30/11/2009 - 06:00h - laMalla.cat

Un català a València

 

Publicat al diari Avui el 4 d'abril del 1988.

Nosaltres els catalans hauríem de mirar el País Valencià amb uns altres ulls. Parlo avui des de València.

Els valencians, que tenen una economia dinàmica, han de definir ells mateixos la seva identitat, i alhora establir amb Catalunya una relació fraternal -aquesta és la paraula que usen Eduard Mira i Damià Molla a De impura natione.

La llengua dels valencians, tal com va demostrar Manuel Sanchis Guarner, és la mateixa que la de catalans i mallorquins. Però el fet d'anomenar-la valencià no hauríem de veure'l com un atemptat a la nostra unitat lingüística.

El bagatge ideològic aportat per Joan Fuster a l'entorn de la idea de Països Catalans, ni el podem llençar per la finestra ni el podem adoptar com a catecisme intemporal.

La Unitat del Poble Valencià és poca cosa: juga un paper polític positiu, però testimonial. Les iniciatives més influents de cara a l'aprofundiment de l'autonomia i a l'ús del valencià a l'ensenyament han partit dels socialistes, sobretot dels qui dirigeix Cebrià Ciscar, que és, juntament amb Jordi Pujol, el polític més hàbil dels Països Catalans. En política, la puresa és estèril. No podem demanar als valencians, que viuen una situació nacional més difícil que la dels catalans, una puresa que no ens exigim a nosaltres mateixos.

Al País Valencià, les dretes -Aliança Popular, CDS i Unió Valenciana- són obtuses, reaccionàries i castellanitzadores. El redreçament dels valencians serà obra de les esquerres -socialistes, comunistes i UPV- o no serà.

Les iniciatives d'agermanament cultural amb Catalunya, com la recepció de TV3 al País Valencià, parteixen sempre dels valencians. Des de Catalunya, hi ha una insolidaritat suïcida amb la causa comuna de la nostra normalització idiomàtica i cultural.

Més de vint anys després d'haver publicat aquest article que ara reedito, encara penso que la puresa és estèril i que, per tant, cal aprofitar totes les ocasions que ens permetin d'avançar cap als nostres horitzons. Ara bé: cal tenir-ne, d'horitzons. El meu horitzó nacional és la República Federal dels Països Catalans com a nou Estat de la Unió Europea. El meu horitzó lingüístic és la plenitud idiomàtica de la llengua catalana. Utòpic? Sí, però no pas estèril.

 

Comentaris
  1. Avatar
    Tona diu:

    Em sap greu però fa vint anys o ara, el País valencià passa pel BLOC - antiga UPV- o per no res. Ni socialistes, ni comuistes ni l'Eliseu o la mare que els va parir. Este País és el que és i els espanyols ho senyorenyen tot. Disfressats del que vulgues.

    08/12/2009 - 17:55h