23/11/2009 - 06:00h - laMalla.cat

Objectors

 

Publicat al diari Avui el 28 de març del 1988.

Encara hi ha pintades. N'acabo de veure una del MOC, a la façana de l'Hospital de la Creu Roja, al meu barri. Fa així: "La Creu Roja segrestarà objectors: rebel·la't amb causa!"

No tinc res personal contra els militars, perquè l'any que vaig fer la mili m'ho vaig passar d'allò més bé, encara que per causes del tot alienes a la cosa militar. Ara bé: accepto que tots hem de complir la condemna bíblica de guanyar-nos el pa de cada dia, però no que els nascuts homes estiguem condemnats, a més a més, a un any de servei militar. Que no és una condemna? I tant, que ho és. La prova és que, tant a la mili com a la presó, tothom té la fal·lera de comptar els dies que falten per recuperar la llibertat. Quin delicte hem comès, per haver de fer el servei? No hi ha manera de saber-ho. Passa com en la història del senyor K, protagonista d'El procés de Kafka, que mai no sap de què se l'acusa.

Fer la mili és servir la pàtria? Costa de creure, perquè a Euskadi o a Catalunya el sentit de pertinença nacional no coincideix gens amb la pàtria de les forces armades espanyoles. És servir la societat? Tampoc. Cadascú ja serveix la societat a la feina en què treballa, i els més actius, afiliant-se a més a alguna associació. La mili obligatòria augmenta l'eficàcia militar? En absolut. Els exèrcits nord-americà i britànic, que són dels més eficients del món, els formen professionals, no pas reclutes.

La mili és una condemna absurda, i el servei civil que es proposa als objectors de consciència és una condemna substitutòria. Aviat, si ningú no hi posa remei, a entitats com la Creu Roja hi haurà els qui treballen, els voluntaris i els condemnats forçats. Un mal assumpte.

La nostra societat no va cap endavant ni va cap endarrere, sinó que viu alhora progressos i regressions. Un dels progressos que hem viscut aquí és, sens dubte, la supressió del servei militar obligatori.

 

Comentaris