7/3/2011 - 06:00h - laMalla.cat

El dret a cremar la bandera

 

Publicat al diari Avui el 30 de juny del 1989.

Jo tinc un amic que un dia va dir una cosa, que ell potser ja deu haver oblidat i tot, però que a mi em va semblar, i em sembla encara, el millor compendi doctrinal del nacionalisme català. L'amic és l'Emili Castellanos. La frase que va dir fa: "M'agradaria que fóssim independents per poder anar a llançar tomàquets al president de la Generalitat." Sí senyor. Això seria el súmmum de la plenitud nacional. Però és un luxe que nosaltres els catalans no ens podem permetre. Aquí hem d'anar sempre amb peus de plom, perquè la nostra cristalleria nacional és tan delicada, la pobra, que el més petit sotrac representa un terratrèmol i provoca una trencadissa irreparable.

I la nostra cristalleria democràtica també és de mira'm i no em toquis. Aquests dies, doncs, contemplo amb els ulls d'un pobre davant d'un aparador ple d'articles de luxe la polèmica que viuen als Estats Units sobre el dret a cremar la bandera nord-americana. El Tribunal Suprem, per cinc vots contra quatre, ha declarat que calar foc a les barres i estrelles és un acte de llibertat d'expressió, i que mereix l'empara constitucional. A la Universitat de Berkeley (Califòrnia), uns nois han celebrat l'esdeveniment, com és natural, cremant-ne una. Les associacions de veterans de guerra s'han escandalitzat, tal com era de preveure. No sé com acabarà la cosa, però és igual. La sentència del Tribunal Suprem nord-americà serà, per sempre més, un precedent d'allò més positiu en la història de la humanitat. Perquè vol dir que la llibertat és més important que el símbol de la llibertat, significa que si alguna cosa és sagrada és la llibertat concreta de les persones concretes, i no pas les banderes ni cap altre estendard. M'agradaria que fóssim independents per poder cremar la nostra senyera a les fogueres de Sant Joan i de Sant Pere. I que féssim servir les quatre barres, alhora, per presidir una sessió solemne del nostre Parlament i per decorar les nostres bosses d'escombraries. I...

I viure en una democràcia radicalment democràtica i en una nació plenament nacional. Sense haver-me de fer nord-americà, si pot ser.

Quinze anys després d'haver escrit a l'Avui aquest article que ara reedito a laMalla, vaig publicar el llibre d'aforismes En poques paraules. N'aplegava quatre-cents vuitanta, d'aforismes meus. N'hi ha un que és un bon complement a aquell article. Fa així: "L'única radicalitat política saludable és la radicalitat democràtica." Ben cert.

 

28/2/2011 - 06:00h - laMalla.cat

Jugar fort

 

Publicat al diari Avui el 23 de juny del 1989.

Josep Lluís Carod-Rovira acaba de publicar una biografia de Marcel·lí Domingo. Ben escrit, ben documentat, ple d'interès, el llibre conté, enquadernats, els cinquanta-cinc anys de la vida de Domingo. M'agradaria destacar-ne tres pinzellades. Una: "El marcel·linisme, o dominguisme, arrossegà masses ingents als pobles i comarques del sud del Principat, en el que deu haver estat el principal fenomen sociològic, de caràcter polític, vinculat a una sola persona, en els Països Catalans d'abans de 1939." Dues: "El republicanisme, tal com ell el concebia, populista, socialitzant, demòcrata radical, laic, federalista, obert, modernitzador, europeu, arrelat tant entre les capes mitjanes com entre la petita burgesia, els treballadors de la ciutat i del camp, la intel·lectualitat, era un republicanisme a la catalana." Tres: "La ubicació nacional de Domingo deu ser, segurament, la característica més difícil de precisar en el polític republicà. Ni nacionalista, ni espanyolista, català en ocasions i espanyol en d'altres, en realitat era més aviat anacional."

Marcel·lí Domingo (Tarragona 1884 - Tolosa 1939): de l'escola a la República -Edicions el Mèdol- és una lectura amena que ens fa conèixer un home i una època. I estimar-los, però sense mitificar-los.

A mi, la cosa que més m'atrau del Marcel·lí Domingo que ara Carod-Rovira rescata de l'oblit és el fet que era un home que jugava fort. Com a polític i com a periodista. Jugar fort, tal com jo ho entenc, no té res a veure amb ser busca-raons, ni exagerat, ni estrident. Jugar fort vol dir arriscar el capital personal de manera decidida a favor d'allò en què un creu. Si el risc no és gran, el guany tampoc no ho pot ser. Domingo jugava fort. Per això arrossegava les masses. Per això el seu article Soldats, tot i que la situació d'ara no s'assembla gens a la del 1917, encara ens emociona. Avui dia, els polítics no juguen fort, i els escriptors i els periodistes tampoc. No ens ha d'estranyar, doncs, que hi hagi tanta abstenció, a les urnes i a la lletra impresa. Si els discursos polítics i els articles i els llibres no són ara tan sincers, apassionats i interessants com els de Domingo, és natural que els electors i els lectors se'n desentenguin. És natural.

