11/7/2011 - 06:00h - laMalla.cat

L'autogestió de la gent gran


Publicat al Diari de Barcelona el 21 de novembre del 1991.

A Catalunya tenim ben poques organitzacions civils que enquadrin més de cent mil persones. De fet, només n'hi ha sis. Són el Barça, el Reial Automòbil Club de Catalunya, l'Església catòlica, Comissions Obreres, la UGT i la Unió d'Associacions de Gent Gran. La què? La UDAGG: Unió d'Associacions de Gent Gran. Doncs primera notícia. Sí, és veritat: és una gran desconeguda.

Aquest desconeixement té un atenuant i és que la UDAGG no és ben bé una gran organització, com les altres cinc esmentades, sinó una organització de segon grau, és a dir, una unió d'associacions independents. El desconeixement té, encara, un altre atenuant i és que la UDAGG és només la cara d'una moneda l'altra cara de la qual és la xarxa d'esplais de la Caixa, de la mateixa manera que, a l'àmbit local, cada associació de gent gran és la gestora d'un equipament per a les persones d'edat anomenat esplai i creat per la Caixa.

Val la pena de parlar de la UDAGG. La bibliografia sobre la vellesa demostra que les persones més grans de 65 anys cada cop tindran més importància demogràfica i social, però això ja ho sap tothom. La fusió entre la Caixa de Pensions i la Caixa de Barcelona i la lògica creació d'una fundació unificada, dedicada a l'obra cultural i social de la gran empresa financera, ha obert el camí de la fusió entre els casals d'avis procedents de la Caixa de Barcelona i els esplais provinents de la Caixa de Pensions, però això ja es veia a venir. Si val la pena de parlar de la UDAGG és per una altra cosa.

El nostre moviment infantil i juvenil és com és perquè conserva, actualitzades, les senyes d'identitat dels anys fundacionals. Els nois i noies d'ara no són els mateixos que els dels anys seixanta i setanta; i els caps escoltes i els monitors de colònies tampoc. Però la fesomia associativa és la mateixa. Doncs bé: el moviment de la gent  gran del segle XXI està dibuixant avui dia la seva fisonomia. Els dirigents i els associats, d'aquí a vint anys, no seran els mateixos que ara, però el model associatiu sí. La gràcia de la fórmula associativa de la UDAGG -i aquí és on volíem anar a parar- es pot resumir en dues paraules: simbiosi i autogestió.

Simbiosi entre una gran empresa -financera, però que podria ser d'un altre ram- i un moviment associatiu -d'avis i àvies, però que podria ser d'una altra mena. I autogestió perquè són els mateixos associats, o sigui, els usuaris, els qui elegeixen una junta directiva que administra el pressupost i decideix les activitats de cada esplai. La Caixa aporta la xarxa de locals, i les associacions de gent gran, els usuaris i la gestió. L'Administració pública no cal que hi intervingui. És un cas clar d'autonomia de la societat civil.

L'associacionisme de les persones d'edat, és clar, no es limita a la UDAGG. Existeix també el vinculat a l'Església, a les vocalies de gent gran de les associacions de veïns i les federacions de jubilats de les confederacions sindicals, que són tres casos diferents, però igualment interessants, de simbiosi i d'autogestió. I d'autonomia civil.

El nom  no fa la cosa, però ja que hem parlat molt de la cosa, enraonem una mica del nom. Els russos en diuen els veterans. Els francesos, les persones d'edat. Nosaltres, finalment, en diem la gent gran. Vell és una paraula que, si no es fa servir en primera persona, és desagradable. Avis i jubilats són sinònims de gent gran, però no del tot. I tercera edat, feliçment, ha perdut la batalla nominal davant de gent gran.

Una cosa és la realitat tangible i una altra la realitat mediàtica. La vida associativa basada en l'edat -tant el moviment infantil i juvenil com el de la gent gran- és un àmbit potent de la nostra societat real... però gairebé invisible als mitjans de comunicació. En aquest article de la meva hemeroteca personal publicat el 1991 i que ara reedito, parlo precisament d'aquest associacionisme que gairebé mai no il·luminen els focus mediàtics.


Comentaris