18/7/2011 - 06:00h - laMalla.cat

L'Església no viu de l'aire del cel



Publicat al Diari de Barcelona el 28 de novembre del 1991.

L'àmbit civil s'ha definit sempre per contraposició. Hi va haver una època en què era civil tot allò que no era eclesiàstic. Durant segles, l'Església s'ha fet càrrec de l'enquadrament social i de l'orientació de les consciències, més enllà de la dimensió religiosa. No podem conèixer l'evolució de la demografia local si no acudim als arxius parroquials, perquè abans tothom era batejat i enterrat com Déu mana. Tampoc no podem saber l'escala de valors imperant en altres èpoques si ignorem la història de la doctrina de l'Església.

Però deixem-nos d'històries: avui dia la cosa és ben diferent. Ara és l'Estat i no l'Església l'encarregat de mantenir la cohesió social. I pel que fa a les consciències, l'antic paper eclesiàstic de daixonses (guia espiritual, segons els uns; opi del poble, segons els altres) l'exerceix ara la televisió, i potser els vells anticlericals pensarien que és pitjor el remei que la malaltia.

Avui l'àmbit civil és tot allò que queda fora del sector públic, o sigui, fora del domini dels polítics. Per tant, l'Església actual forma part de la societat civil. És, de fet, una de les nostres grans organitzacions civils. No hi fa res que ens contradigui el llenguatge, que és conservador per naturalesa. Si una parella es casa pel civil el qui els declararà marit i muller serà un jutge a sou de l'Administració; però si es casa per l'Església els beneirà un capellà a sou d'aquesta organització civil.  Tant se val. També els ateus diuen adéu cada dos per tres. No es tracta d'impugnar el llenguatge corrent, sinó de ser lúcids a l'hora de contextualitzar l'Església dins la societat actual.

L'Església no viu de l'aire del cel. Necessita diners, com qualsevol altra organització. Moneda catòlica, pública o privada? Depèn. Tota la vida religiosa hauria de finançar-se, només, amb les aportacions dels creients. L'Església catalana és la primera a reconèixer que això és just i necessari. Antoni Bascompte, responsable financer de la diòcesi de Barcelona, ha explicat mil vegades, amb motiu de la diada de germanor (17 de novembre), que l'autofinançament de l'Església ja s'acosta al 80 per cent i que, si Déu vol, aviat serà total.

I Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi? I els esplais i les colònies de vacances? I els col·legis regits per ordes religiosos? I Caritas? I etcètera? Aquí la norma hauria de ser molt clara: tenen dret a rebre subvencions públiques en condicions d'igualtat amb les entitats equivalents no catòliques. Val a dir que si hi ha hagut discriminació ha estat més aviat en contra dels cristians: recordem
el greuge comparatiu entre les subvencions estatals a la Creu Roja i a Caritas.

El patrimoni arquitectònic de l'Església és extraordinari. Té un gran protagonisme visual dins del paisatge urbà i rural. Són joies que, en molts casos, cauen a trossos. Qui ha de fer-se càrrec del cost de la rehabilitació? Doncs els espònsors, les firmes privades. Si uns grans magatzems poden pagar la restauració de l'Arc del Triomf, també haurien de poder esponsoritzar la de l'antic temple de les Saleses, al mateix passeig de Sant Joan. Així sigui.

Aquest article meu del 1991 el signaria ara amb la mateixa convicció, perquè trobo que és plenament vigent.

Comentaris
  1. Avatar
    Helena R.C. diu:

    Hi estic d´acord. Bon article. El 1.991 i ara!.

    22/07/2011 - 00:13h