8/8/2011 - 06:00h - laMalla.cat

Termòmetre idiomàtic


Publicat al Diari de Barcelona el 19 de desembre del 1991.

Algunes coses no podem mesurar-les. Imaginem-nos que inventem un aparell per avaluar la felicitat. En diríem alegròmetre, o tristòmetre, depèn. Ens indicaria exactament la temperatura de l'ànima. És una possibilitat de l'existència que fa riure i fa por alhora; o sigui, és kafkiana, és a dir, inversemblant i alhora possible, còmica i alhora terrible. Algunes coses no hem de voler mesurar-les.

En canvi, les coses econòmiques sí que les mesurem, i ben fet que fem. Un pot dir una frase inspirada com ara aquesta: avui dia, referir-se als ingressos bruts anuals és l'única manera seriosa de parlar del que guanya una persona, i tothom dirà: sí senyor. Una informació pot explicar que els governants valoren positivament l'IPC mentre que els sindicalistes afirmen que s'ha descontrolat, i tothom pensarà: sempre fan igual. Parlant (amb xifres) les persones s'entenen.

La llengua, a quina categoria pertany? A la de les coses mesurables o a la de les intangibles? La situació idiomàtica hauria de ser mesurable, perquè la normalització lingüística s'alimenta de dues ciències que s'assemblen més a l'economia que no pas a la filosofia (que ens permet de construir un pensament sobre la felicitat, com va fer Bertrand Russell). Són la política (que des de
Maquiavel és una ciència) i la sociolingüística.

Però com hem d'avaluar l'estat de la nostra llengua? Vet aquí un problema i no pas recent. L'any 1985, vaig publicar a El Món vint entrevistes amb la intenció de compondre una radiografia sociolingüística, però el diagnòstic va ser contradictori. Josep M. Nadal i Modest Prats deien: "Des d'un punt de vista històric, la llengua catalana pitjor que ara no ho havia estat mai."  Francesc Vallverdú, en canvi, deia: "A la nostra àrea idiomàtica anem avançant cap a la plenitud sociolingüística de la nostra llengua." Com pot ser que homes que viuen al mateix país i en la mateixa època, que tenen la mateixa honestedat intel·lectual i la mateixa formació, es contradiguin així?

Més. Si estudiem el padró de Barcelona veurem que cada cop més gent entén, sap llegir, sap parlar i sap escriure el català, o sigui, que el progrés de la normalització és imparable. Però si agafem el metro i parem l'orella i anotem la llengua de les converses, constatarem que Barcelona viu més que res en castellà. En què quedem?

I és que no disposem d'uns indicadors lingüístics clars, i ens fan molta falta. En aquest sentit, té un gran mèrit que a la segona trobada de sociolingüistes, els dies 2 i 3 de desembre a Tortosa, dos ponents abordessin el problema. Josep M. Aymà va fer una distinció molt útil entre mesurar (obtenir dades objectives) i avaluar (fer-ne una interpretació) i va fer un esbós del que podria ser l'índex de la normalització lingüística, equivalent a l'índex de preus al consum. Joan Solé Camardons va presentar la metodologia del que podríem anomenar auditoria lingüística d'una organització, capaç de mesurar i avaluar tant l'ús idiomàtic com la qualitat de la llengua emprada.

Potser ha arribat l'hora de potenciar l'Institut de Sociolingüística Catalana, que ara és ben bé com la ventafocs: pobra i prometedora. Hauria de poder fer auditories lingüístiques a empreses, administracions i entitats, i hauria de fer públic cada any l'índex de la normalització. Així, quan parléssim de la salut del català, sabríem de què parlem.

Han passat molt anys des que vaig publicar aquest article al Diari de Barcelona i, en matèria d'indicadors lingüístics, la feina feta ha estat força, però no ha estat prou. La feina pendent és encara molta. De les coses que ens falten en diré només una. Si algú vol saber la difusió d'un diari digital -laMalla, sense anar més lluny- clica a internet OJD Interactiva i feina enllestida. En canvi, si el que ens interessa de saber és la qualitat lingüística d'un diari en català, no existeix cap indicador equivalent, renovat mes a mes, que ens ho digui.



Comentaris