5/7/2010 - 06:00h - laMalla.cat

Recordar

 

Publicat al diari Avui el 31 d'octubre del 1988.

En quants territoris vivim? Jo diria que vivim en quatre territoris, de fronteres ben fràgils, per cert. L'un és el que anomenem real, el de tot allò que conforma la nostra existència de cada dia i que assumim conscientment. L'altre territori és el de la ficció, viscut de forma activa o receptiva. El tercer territori és l'oníric: és el reialme de l'inconscient, el qual durant el dia continua sent fort i influent, però viu amagat. L'altre és la memòria. Records d'esdeveniments, d'indrets, de persones, de sentiments i de sensacions que, temps enrere, havien estat instal·lats al nostre territori real, i potser havien habitat també la nostra imaginació, i vés a saber si també havien descendit a la nit al nostre món oníric, i que quan els cridem retornen, els uns ràpidament, els altres fent-se pregar, i els altres presentant-se de sobte, sense que ningú no els hagi cridat, però tots canviats de com eren en aquella hora d'aquell dia en què ocupaven el primer pla del territori real, canviats perquè els fets recordats, poc o molt, canvien. És per això que no hem de veure l'ahir com un tros del territori real, que així es dividiria entre el passat i el present, a més a més del futur, que seria una terra inexplorada, com un full en blanc. No. La cosa no és així. Un afecte viu en el record no sempre s'encén quan, passats els anys, es retroba la persona amiga. Una pel·lícula que ens havia fascinat, en tornar-la a veure anys més tard, pot decebre'ns, o pot agradar-nos però per motius ben diferents dels del primer cop. I és que l'experiència emotiva és irrepetible. El record no és la repetició d'una vivència passada, sinó la vivència de l'evocació d'aquell fet passat.

A aquesta reflexió -vigent- del 1988, podríem afegir-hi tres lemes: cal viure el passat en present; cal viure el futur en present; cal viure el present en present.

 

24/5/2010 - 06:00h - laMalla.cat

La fúria dels conversos

 

Publicat al diari Avui el 26 de setembre del 1988.

Els que diuen que estudiar la història és perdre el temps s'equivoquen. La història és interessant per dues coses. De primer, perquè, com diu Carl Sagan, els humans som fets d'una mena de manera que el coneixement ens proporciona plaer. En segon lloc, perquè el passat ens ajuda a comprendre el present i, per tant, a construir el futur. Verbigràcia: el cas dels conversos.

Tomás de Torquemada, convers del judaisme, va dedicar molt del seu temps -de 1420 a 1498- i de les seves energies, que es veu que van ser moltes, a exercir de manera implacable el càrrec de gran inquisidor. L'expulsió dels jueus i unes tres mil condemnes a mort per motius religiosos van ser els seus èxits més notables. La fúria dels conversos és temible.

Però no tots els conversos són tan extravertits com l'inquisidor Torquemada; també n'hi ha d'introvertits, que sens dubte són preferibles. Santa Teresa de Jesús, que va viure al segle XVI, descendia de jueus conversos, i va fer el cim del misticisme cristià, fins el punt que la Inquisició va perseguir-la per haver-se allunyat de l'ortodòxia. I és que el radicalisme dels conversos acostuma a ser una mica exagerat.

En aquelles èpoques, els cristians vells s'ho prenien amb més calma, i no eren tan propensos a fer-se inquisidors ni místics.

El paisatge que hem descrit es repeteix de tant en tant a la història. Exemples? Vosaltres mateixos... D'exemples, a Catalunya, avui dia en tenim per donar i per vendre.

Vet aquí una reflexió intemporal i, per tant, vigent.  

 

10/5/2010 - 06:00h - laMalla.cat

Incultes

 

Publicat al diari Avui el 12 de setembre del 1988.

Tinc amics que són uns incultes que només hi entenen de cultura. Per a ells, la cultura és el teatre, el cinema, les arts plàstiques, la música, la literatura i para de comptar. La política? Ecs, quin fàstic! L'economia? Uf, quin avorriment! Les coses tècniques? Uix, quina angúnia!

