29/11/2010 - 06:00h - laMalla.cat

La UGT i el PSC

 

Publicat al diari Avui el 27 de març del 1989.

Un conflicte és sempre dolorós, però de vegades és inevitable i, a la llarga, positiu. Un exemple: la guerra civil socialista que vam patir fa deu anys, gràcies a la qual tenim ara un partit nacional català, el PSC, i vam evitar un partit lerrouxista, a l'estil del PSOE basc. Un altre exemple: la pugna actual entre la UGT de Catalunya i el PSC.

Els dos màxims dirigents ugetistes, Justo Domínguez i Florencio Gil Pachón, acaben de dimitir com a diputats socialistes al Parlament. Perfecte. El problema és que no l'haurien d'haver ocupat mai, l'escó. Hi ha una cosa que es diu autonomia sindical, inventada ja fa molts anys pel moviment sindical europeu. Naturalment, tothom té dret a canviar de feina al llarg de la vida. Un pot ser comptable durant una època i després convertir-se en violinista. D'acord. Un antic sindicalista pot esdevenir un polític. Sí. Però els dirigents sindicals en actiu no han de fer de parlamentaris. El lloc dels sindicats és a la societat civil i no pas a les institucions.

La direcció del PSC vol organitzar el partit a les empreses. Perfecte. El problema és que això ho hauria d'haver pensat ja fa anys. Un partit d'esquerres ha de definir una política sindical pròpia i fins ara el PSC no l'ha tinguda. I tria per fer-la el moment més inoportú, de manera que els dirigents ugetistes ho viuen com un acte d'hostilitat i els treballadors ho veuen com una cosa electoralista de cara als comicis europeus.

Però siguem optimistes. El paisatge després de la batalla serà l'autonomia sindical de la UGT i la definició d'una política sindical per part del Partit Socialista. Més val tard que mai.

A l'hora de rellegir aquest article meu del 1989, em ve de gust completar-lo amb una reflexió sobre les relacions entre sindicat i partit germà. Segons el model leninista, el sindicat ha de ser la corretja de transmissió del partit, perquè els revolucionaris professionals són els únics capaços d'orientar com cal la classe obrera. Segons el model tradicional de les Trades Union britàniques, el partit ha de ser el braç parlamentari del sindicat. Segons el model vigent a Itàlia almenys fins als anys vuitanta, cada espai ideològic ha de tenir el seu partit i el seu sindicat, de manera que com que hi havia una Democràcia Cristiana forta també existia un gran sindicat democratacristià. A l'Europa actual, inclosa Catalunya, el model leninista ha fracassat, el model tradeunionista tradicional ha fracassat, el model de l'equivalència ideològica entre l'espai polític i el sindical ha fracassat. Afortunadament. Ha triomfat a tot arreu el model de l'autonomia sindical, del qual va ser pionera entre nosaltres -és de justícia reconèixer-ho- la USO. Avui dia, aquí els sindicats de la gent assalariada (CCOO, UGT, USO i CGT) practiquen l'autonomia sindical. I ben fet que fan. Els nostres sindicats necessiten, encara més que els nostres partits, una notable regeneració. Sí. Però l'assignatura de l'autonomia sindical l'han aprovada clarament.

 

Comentaris
  1. Avatar
    Jordi diu:

    Trobo d’allò més encertat aquest anàlisi dels últims 20 anys de les organitzacions sindicals aquí referides. I personalment crec què sí què és precís què tinguin una bona regeneració.

    29/11/2010 - 10:21h