2/5/2011 - 06:00h - laMalla.cat

La nova pobresa


Publicat al diari Avui el 25 d'agost del 1989.

Ells mateixos s'anomenen els penjats. L'euroesquerra els denomina el terç dels marginats. El llenguatge pujolista els diu els que no segueixen. El debat de dimarts passat a la Universitat Catalana d'Estiu els qualificava de nova pobresa. També n'hi ha que en diuen el quart món o la classe social dels desocupats i submergits o... Però el problema no és el nom, sinó la cosa. La qüestió és com evitar que un percentatge notable de la gent quedi literalment fora de la societat i formi una altra societat, invertebrada, miserable, ignorada.

Els ponents de l'altre dia a Prada van demostrar que, a partir de cultures polítiques ben diferents, per exemple, des de la tradició comunista i des de l'humanisme cristià, és ben fàcil arribar a conclusions confluents. El primer que cal és que l'opinió pública reconegui la magnitud del drama. Després, que siguem conscients que som davant d'un problema estrictament nou, perquè és la primera vegada que una onada de prosperitat econòmica coincideix amb una desocupació colossal. I que, per tant, cal trobar solucions igualment noves, basades en el realisme, en la solidaritat activa i en una certa modèstia ideològica. No existeix cap resposta global, definitiva.

Però sí que són possibles tot de mesures concretes, la més transcendental de les quals hauria de ser la instauració a casa nostra d'una renda mínima garantida, com ja tenen els bascos.

El mal és que el projecte oficial que s'albira en aquest sentit, a més a més que beneficia poca gent, a més a més de ser poques pessetones mensuals, es veu que implica l'obligatorietat d'assistir a cursos de formació. A mi em fa l'efecte que l'obsessió productivista que patim, de vegades, ens juga males passades. Els joves és clar que se'ls ha de qualificar perquè s'incorporin al mercat de treball. Ara, la gent gran sense preparació, encara que els faltin uns quants anys per jubilar-se, més valdria que rebessin un ajut digne per enllaçar amb la jubilació, més que no pas invertir diner públic en un reciclatge professional impossible. O sigui, més val que siguin pensionistes abans d'hora, que no que esdevinguin desocupats crònics.

El primer i el segon paràgraf bé. Ara: discrepo del tercer i sobretot del quart paràgraf. Ja era hora! Després d'haver reeditat aquí a laMalla 128 columnes publicades a l'Avui, finalment discrepo de mi mateix. Vull dir que discrepo del que era jo fa més de vint anys. Ara penso que a la nostra època la formació contínua ha de ser una constant a totes les edats. Dit amb una frase ben expressiva que he sentit a dir a la gent d'Arbúcies: més val aprendre de gran que morir tonto.



18/4/2011 - 06:00h - laMalla.cat

Elogi de la ficció

 

Publicat al diari Avui l'11 d'agost del 1989.

"Si tanques la porta a tots els errors, deixaràs a fora la veritat." Paraula de poeta. De Tagore. De vegades diem: la realitat supera la ficció i volem dir que som davant d'un fet excepcional, perquè el que és normal és que la ficció superi la realitat. Però crec que l'important no és preguntar-nos quin dels dos àmbits és el més capaç de generar esdeveniments extraordinaris, sinó mirar de saber si al coneixement de la veritat de la vida s'hi arriba més bé a través d'un relat real o d'un de ficció.

