4/10/2011 - 14:47h - laMalla.cat

Espantats

Estem espantats. Envoltats d'una densa boira que no ens deixa veure la sortida a tanta incertesa amb què transitem cada dia. Una allau constant, imparable, de noves incògnites sobre com serà el futur, que incrementa la desconfiança i alimenta un perillós populisme. Grinyolen, fins i tot, aquells missatges que, amb voluntat d'engrescar-nos col·lectivament, ens parlem de noves oportunitats, d'emprenedories, de talents i capacitats individuals inexplorades, útils per salvar el moment i encarar el futur. Tampoc ens resulta pràctic el cinisme dels qui apel·len a mirar cap una altra banda, tot esperant que passi el temporal.

Estem espantats perquè les comportes del pessimisme s'han obert, provocant una riuada de neguits que alimenta l'estat d'ànim. Però sobretot ho estem perquè hem perdut una part dels relats que ens poden donar esperança. Resulta molt més senzill projectar una mala notícia, justificada per un problema de tresoreria, per la mala gestió de qui va administrar abans o per l'obligada revisió d'un sistema insostenible, que embolcallar el problema d'una possible solució, d'un missatge alternatiu, d'un relat complementari. De vegades, després d’abocar una mala notícia, les pressions públiques —dels sectors afectats o de la ciutadania indignada— obliguen a una certa revisió d'aquell discurs llençat a l’opinió pública sense relat complementari. Aleshores el pagament de la subvenció ja no s'ajorna dos mesos, com s’havia anunciat. S'ajorna només quinze dies. Però els efectes d'aquell anunci en la ciutadania, sobre la seva confiança o estat d'ànim, ja han estat demolidors, incrementant el seu espant.

Ens calen nous relats. Polítics, economistes, intel·lectuals, periodistes... que siguin capaços de generar-los, de presentar el problema, però també una possible alternativa. Relats sòlids, creïbles i esperançadors. Arguments que ens expliquin molt més del que ja sabem.

Aquestes eren algunes de les reflexions que compartíem aquest dissabte al Maneres de viure de COMRàdio en conversa amb el director de La Vanguardia, José Antich. Conversa que forma part d'una sèrie de trobades amb els directors dels principals diaris de Catalunya.

27/9/2011 - 12:53h - laMalla.cat

Proximitats

El conflicte esdevé el millor combustible per encendre una notícia. Resulta extremament útil per construir un relat que amplifiqui una petita realitat a la categoria d’esdeveniment notori, que mereixi l’atenció de l’opinió pública. Molts pobles i ciutats del país, petites i mitjanes, han patit aquesta notorietat afegint el nom del municipi a un conflicte, al desenllaç d’una tensió viscuda, al final tràgic d’un determinat problema. Els han penjat una etiqueta que vincula, durant anys, allò que va ser notícia de la seva quotidiana normalitat. Si no existeix el conflicte, la mirada no es produeix.

La vida s’explica massa sovint en funció de la densitat demogràfica, de les afectacions majoritaries, dels problemes més comuns que generin majors percentatges d’audiència. Però per obtenir una fotografia real del moment, ens convé fixar-nos en altres relats que, a petita escala, retraten també el país i la seva gent.

Aquest passat cap de setmana al Maneres de viure de COMRàdio donàvem valor a les proximitats escoltant alcaldes i alcaldesses de municipis mitjans i petits, que compartien taula a la ràdio en condició de Tertulians ocasionals. Un nou espai que en aquesta segona temporada formarà part dels continguts habituals del programa. Josep Jo, alcalde de Dosrius, Ferran Armengol, alcalde d’Argentona (Maresme) i Lurdes Prims, alcaldessa de Vallromanes (Vallès Oriental), ens apropaven el detall de la gestió política municipal en cadascun dels seus municipis, constatant la dificultat del moment actual, els reptes als quals cal fer front i sobretot, la coincidència, més enllà dels colors polítics, en una forma comuna de percebre l’acció política. La suma de relats, lluny del conflicte, aconseguia una fotografia d’interès general, coincident amb algunes de les coses que l’alcalde de Barcelona Xavier Trias, ens havia dit unes hores abans, també a la ràdio.

La crisi colpeja amb molta duresa els ajuntaments del país. Alguns, al límit del col·lapse económic. Els alcaldes i alcaldesses, sobretot de petits i mitjans municipis, creuen sovint la mirada amb els seus veïns. Una mirada que explica vida real, problemes amb noms i cognoms. És el valor de les proximitats que convé escoltar.

