11/5/2009 - 06:00h - laMalla.cat

La tercera ona

 

Publicat al diari Avui el 14 de setembre del 1987.

El punt en què es troba la nostra historiografia i el règim polític on som permeten una visió del nostre passat nacional una mica diferent de la que teníem fa deu anys. Podem veure-hi tres onades, cadascuna amb el flux i el reflux.

La primera neix a l'alba de Catalunya i arriba al zenit al segle XIV (l'any del Senyor de 1300 hi ha mig milió de catalans); es troba ja en ple reflux quan Colom arriba a Amèrica (el 1492 la població del Principat s'ha reduït a menys de la meitat) i va fent la viu-viu durant els segles XVI i XVII. Durant aquest llarg cicle, el bell catalanesc assoleix la seva màxima extensió territorial i es formen el País Valencià i les Illes com a països germans de Catalunya.

La segona onada neix amb el segle XVIII (el Principat recupera el mig milió d'habitants) i creix gràcies a la prosperitat de l'agricultura, del comerç amb Amèrica i, a la llarga, de les indústries. Comença, però, amb mal peu: amb la derrota del 1714 perdem les institucions pròpies i la nostra llengua comença a rebre de valent. Tanmateix, Catalunya no solament torna a ser rica i plena, sinó que, amb la Mancomunitat i la Generalitat republicana, va cap al redreçament polític i cultural. El reflux és a partir del 1939: ruïna econòmica, exili massiu de dirigents, fam i mortaldat entre la població, repressió.

Als anys seixanta arrenca la tercera onada: prosperitat econòmica, augment demogràfic (en gran part, via immigració) i afermament d'una cultura antifranquista (esplendor del PSUC, Nova Cançó, idea de Països Catalans). Cap a on tendim ara? Hi ha signes contradictoris: economia esperançadora, societat dual, autogovern, castellanització idiomàtica... Les generacions actuals tenim la paraula.

Si la visió del nostre passat nacional d'aquest article meu del 1987 és vigent -i jo diria que sí que n'és- ara, quan som a punt de dir adéu a la primera dècada del segle XXI, ens trobaríem en ple reflux de la tercera ona: crisi econòmica, societat desvertebrada, desencís polític, impacte problemàtic de la nova immigració, el Barça triomfant com a única alegria col·lectiva de Catalunya.

5/5/2009 - 14:16h - laMalla.cat

1714

 

Publicat al diari Avui el 7 de setembre del 1987.

Divendres farà deu anys de l'onze de setembre de 1977. Una paradoxa: evocava la data històrica d'una desfeta nacional i va ser la jornada històrica d'una represa nacional. Ara, deu anys després, què ha de ser la Diada? Un dia no feiner que, si el calendari està de bona lluna com aquest any, ens incita a fer pont? Una convocatòria per a la lluita reivindicativa? Una jornada dedicada al culte patriòtic? La resposta és plural, és clar.

Jo crec que l'Onze de Setembre pot servir, també, per repensar la nostra història. Deu anys enrere miràvem, simplement, de dotar-nos d'una èpica nacional. Contra la simbologia que ens havien imposat: Don Pelayo fundant Espanya, Guzmán el Bueno sacrificant el seu fill, Isabel y Fernando fundant Espanya, el coronel Moscardó sacrificant el seu fill, la nostra pròpia mitologia: Jofre el Pilós, Jaume el Conqueridor, Rafael Casanova, Macià i Companys. No proposo pas dinamitar la nostra -feble- èpica nacional, perquè el Gran Veí d'oest enllà i el Grandiós Veí de més enllà de l'Atlàntic no paren d'envair el nostre espai mitològic amb els seus herois de quintos centenarios i de westerns. Però crec que repensar la nostra història, si ho fem alhora amb lucidesa i benevolència, que és la manera com un s'ha de tractar a si mateix, ens pot ajudar a construir el demà.

I així... Ramon Llull i els almogàvers són les dues cares d'una mateixa pàgina de la nostra història; igual que mossèn Cinto Verdaguer i els comerciants negrers. El 1714 comença, alhora, la desnacionalització de Catalunya i la nostra prosperitat demogràfica i econòmica: una paradoxa. Podem parlar-ne més, oi? Dilluns vinent.