"És fàcil parlar quan no vols dir tota la veritat". Paraula de poeta. De Tagore. Estic convençut que la veritat de la vida és més fàcil trobar-la a la ficció. No és cap estirabot. És una simple constatació. En les relacions personals, siguem francs, mai no diem la veritat, tota la veritat i res més que la veritat; ens frenen la prudència, la delicadesa, la mà esquerra. Em refereixo, és clar, a la veritat personal de cadascú, única via per arribar a una hipotètica veritat de validesa general. I les notícies dels mitjans d'informació, la veritat sigui dita, amb prou feines reflecteixen una part de la veritat, que, donant-se a conèixer, de vegades desfigura el conjunt de la veritat. La premsa escrita i els noticiaris de ràdio i televisió són un aliment espiritual imprescindible, però l'autenticitat que tenen és menor que la de la ficció. I el pensament teòric, el pobre, ha de fer un esforç tan aclaparador per construir una estructura coherent i un llenguatge precís que, a última hora, esgotat, no es veu amb cor de treure'n l'aigua clara. Avancem més ràpid cap a la lucidesa a través de les paradoxes de la imaginació que no pas basant-nos en la coherència del pensament. La filosofia és un camí cap a la llum incert i interminable; la ficció literària o cinematogràfica, en canvi, és una drecera segura.

"La veritat troba que la realitat és un vestit massa estret. En la ficció s'hi mou folgada." Paraula de poeta. De Tagore.

Com a articulista, sovint m'agrada fer servir una estructura narrativa que podríem anomenar d'obra vista. Com la de les cases, tan corrents a Londres, amb els maons de les façanes a la vista. En aquest article meu del 1989 que ara reedito, això que dic és molt clar. Els tres paràgrafs comencen de forma idèntica: "Citació entre cometes" + Paraula de poeta + De Tagore.

 

24/1/2011 - 06:00h - laMalla.cat

Antiracistes i racistes

 

Publicat al diari Avui el 22 de maig del 1989.

Alguns intel·lectuals orgànics del yuppisme de cop i volta s'han tornat antiracistes. És curiós. Bé, diem que una cosa és curiosa quan no sabem què dir i, en aquest cas, em fa l'efecte que l'explicació és ben clara.

N'hi ha que no cal que diguin que són antiracistes. Els que des dels sindicats o des de les associacions de veïns lluiten per defensar els interessos populars, els que no es desentenen dels que no tenen feina, els que des de fundacions privades o des d'entitats catòliques ajuden els marginats, els que no viuen enlluernats per l'èxit individual i immediat, tots els que tenen un esperit solidari no cal que diguin que no en són, de racistes, perquè l'antiracisme, en ells, forma part natural d'una actitud més general. Són sensibles a totes les injustícies, actius contra totes les injustícies i, per tant, també contra les possibles injustícies racials.

N'hi ha, en canvi, que cal que ho diguin, que són antiracistes. Alguns intel·lectuals orgànics del yuppisme han trobat en l'antiracisme la coartada ideal per justificar la insolidaritat daurada en què viuen. (Fan ben bé el mateix que feien, al segle passat, alguns burgesos farisaics, que explotaven els obrers de mala manera, maltractaven les minyones, però -això sí- eren caritatius amb els pobres de solemnitat, i així vivien amb la consciència tranquil·la.) No els interessen gens ni mica ni els sindicats, ni els nostres desocupats, ni els pobres autòctons, però busquen amb lupa la injustícia racial... entre els nordafricans que tenim aquí, però, més que res, entre els negres, els poquets d'aquí però sobretot els de Sudàfrica, que són molt lluny i que els maltracten blancs. Perquè els negres d'altres Estats africans, que encara ho passen més malament, oprimits per altres ètnies negres, aquests no compten. Es veu que el racisme entre negres és de segona categoria...

Certament, fins i tot les causes més nobles -l'antifeixisme, l'antiracisme, etcètera- poden ser banalitzades.

 

22/11/2010 - 06:00h - laMalla.cat

Exageració fatal

 

Publicat al diari Avui el 20 de març del 1989.

