21/3/2011 - 06:00h - laMalla.cat

L'extrema esquerra

 

Publicat al diari Avui el 14 de juliol del 1989.

El Partit dels Comunistes de Catalunya s'assembla a una secta religiosa: tancat i monolític, intransigent i dogmàtic, aïllat de la societat que l'envolta. El Moviment Comunista i la Lliga Comunista Revolucionària són si fa no fa igual. A mi em sap greu que la nostra esquerra extraparlamentària sigui així (incloc el PCC entre els extraparlamentaris perquè només és qüestió de temps: quan es presentarà tot sol a les eleccions tornarà a quedar-se sense cap escó). Els d'extrema esquerra van ser valents a l'hora de lluitar contra Franco i són actius a Comissions Obreres i a les associacions de veïns... i fins i tot al moviment pacifista. Però arriben les eleccions europees i l'MCC i la LCR fan campanya a favor d'Herri Batasuna, que és, com tothom sap i ningú no ignora, l'expressió política d'ETA militar, l'autora de la matança d'Hipercor. Per què? A la plaça de Tiananmen els militars xinesos assassinen tot de compatriotes que reclamaven una mica de democràcia i el PCC hi està conforme. Per què?

Un grup extraparlamentari és com una secta, mentre que un partit normal i corrent és com una església, és a dir, és més obert, més flexible, més contradictori també, més humà, en definitiva. En política la puresa és sempre estèril i de vegades és bruta i tot. La coherència perfecta du al fanatisme. Sense una certa modèstia ideològica, que ens obri els ulls i ens faci veure que de vegades el remei és pitjor que la malaltia, i que les solucions rotundes no acostumen a resoldre res, l'acció política esdevé inhumana. La nostra extrema esquerra vol un món tan pur, tan coherent, tan perfecte, que a última hora acaba aplaudint coses inhumanes, monstruoses.

Ja sé que a la gent del Partit dels Comunistes, del Moviment Comunista i de la Lliga els rellisca el que pugui dir des de la premsa burgesa un periodista petitburgès com ara jo, però penso que haurien de donar un cop de timó. Canviar les consignes. Defensar els drets humans, tots els drets humans, a tot arreu. Aquesta és la revolució que encara hem de fer, malgrat tantes revolucions malaguanyades.

Mai no he simpatitzat amb l'extrema esquerra. Ni quan era molt jove i vivia envoltat d'amics, coneguts i saludats que militaven a l'extrema esquerra; ni l'estiu del 1989, quan vaig escriure a l'Avui aquest article que ara reedito a laMalla; ni tampoc ara. Mai no he simpatitzat amb l'extrema esquerra.

 

20/12/2010 - 06:00h - laMalla.cat

Pujolisme d'esquerres?

 

Publicat al diari Avui el 17 d'abril del 1989.

Els antipujolistes és que no paren de dir disbarats. L'últim que s'han empescat per distreure el personal és el pujolisme d'esquerres. Sabeu què és això? Doncs, agafeu-vos fort, és el Partit Socialista Unificat de Catalunya, tal com sona, el PSUC. Ens pensàvem que, segons la doctrina antipujolista, el pujolisme és intrínsecament pervers per dues raons, perquè és de dretes i perquè hi és Jordi Pujol. Es veu que anàvem errats. Ara els antipujolistes ens obren els ulls i ens ensenyen que hi ha, tant o més dolent que l'altre, un pujolisme d'esquerres. Ben mirat, la lògica antipujolista és impecable. Com que, per als antipujolistes, Catalunya és igual a Pujol (practiquen el culte a la personalitat, però capgirat), doncs el catalanisme d'esquerres, per força, ha de ser pujolisme d'esquerres.

