4/7/2011 - 06:00h - laMalla.cat

Els mals dels cursos de català


Publicat al Diari de Barcelona el 14 de novembre del 1991.

Són una de les coses més sòlides que fa l'Administració lingüística. Hi assisteixen cada any milers d'adults. Només a la ciutat de Barcelona, els cursos que han començat el 15 d'octubre n'apleguen prop de sis mil. La didàctica per a l'ensenyament del català a la població adulta està ben concebuda i prou experimentada. Però aquests cursos pateixen alguns mals.

Un dels mals és que no se sincronitzen amb les proves de la Junta Permanent de Català. Els professors del Consorci per a la Normalització Lingüística preparen els alumnes perquè puguin obtenir el certificat A (coneixements orals bàsics de català), el B (coneixements elementals, orals i escrits) o el C (coneixements mitjans). Però quan l'alumne acaba el curs queda desemparat. Ha d'anar tot sol a apuntar-se a la Junta Permanent, que tanca la inscripció quan arriba al nombre màxim de places previst. És com si, quan algú va a una autoescola perquè vol el carnet de conduir, li diguessin que allà l'ensenyaran, però que de l'examen ells no n'han de fer res, perquè és cosa de la Direcció Provincial de Trànsit, de manera que ja s'ho farà amb la paperassa, les dates i tot plegat. Les persones que es matriculen als cursos del Consorci per a la Normalització haurien de quedar automàticament inscrites a les proves de la Junta Permanent. I el mateix hauria de passar amb les aules, com les de l'associació Rosa Sensat, especialitzades en cursos de nivell D (coneixements superiors) i específics.

Un altre dels mals és la mortaldat que hi ha entre els alumnes. Són molts els que es matriculen -total, només val tres mil peles- i hi van un parell de dies i ja no hi tornen... fins que s'apunten a un nou curs, que tampoc no acaben. Caldria un control informatitzat dels alumnes, de manera que els qui causen baixa per deserció no poguessin tornar-hi durant dos o tres anys. Entre això i la sincronia amb la Junta Permanent aquests cursos guanyarien seriositat.

Un altre dels mals és la indefinició estratègica. Els centres d'autoaprenentatge s'han de tancar o han de multiplicar-se? Quina és exactament la composició social de l'alumnat? Hi predominen aquells que aprecien el català com a símbol o aquells altres que el necessiten per la feina? L'assistència a un curs es tradueix després en un canvi del comportament lingüístic? Existeix una demanda oculta, és a dir, gent que aniria a aquests cursos però que no els coneix? I així, mil preguntes. De la mateixa manera que hi ha un gabinet de didàctica, hauria d'haver-hi també un equip d'estudis de planificació aplicats a l'ensenyament del català als adults.

Però el gran interrogant de fons d'aquests cursos, obra del Consorci per a la Normalització i de la xarxa de serveis municipals de català que encara no s'hi ha integrat, és si realment serveixen per fer avançar la normalització. Com que d'estudis no n'hi ha, totes les respostes valen. Jo comparteixo la dels qui pensen que no fan pas que augmenti l'ús del català. Si al costat d'aquesta
oferta de cursos per a tots els ciutadans n'hi hagués una altra, igualment extensa, dins de les empreses i les administracions -per als treballadors- i a l'interior de les entitats -per als socis- potser la resposta variaria, però no gaire. És el context global que ha de canviar. Però com que tot i alhora no es pot resoldre, ja va bé que existeixen aquests cursos. Poc o molt, fan forat. I de mica en mica s'omple la pica.

Els mals dels cursos de català del 1991, la majoria, amb els anys, s'han resolt. Però continua viva la gran qüestió de fons: com aconseguir que, si augmenta el coneixement general del català, creixi també l'ús social efectiu de la nostra llengua.  



Comentaris