Si hi ha alguna cosa fatalment condemnada a l'exageració és la imatge pública dels que tenen imatge pública. No hi ha res a fer, no hi ha manera de trobar l'equilibri entre el poc i el massa. Fixem-nos, si no, en la biografia dels noms importants de la nostra història o en la vida dels noms coneguts de la nostra societat. Ens adonarem que l'opinió que en tenim és sempre exagerada. Durant anys i anys, al geni -si és que hi ha genis, que no n'hi ha- tothom que el coneix el considera un tipus normal i corrent o, pitjor encara, una mica estrany. Ara bé, un cop ha triomfat, és a dir, ha estat proclamat oficialment valuós, reconeixement que a alguns els arriba quan ja són grans o, fins i tot, quan ja són morts, llavors tothom coincideix a dir que és un fora de sèrie. No cal dir que els que adoren el talent consagrat són els mateixos que ignoren el talent que comença. El bo del cas és que, moltes vegades, el geni d'incògnit no se sent gens acomplexat i, un cop dalt del pòdium, es veu a ell mateix igual que quan era lluny del triomf, potser una mica més vell, potser una mica més savi, però si fa no fa el mateix de sempre. Són els altres que en fan un gra massa, perquè l'infravaloren o perquè el sobrevaloren. El més curiós és que els que més l'havien conegut quan no era famós i, per tant, més l'havien menystingut, després no saben com sumar-se a la mitificació. Vet aquí un exemple, apropiat a aquests dies sants. Resulta que els de Natzaret no creien en Jesús de Natzaret. Segons conta l'evangelista Mateu, deien: "D'on li vénen a aquest la saviesa i els miracles? No és aquest el fill del fuster? No és la Maria la seva mare? D'on li ve, doncs, a aquest tot això?".

Aquest article meu del 1989 ara l'escriuria amb les mateixes paraules. No ha envellit gens.

 

15/11/2010 - 06:00h - laMalla.cat

Roger Garaudy

 

Publicat al diari Avui el 13 de març del 1989.

A l'època remota de la meva adolescència -remota no perquè hagin passat molts anys, sinó perquè han passat moltes coses- em vaig enamorar de les idees de dos pensadors, Erich Fromm, el de la síntesi freudo-marxista, i Roger Garaudy, el del diàleg marxista-cristià. Encara en conservo els llibres, esgrogueïts i subratllats. Encara els cito alguna vegada. Encara els estimo ara.

De les tres grans concepcions del món, la cristiana, la marxista i la islàmica, Garaudy va treballar durant anys per l'entesa entre les dues primeres i, a última hora, va acabar fent-se musulmà. Aquests dies me'n recordava, de Garaudy. Què diria ell del cas de Salman Rushdie? La resposta la vaig trobar a El País de divendres: un article de Roger Garaudy titulat La defensa del Profeta. Vaig pensar: aiaiai, a veure si em decebrà. Però no. Garaudy no ha canviat gens. Fa, ara que és musulmà, el mateix que feia quan era creient protestant i quan era comunista. S'instal·la en una ortodòxia, en fa una lectura impecablement ortodoxa, invoca primer la Bíblia, després Marx i Engels, ara l'Alcorà, però arriba sempre a conclusions diguem-ne humanistes. El veritable cristianisme comporta el compromís social, deia abans-d'ahir. El veritable socialisme implica la llibertat, deia ahir. El veritable Islam du a la tolerància, diu avui.

Jo crec que el fanatisme recula de manera imparable a les esglésies cristianes, malgrat la involució que representa Joan Pau II, i també va desapareixent del món marxista, tant als països de règim comunista com entre l'esquerra occidental. El fanatisme emergent és el fonamentalisme islàmic. És, doncs, una feinada mirar d'aturar-lo des de dintre. Endavant i sort, amic Garaudy!

A veure. Què és el més important a l'hora de rellegir un article que fa l'elogi d'una persona de la nostra època? Pensem-hi una mica... La meva resposta és molt clara: és la data de l'article. Sí. Perquè l'elogi es refereix a la trajectòria de la persona elogiada fins a la data. No pot de cap manera endevinar-ne el futur. I el fet és que Roger Garaudy, mereixedor d'aquest article meu elogiós publicat el 1989, anys després va fer la cosa més repugnant que pot arribar a fer un pensador: es va convertir en un dels principals negacionistes de l'holocaust, el crim més gran de la història de la humanitat, comès pels nazis contra el poble jueu. Tal com sona.

