26/10/2009 - 06:00h - laMalla.cat

Esquerra Republicana

 

Publicat al diari Avui el 29 de febrer del 1988.

Cada quatre anys tenim un 29 de febrer. Cada quatre anys, també, tenim eleccions autonòmiques a Catalunya. Falten exactament tres mesos per a les pròximes. Per a Esquerra Republicana arriben massa aviat.

A ERC hi ha ingressat al llarg de l'any passat un miler de nous afiliats, el més conegut dels quals és l'Àngel Colom. Aquesta saba nova ha revifat el vell partit. Ara té prop de quatre mil militants i cent quaranta seccions locals. Té també dos-cents regidors i una dotzena d'alcaldes i creix l'arrelament del partit en el teixit associatiu. Alhora, es va perfilant la nova identitat ideològica d'ERC, que s'assenta en quatre pilars: la fidelitat a la pròpia tradició, al partit de Macià i Companys; la defensa dels drets civils, en la línia del partit radical italià; l'ecologisme i el pacifisme, com els verds alemanys; i l'alliberament nacional de les nacions europees sense Estat, i d'aquí ve l'aliança amb partits com l'Eusko Alkartasuna de Garaikoetxea.

La pega és que la successió d'Heribert Barrera per part de Joan Hortalà no ha seguit el bon exemple de la d'Antoni Gutiérrez Díaz per part de Rafael Ribó, o la de Joan Reventós per part de Raimon Obiols, encara que tampoc no ha causat els estralls de la de Santiago Carrillo.

Als mitjans d'informació preval la imatge -injusta- de l'actual ERC com una olla de grills, quan en realitat és un partit que avança en cohesió, definició ideològica i activitat militant.

Dins el sistema de partits polítics de Catalunya, el paper d'ERC és ben positiu. Tant de bo les urnes no li siguin adverses.

Quan vaig escriure i publicar per primera vegada aquesta fotografia subjectiva de l'Esquerra Republicana del 1988, ni jo ni ningú no sabia que totes les successions en el lideratge de l'ERC contemporània representarien un daltabaix. La successió Barrera/ Hortalà, la Hortalà/ Colom,  la Colom/Carod i ara la Carod/ Puigcercós.  

 

19/10/2009 - 06:00h - laMalla.cat

Unió Democràtica

 

Publicat al diari Avui el 22 de febrer del 1988.

Josep Antoni Duran i Lleida, en un article que publica a El Món d'aquesta setmana, diu que l'estratègia d'Unió Democràtica "s'orienta a aconseguir que tots els partits que componen el ventall polític català siguin d'obediència catalana, i no a avançar per la via de la identificació del nacionalisme en una sola força política". També afirma que "cal que el catalanisme s'estengui a totes les forces polítiques", i que "el nacionalisme no és ni ha de ser monopolitzador o excloent". Jo crec que és una postura política generosa i, en el fons, profundament patriòtica. Cal fer país, sí, però no ens cal cap partit-país, perquè ens partiria el país. "Hem de treballar perquè el nacionalisme s'estructuri sobre bases ideològiques", diu Duran i Lleida. I, en aquest sentit, Unió Democràtica fa més de mig segle que és demòcrata-cristiana, que és una de les ideologies que té més vitalitat a l'Europa dels anys vuitanta. Jo també penso que tots els nostres partits han de ser nacionals i, alhora, s'han de definir ideològicament. A mi no em convenç un partit que digui que és, tot alhora, de centredreta, de centre, de centreesquerra, conservador, demòcrata-cristià, liberal i socialdemòcrata, amb algun intel·lectual anarquista a més a més. Això és com en aquelles botigues que diuen: aquí ho toquem tot. No. Sent nacionalistes i res més no n'hi ha prou. A més, qualsevol de les grans cultures polítiques europees d'avui és prou àmplia per encabir-hi una gran pluralitat de sensibilitats.

Total, que si un dia deixo de ser d'esquerres, Déu no ho vulgui, i faig el mal pas de dedicar-me a la política, Déu nos en guard, m'apuntaré a Unió Democràtica.

Trobo, francament, que l'actualitat d'aquest article és tan gran que sembla mentida que hagin passat més de vint any des que el vaig escriure i publicar per primera vegada.

5/10/2009 - 06:00h - laMalla.cat

Els antipujolistes

 

Publicat al diari Avui el 8 de febrer del 1988.

