20/6/2011 - 06:00h - laMalla.cat

Un àmbit de llibertat


Publicat al Diari de Barcelona el 31 d'octubre del 1991.


De la famosa societat civil se'n parla tant i se la defineix tan poc que, a última hora, sembla una societat secreta. O un concepte buit. Mai no queda prou clar què és l'àmbit civil ni on comença ni on acaba.

El cos social és, com el cos humà, tridimensional. Té tres cares, com les monedes. Són l'espai personal, les administracions públiques i l'àmbit civil.

La llar és el temple de la privacitat. Les fronteres de l'espai personal són estrictes, sagrades, inviolables. Era legítima la gravació i posterior difusió de la conversa telefònica de Tkiqui Benegas? És acceptable la facilitat que la llei del ministre Corcuera dóna a la policia per entrar als domicilis particulars? Les fronteres de la intimitat cal fixar-les de manera mil·limètrica.

La societat civil és un àmbit de llibertat que es defineix per contraposició. És civil allò que no és una altra cosa, en concret allò que no és Administració pública, que no és del domini dels polítics. La zona fronterera entre el que és institucional i el que és civil és extensa i flexible. Una empresa pública pot privatitzar-se; o a l'inrevés. Un equipament públic pot encabir tot de petites empreses privades (els mercats municipals). Un sector sencer pot ser meitat públic meitat privat (el sistema educatiu).

Però igual que hi ha un espai inequívocament oficial -l'Administració pròpiament dita, local, autonòmica, estatal o europea- també existeix un àmbit genuïnament civil. Això aquí. I a Cuba? Allà no. La societat civil és una cosa contemporània i occidental, tal com ha explicat Salvador Giner. No n'hi havia en altres èpoques; no n'hi ha al Tercer Món ni als règims comunistes. I és perquè la societat civil és consubstancial al mercat i a la democràcia.


Els actors civils són les empreses, les entitats i els mitjans de comunicació: l'activitat econòmica, la vida associativa i l'opinió pública. Hi ha polítics i sociòlegs -paternals els uns, puristes els altres- que només els fan gràcia les entitats civils si són pobres i desvalgudes, perquè si són fortes i solvents ja no els agraden. Una petita associació de veïns -pobrissona!- és una cosa neta i
altruista; una gran confederació sindical -ecs!- és una colla d'egoistes que van a la seva. Hi ha també ànimes que habiten en una torre d'ivori que es pensen que els qui conformen la cultura actual són els creadors i els professors, quan la veritat és que la influència de la creació cultural i de la Universitat, tot i ser notable, és poca cosa al costat de la dels mitjans de comunicació.

A l'Europa dels anys noranta vivim un consens molt gran en el sentit que cal respectar l'espai íntim, i mantenir un equilibri entre l'àmbit civil i el sector públic, i una harmonia entre el mercat i la democràcia. En aquest consens bàsic hi participen totes les forces polítiques europees i, per tant, les catalanes: el socialisme democràtic, des de l'esquerra transformadora (IC) fins al centreesquerra (PSC); la democràcia cristiana, des de la més progressista (UDC) fins a la més conservadora (PP); el liberalisme, des del més radical (ERC) fins al més moderat (CDC). Nosaltres els europeus vivim un saludable pluralisme ideològic, però hem enterrat els vells antagonismes, la guerra a mort entre la revolució i la reacció. Avui dia gairebé tothom subscriuria aquesta idea de Xavier Rubert de Ventós: l'Estat, sol, tot ho convertiria en burocràcia; el mercat, sol, tot ho convertiria en mercaderia.

Vint anys després de publicar aquest article al Diari de Barcelona, la meva reflexió sobre l'àmbit civil és substancialment vigent. Cosa que, ara que hi penso, em fa adonar d'un fet ben curiós sobre la valoració social dels opinadors. Si un arquitecte, ara fa dues o tres dècades, hagués dissenyat un edifici que, un cop construït, s'hagués enfonsat, a causa de defectes estructurals, ara estaria senzillament inhabilitat. En canvi, alguns dels opinadors que avui pontifiquen sobre tota mena de temes havien defensat obertament el franquisme els uns i l'estalinisme els altres i ara continuen gaudint de tribunes públiques. El fet de no haver escrit ni dit cap barbaritat ideològica en el passat no és cap mèrit. Al contrari. Representa que els que abans deien barbaritats "han evolucionat", mentre que els que fa dècades ja dèiem coses assenyades "ens repetim". En fi, paciència.




 

Comentaris