Pobres antipujolistes! Han vingut a aquest món a patir. Qualsevol dia descobriran que Comissions Obreres és el pujolisme sindical; la prova és que ha signat un acord amb la Pujolanitat de cara a la normalització lingüística del pujolià. Fins i tot podria sorgir un pujolisme ugetista. És clar. Es comença criticant el PSOE i s'acaba com Rafael Ribó, líder d'Iniciativa per Pujolunya, que pujoleja quasi tant com Esquerra Republicana, que és, tal com ja haureu endevinat, el pujolisme de centreesquerra. Iniciativa i Esquerra, a més, es veu que volen exportar el mal a la resta dels Països Pujolians. Ah! I una altra pega grossa per als pobres antipujolistes és l'Església pujòlica, amb el cardenal Jubany al capdavant.

Desesperats, tancats a la seva fortalesa assetjada, envoltants per una marabunta de pujolets, pujolons i pujolassos, els antipujolistes alcen els ulls al cel implorant l'ajut de Déu; però cap veu divina no els diu ni ase ni bèstia, de manera que, abatuts, s'exclamen: "Déu no existeix, però si existís seria pujolista."

Han passat més de vint anys i ara tant el pujolisme com l'antipujolisme ja són història. I penso, clar i català, que l'antipujolisme no era res més que l'anticatalanisme d'esquerres.

 

13/12/2010 - 06:00h - laMalla.cat

L'etiquetatge dels catalans

 

Publicat al diari Avui el 10 d'abril del 1989.

Cada cop són més els que s'exclamen perquè els etiqueten i, també, els que es proclamen professionals, com si el fet tan comú de tenir un ofici els estalviés el compromís de definir-se. Jo sóc independent, però la meva independència no l'he desada dins d'una vitrina, sinó que l'exerceixo cada dia prenent partit en tot de coses. De manera que ja em sembla bé que m'etiquetin. A més, tots tenim la necessitat i fins i tot el dret d'etiquetar, forma part de la llibertat d'opinió.

La nit de divendres, en acabar les jornades de la Fundació Acta sobre nosaltres i els valencians -per cert, interessantíssimes- n'hi va haver un que em va fer de l'Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra. No el vaig pas contradir. Sóc director de la revista Era, que és una iniciativa ideològica d'aquest partit, aliat del marxista PSUC. N'hi ha que em fan socialista. També és cert. Els meus deu anys de militància política i sindical els vaig viure sempre dins d'organitzacions socialistes i, a més, he sigut subdirector del setmanari El Món. Altres em fan convergent. També és veritat. Escric molt de gust al diari Avui i sóc amic d'una colla que tenen vocació d'intel·lectuals orgànics del pujolisme. Fixant-se en el que escric sobre Unió Democràtica i sobre les coses eclesiàstiques, també n'hi ha que em fan democratacristià. No els dic pas que no. Altres m'han etiquetat d'acord amb la simpatia amb què sempre tracto l'Esquerra Republicana. També tenen raó. M'encanta col·leccionar etiquetes; més que res m'agraden les genèriques, com ara progressisme, esquerra cultural, societat civil, nacionalisme cultural.

En una paraula, jo sóc socialista - convergent - marxista - nacionalista d'esquerres - democratacristià - republicà - etcètera, sobretot sóc etcètera. És una etiqueta una mica embolicada, ho reconec; però la cosa té solució. Digueu-me Joan Tudela, així, sense cap altra etiqueta.

Quan l'any 2005 vaig publicar el llibre d'aforismes En poques paraules, vaig dedicar-ne un a un tema que en certa manera complementa el que vaig escriure en aquest article meu del 1989 que ara reedito aquí. Fa així: "Després de molts anys de pensar on hauria militat jo durant la nostra guerra, he arribat a una conclusió còmica: els anys 1936, 1937, 1938 i 1939 jo hauria militat, alhora, dins el bàndol antifeixista, a Unió Democràtica, al Partit Obrer d'Unificació Marxista, al Partit Socialista Unificat i a l'Esquerra Republicana. O sigui, que m'haurien matat quatre vegades: l'estiu del 36 com a militant d'UDC, el maig del 37 com a militant del POUM i l'hivern del 39 com a militant del PSUC o d'ERC. Sort que no hi era!".

 

 

30/8/2010 - 06:00h - laMalla.cat

La refundació del PSUC

Publicat al diari Avui el 19 de desembre del 1988.