Diuen que són d'esquerres. Però mai no parlen del sindicalisme, de les classes socials, de la distribució de la riquesa. El discurs tradicional de l'esquerra els sembla tronat. Tampoc no parlen d'ecologia, de pacifisme, de feminisme, de drets civils. El discurs de la nova esquerra els sembla eixelebrat. No tenen gaire fe en el PSC, encara que el voten; es riuen del projecte polític d'Iniciativa per Catalunya; els d'Esquerra Republicana els semblen extraterrestres. L'odi al president Pujol és la seva única senya d'identitat ideològica. En el fons, però, l'antipujolisme és avui l'expressió vergonyant de l'anticatalanisme.

Raimon Obiols, Rafael Ribó o Joan Hortalà són, com és lògic, adversaris polítics de Jordi Pujol, però no són antipujolistes. L'antipujolisme tampoc no és una cosa arrelada entre els catalans provinents de la immigració. No. D'antipujolistes no n'hi ha ni a Santa Coloma de Gramenet ni a Comissions Obreres. Són gent més aviat benestant, els antipujolistes.

Les polèmiques paraules de Mariscal eren una típica gracieta antipujolista. Per mi, el més significatiu del que va dir Mariscal és el fet de criticar alhora Pujol i els catalans. Així, els antipujolistes fan allò que tan retreuen als pujolistes, és a dir, la identificació entre Pujol i Catalunya.

Els que ens trobem més incòmodes amb l'antipujolisme som els que ens sentim catalanistes i d'esquerres. Perquè, per a l'antipujolisme, ser catalanista vol dir ser pujolista i ser d'esquerres vol dir ser antipujolista. De manera que nosaltres seríem, alhora, pujolistes i antipujolistes, quan en realitat no som ni una cosa ni l'altra. En fi, paciència.

L'antipujolisme va ser un fenomen polític potent, però ara ja és història. I què se n'ha fet, dels antipujolistes? N'hi ha que ja han deixat l'escena, perquè s'han fet grans. N'hi ha que van anar a parar a Ciudadanos, empipats amb el catalanisme del president Maragall. I n'hi ha que sense cap vergonya ni cap memòria ara critiquen l'actual Convergència pel fet que ja no hi és al capdavant Jordi Pujol, que -segons diuen ara alguns antics antipujolistes- va ser un president tan assenyat i tan ple de virtuts que tothom se n'ha de sentir hereu. En fi, paciència.

 

21/9/2009 - 06:00h - laMalla.cat

Soliloqui polític

 

Publicat al diari Avui el 25 de gener del 1988.

Tenim diverses cultures polítiques i cadascuna afirma els valors propis mentre critica els d'un contrari que no respon... potser perquè no existeix. Els polítics tenen la virtut de saber explicar amb claredat i precisió les seves idees i el defecte de caricaturitzar les de l'adversari. Cada partit s'expressa a través d'un soliloqui.

Penso que les tres cultures polítiques que hi ha a Catalunya són la d'esquerres, la cristiana i la nacionalista. Quan els d'esquerres assenyalen amb el dit CiU, els d'aquesta coalició no se senten al·ludits, perquè troben que no són dretans, sinó progressistes. Davant la mentalitat catòlica d'Unió Democràtica i del gruix de la gent de Convergència, inclòs el president Pujol, els d'esquerres no se senten interpel·lats, ja que no van per la vida d'anticlericals i creuen que les esquerres encarnen els genuïns valors cristians. Enfront del nacionalisme d'Esquerra Republicana i de CiU, els socialistes no se senten acusats, ja que es defineixen com a catalanistes, i els d'Iniciativa per Catalunya tampoc, perquè s'afirmen com a força nacional. No parlo d'Aliança Popular ni del CDS perquè viuen fora muralles de la política catalana.

Per part del ciutadà, creure's al cent per cent el discurs d'una de les quatre forces polítiques catalanes i la caricatura que fan de les altres és un mal assumpte. En canvi, escoltar alhora i amb interès CiU, PSC, IC i ERC és un exercici una mica esforçat, ja que usen vocabularis diferents, però enriquidor. I pot ser una bona preparació per viure la pròxima campanya electoral com a espectadors apassionats i lúcids, en comptes d'haver-la de suportar com un maldecap.