19/9/2011 - 17:35h - laMalla.cat

Dominar les decepcions

Edgar Morin, filòsof i sociòleg francès, defensa la complexitat a l'hora d'entendre i resoldre molts dels reptes i problemes que pateix el món actual. No és possible abordar un conflicte analitzant-lo per parts, buscant solucions parcials per a cadascun d'aquests fragments. Hem d'assumir que la realitat i el pensament són complexos i que la complexitat explica el món.

Stéphane Hessel, coetani generacional i bon amic d'Edgar Morin, cita sovint el filòsof francès per donar sentit al seu pensament. De fet, molt aviat Morin i Hessel publicaran un assaig sobre la complexitat del moment actual, colpejats per una profunda crisi econòmica i amb reptes molt transcendents que s'hauran d'assumir de manera immediata. Stéphane Hessel ens parla de Morin al Maneres de viure de COMRàdio. Ens esperona a no abaixar els braços enfront de la complexa profunditat dels problemes que vivim. Apel·la a la intel·ligència humana i al coneixement per sortir d'aquesta crisi de confiança que ens paralitza. Però les respostes no són senzilles, ni fàcils.

Amb l'autor del llibre "Indigneu-vos" —un text que s'ha convertit en un dels arguments intel·lectuals del moviment del 15-M— compartim una llarga estona de conversa en un cèntric hotel de la ciutat de Barcelona. Sorprès per l'èxit i el ressò del seu pensament, la figura de Hessel dóna valor a l'ancianitat, al relat construït a partir de l'experiència viscuda, al testimoni d'aquells que van viure els estralls d'una Europa en guerra durant la primera meitat del segle XX i que van saber construir d'aquelles runes, un espai de convivència i civilitat. Aquest és el combustible ideològic d'aquest diplomàtic —un dels redactors de la Declaració Universal dels drets Humans— que continua lluitant perquè Nacions Unides sigui una organització eficaç i creïble en aquest món aparentment globalitzat.

"Tinc la sort de poder dominar les meves decepcions. He fracassat en molts dels meus objectius o lluites, però sempre he intentat veure el costat positiu de les coses que he fet per poder avançar" diu Hessel. Caldrà que aquesta societat que transita pel desànim i el desconcert, aprengui a dominar les seves decepcions per recuperar la confiança, per tornar a creure que, amb energia i intel·ligència, serem capaços de superar els reptes que ens presenta aquest món cada cop més complex.

12/9/2011 - 18:02h - laMalla.cat

El cau

Poc abans de morir, víctima d'una tuberculosi, Frank Kafka publicava un conte titulat "La Madriguera". Un relat on s'explica com un suposat animal - que podria associar-se a un talp- construeix el seu refugi mesurant els riscos i amenaces que podrien fer perillar la seva seguretat. Una obra laberíntica, extensa, aïllant, impossible de controlar, que provoca en l'animal haver de viure permanent pendent de la seguretat, fent-li impossible assolir l'objectiu de viure plàcidament.

Després dels atemptats de l'11 de setembre de 2001 als Estats Units, el món va començar a canviar. Però no tant com a efecte d'aquells atacs brutals, emesos en temps reals per les televisions de tot el planeta, sinó com a conseqüència de la resposta desproporcionada que l'Administració Bush va activar després de l'11S. La guerra global sense regles contra el terror, va ser el detonant que començaria a canviar el món. Això pensa el professor de relacions internacionals de la Universitat Autònoma de Barcelona Rafael Grasa, quan li demanem una anàlisi de la dècada posterior a l'11 de setembre de 2001. Grasa, President de l'Institut Català Internacional per la Pau, compartia aquest dissabte un temps de conversa al Maneres de viure de COMRàdio.

Obsessionats per la seva seguretat, desconcertats pel dèficit d'atenció dels seus serveis d'informació, com en el conte de Kafka, després dels atacs els Estats Units van començar a construir el seu cau. Un entramat complex de respostes, sistemes i protocols que creixia desmesuradament en la mateixa mesura que s'anaven retallant drets i llibertats dels ciutadans en nom de la seguretat. La gran potencia occidental renunciava a un dels seus principis fundacionals. Capficats per fer el cau més segur, menys vulnerable, l'administració nord-americana patia un nou dèficit d'atenció, constatant com la crisi econòmica, els països emergents i els esclats demogràfics en altres punts del planeta, els feien anar perdent l'hegemonia i la influència planetària.

