25/7/2011 - 06:00h - laMalla.cat

Fa falta un programa negre


Publicat al Diari de Barcelona el 5 de desembre del 1991.

Girona enamora, però Barcelona ens empadrona. Això se'ns nota a l'hora de dissecar. Entenguem-nos. La bíblia vermella de sant Pompeu ens revela que dissecar vol dir "preparar (un animal mort) per conservar-lo amb aparença de viu", però també vol dir "analitzar minuciosament" alguna cosa. Una polèmica nacional, per exemple. O dues. Tothom ha dit que Banyoles, pàtria d'adopció del famós negre dissecat, és subseu de la Barcelona olímpica, i és veritat, però és una veritat efímera, només durarà uns quants dies de l'any del Senyor de 1992. En canvi, ha passat inadvertit el fet que Banyoles pertany al bisbat de Girona, que existeix des de fa setze segles. Les dues polèmiques nacionals han sorgit a la mateixa jurisdicció episcopal, tant el debat sobre si el negre en qüestió ha de treballar o no en un museu com la discussió sobre si això de la publicitat institucional és massa o no. Tothom hi ha dit la seva, llevat del negre de Banyoles, que calla com un mort.

Deixem ara de banda el color negre, perquè tot i alhora no es pot dissecar. En la guerra verbal s'hi val tot; el fang de la polèmica sobre els anuncis de la Generalitat ha esquitxat des de la Santa Mare Església fins el providencial president Pujol. Fins i tot hem hagut de veure com era atacada la cosa més sagrada de totes, la deessa Salut. Alguns subversius han arribat a l'extrem d'afirmar que fumar, beure i fer el dròpol sí que és vida. Tot s'ha posat en qüestió. Tot? No pas tot. Ningú no ha criticat el fet que els anuncis de la Generalitat són sempre i a tot arreu en català. Es veu que la gent troba que és normal. O no se n'adona. O no hi dóna importància. Això -i no és broma- és un èxit de la política lingüística de la Generalitat.

Fem ara la dissecció d'un cas contrari. A les jornades sobre la llengua que fa mesos va convocar IC, el sociolingüista Francesc Vallverdú hi va arribar d'allò més content, perquè l'acabaven d'atracar, però en català! Tothom el va felicitar. Que quan ens atraquen en la llengua del país, en comptes de tenir un disgust, tinguem una alegria patriòtica, això no és normal. Ja va dir el mallorquí Josep Maria Llompart que la nostra llengua serà normal el dia que els atracaments es facin en català.

Com convèncer els delinqüents? Les institucions no es poden adreçar a les associacions de lladres i assassins perquè no n'hi ha. Malament rai, si n'hi hagués: seria allò del crim organitzat, que diuen als telefilms, l'únic lloc on sí que atraquen en català. Els delinqüents no viuen fora de la societat. Però els defensors de la llei i l'ordre i els que en viuen al marge formen, tots plegats, un món a part, el de la novel·la negra i el cinema negre. El mal és que aquí jutges, policies i proscrits comparteixen una mateixa llengua de treball, que és el castellà. Ara en català només funcionen els mossos d'esquadra que vigilen algunes presons, però és de témer que, en contacte amb la realitat, es castellanitzin.

Què cal fer?, demanava Lenin vint-i-dos anys abans de ser dissecat. Doncs un programa global de normalització lingüística d'aquest món que novel·listes i cineastes anomenen negre, incloent-hi la policia estatal i la Guàrdia Civil. L'actuació a les policies locals, que Miquel Reniu va anunciar la setmana passada, les restes del naufragi de les campanyes normalitzadores de l'Administració de Justícia i els catalanitzats col·legis professionals d'advocats poden servir de llavor per tirar endavant un gran programa adreçat a tot aquest món en què la situació del català és tan negra.

Un cop rellegit aquest article meu del 1991, podríem preguntar-nos: vint anys després, què se n'ha fet, dels protagonistes? A veure.  El negre dissecat de Banyoles va tornar a l'Àfrica negra, on va ser enterrat amb tots els honors... i després oblidat: la seva tomba és víctima de la deixadesa, perquè ningú no en té cura. La publicitat institucional continua existint, però no és tan intensa com abans, i val a dir que, almenys la de les nostres principals institucions (Generalitat, Ajuntament de Barcelona, Diputació de Barcelona) continua expressant-se sempre i a tot arreu en català. La llengua dels atracaments -però- continua sent el castellà. Pel que fa a la policia, el desplegament dels mossos d'esquadra com a policia integral ha fet que tinguem, actualment, una policia catalana. Però les presons són un forat negre de la política lingüística: malgrat que Catalunya és l'única comunitat  que gestiona les presons, allà dins la megafonia és sempre en castellà i els funcionaris s'adrecen sempre en castellà als presos.




Comentaris