Efectivament, cada partit polític explica bé les seves idees i caricaturitza les de l'adversari: això passava fa vint anys i passa encara ara.

 

 

3/8/2009 - 06:00h - laMalla.cat

Perestroika per a què?

 

Publicat al diari Avui el 7 de desembre del 1987.

Mikhaïl Gorbatxov, amb la perestroika a la Unió Soviètica i, de retruc, als països que són dins la seva òrbita, i Deng Xiaobing, amb la reforma a la Xina, acabaran descobrint la sopa d'all. Vull dir que, si tot va bé, implantaran a la llarga coses que ja fa temps que han estat inventades.

De mica en mica, s'adonen que hi ha d'haver un sector econòmic privat, a més d'un de públic i un de cooperatiu. Que el mercat serveix per regular l'economia. Que és més rendible pagar un subsidi permanent als qui no tenen feina que no pas mantenir-los ocupats en empreses que perden calés per tot arreu. Que el salari ha de basar-se en la qualificació i en la productivitat de cadascú. Que obrir la porta al capital estranger, segons com, va bé. Que el pluralisme i la llibertat són valors positius. Que els governants han de gaudir de popularitat i se'ls ha d'elegir democràticament. Que la divisió de poders és una cosa bona. Que, en definitiva, i com ja saben des de fa molts anys les esquerres occidentals, la democràcia és el sistema social més avançat que hem inventat els humans.

L'Estat de dret socialdemòcrata a l'estil europeu hauria de ser l'objectiu final de la perestroika. Tant de bo sigui així. Hi posen pals a les rodes els immobilistes d'est enllà, que perdrien privilegis en una societat més lliure i més eficaç. També hi posen pegues els reaccionaris d'oest enllà, que necessiten com de l'aire que respiren de l'espantall d'un comunisme antipàtic per justificar tota mena de feixismes. Però ho volem tots els homes de bona voluntat.

Quan aquest article meu va ser publicat, la perestroika era nova de trinca. Si el final del camí de les reformes de Gorbatxov i de Deng Xiaobing hagués estat, efectivament, l'Estat de dret socialdemòcrata a l'estil europeu, ara viuríem en un món millor. Però ja sabem que el que ha passat és que Rússia i la Xina han deixat de ser comunistes per esdevenir societats de capitalisme salvatge amb governs autoritaris.

  

14/7/2009 - 09:00h - laMalla.cat

Unió i Convergència

 

Publicat al diari Avui el 16 de novembre del 1987.

Hi ha una cosa d'Unió Democràtica que sempre m'ha agradat i és la doble fidelitat a la ideologia i a la pàtria. Sempre han estat allò que als anys trenta se'n deia un partit catòlic i ara en diem democratacristià i, també, sempre han estat patriotes. Totes dues coses alhora. Durant la República, que era un règim laic. Durant la guerra, en què van trobar-se entre dos focs: Carrasco i Formiguera va haver de fugir dels faistes que volien matar-lo i va caure presoner de Franco, que el va afusellar. Durant el règim del nacionalcatolicisme, d'una nació que no era la seva, d'un catolicisme que no era el seu. Durant la transició, en què els ucedistes volien absorbir-los.

Aquest exemple d'Unió Democràtica, que el cap de setmana que ve es reuneix en congrés a Mataró, l'haurien de seguir tots els partits catalans. Cal que tots siguin patriotes, amb la definició que triïn: catalanista, nacionalista, independentista; amb l'estratègia que prefereixin: autonomies, federalisme, Estat confederal, autodeterminació. Però alhora cal que tots afirmin la seva ideologia. És ben necessari, si volem avançar cap a la normalitat nacional.

L'únic partit que es resisteix a definir-se ideològicament és -paradoxes de la vida- el soci electoral d'Unió, és a dir, Convergència Democràtica. AP és conservadora, el CDS és centrista, el PSC és socialista, IC és d'esquerres partint de l'herència comunista, ERC és d'esquerres a partir de la tradició republicana. I Convergència, què és? Ara convé definir-se. Sent nacionalistes i res més no n'hi ha prou.

Una obra imprescindible per conèixer a fons la vida i la mort de Manuel Carrasco i Formiguera és la biografia escrita per Hilari Raguer, monjo de Montserrat. És un llibre del tot recomanable.

