26/9/2011 - 06:00h - laMalla.cat

El camí cap a la igualtat social


Publicat al Diari de Barcelona el 6 de febrer del 1992.

Dèiem la setmana passada: l'ideal de la igualtat i la justícia social és més vigent que mai perquè és més possible que mai. La societat sense classes socials -com la de l'antiga Unió Soviètica- és, com totes les utopies dures, una gran enganyifa. La via democràtica cap a la igualtat social -com la d'alguns països europeus avançats- és, en canvi, un camí inacabable i imperfecte, com totes les coses de la democràcia, però millor que cap altra opció. És, de fet, el nostre camí. Què podríem fer, aquí a Catalunya, per donar un nou impuls a la igualtat social? Per començar, parlar-ne. I més en època electoral.

Igualtat no vol dir uniformitat. La veritable igualtat reconeix la diversitat, no com un mal inevitable, sinó com una cosa enriquidora. Defensar la igualtat de drets entre les dones i els homes no és el mateix que voler abolir la identitat femenina o la masculina o totes dues alhora. Ser partidari de la igualtat entre les nacions no és el mateix que voler suprimir les diferències idiomàtiques i culturals.

De la mateixa manera, igualtat social no vol dir acabar amb l'existència de classes socials: seria pitjor el remei que la malaltia. Justícia social vol dir igualtat de drets i d'oportunitats, amb independència de l'origen familiar i de la condició social present de cada ciutadà. És clar que no n'hi ha prou a proclamar un dret perquè pugui ser efectivament exercit. Des del punt de vista jurídic, la igualtat social ja existeix entre nosaltres. Però socialment no. Ni aquí ni enlloc, perquè a la plena igualtat social no s'hi arriba mai. Però cal tendir-hi, per fer una societat més justa i, també, perquè si no s'accentuen la desigualtat i el desordre. Són tres els fronts principals d'actuació en aquest sentit.

Primer, cal enfortir la veu organitzada de les classes populars, tant des de les institucions com sobretot des del mateix àmbit civil. Les confederacions sindicals, que agrupen els obrers i els professionals assalariats; els col·legis professionals; les organitzacions empresarials; el sindicalisme agrari; l'associacionisme de la gent gran; els sindicats d'estudiants: aquestes són les expressions organitzades de les classes populars que convé enfortir. Però corregint una cosa: els botiguers i els petits empresaris els enquadra però no els representa la gran patronal. La seva veu la tenen segrestada. Haurien d'optar plenament per un associacionisme propi, independent del de les grans empreses.

Segon, cal acabar amb una -només amb una- classe social, la dels desocupats i submergits, alguns d'ells marginats crònics. A través d'accions institucionals i civils per atenuar la seva situació actual, però sobretot amb una política educativa, sanitària i urbanística que els permeti incorporar-se a les classes populars integrades. Encara que el governador del Banc d'Espanya, Mariano Rubio, digui que per contenir la inflació convé mantenir un 14 per cent de la població activa sense feina, renunciar a acabar amb la desocupació és una indecència moral.

Tercer, cal mantenir al màxim la mobilitat social. Això vol dir que totes les classes socials han de ser obertes. I més que cap altra, la classe dirigent o dominant, batejada per J.K. Galbraith com a tecnostructura. Qualsevol ciutadà, sigui quin sigui el seu origen social, hauria de poder arribar, si treballa de valent i la sort l'acompanya, a alt directiu d'una gran empresa privada o pública. Ei, si vol, perquè la vocació de poder no és pas obligatòria.

El camí cap a la igualtat social que planteja aquest article meu del 1992 és del tot vigent, malgrat la crisi econòmica.

Comentaris
  1. Avatar
    eduard casas diu:

    Hola Joan, m'has de recordar... Vam passar plegats uns quants anyets a Banca Catalana. Et recordo i m'agradaria veure't qualsevols dia . Estàs Bé? eduard

    27/09/2011 - 17:24h