 

1/11/2010 - 06:00h - laMalla.cat

Fanàtics

 

Publicat al diari Avui el 27 de febrer del 1989.

La perfecció és el somni impossible dels fanàtics. La plenitud, en canvi, és l'horitzó humà i necessari, possible, d'una vida, d'una feina ben feta. Woody Allen ha arribat a la plenitud cinematogràfica. Jo he vist totes les seves pel·lícules i crec que la que ara fan als nostres cinemes -September- és una obra rodona, sense pretensions però sense mancances. No fa riure com els primers films, però commou, fa pensar. Un dels personatges, físic de professió, diu aquesta frase: "L'univers és fortuït, moralment neutre i increïblement violent". Cert. Però nosaltres els humans, que hem arribat a l'estadi superior de l'evolució còsmica, hem instaurat contra l'atzar, la llibertat; contra la neutralitat moral, l'ètica; contra la violència, la paraula. Ens hem civilitzat. No tots els humans, però. Els fanàtics continuen sent arbitraris, amorals i violents.

La Inquisició, filla borda del cristianisme, ja està morta i enterrada. L'estalinisme, fill bastard del marxisme, està en vies de liquidació. El feixisme, fill il·legítim de la democràcia, agonitza al nostre planeta. El fonamentalisme islàmic, en canvi, és el fanatisme emergent; és, per tant, el que més ens hauria de preocupar. La criminal croada de Khomeini contra el novel·lista Salman Rushdie ens hauria de fer obrir els ulls.

Ivan Tubau, dissabte, comparava Khomeini amb Bascompte, que va respondre al manifest anticatalà de Jiménez Losantos disparant-li un tret a la cama. Tubau té i no té raó. Són dos fanàtics, sí, l'un de la perfecció religiosa, l'altre de la perfecció nacional, que no responen a les paraules amb altres paraules, sinó amb trets. Però Bascompte és una illa minúscula de fanatisme en un mar de civilització, mentre que Khomeini fa de portaveu de l'immens Islam fanatitzat.

Aquest article meu del 1989 que ara reedito és, com el de la setmana passada, del tot vigent, perquè el tema de tots dos articles -el fonamentalisme islàmic- dissortadament continua ben viu.

 

25/10/2010 - 06:00h - laMalla.cat

Blasfèmia

 

Publicat al diari Avui el 20 de febrer del 1989.

Es veu que Versicles satànics de Salman Rushdie és una bona novel·la, és a dir, una obra honesta, segons la moral literària forjada al llarg de la història de la novel·la, de Cervantes fins a Kundera, passant per Flaubert i Kafka. Es veu que Versicles satànics és un llibre blasfem, o sigui, immoral, segons la sensibilitat islàmica forjada al llarg dels segles. Entesos. Tots dos punts de vista són respectables. Però...

Imaginem-nos que un autor estranger publica una novel·la en què relata una història pornogràfica entre Francesc Macià i la Mare de Déu de Montserrat. Com hauríem reaccionat? Amb una pluja de cartes a la bústia de l'Avui, això segur. Amb unes declaracions indignades del president de la Generalitat, això també. Amb un boicot al novel·lista i a l'editorial, potser. Fins i tot podríem arribar a l'extrem de demanar als tribunals que prohibissin la difusió de la novel·la. Però és del tot segur que no jutjaríem sense judici l'autor i el sentenciaríem a mort, que no posaríem preu al cap del blasfem, que no diríem que matar el novel·lista és un deure sagrat de tot bon català, que el nostre president no afirmaria que si es disculpa el perdonarem, però que igualment l'executarem. La catalana és una societat civilitzada. La iraniana és una societat fanatitzada.