El problema del PSUC era el futur. No n'hi ha prou de tenir un passat èpic. Després del vuitè congrés del partit que fa quinze anys encara era el Partit en majúscula, l'organització albira nous horitzons, a causa de la nova dinàmica que encarna Rafael Ribó. Ha acabat la travessia del desert, que el partit va suportar gràcies a la força sindical de Comissions Obreres i al poder municipal en unes quantes ciutats. Si no arriba a ser per aquestes dues coses, el PSUC seria ara un mort sense enterrar. El futur d'aquest partit continua sent difícil, però pot sortir-se'n si, al mateix temps que mira cap al segle XXI, es recorda de les dues èpoques més interessants de la seva història, el moment fundacional i el temps de l'Assemblea de Catalunya.

La refundació del PSUC hauria de ser, com la seva fundació, la confluència de diferents tendències d'esquerres. El nou PSUC  hauria de ser un partit marxista i nacional, que integrés els que ara hi són, els del Partit dels Comunistes de Catalunya i altres militants que no se senten ben bé hereus de la tradició comunista. Tots els comunistes haurien de ser al PSUC, però no tots els militants del PSUC haurien de ser comunistes. L'objectiu, doncs, hauria de ser un partit cohesionat però plural.

El PSUC, a més, ha de fer el paper de locomotora d'Iniciativa per Catalunya, com abans va fer amb l'Assemblea de Catalunya. Si Iniciativa va obtenir un bon resultat a les eleccions autonòmiques i és ara un projecte engrescador és una mica per la inèrcia del vot comunista, però més que res per alguns factors nous, com són la personalitat política de Rafael Ribó, l'aportació de l'Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra i la presència de nombrosos progressistes independents.

Aquesta columna meva del 1988 fa una anàlisi -constructiva- d'una força política catalana en un moment històric determinat.  

28/6/2010 - 06:00h - laMalla.cat

La merda de la política

 

Publicat al diari Avui el 24 d'octubre del 1988.

El fet va tenir lloc a TVE, la nit de divendres. El fet és que la directora general de RTVE, Pilar Miró, una implacable professional del poder, va maltractar una cineasta de talent, Pilar Miró, una artista plena de sensibilitat i lucidesa. El fet és que la petita pantalla va fer malbé el format de la pel·lícula Werther, i va espatllar-ne el ritme narratiu intercalant-hi tot d'espots publicitaris. La Pilar Miró i la Pilar Miró són dues dones mal avingudes.

Jo sóc un admirador de l'autora de pel·lícules, sobretot de les tres últimes. El treball polifacètic i rigorós com a realitzadora de televisió i el dos primers llargmetratges, La petición i El crimen de Cuenca, li han donat l'ofici per poder expressar bé allò que volia dir. Però és a Gary Cooper, que estás en los cielos, a Hablamos esta noche i a Werther, l'última pel·lícula seva i la millor de totes, on ella construeix, amb llenguatge cinematogràfic, un discurs sobre la vida. Un discurs transcendent, amb referents autobiogràfics i culturals, amb diàlegs sovint filosòfics, una mica com els del teatre de Shakespeare. Werther és un film que em fascina.

La situació polèmica en què es troba ara la directora general és una cosa que em sap molt de greu. Ella es va embolicar amb la merda de la política en fer-se càrrec, primer, de la direcció general de Cinema del Govern de l'Estat i, després, de la de RTVE, sense esdevenir, però, una professional de la política, de manera que els polítics de debò, que són uns autèntics vocacionals del poder, sempre l'han tractada com una intrusa, i amb raó. És una dona molt ambiciosa, d'acord, però hauria d'entregar-se a l'ambició artística i deixar l'ambició del poder. Per fer política calen uns defectes que la Pilar Miró no té.

Política i democràcia són indestriables: cap demòcrata no pot fer una esmena a la totalitat de la política i jo sóc radicalment demòcrata. Però també sóc molt amic de la lucidesa. Per tant, em sembla justificat el fet de fer servir la popular expressió "la merda de la política" com a títol d'aquest article meu del 1988, perquè -i ara faré una versió nova de l'última frase de l'article- per fer política calen uns defectes que no tothom té.  