Ara bé, si algú del món de la cultura pren partit en un assumpte allunyat de la torre d'ivori on viuen aquests éssers divins, llavors demostren un sobtat interès per les coses paganes. En vam tenir un exemple ben clar l'any passat, quan Mario Vargas Llosa va gosar pronunciar-se contra la nacionalització de la banca peruana. Tot el galliner cultural es va esvalotar. El bo del cas és que les crítiques a Vargas Llosa no van ser creatives sinó tòpiques, no van ser originals sinó vulgars. És normal. Si un ignora i menysprea l'economia durant cinquanta setmanes a l'any, és senzillament impossible que pugui sostenir durant dues setmanes una opinió pròpia i sòlida sobre una qüestió econòmica.

Doncs bé. Coses com aquesta, els incultes que només hi entenen de cultura les fan cada dos per tres; no esmento exemples recents, perquè avui no em ve de gust polemitzar. I que consti que aquesta manera de fer no és excepcional, sinó ben corrent. Vull dir que tothom ho fa, això de conèixer molt bé l'ofici que fa i l'ambient en què viu i saber poca cosa d'altres mons. La diferència és que els incultes que només hi entenen de cultura tenen una arrogància ridícula, que els fa mirar els altres mortals per damunt de l'espatlla. Fora d'això, solen ser gent simpàtica i valuosa, els incultes que només hi entenen de cultura.

Vet aquí una reflexió perdurable, per la senzilla raó que parla d'un fenomen perdurable.

 

3/5/2010 - 06:00h - laMalla.cat

Dallas

 

Publicat al diari Avui el 5 de setembre del 1988.

La sèrie Dallas, que ara torna a emetre TV3, és ben fàcil d'empassar. La narrativa visual, idèntica a tots els capítols, és d'allò més digerible. El ritme és frenètic. Passen tantes coses alhora, i totes tan emocionants, i els personatges sempre viuen assumptes transcendentals, i prenen decisions importantíssimes en qüestió de segons... Al teleespectador no els deixen respirar, més ben dit: no el deixen pensar. A última hora, solament queda clara la fastuositat dels escenaris i els personatges, l'embafadora ideologia familiarista que ho impregna tot, i el tarannà dels personatges, dividits en dos grups, que són el JR i tots els altres.

El JR és, ben mirat, el personatge més respectable. Sí. Viu amb naturalitat, és intel·ligent, és actiu, és eficient, se'n surt... No és honest sinó dolent, això és evident. Però és sincer: amenaça els adversaris amb tota franquesa, i és complidor a l'hora de pagar els suborns. El seu ideal no és gaire noble, és cert. Només pensa en l'èxit personal i en el creixement de l'Ewing Oil. Però és que els altres, deixa'ls anar! La seva dona, la Sue Ellen, és imbècil. Son germà, el Bobby, és imbècil. La seva cunyada, la Pamela, és imbècil. Sa mare, l'Ellie, és imbècil. Son pare, el Joke, que al cel sigui, era imbècil. La bleda de la Lucie és imbècil. I imbècil no vol dir honrat ni bo. La nostra paraula imbècil prové del llatí imbecillus. El diccionari llatí en dóna sis significats: dèbil, malaltís, ineficaç, estèril, sense caràcter, covard. A la sèrie Dallas es veu que no hi ha manera de trobar ningú que sigui intel·ligent i fort i, alhora, honest.

Ara que Dallas ja és història, puc afirmar una cosa que tothom compartirà i és que el personatge central d'aquella sèrie, JR Ewing, encarnat en l'actor Larry Hagman al llarg de catorze temporades seguides, que aviat és dit, és sense cap mena de dubte un dels personatges més potents de la història de la televisió. Recordar-lo ara a través de la reedició d'aquest article meu del 1988 és recordar un dels trossos més inoblidables de la nostra història com a teleespectadors.

 

29/3/2010 - 06:00h - laMalla.cat

El joc del si jo fos

 

Publicat al diari Avui  l'1 d'agost del 1988.