El professor Rafael Grasa afirma amb rotunditat que prioritzar seguretat per sobre de llibertat ha estat el gran error de la dècada dels Estats Units, mentre augura que seran les revoltes àrabs les que marcaran un canvi de rumb en aquest món global a mig termini. Un món globalitzat que ha d'assumir que per profund i complex que sigui el cau, la seguretat total no existeix.

 

2/9/2011 - 00:57h - laMalla.cat

Stéphane Hessel obre la segona temporada del Maneres de viure de COMRàdio

Aquest dissabte a les 8 del matí, torna el Maneres de viure a la sintonia de COMRàdio.

El programa, dirigit i presentat per Jordi Sacristán, ofereix en l'edició del diumenge una entrevista en exclusiva amb Stéphane Hessel, un dels referents intel·lectuals del moviment del 15M, autor de llibres com Indigneu-vos i Comprometeu-vos. La conversa amb Hessel s'emetrà al llarg de dues setmanes dins l'espai Converses fragmentades dels diumenges a les 9 del matí.

El programa retorna a l'antena de COMRàdio mantenint l'oferta de continguts de la passada temporada, però incorporant algunes novetats destacades. Els dissabtes a les 10, el periodista i psicoanalista Fabiàn Ortiz, asseurà "El futbol al divàn". Una nova secció que pretén analitzar el detall de les accions que es produeixen en el món del futbol des d'una interpretació psicològica. El dit a l'ull de Mourihno a Tito Vilanova en la final de la Supercopa d'Espanya, evidencia la necessitat que alguns dels actors principals del major espectacle esportiu passin pel divàn d'un psicoanalista. La secció de Fabiàn Ortiz repassarà cada setmana de forma singular l'actualitat futbolística.

El programa incorpora el darrer diumenge de mes, dins l'espai dels Tertulians ocasionals, una tertúlia d'alcaldes de municipis mitjans i petits, per escoltar i debatre els problemes i la realitat que perceben els actors polítics més pròxims als ciutadans.

Antoni Puigverd (La finestra), Josep Muñoz (No tinc temps per pensar) Gabi Martinez i Xavier Moret (La postal global), Juan Sánchez Enciso (El somriure de Plató) Carmen Gallego (Cineclub) i Rafael Vallbona (La postal local) continuen enguany com a col·laboradors del programa. El Maneres de viure manté la resta de seccions i continguts del programa; El Setmanari (amb la col·laboració de Dídac Boza, director de www.lamalla.cat), Visions de Catalunya des d'Espanya, l'espai d'entrevistes Maneres de viure i pensar, Condició de Mare, Tertulians ocasionals, Maneres de viure millor o les Comunitats, entre d'altres, tornaran a ser protagonistes dels matins del cap de setmana a la COM.

Maneres de viure, els dissabtes i diumenges de 8 a 11 del matí amb Oriol Collado, Montse Huguet, Blanca Lucas, Carme Parras i Jordi Sacristán. Hi ha un altre manera de viure i escoltar la ràdio els caps de setmana.

Maneres de viure. Proximitat. Humanitats. Ràdio pública. Entreteniment útil.

Segueix-nos a facebook www.facebook.com/maneresdeviure 

També a twitter www.twitter.com/maneresdeviure

19/7/2011 - 17:47h - laMalla.cat

Maneres de viure, primera temporada

Vivim envoltats d'informació. Sobresaturats d'estímuls. Missatges que consumim pràcticament en temps real i que ens aporten pinzellades breus del que està passant. Grans corrents informatives que ens serveixen els elements bàsics per poder anar per la vida minimament informat.

Ens hem acostumat a l'alta velocitat i a la multiplicitat de canals d'informació. Un canvi de model que ha fet que els periodistes ens veiem sovint obligats a transitar entre la banalitat i la velocitat, comprimint l'actualitat en flashos que puguin ser consumits sense pensar massa, ni aturar-se. Fins i tot l'opinió es projecta sovint encapsulada. Si ens cal, acudim a tota mena d'apòstols mediàtics, fabricants d'opinió pública de tots els colors possibles, fent nostre el seu pensament.

Aquesta forma de fer resulta pràctica, fins i tot rendible a nivell empresarial. Als ciutadans ens resulta còmode, però alhora ens construeix com a éssers més fràgils i vulnerables a la propaganda o a la infoxicació. Ens vincula emocionalment als mitjans d'informació, ens banalitza.

Front a la simplificació, la realitat que vivim és extremadament complexa. D'una complexitat apassionant. Ens demanda d'esforç i dificultat en la seva comprensió total. I en la interpretació d'aquesta realitat convulsa, colpejada per la crisi econòmica que ens retalla i ens fa més febles com a societat, els mitjans de comunicació, sobretot els públics, hem de saber integrar aquest espai d'interpretació de la realitat, en les nostres propostes comunicatives.

