21/3/2011 - 06:00h - laMalla.cat

L'extrema esquerra

 

Publicat al diari Avui el 14 de juliol del 1989.

El Partit dels Comunistes de Catalunya s'assembla a una secta religiosa: tancat i monolític, intransigent i dogmàtic, aïllat de la societat que l'envolta. El Moviment Comunista i la Lliga Comunista Revolucionària són si fa no fa igual. A mi em sap greu que la nostra esquerra extraparlamentària sigui així (incloc el PCC entre els extraparlamentaris perquè només és qüestió de temps: quan es presentarà tot sol a les eleccions tornarà a quedar-se sense cap escó). Els d'extrema esquerra van ser valents a l'hora de lluitar contra Franco i són actius a Comissions Obreres i a les associacions de veïns... i fins i tot al moviment pacifista. Però arriben les eleccions europees i l'MCC i la LCR fan campanya a favor d'Herri Batasuna, que és, com tothom sap i ningú no ignora, l'expressió política d'ETA militar, l'autora de la matança d'Hipercor. Per què? A la plaça de Tiananmen els militars xinesos assassinen tot de compatriotes que reclamaven una mica de democràcia i el PCC hi està conforme. Per què?

Un grup extraparlamentari és com una secta, mentre que un partit normal i corrent és com una església, és a dir, és més obert, més flexible, més contradictori també, més humà, en definitiva. En política la puresa és sempre estèril i de vegades és bruta i tot. La coherència perfecta du al fanatisme. Sense una certa modèstia ideològica, que ens obri els ulls i ens faci veure que de vegades el remei és pitjor que la malaltia, i que les solucions rotundes no acostumen a resoldre res, l'acció política esdevé inhumana. La nostra extrema esquerra vol un món tan pur, tan coherent, tan perfecte, que a última hora acaba aplaudint coses inhumanes, monstruoses.

Ja sé que a la gent del Partit dels Comunistes, del Moviment Comunista i de la Lliga els rellisca el que pugui dir des de la premsa burgesa un periodista petitburgès com ara jo, però penso que haurien de donar un cop de timó. Canviar les consignes. Defensar els drets humans, tots els drets humans, a tot arreu. Aquesta és la revolució que encara hem de fer, malgrat tantes revolucions malaguanyades.

Mai no he simpatitzat amb l'extrema esquerra. Ni quan era molt jove i vivia envoltat d'amics, coneguts i saludats que militaven a l'extrema esquerra; ni l'estiu del 1989, quan vaig escriure a l'Avui aquest article que ara reedito a laMalla; ni tampoc ara. Mai no he simpatitzat amb l'extrema esquerra.

 

Comentaris