 

22/3/2010 - 06:00h - laMalla.cat

ENE, un esbós polític

 

Publicat al diari Avui el 25 de juliol del 1988.

L'Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra és una jove promesa de la política catalana. I ja sap el que vol ser quan serà gran: Euskadiko Ezquerra. Però ara és més un esbós que una obra acabada. Un esbós: la primera forma imperfecta d'una estàtua, d'una pintura, d'una composició... d'un projecte polític. És un partit innovador i seriós, cohesionat, amb una militància il·lusionada i en creixement, que de mica en mica va donant una forma més definida a l'esbós que, ja ara, és prou interessant.

A veure. Es tracta de fer un discurs ideològic des d'aquí, però amb bascos, amb gallecs, amb molts més: la nova cultura política de la nostra esquerra serà europea o no serà. Un Estat com Espanya és massa petit per a certes coses -relacions internacionals, economia- i massa gran per a d'altres -educació, sanitat-, de manera que no és un bon marc polític per al nostre futur: la resposta és la unió europea i l'autogovern de la nació catalana. Ni l'independentisme ni el marxisme no han de fer de línia divisòria entre els nacionalistes d'esquerra, no han de separar companys d'un mateix partit; han de sumar, en comptes de dividir. L'ecologisme i la prosperitat econòmica han de ser una parella ben avinguda. El combat per la pau mundial i la solidaritat internacional han d'anar de bracet amb la defensa de la pròpia identitat nacional. El feminisme aporta una nova sensibilitat i una escala de valors nova, que són del tot necessàries per fer una societat més avançada. Iniciativa per Catalunya respon al repte d'agrupar forces polítiques nacionals inequívocament d'esquerra. L'assentament de l'Entesa com a partit i la col·laboració amb Esquerra Republicana responen a la necessitat de vertebrar el nacionalisme d'esquerres.

Només és un esbós, però sona bé...

El Segre és més riu que el Besòs, tot i que el primer és un afluent de l'Ebre i el segon arriba al mar: vet aquí una bona metàfora d'alguns projectes polítics. Ara al 2010 sabem que l'Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra passarà a la història com un afluent d'Iniciativa per Catalunya Verds, però val a dir que va aportar a l'aiguabarreig un esperit polític net, innovador i avançat. 

15/3/2010 - 06:00h - laMalla.cat

El paper nacional del PSC

 

Publicat al diari Avui el 18 de juliol del 1988.

El PSC, que acaba de fer deu anys, ha estat decisiu a l'hora de soldar la unitat civil del poble català, com ho havia estat abans el PSUC. Aquest és el mèrit patriòtic més gran del PSC i dels seus dos líders, Raimon Obiols i Pasqual Maragall. L'àrea socialista, a més, acull nombroses persones d'un catalanisme indiscutible, com Antoni Dalmau, Joaquim Nadal, Marta Mata i Francesc Ferrer i Gironès. Els que neguen el caràcter nacional del PSC són tan irresponsables com els que no reconeixen el caràcter progressista de CiU i, a més, giren l'esquena a la realitat de Catalunya, cada dia més nacional i més progressista, en part gràcies precisament a les nostres dues principals forces polítiques.

Però el PSC té dues assignatures nacionals pendents. La primera és la de completar la incorporació a Catalunya dels ciutadans provinents de la immigració que s'identifiquen amb els socialistes, tant en el camp electoral -que n'és d'alta, l'abstenció, a les autonòmiques! - com en el camp sindical: la UGT hauria de tenir un arrelament nacional a Catalunya com el que té CCOO. L'altra cosa pendent és deixar de donar ales a una colla d'intel·lectuals espanyolistes que s'hi ha aixoplugat, a falta d'un sostre millor. És el cas de Jordi Solé Tura, que no para. A la conferència d'homes i dones d'esquerra va atacar els "excessos" de la normalització del català. A la convenció per a una majoria nacional i de progrés va defensar l'Europa dels Estats contra l'Europa de les nacions. A la passada campanya electoral va dir que al nom oficial del PSC hi vol veure per sempre més la sigla PSOE. El nom no fa la cosa, però jo crec que en aquest cas fa nosa, perquè el PSC és l'únic partit parlamentari català que exhibeix la E d'espanyol. Deu ser això el que atrau els soletures...

