por. L'endemà ho explicarà als altres menuts, els de la classe blava, les primeres amistats que arrelen, també les primeres que s'allunyaran. Ells tenen ben clara una cosa i és que el món es divideix en tres menes de persones, que són: els nadons, pobres éssers desvalguts, que no saben res de la vida; els nens i nenes, o sigui, ells, que ja ho saben tot; i la gent gran, adolescents o vells, tant se val, gegants tots.

Què li espera, a aquest infant que viatja ara en metro, el dia de demà? Així com la gent gran duu el passat escrit a la cara, els infants hi duen escrit el futur. Tot allò que ha passat s'endevina mirant una cara adulta; tot allò que vindrà es veu a venir mirant una cara d'infant.

Aquest és el cinquè dels vuit retrats de metro que ara reedito.

4/1/2010 - 06:00h - laMalla.cat

Companys de viatge

 

Publicat al diari Avui el 9 de maig del 1988.

Deu tenir la meva edat, si fa no fa. És a dir, ja no és jove, però encara és jove. Disposo de quatre estacions de metro per mirar-la, per imaginar-la; és un passatemps per matar el temps mort de l'itinerari subterrani. Si ens haguéssim conegut en certa ocasió, ens hauríem besat, estimat, casat, odiat, reconciliat i potser fins i tot divorciat; hauria estat la dona de la meva vida: Manuel Vicent va pensar aquestes paraules davant d'un semàfor, mentre esperava el verd per a vianants, i abans de perdre de vista la dona que era a la voravia contrària, mirant-la. Segles de controvèrsia sobre si la nostra vida la governa Déu o la llibertat i potser són els atzars els que fan i desfan. Però tant se val.

Deu viure amb l'home de la seva vida. S'haurà il·lusionat, engrescat, enlairat, entrebancat, cansat i potser fins i tot enfonsat; haurà tocat el cel amb les mans i haurà viscut un infern. Ben segur que ningú no l'ha avisada, de bon començament, que no hi ha rosa sense espines. Que els anys fan malbé la silueta, la pell, el caràcter i tot, i s'enduen la innocència i la ingenuïtat i no ens les tornen mai més, però ens regalen a canvi una mica de saviesa. Que els anys fan ajupir el cap a l'altivesa, i erosionen la generositat com les ones el rocam, però fan créixer, en canvi, aquella tendresa indiscriminada que els antics en deien compassió, els capellans anomenen pietat i els ideòlegs, solidaritat. Que els fills -deu tenir-ne, de fills- ens tornen més vulnerables, però també més arrelats. La vida ens ha ensenyat lliçons útils per al dia de demà, però mentrestant hem hagut de caminar una mica a les fosques. Som una generació sense mestres, com totes les generacions. Només tenim companys, companys de viatge.

Aquest és el quart dels vuit retrats de metro publicats com a columna de diari fa més de vint anys i ara reeditats aquí.

 

28/12/2009 - 06:00h - laMalla.cat

Un desgraciat

 

Publicat al diari Avui el 2 de maig del 1988.

Es veu que tot va començar amb una gran explosió. D'ençà d'aquell dia, han passat uns quinze mil milions d'anys. L'univers és més que res el no-res, és buit, és ple d'espai intergalàctic, ple de la freda, silenciosa, interminable nit còsmica. En un racó diminut, perdut entre la immensitat i l'eternitat, hi ha un estel sense importància amb uns quants planetes vulgars que dansen tot l'any al seu voltant. No valdria la pena de parlar-ne si no fos que en un d'aquests astres la matèria ha esdevingut vida i, més endavant, consciència. D'aquesta grandiosa feinada còsmica, a última hora, n'ha sorgit aquest desgraciat, dret com un estaquirot dins el metro que travessa rabent les entranyes de la ciutat.

Va cap a casa seva, el tipus en qüestió. Torna de l'horari laboral on es guanya la vida fent de paràsit. Ha engendrat dues criatures tan subhumanes com ell. Al pis de sota, hi viu un jove compositor, dissortat per culpa dels seus veïns. Ell mira d'embriagar-se amb l'optimisme del primer moviment de la quaranta simfonia de Mozart, però sent els de dalt com s'escridassen. Procura emocionar-se amb l'alegria del Petrutxka de Stravinski, però li colpegen l'oïda els bots que fan sense parar les dues bestioles de dalt. Vol escoltar la tendresa dels violins de Paganini, però les passes d'esclop dels de dalt empastifen l'aire. La bellesa que vol compondre el jove músic trontolla amb el soroll dels mobles que arrosseguen tot el dia els del pis de dalt, que riuen amb un riure estrident, repugnant.

