15/8/2011 - 06:00h - laMalla.cat

Voluntariat idiomàtic

Publicat al Diari de Barcelona el 2 de gener del 1992.

Amargar-nos la vida, la nostra única vida, a causa del català no és pas bo, ni per a nosaltres ni per a la causa. Per tant, una de dues: o passem olímpicament del català o fem alguna cosa útil. Suposem que tenim la sort o la desgràcia de pertànyer a l'àmplia minoria de persones preocupades per la nostra llengua i que no ens hi volem professionalitzar, perquè ens guanyem la vida d'una altra manera. Si és així, podem fer un parell de coses útils, que són a l'abast de tots els ciutadans. L'una, individual, viure en català (en parlarem la setmana que ve); l'altra, col·lectiva, actuar de forma organitzada, però on?

Fa poques setmanes, a Tortosa, en la segona trobada de sociolingüistes, Jordi Sánchez (de la Crida) i Jordi Solé Camardons (de Llengua Nacional) es van referir, precisament, a l'activisme lingüístic. Tots dos van limitar-se a parlar dels grups que han vingut a aquest món més que res a defensar la llengua catalana. És natural. Són els únics que actuen en aquest camp. L'assenyat Òmnium Cultural, l'espectacular Crida, la nova Llengua Nacional i entitats per l'estil fan un paper social que, des d'una òptica catalanista, s'ha de veure amb simpatia, cosa que no vol dir haver d'estar d'acord amb totes i cadascuna de les coses que diuen i fan aquests grups.

Ara bé, les entitats d'aquesta mena han d'enquadrar tots els daixonses? A veure com n'hem de dir, primer de tot. Activisme lingüístic? Els mitjans de comunicació fan servir sovint el terme activista com a sinònim de terrorista, de manera que és un mal assumpte. Militància idiomàtica? Tampoc, perquè militar és un verb de l'antifranquisme i la transició, o sigui, anacrònic. Si en diguéssim voluntariat idiomàtic potser hi sortiríem guanyant, perquè s'assembla a voluntariat olímpic (universalitat) i a voluntariat social (solidaritat) i, d'entrada, tapa la boca a aquells que titllen qualsevol iniciativa catalanista de tancada i insolidària

Les associacions com Òmnium, la Crida i Llengua Nacional, han d'enquadrar tot el voluntariat idiomàtic? Jo penso que no. Els voluntaris, com més millor, que vulguin dedicar una part del seu temps lliure a impulsar la normalització del català haurien d'actuar també -i sobretot- dins de l'associacionisme diguem-ne normal (el que també tenen tots els països normals). No vull dir infiltrar-s'hi com si fossin extraterrestres, sinó organitzar-se allà mateix on cadascú es troba: a l'associació de pares d'alumnes, a la secció sindical, a l'ateneu, al col·legi professional. En aquest sentit, el voluntariat idiomàtic només hauria d'adaptar -copiar, per dir-ho sense embuts- la fórmula que ha inventat el moviment per la igualtat de la dona. Els grups feministes són febles, però la força organitzada del feminisme és extraordinària, perquè existeixen secretaries o vocalies de la dona a les confederacions sindicals, a les associacions de veïns, als col·legis professionals i una mica a tot arreu

Això que diem ha estat aplicat amb èxit, si més no, en un cas, la dinàmica Associació de Veïns de Sant Andreu, a Barcelona, que compta amb una vocalia de normalització lingüística, dedicada no solament a actuar dins de l'entitat, sinó també a incidir de portes enfora, a tot el barri de Sant Andreu.

L'extensió del voluntariat idiomàtic, compatible amb l'existència de serveis lingüístics professionals a l'interior de les grans organitzacions, hauria de ser, penso jo, un dels objectius importants de la política lingüística dels pròxims anys.

Alguns anys després de la publicació d'aquest article meu, el voluntariat idiomàtic va rebre un impuls molt potent. Curiosament, va ser una oferta a l'àmbit civil feta des de l'Administració pública: les parelles lingüístiques, tot un èxit que encara dura. Els pares de la criatura van ser Enric de Vilalta, director a Cornellà del Consorci per a la Normalització Lingüística, i Lluís Jou, aleshores director general de Política Lingüística. El nom que ha triomfat, però, és el de voluntariat lingüístic. Jo mateix l'he fet meu. Un dels cent aforismes lingüístics que publico al meu llibre Llengua i comunicació fa així: "El voluntariat lingüístic és una forma de voluntariat social realment digna d'elogi."


Comentaris