Un altre article de la meva hemeroteca personal que no ha envellit gens ni mica.

6/12/2010 - 06:00h - laMalla.cat

Barcelona capital

 

Publicat al diari Avui el 3 d'abril del 1989.

La Barcelona del treball i del progrés, el cap i casal històric dels catalans, la ciutat amfitriona dels Jocs Olímpics del 92 és una capital, sí, però capital de què?

Assistim a una ofensiva ideològica de destacats polítics i opinadors que, de manera ben explícita unes vegades i de forma implícita altres, proclamen que Barcelona ha de ser la capital de l'entorn metropolità i, alhora, l'altra capital d'Espanya. La Corporació Metropolitana, sortosament desapareguda, responia una mica a aquest anhel metropolità espanyolista. Jo conec bé el cinturó de Barcelona, perquè hi he viscut durant anys i encara ara hi estic arrelat, i sé que la gent del voltant de Barcelona s'estima l'autonomia municipal i no vol supeditar-la a l'Ajuntament barceloní. Els que aixequen la bandera metropolitana solen ser tipus que viatgen abans a Nova York, que per anar-hi cal agafar un vol intercontinental, que no pas a Santa Coloma de Gramenet, que s'hi arriba amb el metro. Són tipus que ahir eren revolucionaris que dels obrers només en sabien el que en deien els llibres, i avui són yuppies que veuen els veïns metropolitans solament a través dels mapes. I consti que a mi Madrid, on vaig viure-hi més d'un any, és una ciutat que m'encanta, però, francament, no crec que Madrid necessiti per res un segon Madrid. En canvi, com a barceloní que sóc de naixement i de residència, penso que la meva ciutat necessita ser una Barcelona de primera.

Jo crec que Barcelona ha de ser la capital política de Catalunya, la capital cultural dels Països Catalans i la capital econòmica del Mediterrani nord-occidental. Si vol exercir bé aquesta triple capitalitat, ja té prou feina. No ha de voler ser la segona capital d'Espanya. Tal com diuen amb molta raó els madrilenys, "segundas partes nunca fueron buenas".

Vet aquí un debat vigent. Vet aquí una opinió vigent.

4/10/2010 - 06:00h - laMalla.cat

Yuppisme

 

Publicat al diari Avui el 30 de gener del 1989.

Ara i aquí, el yuppisme no és una condició social sinó una actitud social. El nostre yuppie no pertany a la sociologia sinó a la ideologia. Una altra cosa és el jove professional urbà dels Estats Units, que és un determinat sector social i generacional de l'altra banda de l'Atlàntic. Quines són les nostres classes socials, les d'ara, les d'aquí? A mi em sembla raonable dividir l'estructura social catalana en set classes. Primer, la tecnostructura, terme manllevat del nordamericà John Kenneth Galbraith, que és la nova classe dirigent. Segon, els petits i mitjans empresaris i els botiguers. Tercer, la pagesia. Quart, els quadres, tècnics i professionals. Cinquè, la classe obrera manual. Sisè, els pensionistes i jubilats. I setè, els desocupats i submergits. Aquesta classificació no és pas contradictòria amb la descrita, contemplant tota l'Europa occidental, per l'alemany Peter Glotz, és a dir, la societat dels dos terços, en la qual "els grups dirigents mantindran la degradació social (no la misèria completa) del terç més feble de la societat, constituït pels desocupats, els treballadors manuals, els ancians dels sectors més pobres, els treballadors estacionals, els disminuïts, els menys dotats i els joves incapaços d'incorporar-se al món del treball".

El yuppisme no és una de les nostres classes socials, sinó l'actitud social de desentendre's del terç dels marginats i d'enlluernar-se amb l'èxit dels que, provinents de la classe dels professionals, arriben al capdamunt, a la tecnostructura. El yuppisme és la fletxa que assenyala amunt. El yuppisme és, en el fons, el contrincant ideològic del progressisme; més ben dit, dels progressismes, en plural. Això és el yuppisme.