Si jo fos ric, faria això i allò i allò altre, diria adéu per sempre més al daixonses i perdria de vista al dallonses: vet aquí un somni universal, que els jocs d'atzar poden fer realitat, per obra i gràcia d'un miracle estadístic. Però sovint el joc del si jo fos es vesteix amb colors imaginatius, poètics o eròtics, com en aquells versos de Salvat-Papasseit que fan: "Si jo fos pescador pescaria l'aurora, / si jo fos caçador atraparia el sol; / si fos lladre d'amor m'obririen les portes..." però jo vull parlar d'una altra variant del joc del si jo fos.

Tota teoria és, poc o molt, egocèntrica. La ideologia és una mica filla de la biografia. Podem, però, imaginar un escenari diferent per a la nostra vida i mirar de mantenir la nostra identitat ideològica. Fa mesos, en una entrevista periodística, vaig fer-li jugar aquest joc a un conegut polític i la cosa va resultar clarificadora. Vaig preguntar-li: On militaria vostè si fos a la Catalunya de l'any 32? I al maig del 37? I a l'època de la Mancomunitat? I si fos basc avui dia? I si fos italià? I a França? I a l'Alemanya Federal?

Podem viatjar a través del temps sense moure'ns de Catalunya, i aturar-nos en una data determinada del passat, o situar-nos avui en la pell d'altres europeus o de gent d'altres continents, i preguntar-nos: Qui votaríem? A favor de qui aniríem? Qui combatríem? Bé, jo crec que ja ho fem, que davant de les notícies que ens arriben del passat a través de la historiografia, o de la quinta forca per mitjà de la informació d'actualitat, sempre prenem partit. Si jo fos en aquella època o si jo fos ara allà -en eleccions, conflicte social o guerra- prendria partit en aquest sentit. És més: només ens interessen fins al punt d'apassionar-nos les situacions passades o llunyanes en les quals podem prendre partit. És a dir, que són capaces d'implicar-nos.

Aquest article el vaig publicar l'estiu del 1988. Ara, a la primavera del 2010, el tornaria a escriure amb les mateixes paraules.

 

1/3/2010 - 06:00h - laMalla.cat

Dones i homes

 

Publicat al diari Avui el 4 de juliol del 1988.

Amb un llibre sobre les dones i l'amor, Shere Hite acaba de completar la trilogia coneguda com a Informe Hite. És la discussió de mai no acabar, i a mi m'agradaria ficar-hi cullerada.

L'equació dones/homes igual a feminisme/masclisme igual a futur/passat igual a civilització/barbàrie igual a bo/dolent és un simplisme inacceptable.

El masclisme tradicional, brutal i groller, encara és ben viu aquí, sobretot entre la classe obrera i els desocupats.

Hi ha molts homes que se senten progressistes -són tècnics o professionals qualificats, excomunistes, ara prosocialistes, seriosos ells- i que conserven l'esperit masclista, cosa que demostren, per exemple, quan en privat desqualifiquen determinades persones pel fet de ser dones.

També hi ha els homes penitents. A la mínima, es flagel·len per redimir els pecats del seu sexe: és veritat, som uns masclistes, no tenim remei, aquest és l'himne que canten.

Hi ha, a més, els que pateixen complex de culpabilitat occidental. Una cosa és Europa i els Estats Units, diuen, i una altra el Tercer Món. Prou problemes tenen, pobra gent; hem de respectar cultures com la islàmica i no voler exportar-los feminismes ni coses així.

A veure. El feminisme és una causa justa. El principi de la igualtat de la dona és una conquesta de la humanitat i no pas una curiositat de l'estil de vida occidental; per tant, cal defensar-lo arreu del planeta. Els homes ni hem de mantenir el tronat masclisme de sempre, ni el nou masclisme refinat, ni tampoc cantar a cor un mea culpa col·lectiu. Tenim un paper actiu i propi a fer: forjar un home nou en harmonia amb la dona nova que està construint el feminisme, per fer plegats una humanitat nova i millor.

Vet aquí una reflexió personal plenament vigent, més de vint anys després.

15/2/2010 - 06:00h - laMalla.cat

Els límits

 

Publicat al diari Avui el 20 de juny del 1988.