La vida no es basa en la lògica, sinó en la paradoxa. La vida de les persones. La vida dels pobles, incloent-hi el poble català. D'això parla aquest article -ben vigent- de la meva hemeroteca personal com a articulista.

 

 

27/11/2008 - 06:00h - laMalla.cat

Escarabats ensotanats

Article publicat al diari Avui el 13 d'abril del 1987.

Fa cinquanta anys, Catalunya va patir dues guerres civils. L'una, la de l'estiu del 36, contra els catòlics; l'altra, la del maig del 37, contra els dissidents.

"No sólo no hay que dejar en pie a ningún escarabajo ensotanado, sino que debemos arrancar de cuajo todo germen incubado por ellos. Hay que destruir, sin titubeos, a sangre y fuego". Aquest llenguatge de la CNT-FAI avui fa riure, però la repercussió que va tenir no fa cap gràcia: l'assassinat de 1.541 capellans i 896 religiosos catalans, que no estaven pas implicats en l'alçament feixista. El drama dels cristians demòcrates i catalanistes d'aleshores està molt ben descrit a Incerta glòria, de Joan Sales, per mi una de les millors novel·les de la literatura catalana.

L'Andreu Nin, líder del POUM, no era cap angelet. "Nosaltres -deia- hem resolt totalment el problema de l'Església, anant a l'arrel. Hem suprimit els sacerdots, les esglésies i el culte". El van suprimir a ell, els estalinistes. El van assassinar després dels enfrontaments armats entre el POUM -aliat amb la CNT- i el PSUC -aliat amb l'Esquerra Republicana. A Quan érem capitans, la Teresa Pàmies, que llavors era joveneta i no en va tenir cap culpa, ha escrit l'autocrítica que els botxins de l'Andreu Nin mai no escriuran.

Massa guerres dins la guerra!

Maurici Serrahima, que era d'Unió Democràtica, un cop consumada la derrota, va exclamar: "La causa republicana era la bona; però ha estat espantosament mal servida".

La memòria històrica torna a ser actualitat. Aquest article de l'hemeroteca personal és del tot vigent: ara jo diria les mateixes coses amb les mateixes paraules, tot i que, gràcies a alguns estudis recents, podria precisar més les xifres de capellans i religiosos assassinats.

20/11/2008 - 06:00h - laMalla.cat

Nyap territorial

Article publicat al diari Avui el 6 d'abril del 1987.

Tenim a Catalunya 940 municipis, el 40 per cent dels quals tenen menys de cinc-cents habitants, i el 72 per cent no arriben als dos mil, de manera que la majoria dels nostres pobres ajuntaments no poden fer res amb cara i ulls. Aquest era el problema número 1 i el Parlament gairebé ni n'ha parlat. Fa ben poc que un lúcid paper -ara paper mullat- firmat per més de cinquanta savis incompresos ens recordava que Anglaterra, Dinamarca, Iugoslàvia i l'Alemanya Federal tenien el mateix problema i van fer un mapa municipal nou, en què el nombre d'ajuntaments quedava reduït a una quarta part.

Els entesos recomanaven simplicitat i eficàcia administrativa. Però a la majoria de diputats els ha preocupat més que res la quota de poder del seu partit. N'ha resultat una organització territorial que és un nyap; i el més embolicat de tot és la superposició kafkiana d'administracions.

El nostre model hauria de ser l'alemany, amb només tres nivells de govern: local, land i federal. Que el govern central esdevingui govern federal no depèn només dels catalans. Però la resta sí. Necessitàvem, només, municipis forts i suficients, que, si volien, podien compartir serveis mancomunats (aigües, autobusos, metro), de la mateixa manera que també les autonomies haurien de poder mancomunar serveis, com la televisió pública, en el cas de les comunitats que tenen una mateixa llengua.

No tots els nostres mals vénen de Madrid, ni tots són heretats de la dictadura. Aquest nyap territorial és obra del Parlament democràtic de Catalunya.

És curiós. Hi ha problemes de país, com ara el nostre mapa municipal, que vint anys després continuen intactes. I  amb una circumstància agreujant i és que ara ni tan sols formen part de l'agenda política i mediàtica.