El títol d'aquest bloc, Anys d'aprenentatge, té dos precedents il·lustres, que són els llibres Anys d'aprenentatge de Salvador Espriu i Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister de Johann W. Von Goethe. Acabo de rellegir el llibre d'Espriu i de llegir per primer cop el de Goethe per celebrar el fet que la columna de la setmana que ve farà la número cent d'aquest bloc. En parlarem, doncs, la setmana vinent, de tots dos llibres, en el comentari que sempre acompanya la meva columna reeditada.

13/9/2010 - 06:00h - laMalla.cat

Paràbola

 

Publicat al diari Avui el 9 de gener del 1989.

Era un home que tenia una casa de menjars. Va agafar la fal·lera de comptar els clients que hi entraven. Els amos de les cases de menjars del voltant miraven de fer calaix i allò que comptaven eren els diners que feien cada dia. El van convidar a ell a fer el mateix, però ell no s'escoltava a ningú: anava a la seva dèria i prou. Estava content, perquè tenia molta parròquia. Avui, deia, han vingut quatre centenars de persones. Al migdia, afegia, estaven ocupades el cent per cent de les taules. Tancava els ulls davant el fet que molts dels que hi entraven era només per anar al lavabo o feien servir l'establiment com a drecera per anar a una altra banda i no gastaven ni cinc. Tampoc no volia veure que molts seien a taula només per prendre un cafè amb llet i una pasta, i molts altres s'entaulaven molta estona, però demanaven plats ben barats. Els de la competència no paraven de millorar la qualitat dels locals, del servei i del menjar i, encara que mai no atreien multituds, cada cop es guanyaven més bé la vida. Tinc la casa de menjars més potent de la ciutat, perquè és la que té més clientela, deia ell. Però com que hi anava tanta gentada i molts eren maleducats, l'establiment s'anava fent malbé; la comptabilitat amb prou feines igualava les despeses amb els ingressos. Al sud de la ciutat, a més, uns pobres van obrir uns locals amb una qualitat encara més baixa i uns preus encara més baixos.

Qui tingui orelles, que escolti. Escolteu, doncs, vosaltres la paràbola del turisme. Catalunya -era tema de portada dilluns passat- es confirma com la primera regió turística del Mediterrani, perquè va rebre durant els primers deu mesos de l'any passat quinze milions de visitants...

Literatura econòmica. Viure la turistada només en termes quantitatius i no pas qualitatius ha estat el gran error estratègic del nostre sector turístic. Tot just ara, quan han passat més de vint anys de la publicació d'aquesta columna meva que ara reedito, en comencem a ser conscients.

21/6/2010 - 06:00h - laMalla.cat

Santa Coloma de Gramenet

 

Publicat al diari Avui el 17 d'octubre del 1988.

Santa Coloma de Gramenet té una cosa en comú amb Iberoamèrica i és que l'Església hi ha jugat un paper essencial i positiu en la vertebració social; entre la gent més activa, el que no és capellà és excapellà, el que no és cristià és excristià. Res més natural, doncs, que en parli a través d'un text evangèlic, la paràbola dels convidats. "Un home feia un gran sopar, i va invitar-hi molta gent. A l'hora del sopar va enviar el seu servent a dir als convidats: Veniu, que ja és tot a punt. Però tots igualment començaren d'excusar-se. El primer li digué: He comprat un camp, i haig d'anar-lo a veure; et prego que em vulguis excusar. Un altre li va dir: He comprat cinc parelles de bous, i me'n vaig a provar-los. I un altre li digué: M'he casat, i per això no puc venir. De retorn, el servent va contar-ho al seu senyor. Llavors l'amo, indignat, va dir al seu servent: Surt de pressa per les places i els carrers de la ciutat, i fes entrar aquí els pobres, esguerrats, cecs i coixos."

A la construcció nacional de Catalunya hi han estat convidats, abans que ningú, els catalans de soca-rel. Però es veu que els soletures i altres homes il·lustres de nissaga catalana i ànima anticatalanista s'estimen més de mirar oest enllà. Llavors, el seu lloc l'hauran d'ocupar la gent de Santa Coloma de Gramenet i els gutierrezdíazs i els candels.

He pensat tot això arran d'un contacte amb aquesta, per mi, entranyable ciutat. Ha estat la meva participació en una taula rodona sobre l'excel·lent treball que ha fet l'amic Eugeni Madueño sobre la història de la revista Grama, que és una mica la història de la seva -i de la meva- joventut. Puc ben assegurar que, abans i ara, a Santa Coloma de Gramenet existeix una voluntat clara de construcció nacional. L'anticatalanisme no és cosa popular.