Entre nosaltres, les fronteres entre allò que és legítim -no dic legal, dic legítim- i allò que no ho és no són per a tothom les mateixes. I no pot ser. Cal que tinguem clars els límits dins els quals hi ha la civilització i fora dels quals hi ha la barbàrie. Hi ha que es pensen que aquests límits els marca la Constitució espanyola, i s'esveren perquè al nou Parlament català hi ha diputats independentistes, i perquè la Crida fa una magna assemblea popular. Per a ells, la frontera és l'independentisme. La cosa coincideix aquests dies amb l'enrenou del possible alliberament dels militars que van intentar el cop d'Estat del 23-F i amb l'empresonament de Carles Castellanos, amb intercanvi d'acusacions de col·laboració amb Terra Lliure i de tortures.

Cal dir ben alt que a l'Europa occidental de final del segle XX el límit entre civilització i barbàrie és, exclusivament, la violència. Sense violència és legítim defensar-ho tot, des de la independència dels Països Catalans fins a l'Espanya imperial. Per tant, els d'Aliança Popular, els col·leccionistes de segells, els de la Crida i els teleespectadors de Filiprim es troben inequívocament dins els límits de la civilització, exactament igual que aquells que no simpatitzem amb Aliança Popular, no ens agraden els segells, no ens convenç  la Crida i no ens diverteix gaire Filiprim. Són fora dels límits els colpistes i els torturadors, els violadors i els atracadors i, també, els terroristes, sigui quina sigui la seva bandera.

N'hi ha que no els dóna la gana de distingir entre independentisme i terrorisme o entre colpisme i dreta democràtica. Juguen amb foc. El que sap greu és que, si a última hora calen foc, tots haurem de córrer a apagar l'incendi.

Elevar l'actualitat a reflexió: vet aquí un bon lema per a un articulista. Si la reflexió és perdurable, a més, podrà rellegir-se la mar de bé més de vint anys després.

9/11/2009 - 06:00h - laMalla.cat

El tret i el vent, l'art

 

Publicat al diari Avui el 14 de març del 1988.

L'altre dia enraonava amb el poeta Màrius Sampere i dèiem que la poesia existirà sempre, encara que no hi hagi ni poetes ni lectors de versos. L'esperit poètic reviurà a les lletres de les cançons, als eslògans publicitaris, en mil coses. I a mi em fa l'efecte que, a més a més, hi continuarà havent un petit club d'amics del vers, que no s'extingirà pas. "Mai no és massa d'hora / per sentir-te viu, ni massa tard / per repetir en la carn la sensació / de vida. Net de temps, / no demanis permís, no demanis perdó, / no justifiquis cap amor, no t'acomiadis. / Perquè si tot se'n va, / o no hi havia res, / o res no ens deixa." Aquests i altres versos de Màrius Sampere els acaba d'enquadernar, amb molt bon gust, l'editorial Columna. El llibre es titula Oniris i el tret del caçador.

L'endemà vaig anar al cinema, a veure El vent de l'illa. Allò que més em va emocionar de la bellíssima pel·lícula de Gerard Gormezano va ser l'omnipresència de la pintura transfigurada en cinema. És un film  pictòric, gràcies al qual un art més aviat minoritari com és la pintura arriba a molta més gent. No hi ha gairebé cap moviment de càmera, de manera que cada pla esdevé un quadre. El millor és el paisatge dels roures de l'illa gronxats pel vent, amb els dos protagonistes reflexionant sobre la pintura, primer dins de la pintura i, després, ja ells fora de camp, amb el paisatge tot sol.

I és que l'art és un de sol, que s'expressa a través d'una multitud de formes. I no solament formes considerades artístiques. Tot treball no alienat, és a dir, creatiu, és art, tal com va escriure Roger Garaudy. Poetes, cineastes, enrajoladors, comptables, artistes tots.

Un bon llibre, una bona pel·lícula, una bona idea. Amb aquests tres ingredients vaig cuinar l'any 1988 aquesta columna, que ara podem rellegir amb molt de gust.

 

28/9/2009 - 06:00h - laMalla.cat

Macià, el quixot català

 

Publicat al diari Avui l'1 de febrer del 1988.

