11/10/2010 - 06:00h - laMalla.cat

Crítica periodística

 

Publicat al diari Avui el 6 de febrer del 1989.

Vicenç Villatoro té la virtut de transcendir l'anècdota i descobrir la categoria. L'altre dia, enraonàvem del meu article sobre l'obra pública de Joan Barril i va assenyalar que no existeix entre nosaltres el gènere de la crítica periodística i que l'hauríem d'instaurar. És veritat. Els diaris i revistes van plens de crítiques de llibres, d'estrenes teatrals, de pel·lícules, d'arts plàstiques, de musicals i, d'uns anys ençà, també de ràdio i de televisió. Però els textos periodístics de creació -columnes, articles de fons, entrevistes, cròniques- no se'ls critica, llevat que apareguin després enquadernats en forma de llibre, malgrat que, en aquest cas, el llibre és una cosa subalterna i la premsa escrita és el producte genuí.

La inexistència de la crítica periodística es basa en dos pilars lamentables. L'un és un privilegi injust dels periodistes: la llibertat d'opinió no ha entrat encara a casa dels opinadors. L'altre és un menyspreu injust cap als periodistes: a la premsa escrita no se la considera digna d'atenció per part de la crítica. Una cosa fóra escriure sobre les interioritats de l'ofici, cosa que cal evitar, perquè portes enfora de la professió ningú no n'ha de fer res. Una altra cosa és valorar críticament els textos dels que fan periodisme de creació, cosa a la qual el públic lector té dret.

Les jornades que acaba de fer la Societat Catalana de Comunicació poden haver servit per instaurar els estudis analítics i descriptius sobre els textos periodístics d'homes com Josep Pla o Gaziel. Ara ens cal implantar, també, la crítica periodística d'actualitat. I l'estadi superior de la llibertat d'informació serà el dia que disposem d'una crítica a la crítica periodística, amb la mateixa naturalitat que existeix la crítica a la crítica literària.

El llibre Anys d'aprenentatge de Salvador Espriu és un recull que té com a plat fort la novel·la Laia, subtitulada Retaule de siluetes d'arran la mar, acompanyada de tot de narracions memorables, la més potent de les quals és Miratge a Citerea; per cert, les protagonistes de totes dues històries, Laia i Carlota, tan diferents entre elles, han inspirat, juntament amb altres dones ideades per Espriu, un espectacle teatral deliciós que vam poder veure fa ben poc a l'Espai Brossa de Barcelona.  El llibre Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister de Johann W. Von Goethe és una diguem-ne novel·la de formació, en què el protagonista, un jove alemany inexpert, viu l'aprenentatge de l'art del teatre i sobretot de l'art de viure. Si, com deia Joan Fuster, la primera obligació d'un escriptor és fer-se llegir, val a dir que tant Espriu al llibre Anys d'aprenentatge com Goethe al llibre Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister es fan llegir i fins i tot es fan rellegir. En dono fe. Arribat al número cent dels meus escrits en aquest bloc que vaig gosar de batejar com a Anys d'aprenentatge, només puc dir que l'elecció d'aquest títol, inspirat alhora en Espriu i en Goethe, s'ha d'entendre com un homenatge, ben modest però ben sincer, a aquests dos grans mestres de l'escriptura.    

 

Comentaris