1/1/2009 - 22:00h - laMalla.cat

L'Enric Àngela

 

Publicat al diari Avui l'11 de maig del 1987.

La mort és sempre una mala passada. Però la d'algú que tenia tota una vida per davant és una cosa que subleva la sang. És el cas de l'Enric Àngela, fulminat per un infart el setembre de l'any passat. L'altre dia la seva gent el va recordar, durant el sopar dels premis Layret-Seguí, que ja tenen set anys d'existència. L'endemà, primer de maig, va començar el congrés constituent de la Confederació Sindical de Catalunya, una opció progressista i nacional -ell preferia aquest mot al de nacionalista.

La CSC té prop de set-cents delegats sindicals, al voltant del 2 per cent dels de Catalunya. Ja sap el que vol ser quan serà gran: com l'ELA basca. Però ha de créixer força, si vol arribar-hi. Una passa endavant serà la probable incorporació a la CSC de tres petits sindicats. Una altra, el previsible bon resultat a les eleccions sindicals de les administracions públiques. També hi pot contribuir la decisió presa la setmana passada per Esquerra Republicana establint que els afiliats que són assalariats s'hi enquadrin. Unió Democràtica ja s'havia pronunciat abans en el mateix sentit. I podria rebre altres suports polítics. Però l'hora de la veritat serà a les eleccions sindicals del 90; la CSC, segons Lluís Llerinós, el seu secretari, es proposa arribar al 10 per cent dels delegats, aprofitant el planter dels encara nombrosíssims no afiliats. Crec que el creixement de la CSC, que no té per què fer-se a costa de les altres centrals sindicals, l'hem de veure amb simpatia, perquè ajuda a vertebrar més la societat civil catalana.

Rellegeixo ara aquest article i m'adono que, com l'Enric Àngela, jo també prefereixo el mot nacional al de nacionalista. A Europa la paraula nacionalista s'associa a Hitler, a Mussolini, a Le Pen. A Espanya l'hauríem d'associar només a Franco i als neofranquistes del PP i no pas al nostre catalanisme.

 

Comentaris