El president Macià representa, més bé que cap altre dels nostres mites, la Catalunya triomfant. Però a l'hora de fer-li un bon monument tot són pegues. No vull tirar més llenya al foc, en aquesta lamentable polèmica, sinó aprofitar l'actualitat de la figura de Macià per referir-me a un tret singular de la seva personalitat, que fins ara no s'ha destacat. Es tracta del caràcter quixotesc de Francesc Macià. En parlava fa poques setmanes Joaquim Auladell a la revista El Món.

La identificació amb el Quixot -ens recorda Auladell- la van divulgar els periodistes francesos arran dels fets de Prats de Molló: "Macià, un ancià, magre, de cabells blancs i mirada arborada, cal reconèixer que encaixava amb la iconografia establerta del Quixot."

Aprofundint més, Auladell parla d'una possible coincidència psicològica amb el Quixot. "Que seria una revolta individualista a la tercera edat, nodrida de la certesa de la mort propera, de la desesperació de saber que amb prou feines queda una oportunitat, desplegada amb una radicalitat que no té res a envejar a la dels proletaris del Manifest, aquells que, en la revolució, només hi poden perdre les cadenes."

Penso que la comparança es pot estendre a l'autor del Quixot. Miguel de Cervantes no va començar a triomfar fins als cinquanta-vuit anys, en què aparegué la primera part del Quixot. Tant Cervantes com Macià van fer una quixotada, literària l'un, patriòtica l'altre, i tots dos se'n van sortir. Van ser dos vells d'èxit. Són, doncs, un exemple per a la gent gran, que potser viuen ensopits, sense adonar-se que, també ells, poden fer coses grans.

Vet aquí un article de la meva hemeroteca personal particularment oportú ara que som a l'Any Macià, que se celebra a cavall del 75è aniversari de la seva mort, el 2008, i el 150è aniversari del seu naixement, el 2009.

10/8/2009 - 06:00h - laMalla.cat

Els pobres

 

Publicat al diari Avui el 14 de desembre del 1987.

Cal parlar-ne, ara que ve Nadal. Hi ha uns coneguts versos de Salvat-Papasseit, que comencen recordant el fred de la nit i la simbomba fosca, i acaben parlant-ne: "Demà posats a taula oblidarem els pobres -i tan pobres com som-. Jesús ja serà nat. Ens mirarà un moment a l'hora de les postres, i després de mirar-nos, arrencarà a plorar". Els pobres els hem mitificat. Amb el cristianisme, que a les benaventurances evangèliques proclama: "feliços els humils, perquè posseiran la terra". Amb el marxisme, que al Manifest Comunista afirma que amb la revolució "els proletaris no hi tenen res a perdre, llevat de les cadenes; hi tenen un món a guanyar". Amb els contes, com el de la Ventafocs. Amb les cançons, com una que jo sentia quan era petit, i que feia: "sóc pobre i no envejo la vida del ric, perquè me la passo molt més divertit..." I no. La penúria no en té res, d'èpica. L'austeritat dels militars o la pobresa voluntària dels monjos no té res a veure amb la misèria.

Hem de ser solidaris amb els pobres? És clar que sí. Però sense fer-los la mala passada de mitificar-los. Si fos cert que els pobres són éssers meravellosos, la pobresa seria una ganga, i no ho és. Benvingudes, doncs, totes les iniciatives per combatre la pobresa; però sense perdre de vista que els pobres no són pas gent encantadora que té la mala sort de patir una gran escassetat de béns, sinó que, en general, són tipus impresentables, precisament per culpa de la misèria en què viuen. Ettore Scola, director de cinema italià, va realitzar una pel·lícula sobre el lumpenproletariat i va tenir el valor de titular-la: Bèsties, bruts i dolents. Aquesta és la veritat. La resta és literatura.

No cal tocar res, d'aquest article meu del 1987, penso jo. Si de cas, afegir-hi que l'única cosa bona de ser pobre és l'esperança de deixar de ser-ne... Gràcies al príncep, en el cas de la Ventafocs; gràcies a Déu, en el cas dels que deixaran de ser pobres a l'altra vida; gràcies a l'autoajuda, en el cas de molts afroamericans, un dels quals és ara el president dels Estats Units.