10/10/2011 - 06:00h - laMalla.cat

La llengua pròpia del PSC


Publicat al Diari de Barcelona el 20 de febrer del 1992.

Les eleccions són el moment central de la vida democràtica, en el qual el debat sobre les idees i els projectes no és només un dret sinó una obligació. La frase anterior la faig meva, però no és meva. És de Jordi Font Cardona, secretari de Cultura del PSC. Apareix en un dels escrits aplegats al llibre Papers de política cultural, que acaba de publicar Edicions 62. És una obra excepcional, perquè l'autor és un polític professional que escriu tan bé com un professional de l'escriptura. És, a més, una obra important, perquè Jordi Font Cardona pertany al rovell de l'ou de l'obiolisme i, per tant, és representatiu de tot el socialisme català. El llibre té un sol defecte, inevitable en un home de partit, i és el partidisme: el PSC no s'equivoca mai, CiU no n'encerta ni una i els altres partits no existeixen. Fora d'això, és un llibre molt interessant, més que res perquè és sincer. Parla sobretot de política cultural, àrea que l'autor va dirigir a l'Ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat ("la ciutat de l'Hospitalet és feta per no existir, trossejada per dins i desdibuixada  per fora") i que ara coordina a la Diputació de Barcelona.

Aquests textos de combat, que van des del 1979 fins al 1991, també parlen de llengua. Els primers anys la prioritat és: que la llengua no ens divideixi, som un sol poble, hem de ser una sola comunitat nacional. Els últims anys, ja assolit el primer objectiu, la prioritat és fer avançar la normalització, perquè el català sigui de veritat la llengua pròpia de Catalunya. Són dues idees que compartim tots els catalanistes, en el sentit idiomàtic del terme. Per tant, hauríem de donar la raó a la portada de l'últim número de Debat Nacionalista, ocupada per una fotografia de Jordi Font, i que diu: "El PSC, un partit nacional".

Però parlem-ne una mica més. Contrastem la teoria amb la pràctica. No hem d'exigir a cap partit -ni a cap persona- una coherència absoluta, perquè, tal com ha dit H.M. Enzensberger, la coherència total du al fanatisme. Però sí que hem de demanar un grau suficient de coherència, per sota del qual una de dues: o el discurs perd credibilitat o la pràctica perd legitimitat. I em temo que aquest és el problema nacional i lingüístic del PSC; que és un partit molt cohesionat, però poc coherent.

I no em refereixo ara a la relació del PSC amb el PSOE i el Govern de l'Estat, tan fecunda i alhora tan fàcil de criticar, sinó al que fa el PSC aquí. D'una banda, els papers obiolistes de Jordi Font ("la integració de tots en una mateixa comunitat nacional el 1991 és ja del tot irreversible"); d'altra banda, Raimon Obiols, diumenge passat, demanant el vot dels immigrats, dels castellanoparlants, que es veu que formen una comunitat definida. D'una banda, la revista La Municipal, editada íntegrament en català per l'Ajuntament de Barcelona; de l'altra, la revista La rosa de Barcelona, publicada pel PSC de Barcelona, més de la meitat en castellà. El portaveu de l'equip de govern municipal, Antonio Santiburcio, és alhora el primer secretari de la Federació de Barcelona del PSC: va de catalanista a l'Ajuntament i de castellanista al partit.

Tot plegat fa mal efecte. Potser el PSC vol que els ciutadans de Catalunya visquem juntos pero no revueltos? Potser el PSC, pel que fa a la llengua, té una doble personalitat, com el Dr. Jekill i Mr. Hide?

Només hi ha una cosa millor que llegir i és rellegir. Aquest aforisme, des que el vaig escriure, encapçala aquest bloc: 150 articles reeditats ja i tres anys de vida, la setmana que ve. Anys d'aprenentatge.  



Comentaris