25/4/2011 - 06:00h - laMalla.cat

Pensionista

 

Publicat al diari Avui el 18 d'agost del 1989.

És a l'estació de Sants, però no se'n va de vacances, ni en torna. Amb la misèria que cobra de la pensió de viduïtat, on ha d'anar? I en ple agost, que tot és més car, on vas a parar. Temporada alta en diuen. A l'estació de Sants s'hi està fresquet, perquè hi ha refrigeració. Quan fa fred també hi va, perquè llavors encenen la calefacció. A la vídua li agrada l'estació. És espaiosa, s'hi veu gent de tota mena, hi ha aparadors. Bada, passeja, si es cansa seu en un banc. Així passa l'estona.

A casa veu la televisió, però només una mica; ella no és com altres vells, que s'hi amorren matí, tarda i vespre. Sopa poquet. Se'n va a dormir cada nit amb unes gotes de tristesa a la gola i es desperta sempre amb mal gust de boca. És per culpa del televisor. Hi ha dies que no es llevaria, que no sortiria de casa. Però sap que si comença a arrupir-se, malament rai. De manera que a caminar falta gent. Les àvies i els avis caminen per dur els néts a col·legi i per anar-los a buscar quan és l'hora, i per anar a comprar a la plaça, i perquè els convé estirar les cames. Però els néts d'ella ja són grandets, i una vella sola, per menjar, no necessita comprar gaire. No s'exclama, però. És de bona pasta. No és com els vells que troba als bancs del passeig o al club de jubilats. Sempre rondinen. Contra els polítics, contra els futbolistes i, més que res, contra la joventut. Que si no treballen. Que si es droguen. Que si la culpa la tenen els pares. Però els pares dels nois són els fills dels vells, els diu la vídua. Ah, no! Que si abans els joves no treien els vells de casa. Però abans la gent gran no arribava als vuitanta anys, i als setanta amb prou feines, i molts, si no havien pogut fer-se un raconet, havien d'anar a captar a la porta de l'església, els diu la vídua. Ah, no! De manera que no s'hi fa gaire, amb els altres vells.  L'home ara fa quatre anys que el va enterrar. El televisor en color el va comprar per a ell, però ell va anar-se'n de seguida. La vídua no tem la mort -la mort és un ai i avall- però quan veu la televisió troba a faltar el seu home. I és llavors quan se li fa aquell nus a la gola...

Més de vint anys després del 1989, la Teresa -aquest és el nom de la protagonista d'aquesta petita història- ja no hi és entre nosaltres. És llei de vida. Al cel sigui.

Comentaris