3/10/2011 - 06:00h - laMalla.cat

Corporativisme i complexitat


Publicat al Diari de Barcelona el 13 de febrer del 1992.

Hi ha frases senzilles que resumeixen tota una època. Quan els tramvies eren els amos del carrer, la gent deia: "la vida és dura". I tenien raó, perquè viure no era fàcil. Avui, la gent de metro hauríem de dir: "la vida és complicada", perquè certament és difícil d'entendre.

Vivim l'època de la complexitat. Les coses simples han passat a la història; fins i tot la llar és un petit món cada cop més complicat. Quan la vida era molt dura, hi havia homes que no ho suportaven i anaven cada dos per tres a la taverna a emborratxar-se. Ara que la vida és tan complicada, hi ha homes i dones que tampoc no ho suporten i adopten alguna de les mil cares del simplisme. Llavors fan coses com, per exemple, votar Ruiz Mateos o Le Pen, no perquè siguin ultradretans, sinó perquè fan un discurs simple, perquè els entenen.

És precisament la gent incapaç de pair la complexitat la que, davant un atemptat terrorista, diu que el que caldria fer és matar tots els etarres, començant pels empresonats. I, davant la llarga vaga que hi ha hagut al metro: que militaritzin els treballadors. Fomentar el simplisme és una barbaritat. Debatre la complexitat de les coses és l'única manera de formar una ciutadania responsable. En aquest sentit, em va agradar l'article d'Alfred Clemente, secretari general de CCOO del Barcelonès, sobre la vaga del metro, publicat diumenge en aquest diari.

Entre altres coses, Aldred Clemente deia: "No veiem cap contradicció insalvable entre la defensa concreta dels interessos dels treballadors d'una empresa de serveis i la dels usuaris." Harmonitzar contradiccions, sense negar-les, és una de les funcions que tenen les confederacions sindicals. Un dels principals reptes de la societat actual és, precisament, el de mantenir una certa harmonia entre els corporativismes, que són, segons el sociòleg Salvador Giner, un dels fenòmens centrals de la nostra època.

Els corporativismes només són negatius si són insolidaris. Els col·legis professionals són sens dubte entitats corporatives, però fan un paper ben positiu en la vertebració de la nostra societat. Els sindicats d'empresa són, per definició, insolidaris, o sigui, corporatius en el mal sentit de la paraula. Els treballadors solidaris han d'afiliar-se al sindicalisme confederal, al de tots els assalariats. Alfred Clemente l'anomena "de classe", terme que caldria bandejar per antiquat, ja que les confederacions sindicals agrupen avui dia, almenys, tres classes assalariades: obrers, professionals i pensionistes.

Però la insolidaritat corporativa també pot ser present dins del sindicalisme confederal. La CGT, hereva històrica de la CNT, no és un sindicat d'empresa, però al metro s'ha comportat com si ho fos (a diferència de CCOO i UGT). Encara que, ben mirat, és la plantilla del metro en conjunt la que ha practicat el corporativisme insolidari, fent una vaga moralment idèntica a les típiques dels controladors aeris. S'han aprofitat del fet que ocupen llocs de treball estratègics per fer un xantatge a la societat.

Però no siguem simplistes. L'autoregulació sindical de les vagues és la solució més civilitzada. Les llibertats, però, sense cultura cívica, malament rai. Els treballadors del metro haurien de superar el corporativisme salvatge i aprendre a exercir el civisme sindical.

Els corporativismes són un dels fenòmens centrals de la nostra època. Sí. Vivim a l'època de la complexitat. Sí. Totes dues coses eren certes l'any 1992 i són certes ara.



Comentaris