Els iranians tenen tot el dret del món a rebutjar la corbata i el calendari cristià, perquè són coses pròpies dels europeus. Però tenen l'obligació de respectar la llibertat de publicació, l'abolició de la pena de mort i el costum de plantar cara a les ofenses per canals no violents, perquè són tres conquestes de la humanitat i no solament dels europeus.

Aquest article meu del 1989 que ara reedito a laMalla és del tot vigent.

 

11/10/2010 - 06:00h - laMalla.cat

Crítica periodística

 

Publicat al diari Avui el 6 de febrer del 1989.

Vicenç Villatoro té la virtut de transcendir l'anècdota i descobrir la categoria. L'altre dia, enraonàvem del meu article sobre l'obra pública de Joan Barril i va assenyalar que no existeix entre nosaltres el gènere de la crítica periodística i que l'hauríem d'instaurar. És veritat. Els diaris i revistes van plens de crítiques de llibres, d'estrenes teatrals, de pel·lícules, d'arts plàstiques, de musicals i, d'uns anys ençà, també de ràdio i de televisió. Però els textos periodístics de creació -columnes, articles de fons, entrevistes, cròniques- no se'ls critica, llevat que apareguin després enquadernats en forma de llibre, malgrat que, en aquest cas, el llibre és una cosa subalterna i la premsa escrita és el producte genuí.

La inexistència de la crítica periodística es basa en dos pilars lamentables. L'un és un privilegi injust dels periodistes: la llibertat d'opinió no ha entrat encara a casa dels opinadors. L'altre és un menyspreu injust cap als periodistes: a la premsa escrita no se la considera digna d'atenció per part de la crítica. Una cosa fóra escriure sobre les interioritats de l'ofici, cosa que cal evitar, perquè portes enfora de la professió ningú no n'ha de fer res. Una altra cosa és valorar críticament els textos dels que fan periodisme de creació, cosa a la qual el públic lector té dret.

Les jornades que acaba de fer la Societat Catalana de Comunicació poden haver servit per instaurar els estudis analítics i descriptius sobre els textos periodístics d'homes com Josep Pla o Gaziel. Ara ens cal implantar, també, la crítica periodística d'actualitat. I l'estadi superior de la llibertat d'informació serà el dia que disposem d'una crítica a la crítica periodística, amb la mateixa naturalitat que existeix la crítica a la crítica literària.

El llibre Anys d'aprenentatge de Salvador Espriu és un recull que té com a plat fort la novel·la Laia, subtitulada Retaule de siluetes d'arran la mar, acompanyada de tot de narracions memorables, la més potent de les quals és Miratge a Citerea; per cert, les protagonistes de totes dues històries, Laia i Carlota, tan diferents entre elles, han inspirat, juntament amb altres dones ideades per Espriu, un espectacle teatral deliciós que vam poder veure fa ben poc a l'Espai Brossa de Barcelona.  El llibre Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister de Johann W. Von Goethe és una diguem-ne novel·la de formació, en què el protagonista, un jove alemany inexpert, viu l'aprenentatge de l'art del teatre i sobretot de l'art de viure. Si, com deia Joan Fuster, la primera obligació d'un escriptor és fer-se llegir, val a dir que tant Espriu al llibre Anys d'aprenentatge com Goethe al llibre Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister es fan llegir i fins i tot es fan rellegir. En dono fe. Arribat al número cent dels meus escrits en aquest bloc que vaig gosar de batejar com a Anys d'aprenentatge, només puc dir que l'elecció d'aquest títol, inspirat alhora en Espriu i en Goethe, s'ha d'entendre com un homenatge, ben modest però ben sincer, a aquests dos grans mestres de l'escriptura.    

 

27/9/2010 - 06:00h - laMalla.cat

Orientem-nos

 

Publicat al diari Avui el 23 de gener del 1989.

