13/6/2011 - 06:00h - laMalla.cat

El present del català

Publicat al Diari de Barcelona el 17 d'octubre del 1991.

Amb això del català passa una mica com amb el medi ambient. Tothom sap que cal redreçar la situació, que convé donar un cop de timó per capgirar la inèrcia heretada i instaurar una dinàmica nova. Tots tenim mala consciència. La feina a fer és urgent i és immensa.

Però hi ha una diferència espectacular. Els polítics encarregats del medi ambient no pretenen convèncer-nos de res. Van per feina. Fan coses. Després, això sí, en presumiran, mostraran l'obra feta a l'aparador de la publicitat institucional. En canvi, la Generalitat de Catalunya a hores d'ara encara mira de convèncer-nos de la importància i de la necessitat de la normalització lingüística. I no cal. Ja n'estàvem convençuts quan Franco va plegar veles; a més a més, la política lingüística dels primers anys va consistir, precisament, a proclamar que el català és cosa de tots. Ens ho deia aquella nena tan simpàtica que es deia Norma. Però els anys passen, la nena s'ha fet gran i, segons les penúltimes notícies, treballa d'actriu de pel·lícules eròtiques. Insistir a voler sensibilitzar l'opinió pública, francament, és perdre el temps i llençar els diners. Si no és que la campanya publicitària és només el pròleg d'una acció transformadora de la realitat lingüística. Llavors sí. Aleshores fa el paper que la doctrina militar assigna a l'artilleria: preparar el terreny, perquè després la cavalleria i la infanteria l'ocupin. L'artilleria tota sola no pot guanyar cap batalla.

Que consti que les campanyes publicitàries d'autopropaganda de la normalització del català, sense una actuació seriosa al darrere, no són una possibilitat remota. Són reals. Què en queda, de la campanya a bars i restaurants? Gairebé res. Només uns vocabularis, que els establiments no fan servir, i uns cartellets en català pansits i a punt de jubilar-se. Què en quedarà, de la recent campanya en el món de l'automòbil? Gairebé res tampoc.

La nova campanya -el català, eina de feina- vol fomentar l'ús de la nostra llengua en el món del treball. Serà com les altres? Parlem-ne. Aquesta vegada hi participen quatre departaments de la Generalitat: el de Cultura, el de Treball, el d'Indústria i Energia i el de Comerç, Consum i Turisme. Això és bo, però no ens ha d'enlluernar. Més valdria que el pressupost, que és escarransit, fos més gran, encara que el gestionés una sola direcció general -la de Política Lingüística-. A més, hi falta un departament -el d'Agricultura, Ramaderia i Pesca- perquè la pagesia també treballa. A la campanya s'hi han adherit confederacions sindicals i organitzacions empresarials. Això és bo, però no ens ha d'enlluernar. Els dirigents civils signen a favor de qualsevol causa noble que truqui a la porta; el que compta és el que realment fan o deixen de fer després. A més, hi falten els col·legis professionals i les cambres de comerç, que són tan influents com els sindicats i les patronals.

Malgrat tot, hi ha indicis que aquest cop la campanya serà productiva. És a dir, que a l'hora d'avaluar-la a través d'indicadors lingüístics objectius podrem constatar un avenç del català a les empreses. Ja ho veurem. Tenim més d'un any, que és el que ha de durar la campanya, per examinar la situació lingüística en el món del treball. Podrem deixar de banda l'exercici estèril de preveure la salut de la nostra llengua al segle XXI i ocupar-nos del present del català en aquest àmbit decisiu. La campanya té, si més no, el mèrit de situar el debat lingüístic en un terreny pràctic.

Fa vint anys, quan vaig publicar-hi aquest article, el Diari de Barcelona tenia dos-cents anys d'edat, que aviat és dit. Les campanyes de què parlava en aquesta columna ja són història, però la reflexió de fons encara és ben vigent.



 

Comentaris