12/4/2011 - 12:00h - laMalla.cat

Obert per vacances

 

Publicat al diari Avui el 4 d'agost del 1989.

L'agost s'ha consagrat com el mes de les vacances. El mes del tancat per vacances a Barcelona, més buida que mai. El mes de l'obert per vacances a la costa, més atapeïda que en cap altra època de l'any. Per què hem assignat aquest paper precisament a l'agost? El clima, entre nosaltres, ens permetria també optar pel juliol o pel juny i fins i tot preferir-los, però el calendari escolar i sobretot un costum recent però ja irreversible ha convertit l'agost en el mes de vacances per excel·lència. Fins i tot la justícia civil declara l'agost inhàbil. L'altra cara de la moneda és que la indústria turística, essencial en la nostra economia, a l'agost fa l'agost i els que hi treballen treuen el fetge per la boca.

Com que les notícies a l'agost també fan vacances, l'actualitat informativa viu més que res de notícies passades que encara porten cua i d'esdeveniments que s'anuncien però que encara no han arribat. Els mitjans de comunicació s'alimenten també aquests dies d'una sèrie de fets estiuencs, repetits any rere any, que tenen més de ritual que no pas de novetat; per exemple, les inevitables entrevistes als famosos de vacances.

Avui dia, les vacances les veiem com un dret, viscut amb tota la naturalitat del món, dels que estudien i dels que treballen, és a dir, dels que són dins el sistema educatiu -des de la guarderia fins a la Universitat- i dels que són dins el món laboral. I les mestresses de casa? I els desocupats crònics? I els vells pobres? No es tracta ara, amb la calda que fa, d'amargar-nos la vida amb discursos feministes, de solidaritat social i de solidaritat generacional i, a més a més, és cert que algunes dones de sa casa i alguns jubilats amb calerons s'ho passen la mar de bé aquest mes d'agost. Però tampoc no podem oblidar que mares de família de les classes populars, desocupats i submergits i marginats i jubilats pobres viuen l'agost com el mes de les vacances dels altres, dels que fan vacances. Ells no compten, tampoc a l'agost.

Però no ens posem transcendents. Aquest mes no.

La reedició d'aquest article meu sobre les vacances d'agost, que ben mirat hauria d'haver titulat Les vacances dels altres, em suggereix, ara que s'acosten les vacances de Setmana Santa, el títol d'un altre article que potser algun dia escriuré: Les altres vacances. Sí. Les de Setmana Santa han esdevingut a la nostra època les altres vacances (Nadal és tota una altra cosa).

 

14/3/2011 - 06:00h - laMalla.cat

Telefònica

 

Publicat al diari Avui el 7 de juliol del 1989.

La indefensió de la gent davant la Telefònica és un mal endèmic. Tant se val que mani Franco, els de la UCD o els del PSOE: no hi ha manera que la Telefònica funcioni com cal. Quan no falla una cosa, en falla una altra. Els problemes canvien, és cert, perquè sempre el mateix cansa, i fins i tot la Telefònica s'avorriria si estava massa anys fent-nos la punyeta de la mateixa manera. Així és que ara que tothom té telèfon i que la nostra xarxa la tenim connectada a mig món, ara resulta que els telèfons van més malament que mai. Ja és ben veritat que tot i alhora no es pot tenir. Quan gairebé ningú no tenia cotxe, hi havia aparcaments per donar i per vendre; ara que tothom té cotxe, a ciutat no podem aparcar enlloc i prou feina tenim per circular.

Però tornem als telèfons. Abans, quan sonava el riiing de seguida et venia al cap la pregunta: qui deu ser? Ara la pregunta és una altra: deu ser algú que truca a casa o algú que s'equivoca? I quan ets tu el qui telefones, igual. Cada dos per tres, quan truco al diari Avui em contesten de la centraleta de Catalana de Gas. Per cert, la pròxima vegada que truqui a l'Avui aprofitaré per demanar als de Catalana de Gas si ja han arreglat l'error del meu nom als ordinadors, perquè els rebuts arriben a nom de Joaquín i jo em dic Joan, tal com consta al carnet d'identitat amb què vaig donar d'alta el gas, ja fa anys. Els ho he dit més d'una vegada, però es veu que no hi ha res a fer.

A les grans companyies, com el nom indica, els interessen més que res les grandeses, tenen mentalitat faraònica. Però les coses petites, que tan importants són a la vida quotidiana, no es resolen, i fins i tot empitjoren. És clar que una mica la culpa és nostra, dels usuaris. Si tinguéssim un moviment de consumidors i usuaris tan potent com el d'altres països aquestes coses no passarien. O no passarien tant. O, almenys, no quedarien impunes com ara, que només ens queda el recurs -inútil- de rondinar, d'exclamar-nos.

El temps ha desmentit aquest article meu del 1989 i jo que me n'alegro. Pocs dies després de publicar l'article, em van trucar els de la companyia del gas, que llavors es deia Catalana de Gas i ara es diu gasNatural, dient-me que m'havien llegit i que tot seguit rectificarien el meu nom, i mai més no he tingut cap motiu de queixa com a client. Pocs anys després, Telefònica, que ara s'anomena Movistar, va deixar de ser un monopoli i, a causa de la competència, va haver de fer de la necessitat virtut fins al punt que cada cop som més els clients satisfets amb la companyia. I pel que fa al moviment de consumidors i usuaris, és cert que continua sent molt feble (amb l'única excepció del potent RACC, que és la veu dels automobilistes), però ara els serveis públics de reclamació de què disposem com a consumidors funcionen raonablement bé, de manera que ja no estem desemparats com abans. Tres històries, doncs, amb final feliç. Per celebrar-ho, inauguraré avui una nova categoria temàtica dins el bloc Anys d'aprenentatge. En diré vida diària.