Manuel Serra i Moret, l'any 1923, va expressar en poques paraules una idea que Isidre Molas repeteix sovint: "Som socialistes i catalanistes per les mateixes raons". Josep Comaposada, Rafael Campalans, Josep Pallach i Joan Reventós encarnen respostes diferents al llarg de la nostra història al difícil encaix entre l'ideal del socialisme democràtic i l'ideal de la plenitud nacional catalana. Una qüestió de permanent actualitat ideològica al llarg de tres segles: el XIX, el XX i el XXI. Un debat vigent, actual. I d'una gran complexitat i, per tant, no apte per a simplificadors. Aquest article meu del 1988 s'emmarca, clarament, en aquest debat de mai no acabar.

 

 

8/3/2010 - 06:00h - laMalla.cat

Gomis i els altres

 

Publicat al diari Avui l'11 de juliol del 1988.

Josep Gomis va ser procurador en Corts i alcalde de Montblanc durant el franquisme. Ara és conseller de Governació i, per tant, els dies en què Jordi Pujol sigui fora de viatge, ocuparà ell la presidència de la Generalitat de Catalunya. Es veu que això és un gran escàndol. Els dolguts, en canvi, no diuen ni piu sobre el fet que Joan Carles I és el nostre cap d'Estat. Què feia el rei políticament durant el franquisme? És ben sabut que no militava precisament al PSP de Tierno Galván... I Adolfo Suárez? I Salvador Dalí? I Socias Humbert? I Carles Sentís?

La democràcia actual neix gràcies a la reconciliació entre els hereus dels vencedors i els dels vençuts a la guerra civil. En el nostre règim democràtic i autonòmic, els únics inhabilitats per a l'exercici de la política són els colpistes i els terroristes. Fora d'aquests, tothom és prou digne per ocupar un càrrec a les institucions, des del de bidell fins al de cap d'Estat.

Però diguem-ho tot. Els que militaven en l'antifranquisme democràtic, això sí, tenen un mèrit que els altres no tenen. No el tenen els que eren a les institucions del règim anterior. Tampoc no el tenen els nombrosíssims despolititzats de l'època. Ni tampoc els que s'enquadraven en l'extrema esquerra comunista, i consideraven que la democràcia és una cosa burgesa i menyspreable, tan burgesa i tan menyspreable com el catalanisme, com és el cas de Jordi Solé Tura.

De tota manera, Déu n'hi do la quantitat de gent que va fer política en l'antifranquisme democràtic, des de Jordi Pujol, que fins i tot va haver de patir anys de presó, fins a Raimon Obiols, que sempre ha militat en una esquerra inequívocament democràtica, passant per mi mateix, que no sóc ningú, però sóc el que firmo aquesta opinió i per això ho dic.

Vet aquí una reflexió personal plenament vigent, més de vint anys després: són les mateixes paraules amb què comentava l'article de la setmana passada, sí, però també van com l'anell al dit un cop rellegida aquesta columna de l'hemeroteca personal.  

8/2/2010 - 06:00h - laMalla.cat

Concòrdia

 

Publicat al diari Avui el 13 de juny del 1988.

Ha arribat l'hora d'instaurar a Catalunya un clima de concòrdia nacional i progressista. Tenim per davant quatre anys sense eleccions autonòmiques i tres sense municipals. O ara o mai. Entre Convergència i Unió, el Partit dels Socialistes, Iniciativa per Catalunya i Esquerra Republicana hauria d'existir una entesa estratègica al servei de quatre objectius essencials: aprofundir la nostra autonomia política, avançar en la normalització del català, tirar el país endavant econòmicament i atenuar els desequilibris socials i territorials que pateix la societat catalana.