 

25/5/2009 - 06:00h - laMalla.cat

Per què no?

 

Publicat al diari Avui el 28 de setembre del 1987.

"Encara que a Catalunya el seu triomf fou conhortador, de tots els diputats que es presentaren a la Península, no n'havia sortit ni un. Els viatges, les conferències, l'energia terrible que havia gastat aquell home durant una mesada llarga, i els milions de pessetes amb els quals les forces vives contribuïren al seu gran esforç, no havien servit per a res". No, no és la crònica del fracàs de l'operació reformista de Miquel Roca, sinó la de l'Espanya gran de Francesc Cambó, recordada per Josep M. de Sagarra. Amb aquestes dues lliçons de la història, seria forassenyat un tercer intent. No obstant, és obert el debat sobre el mal anomenat front espanyol de CiU.

El president Pujol va declarar inaugurat aquest debat ja fa temps, però la veritat és que no ha avançat gaire. I és tanmateix un debat important, que interessa a tothom, no solament a la gent de l'àrea convergent. Per això goso ficar-hi cullerada.

La sortida més coherent amb l'ideari de Convergència i Unió seria que tots dos partits eixamplessin el seu àmbit territorial al País Valencià i a les Illes, integrant Unió Mallorquina en el segon cas. De perdre-hi, no hi perdrien res, al contrari; i la fraternitat entre els països de llengua catalana donaria un pas endavant. Poden emmirallar-se en els partits nacionalistes bascos, que tots són també presents a Navarra, i Eusko Alkartasuna a Euskadi nord i tot. Com que el nom no fa la cosa i de vegades fa nosa, no caldria que s'anomenessin CiU dels Països Catalans, sinó Convergència Democràtica punt i Unió Democràtica punt. Per què no?

Més de vint anys després de publicar aquest article meu, és ben clar que l'Espanya castellana no compra productes polítics catalans: ni l'Espanya gran de Francesc Cambó, ni l'operació reformista de Miquel Roca, ni el federalisme de Raimon Obiols i Pasqual Maragall. D'altra banda, Esquerra Republicana ha fet exactament el que jo proposava a Convergència i Unió: eixamplar el seu àmbit territorial al País Valencià i a les Illes; en canvi, Convergència i Unió ha preferit de cultivar la bona relació amb el Bloc Nacionalista Valencià, amb Unió Mallorquina i amb Unió Menorquina i integrar aquests partits a la Coalició per Europa de cara a les pròximes eleccions.

 

18/5/2009 - 06:00h - laMalla.cat

Socialistes

 

Publicat al diari Avui el 21 de setembre del 1987.

N'hi ha que estan ben convençuts que tots els socialistes són iguals, que Alfonso Guerra i Raimon Obiols són com germans bessons. És la mateixa mena de gent que els que troben que tots els catòlics són iguals o els que creuen que tots els comunistes són iguals. Arran de la proposta federalista del PSC hi ha hagut un esclat de simplisme antisocialista.

Els socialistes catalans, amb el suport immediat dels balears i l'adhesió posterior dels valencians i els andalusos, afirmen que l'Estat de les autonomies no ha de tendir cap a un neocentralisme i propugnen una solució federal, aprofitant al màxim les possibilitats federalistes de l'actual Constitució i, a la llarga, reformant-la. Per al PSC, les comunitats tindrien totes el mateix horitzó federal, però n'hi hauria que farien de locomotores, que hi arribarien abans: "No serien autonomies privilegiades, sinó precursores".

La iniciativa del PSC no solament aprofundiria l'autonomia catalana, sinó que també faria avançar les autonomies germanes del País Valencià i les Illes. Que és electoralista? Tot el que diuen i fan els polítics connota electoralisme. Però és una bona perspectiva, sí o no? Personalment, situo la nostra plenitud nacional més enllà de l'Estat federal. Ara bé: entre l'Estat franquista i l'autonòmic, trio el segon; entre el que tenim ara i el federal, trio el federal.

No cal ser socialista per veure-ho, això. Tampoc no cal ser catòlic per enyorar Joan XXIII i tenir tírria a Joan Pau II. Ni cal ser comunista per celebrar que Stalin és mort i enterrat i que Gorbatxov va pel món firmant acords de desarmament. N'hi ha prou de no tenir mala fe. Res més.