A municipis com Santa Coloma de Gramenet o Badia del Vallès existeix un saludable patriotisme local, que encaixa bé amb el patriotisme català, perquè en tots dos casos la pàtria, al contrari del que ens diu l'etimologia, no és necessàriament la terra dels pares, sinó la terra dels fills. Aquesta idea era vàlida quan vaig publicar aquest article, l'any 1988, i és vàlida ara que el reedito, l'any 2010.

 

30/11/2009 - 06:00h - laMalla.cat

Un català a València

 

Publicat al diari Avui el 4 d'abril del 1988.

Nosaltres els catalans hauríem de mirar el País Valencià amb uns altres ulls. Parlo avui des de València.

Els valencians, que tenen una economia dinàmica, han de definir ells mateixos la seva identitat, i alhora establir amb Catalunya una relació fraternal -aquesta és la paraula que usen Eduard Mira i Damià Molla a De impura natione.

La llengua dels valencians, tal com va demostrar Manuel Sanchis Guarner, és la mateixa que la de catalans i mallorquins. Però el fet d'anomenar-la valencià no hauríem de veure'l com un atemptat a la nostra unitat lingüística.

El bagatge ideològic aportat per Joan Fuster a l'entorn de la idea de Països Catalans, ni el podem llençar per la finestra ni el podem adoptar com a catecisme intemporal.

La Unitat del Poble Valencià és poca cosa: juga un paper polític positiu, però testimonial. Les iniciatives més influents de cara a l'aprofundiment de l'autonomia i a l'ús del valencià a l'ensenyament han partit dels socialistes, sobretot dels qui dirigeix Cebrià Ciscar, que és, juntament amb Jordi Pujol, el polític més hàbil dels Països Catalans. En política, la puresa és estèril. No podem demanar als valencians, que viuen una situació nacional més difícil que la dels catalans, una puresa que no ens exigim a nosaltres mateixos.

Al País Valencià, les dretes -Aliança Popular, CDS i Unió Valenciana- són obtuses, reaccionàries i castellanitzadores. El redreçament dels valencians serà obra de les esquerres -socialistes, comunistes i UPV- o no serà.

Les iniciatives d'agermanament cultural amb Catalunya, com la recepció de TV3 al País Valencià, parteixen sempre dels valencians. Des de Catalunya, hi ha una insolidaritat suïcida amb la causa comuna de la nostra normalització idiomàtica i cultural.

Més de vint anys després d'haver publicat aquest article que ara reedito, encara penso que la puresa és estèril i que, per tant, cal aprofitar totes les ocasions que ens permetin d'avançar cap als nostres horitzons. Ara bé: cal tenir-ne, d'horitzons. El meu horitzó nacional és la República Federal dels Països Catalans com a nou Estat de la Unió Europea. El meu horitzó lingüístic és la plenitud idiomàtica de la llengua catalana. Utòpic? Sí, però no pas estèril.

 

16/11/2009 - 06:00h - laMalla.cat

Escolars de tres anys

 

Publicat al diari Avui el 21 de març del 1988.

L'atzar juga una mala passada als 60.000 catalanets i catalanetes que tindran tres anys el curs que ve. A moltes guarderies ja no els volen, a aquesta edat. Els col·legis públics de tota la vida encara no els acullen, tot i que la reforma educativa preveu aquest nivell. I les escoles del CEPEPC, en integrar-se a la xarxa pública, han de renunciar al preescolar de tres anys, perquè aquesta és una de les condicions que els ha imposat el Departament d'Ensenyament de la Generalitat. És una cosa incomprensible, que va contra la normalització lingüística, ja que està comprovat que tres anys és l'edat ideal perquè els infants facin seu el català, i va contra el progressisme, ja que, iniciant l'escolarització als tres anys, augmenta tant la preparació de cada alumne com la igualtat d'oportunitats. I no hi val l'excusa de la manca de diners públics, perquè la nostra piràmide demogràfica s'ha aprimat tant per baix que amb els mateixos diners que abans ateníem els pàrvuls de quatre i cinc anys, ara podem finançar també als de tres, i encara ens en sobren. A més, tantes pegues desanimen la gent a l'hora de tenir criatures. Total, que l'actuació del Departament d'Ensenyament en aquest assumpte és contrària al catalanisme, al progressisme i al natalisme, és a dir, a la doctrina de Convergència i Unió. Per això dic que és incomprensible.

A la ciutat de Barcelona, les poques aules públiques de tres anys que hi ha són a col·legis municipals. A més, hi ha onze centres barcelonins del CEPEPC -jo conec de prop el cas de l'escola Estel del Guinardó- que podrien conservar el nivell de tres anys, perquè l'Ajuntament el finançaria, si és que el Departament d'Ensenyament hi dóna el vistiplau. Cal esperar que sí.