Caldria separar el blat de la mala herba. A una banda, els humans; a l'altra, els tipus que no justifiquen l'evolució còsmica.

Vet aquí la tercera de les vuit narracions titulades Gent de metro, publicades com a columna de diari fa més de vint anys i ara reeditades en aquest bloc.

21/12/2009 - 06:00h - laMalla.cat

Noia del metro

 

Publicat al diari Avui el 25 d'abril del 1988.

Noia del metro, tens l'esguard al llibre de Joan Salvat-Papasseit i el poema s'irisa en veure's cobejat. I el cap de tren s'intriga si giraràs el full: sols per veure't els ulls! Que les cames se't veuen i la mitja és de seda, amb unes fantasies que t'acaronen el turmell i s'enfilen amunt, fins a besar-te el genoll i més amunt encara. I tot el metro ets tu. Però els ulls no se't veuen.

T'endus en la rierada de la teva bellesa inconscient la consciència del qui et mira: aquestes paraules te les hauria dites Carles Riba, que també era poeta, com en Salvat, i tampoc no era de pedra.

Brilles amb llum pròpia, ben bé com un sol dins aquests viaranys subterranis. Enlluernes. La teva gràcia, però, és la seducció efímera de la flor: no hi ha res més fugaç que un enamorament de metro, que només dura tres o quatre estacions.

I la teva mà és fina. I el cotó de color de moda embolica el teu cos esvelt, un cos que és un obsequi, ben esculpides les corbes dels pits i les altres corbes. I les teves sabates de dona. I les arracades, que dansen com les estrelles dins el teu univers sense confins. I el teu perfum de princesa. I, despullat, incitant, el coll, que és per al bes la més bella contrada. I el mar dels teus cabells, que estimen la galta com les ones una platja. I els llavis pintats amb pintures d'amor. Però els ulls no els sabem!

I si jo baixés ara? Mai no et sabria els ulls...

Té, ara, ja he baixat!

Aquesta setmana, la segona, de les vuit narracions del conjunt Gent de metro, publicades com a columna de diari fa més de vint anys i ara reeditades aquí. Noia del metro és un petit homenatge al poema de Salvat-Papasseit que comença amb les paraules Noia del tram.

 

 

 

14/12/2009 - 06:00h - laMalla.cat

Un poeta

 

Publicat al diari Avui el 18 d'abril del 1988.

El metro, un món que no coneix la llum del sol, acull de tot: panxacontents, enamorats, fanàtics, dones de fer feines, col·leccionistes, angoixats, ximples, complidors, noies precioses, savis d'incògnit, desenfeinats, optimistes, esguerrats, simpàtics, escèptics, embarassades, matiners, arruïnats, alegres, els qui són poca cosa, els qui duen una doble vida, els qui sempre fan tard, els qui van tirant, els qui no tenen cap gràcia ni talent, els qui sempre se'n surten, els qui no s'enduran cap secret a la tomba, els qui els tocarà un dia la loteria, els qui moriran l'any que ve i no ho saben... i fins i tot algun poeta. Com aquell que sempre baixava al final del trajecte vermell, a Santa Coloma. Es diu Màrius Sampere.

Ha escrit: "Cada matí agafo el metro/ cap a final de trajecte. Molt sovint/ quedem al vagó quatre viatgers/ llegint o pensant,/ apartats l'un de l'altre per no encomanar-nos/ l'amor sense esma de dos quarts de vuit./ L'insecte múltiple del xerric de les rodes/ m'entra pels forats de les orelles/ i amb estúpides potes profètiques/ se'm passeja pel cervell; jo me l'escolto:/ I si mai no es deturés la màquina i el límit/ caigués més enllà de l'última parada,/ com un viatge infinit a causa d'un senzill/ capgirament tècnic, o per un excés/ de platí en les agulles?/ Mai no ocorre; sempre arribo a la ciutat/ on treballo. Enlloc no hi ha prodigi;/ l'atzar, el meu atzar, és matemàtic./ Però tinc la certesa/ que l'artefacte perfora pacientment/ l'univers subterrani, i que cada dia/ se'n va més cap al lluny, a l'estació/ inexistent i freda/ on els pares m'esperen en silenci."