Els somnis no realitzats també formen part de la vida viscuda. El somni federalista del PSC, ben viu l'any 1987, quan jo vaig escriure i publicar aquest article, forma part de la vida del PSC, tot i que ha estat desmentit per la realitat actual: l'Estat de les autonomies tendeix ara clarament cap al neocentralisme.

 

 

20/4/2009 - 06:00h - laMalla.cat

PSC i CiU

 

Publicat al diari Avui el 24 d'agost del 1987.

Els partits polítics de Catalunya s'han de moure entre dues coordenades. Hi ha la coordenada dreta-esquerra i hi ha la coordenada catalanisme-espanyolisme.

El discurs antipujolista (ser antipujolista no és ser d'esquerres, és una altra cosa) mira d'ignorar les coordenades nacionals i repeteix que Convergència i Unió és la dreta més dreta, és una cosa reaccionària. El discurs antisocialista (ser antisocialista no és ser catalanista, és una altra cosa) pretén ignorar les coordenades ideològiques i insisteix que els del Partit dels Socialistes de Catalunya són uns botiflers, són d'allò més espanyolistes. De fet, un antisocialista és exactament igual que un antipujolista, però al revés.

Jo crec que CiU té dret a definir-se de centre, que és una força popular i democràtica, comparable a la Democràcia Cristiana italiana; i és una sort per al país que també hagi ocupat gran part de l'espai electoral de la dreta, que si no hauria estat per a AP. Crec que el PSC té dret a anomenar-se catalanista, que juga un paper positiu i decisiu en la vertebració nacional de l'actual societat catalana, i que és més comparable a Euskadiko Ezquerra que no pas al PSOE basc; i és una sort per al país que hagi envaït també un espai sociològic que si no hauria estat per a un partit lerrouxista. Crec que tant Iniciativa per Catalunya com Esquerra Republicana són dues forces menors, sí, però amb empenta i amb futur.

Ara a la baixada de l'agost, a punt d'iniciar el curs polític, no crec que l'horitzó sigui tan negre com el pinten antipujolistes i antisocialistes. Que no, que no, que el panorama és molt millor.

Han passat més de vint anys i el PSC i CiU continuen sent les dues principals forces polítiques de Catalunya, encara que abans el president de la Generalitat era de CiU i ara és del PSC, abans CiU governava i ara és a l'oposició, al revés que el PSC. Han passat, sí, més de vint anys, però la meva percepció de CiU i del PSC no ha canviat. Trobo que era vàlida aleshores i que és vàlida ara.

 

12/2/2009 - 06:00h - laMalla.cat

Cicle electoral

 

Publicat al diari Avui el 22 de juny del 1987.

Ara a Catalunya tots els anys seran electorals. No sóc dels qui s'exclamen dels diners de les campanyes; penso que són un tribut raonable a la democràcia. Més val gastar-se'ls així que no pas en bombes terroristes com ETA o en material repressiu com Pinochet. El que m'agradaria és que, més enllà de les setmanes pròpiament electorals, visquéssim en debat permanent, tant la societat civil com el poder públic. El calendari ens ho facilita.

L'any que ve, 88, hi haurà eleccions autonòmiques. Hauria de ser any de debat sobre l'autonomia catalana, la vida del nostre Parlament, la política del Consell Executiu, la normalització del català. L'altre any, 89, europees. La unitat econòmica i política de l'Europa de la pluralitat cultural, si s'ha de basar en els Estats o ha de tendir a buidar-los i a potenciar els municipis i les nacions naturals. El 90, generals. La política del Govern, i si l'Estat de les autonomies evoluciona cap a un Estat avançat i federal, capaç d'integrar la realitat plurinacional d'Espanya, o va cap a un Estat modern però neocentralista. El mateix any, sindicals. El paper dels sindicats, els drets dels treballadors, la desocupació, la vida a l'empresa, la política econòmica. El 91, municipals. L'autonomia dels ajuntaments, l'augment dels pressupostos locals i de les competències, el model de futur que tria cada ciutat o cada poble. I durant l'olímpic 92, autonòmiques: tornem-hi, que no ha estat res.

Tothom sap què vol dir la locució societat civil, que apareix en aquest article meu de l'hemeroteca personal. És una expressió, però, que actualment no m'agrada; em convenç més àmbit civil. Per què? Doncs perquè  les institucions polítiques també són societat, també en formen part.