Vint anys després de la publicació d'aquest article meu, les aules per a escolars de tres anys són la cosa més natural del món. Però hi va haver una època en què calia lluitar per aconseguir-les: les conquestes socials mai no han caigut del cel.

 

2/11/2009 - 06:00h - laMalla.cat

Anticatalanistes

 

Publicat al diari Avui el 7 de març del 1988.

Dimecres passat, a El Periódico, Eduardo Álvarez Puga escrivia que "la política de la Generalitat y del Parlament desprecia olímpicamente el idioma de Cervantes, y margina a ese 10 por ciento que no entiende el catalán y que son tan ciudadanos y tienen tantos derechos como el que más". Jo crec que aquest 10 per cent tenen els mateixos drets que tothom i un dret més, a més a més, que és el dret a aprendre català, tal com reclamava l'article de Josep Lluís López Bulla, líder de les CCOO de Catalunya, publicat divendres a l'Avui.

Invocar Cervantes per rondinar contra el català és un tòpic tronat. És el que feia un personatge del setmanari satíric Cu-cut!, anomenat Don Tancredo, que servia per ridiculitzar l'espanyolisme. La cosa va disgustar els militars espanyolistes, fins al punt que, l'any 1905, van assaltar la Redacció de la revista i van destruir-ne els tallers. Un cas ben clar d'intolerància i de manca de sentit de l'humor. A més, Cervantes, al Quixot, dedica elogis a Barcelona, que és l'única ciutat que hi apareix, i l'únic llibre de cavalleries que elogia és Tirant lo Blanc.

La política del Parlament de Catalunya en matèria de llengua s'ha adoptat sempre per unanimitat. Atacar-la és atacar tant les esquerres com Convergència i Unió. Ara i aquí, el problema dels anticatalanistes és que s'han quedat sense banderes. No poden enlairar ni la bandera de la tolerància, ni la de l'humor, ni Cervantes, ni les esquerres, ni la classe obrera, perquè enllacen amb una tradició d'intolerància i manca de sentit de l'humor, desconeixen Cervantes, no encaixen amb les esquerres i són del tot aliens a la classe obrera.

Decididament, el discurs anticatalanista ha canviat ben poc al llarg dels anys. Rafael Campalans, socialista i catalanista per les mateixes raons, deia que política és pedagogia. Tenia més raó que un sant. Però de la mateixa manera que ni el més brillant dels oradors és capaç d'emocionar una pedra, mai no podrem desarmar la intolerància de la gent anticatalanista. Més val que dediquem el nostre temps i les nostres energies a altres coses, perquè l'anticatalanisme no té remei.

1/6/2009 - 06:00h - laMalla.cat

Autodeterminació

 

Publicat al diari Avui el 5 d'octubre del 1987.

Hi ha llibres que comences a subratllar i no pares fins al final. És el que m'ha passat amb Nació i autodeterminació, de Miquel Porta Perales, que acaba de publicar Edicions La Magrana. És una obra apassionada i apassionant sobre el que l'autor anomena "el debat nostre de cada dia".

Un dels mèrits que té és desmentir, des de posicions d'esquerres, tots els tòpics que s'han bastit contra el nostre nacionalisme en nom de l'esquerra: "El nacionalisme català no és un nacionalisme intolerant, egoista i agressiu, sinó que tan sols és la resposta a un altre nacionalisme que generalment sí que ha estat intolerant, egoista i agressiu".

El dolent de la pel·lícula és Jordi Solé Tura, per al qual l'autodeterminació "significa l'amenaça de ruptura de l'actual marc estatal", la "ruïna del procés democràtic a Espanya", tot "precipitant-nos en la via morta d'uns independentismes inviables i catastròfics" que no ens conduirien sinó, altre cop, al centralisme. Miquel Porta contesta que l'argument de Solé Tura és un xantatge teòric i afirma: "L'autodeterminació és un dret elemental, i reivindicar un dret elemental no és reaccionari, encara que fer-ho faci reaccionar les forces fàctiques més retrògrades".

Porta Perales, crític d'idees i creador d'idees, rebutja, però, la violència: "La lluita armada no és sinó l'expropiació militarista d'un moviment que ha de ser de masses. L'alliberament nacional serà un moviment democràtic de masses o no serà". Ara bé: "La lluita democràtica no té per què excloure ni la radicalitat ni la conquesta d'objectius ambiciosos".

És curiós. Jo ara, l'any 2009, continuo estant plenament d'acord amb allò que deia Miquel Porta Perales sobre l'autodeterminació l'any 1987. En canvi, ell segurament ara no hi coincideix, amb allò que deia l'any 1987. Certament curiós.