Gent de metro: un bon títol per al conjunt de vuit columnes publicades fa més de vint anys i ara reeditades dins la categoria narrativa breu d'aquest bloc, vuit narracions que rellegeixo amb molt de gust. Aquesta setmana, la primera, Un poeta.

 

 

14/9/2009 - 06:00h - laMalla.cat

Català universal

 

Publicat al diari Avui el 18 de gener del 1988.

Avui, el 1992, encara no ens en sabem avenir, tot i que ja fa quatre anys que va passar. Des de la quinta forca còsmica, un ésser intel·ligent va donar senyals de vida, amb un missatge als humans expressat en català. Cap profeta no havia anunciat l'esdeveniment, però la cosa era ben senzilla, segons coincidien a dir tots els savis terrestres:

- Els programes de televisió de la Terra s'expandeixen a la velocitat de la llum cap al cosmos. Fan en unes poques hores la distància que el Voyager triga anys a recórrer. Es veu que algú, des d'un planeta remot o des de la seva nau espacial, ha captat i desxifrat una emissió en català.

Fa quatre anys que els nord-americans i els altres, aprofitant totes les emissores de ràdio i televisió, no paren d'enviar missatges a l'espai. En català, és clar. El Govern espanyol, ofès, ha dit:

- El castellà és tan vàlid per a la ciència com el català. 

- No sigueu ridículs, li han contestat les grans potències.  

A totes les escoles i universitats del món s'estudia la nostra llengua. Els Països Catalans es beneficien d'una allau de turisme que ve a fer pràctiques de l'idioma. Tots els fòrums internacionals han adoptat el català com a llengua de treball. Els esperantistes s'han penedit i s'han passat a la nova llengua universal. Tothom s'ha adonat de cop i volta que el català és tan fàcil, que sona tan bé i que és tan útil, mentre que les altres llengües, les pobres, totes tenen un defecte o altre, de manera que no és estrany que necessitin fortes subvencions per anar tirant. Avui tothom vol enraonar en català o, com es diu ara, en universal.     

Aquesta ficció, aquest prodigi televisiu, no és del tot inversemblant...

 

7/9/2009 - 06:00h - laMalla.cat

Mort en directe

 

Publicat al diari Avui l'11 de gener del 1988.

Com l'entrenador que dóna els últims consells al boxejador tot just abans de començar el combat, així l'assessor d'imatge li deia les coses que fan al cas abans que l'entrevistessin per televisió. Que només són vuit minuts, però que ho veu molta gent, sobretot no perdre l'oremus, respostes breus i expressives.

Ell era cap de la comissió interdepartamental per a l'estudi dels vents que bufen a Catalunya; però l'entrevistador el va presentar com a director general de Ports i Costes de la ciutat de Lleida. Va somriure i no va dir res.

El periodista que havia de fer-li les preguntes no preguntava res. Xerrava i xerrava, mentre els minuts anaven escolant-se. Va adonar-se que la ignorància d'aquell famós entrevistador era enciclopèdica: ho ignorava tot des de l'A fins a la Z. Ben segur que no sabria diferenciar un corrent d'aire d'un huracà, però parlava amb aplom. Ell somreia i callava. La processó anava per dins.

Tenia a punt les respostes sobre la tramuntana, el vent de garbí, l'energia eòlica i tot de temes sobre els quals no podria dir ni piu, perquè ja feia set minuts i mig que l'entrevistador no parava de dir bajanades. A última hora, li va fer una pregunta:

- Així, doncs, quin paper creu que jugarà el bacallà en la dieta dels catalans del futur?

Allà mateix va escanyar-lo. Tots els telespectadors van poder sentir de manera nítida el so gutural de la ràpida agonia. La seva imatge pública va quedar destrossada, però ell se'n va anar més content que un gínjol.

Un altre conte meu, del petit recull de contes sobre prodigis televisius, publicats per primera vegada en una columna de diari ara fa més de vint anys.