Perquè aquesta concòrdia sigui un fet caldrà, però, superar algunes pegues. Que els socialistes deixin de negar el caràcter progressista de CiU, que els de la coalició que ocupa el Consell Executiu reconeguin el caràcter nacional del PSC: que els uns i els altres enterrin la cantarella estèril del "nosaltres ja ho voldríem, ja; són ells, els que no ho volen". Que no se segueixi el mal exemple del pacte cultural, que a la llarga només ha servit per malmetre la carrera política d'un home valuós com és Joan Rigol i perquè els socialistes, en nom de la concòrdia, n'hagin fet un motiu de discòrdia. Que la gent raonable, que som la immensa majoria, no fem cap cas ni a antipujolistes ni a antisocialistes, perquè tots dos comparteixen una mateixa voluntat de divisió del poble català.

Ens cal aquesta nova dinàmica de concòrdia nacional i progressista com l'aire que respirem i cadascun dels nostres partits hauria de cedir una mica per fer-la possible. Tot per Catalunya. Ens hi juguem el futur de Catalunya. Amb aquesta iniciativa es pot. És el millor per Catalunya. I és el que li hauria agradat al president Tarradellas, que era un apòstol de la unitat.

L'entesa estratègica, la concòrdia nacional i progressista era necessària l'any 1988 i és ara encara més necessària entre les quatre forces polítiques catalanes procedents de l'antifranquisme: CiU, PSC, ICV i ERC.

 

7/12/2009 - 06:00h - laMalla.cat

ERC juga fort

 

Publicat al diari Avui l'11 d'abril del 1988.

Les candidatures d'Esquerra Republicana són una bona notícia. Entenguem-nos: no garanteixen l'èxit electoral, el partit haurà de viure amb l'ai al cor fins al 29 de maig; però són un acte de coherència política, un pas endavant en l'actualització de la identitat d'ERC. Joan Hortalà, les coses com són, és més que res un polític pràctic, però, precisament per això, sap que l'Esquerra no pot tirar endavant vivint en la indefinició ideològica, ni tampoc apareixent com un apèndix de Convergència o dels socialistes. I juga fort a l'hora d'afermar el missatge actual d'ERC, radicalment patriòtic i ple d'allò que en podríem dir nova esquerra. N'és una prova el fet que siguin Josep Lluís Carod-Rovira i Àngel Colom els qui l'acompanyen al capdavant de la candidatura per Barcelona. Els caps de llista de les altres tres circumscripcions -Joan Sabanza, Miquel Pueyo i Marçal Casanovas- també han estat ben triats.

Sis actes de diputat autonòmic per a aquests sis homes seria un bon resultat per a ERC, que li permetria tirar endavant el seu projecte polític. Que ho aconsegueixi o no dependrà molt d'una franja de vot nacional i progressista, que podríem anomenar vot reflexiu, és a dir, pensat. Personalment, i parlant des d'una òptica independent, crec que CiU no el necessita, aquest vot de qualitat, perquè de tota manera repetirà majoria absoluta, tal com diuen les enquestes i saben tots els homes i dones polititzats. El PSC, tampoc, perquè revalidarà sense entrebancs el seu paper de gran força parlamentària d'oposició. Iniciativa per Catalunya sí que el necessita, el vot reflexiu, però els sondejos indiquen que ja el té al sac i ben lligat, que el seu electorat és estable. En canvi, a Esquerra Republicana l'hi cal, aquest vot pensat, més que a ningú, perquè a les pròximes eleccions s'hi jugar el ser o no ser. I, francament, val la pena que hi sigui.

Temps d'esperança per a Esquerra Republicana, l'any 1988, quan vaig publicar aquest article que ara reedito. Per cert, la vaig encertar a l'hora de pronosticar el resultat d'ERC en aquelles eleccions: van ser elegits com a diputats al Parlament de Catalunya exactament els sis homes esmentats més amunt.