Vivim en un mar de confusió. Bé ens cal orientar-nos, conèixer la nostra posició i la dels que ens envolten, per poder actuar en conseqüència. Amb aquesta finalitat, he construït un instrument nàutic per a ús personal, però que no em sap cap greu de compartir. Per fixar una posició, cal tenir present quatre punts cardinals. Primer, l'espai polític: institucions i partits. Segon, el món cultural, o sigui, mestres i professors, escriptors i periodistes, artistes. Tercer, l'àmbit social, és a dir, el teixit associatiu. I quart, el món econòmic, format pels alts directius de les grans empreses públiques i privades, pels petits i mitjans empresaris, pels botiguers, pels pagesos. Per acabar de fixar una posició, hem de mirar a més dues coordenades essencials; l'una és la ideològica, l'altra és la nacional. Així, podem referir-nos a l'esquerra política, a l'esquerra social, a la dreta econòmica, al catalanisme cultural. Un senyor pot ser, posem per cas, del món econòmic, democratacristià i catalanista. Personalment, la meva posició se situa en la confluència entre l'esquerra cultural i el catalanisme cultural. Com que parlant les persones s'entenen, tret dels fanàtics, persones amb posicions diferents poden cooperar la mar de bé.

Tot el que he dit fins ara té, però, una mancança que vull resoldre; si no, seria una ingenuïtat imperdonable. I és que la divisió més decisiva entre els que som socialment actius és la que hi ha entre els que creiem en la força de les idees, sigui quina sigui la nostra posició, i els pragmàtics a ultrança. És a dir, entre els que miren de millorar la situació i els que miren d'aprofitar-se'n. Són dues classes antagòniques de persones. La lluita d'aquestes dues classes és el motor de la història.

Cada cop estic més convençut que és la naturalesa humana de cada persona el que més la defineix.

 

20/9/2010 - 06:00h - laMalla.cat

Solidaritat?

 

Publicat al diari Avui el 16 de gener del 1989.

Ja hi som! Un cop més, els mateixos de sempre han tornat a usar el nom de la solidaritat en va. Fins ara, la crida demagògica a la solidaritat amagava la voluntat d'uniformitat nacional. Ara la fal·làcia s'ha traslladat al camp social. Dissabte, una declaració del comitè federal del PSOE  acusava els sindicats de "dificultar la creació d'un clima social de solidaritat". El mecanisme és més vell que l'anar a peu, però funciona. Consisteix a presentar la víctima -nació, classe social- com a privilegiada, com a insolidària.

Els que són insolidaris -i molt- són els bancs, que cobren els interessos dels crèdits uns cinc punts més alts que la banca europea. Els que són insolidaris -i molt- són els que s'enriqueixen especulant al mercat de l'habitatge de l'àrea de Barcelona. No són pas insolidaris els empresaris productius -industrials, comerciants, pagesos-, que creen riquesa i ocupació. No són pas insolidaris els assalariats, que treballen i paguen impostos. El retret d'insolidaritat no s'ha d'adreçar a la UGT, ni a Comissions Obreres, ni a la PIMEC, ni a la Unió de Pagesos. És als escanyapobres i als especuladors a qui cal retraure la seva insolidaritat. Però no. Els escanyapobres tallen el bacallà al decisiu Ministeri d'Economia i Finances. Els especuladors fan i desfan a la Barcelona olímpica. I encara resultarà que els empresaris que han de pagar interessos abusius per finançar-se, els treballadors que es troben que el preu dels pisos està pels núvols, tots els que produeixen són uns insolidaris. I els que viuen a la nostra esquena es veu que no en són, d'insolidaris. Quina barra!

De la mateixa manera que hi persones maltractades, també hi ha paraules maltractades. A la nostra època, és a dir, fa més de vint anys quan vaig publicar aquest article que ara reedito i ara actualment també, el noble concepte de solidaritat és maltractat cada dos per tres per tota mena de demagogs. Sap greu.