15/3/2010 - 06:00h - laMalla.cat

El paper nacional del PSC

 

Publicat al diari Avui el 18 de juliol del 1988.

El PSC, que acaba de fer deu anys, ha estat decisiu a l'hora de soldar la unitat civil del poble català, com ho havia estat abans el PSUC. Aquest és el mèrit patriòtic més gran del PSC i dels seus dos líders, Raimon Obiols i Pasqual Maragall. L'àrea socialista, a més, acull nombroses persones d'un catalanisme indiscutible, com Antoni Dalmau, Joaquim Nadal, Marta Mata i Francesc Ferrer i Gironès. Els que neguen el caràcter nacional del PSC són tan irresponsables com els que no reconeixen el caràcter progressista de CiU i, a més, giren l'esquena a la realitat de Catalunya, cada dia més nacional i més progressista, en part gràcies precisament a les nostres dues principals forces polítiques.

Però el PSC té dues assignatures nacionals pendents. La primera és la de completar la incorporació a Catalunya dels ciutadans provinents de la immigració que s'identifiquen amb els socialistes, tant en el camp electoral -que n'és d'alta, l'abstenció, a les autonòmiques! - com en el camp sindical: la UGT hauria de tenir un arrelament nacional a Catalunya com el que té CCOO. L'altra cosa pendent és deixar de donar ales a una colla d'intel·lectuals espanyolistes que s'hi ha aixoplugat, a falta d'un sostre millor. És el cas de Jordi Solé Tura, que no para. A la conferència d'homes i dones d'esquerra va atacar els "excessos" de la normalització del català. A la convenció per a una majoria nacional i de progrés va defensar l'Europa dels Estats contra l'Europa de les nacions. A la passada campanya electoral va dir que al nom oficial del PSC hi vol veure per sempre més la sigla PSOE. El nom no fa la cosa, però jo crec que en aquest cas fa nosa, perquè el PSC és l'únic partit parlamentari català que exhibeix la E d'espanyol. Deu ser això el que atrau els soletures...

Manuel Serra i Moret, l'any 1923, va expressar en poques paraules una idea que Isidre Molas repeteix sovint: "Som socialistes i catalanistes per les mateixes raons". Josep Comaposada, Rafael Campalans, Josep Pallach i Joan Reventós encarnen respostes diferents al llarg de la nostra història al difícil encaix entre l'ideal del socialisme democràtic i l'ideal de la plenitud nacional catalana. Una qüestió de permanent actualitat ideològica al llarg de tres segles: el XIX, el XX i el XXI. Un debat vigent, actual. I d'una gran complexitat i, per tant, no apte per a simplificadors. Aquest article meu del 1988 s'emmarca, clarament, en aquest debat de mai no acabar.

 

 

Comentaris
  1. Avatar
    Xavier diu:

    Efectivament, el PSC té un paper nacional indiscutible. Tot i que el que expresses és de 1988, té plena vigència a l'actualitat: 2010. El paper dels presidents Maragall i Montilla va en aquesta línia: de plena catalanitat, de defensa ferma dels interessos del país i de compromís amb la llengua catalana; i l'arribada de Montilla al Palau de la Generalitat referma aquesta tesi: una persona nascuda a Andalusia arriba a la Presidència de la Generalitat usant el català amb total normalitat i barallant-se, si cal, amb els socialistes espanyols per un més gran autogovern i per un finançament més potent.

    18/03/2010 - 09:36h
  2. Avatar
    Rosa M diu:

    La unitat socialista ha aportat unitat de país. No vull ni imaginar les fatals conseqüències que representaria l'existència de dos partits socialistes enfrontats segons l'origen social i/o la llengua dels seus afiliats. Les temptacions lerrouxistes i demagògiques per obtenir un vot fàcil serien massa grosses. Per sort, la petició de l'autor sobre l'arrelament nacional de la UGT de Catalunya ha esdevingut una assignatura àmpliament superada, amb nota alta. El món del treball ha fet seus els drets nacionals, i, aquí, el PSC ha tingut un paper fonamental.

    18/03/2010 - 13:02h