Hem d'obrir portes al coneixement, generar reflexions útils, anar una mica més enllà de l'estímul plaent i instantani, per reivindicar-nos com elements claus en la socialització del coneixement. Hi ha ciutadans que demanden aquesta mena de productes, que complementen la seva curiositat sumant impressions que els ajudin a formar el seu propi pensament. Volen que els facin dubtar. Busquen arguments que els siguin útils. Persones que transiten encuriosides per la vida, cercant veus que els il·lustrin sobre la complexitat.

Aquest diumenge 24 de juliol, finalitza la primera temporada del Maneres de viure de COMRàdio. Un programa de cap de setmana que us ha proposat entreteniment útil, des d'una ràdio pública. Emissora que ha viscut enguany moments de dificultat i que ha hagut de reivindicar el seu paper de proximitat front als qui menystenen la funció del servei públic. Un mitjans públics però, que hem de radicalitzar i optimitzar, ara més que mai, aquesta funció.

Una temporada on la comunitat d'oients del Maneres de viure ha anat creixent, sumant i multiplicant complicitats, confirmant que més enllà de la simplicitat hi ha moltes persones que volen dedicar temps a explorar la profunditat. Una immensa minoria, que vol alguna cosa més que una pinzellada ràpida i de traç gruixut.

En nom de tots els qui fem el Maneres de viure, moltes gràcies. Ens escoltem a partir del 3 de setembre. Bon estiu.

11/7/2011 - 17:07h - laMalla.cat

Emocions

La societat del benestar va fer créixer el culte a les emocions. Primer sentir, després aprendre a pensar. La culminació d'un individualisme que ha posat al subjecte en el centre de tot. El "jo" per sobre del "nosaltres". Un esclat emocional que ha desplaçat el pes de la raó i que ha integrat els sentiments en àmbits molt diversos de la vida pública i privada. L'educació, la política, la informació, fins i tot l'economia, han apel.lat raons emocionals per construir els seus elements de persuasió i convicció col·lectiva.

Valorar les emocions, tenir-les presents, construir el caràcter en base a la intel·ligencia emocional, és una evolució evident de l'ésser humà, que ha deixat enrere el pes de la racionalitat excessiva i sovint imposada, per transitar de forma més còmode i flexible per la construcció personal. El risc sorgeix quan la balança es decanta i el paper dels sentiments resulta excessiu o es transforma en utilització populista i manipuladora. D'això la política actual n'és un bon exponent. Però també ho som els mitjans de comunicació o en alguns aspectes, determinats plantejaments educatius.

La filòsofa Victòria Camps acaba de publicar un assaig esplèndid sobre aquesta relació entre raó i emoció en la societat d'avui. Dissabte visitava el Maneres de viure de COMRàdio per presentar-nos "El gobierno de las emociones" (ed. Herder) . Victòria Camps considera que cal evitar els antagonismes, no apostar per les emocions, exclusivament, ni per la racionalitat pura, donat que ni els sentiments són irracionals, ni la racionalitat es consolida sense el suport dels sentiments. "Enfadar-se és un sentiment natural. El que cal aprendre és a enfadar-se per allò que mereix un enuig".

Es tracta doncs, d'aprendre a viure amb les emocions adequades a partir de la construcció del propi pensament. L'economia de consum es basa en la permanent construcció de desitjos i necessitats. La societat de la informació sap que les emocions i les vísceres sumen audiències. La política utilitza les emocions per fer comprensible el discurs buidant-lo de raó. Potser la crisi que ens colpeja ens sigui útil per revisar la realitat i reequilibrar la balança, construint i vivint les emocions a partir de les raons.

4/7/2011 - 17:41h - laMalla.cat

Distàncies

La classe política assegura haver pres nota del clam que el moviment del 15M ha generat, com a projecció d'un estat d'ànim prou generalitzat. Amb més o menys convicció, diuen que cal no menystenir-lo i que d'una o altre forma la política, més enllà de les ideologies, no ha de passar per alt aquest sotrac que ha esdevingut, potser més en el fons que no pas en les formes, una interessant experiència de socialització política.

Però la política tradicional sembla lluny de voler entendre o d'haver escoltat prou. Vivim temps de vertigen, on les coses passen a gran velocitat, sense temps per pair-les o assimilar-les. Tot passa tant ràpidament que els sistemes tradicionals tenen grans dificultats per interpretar i adaptar-se als canvis. Els partits d'esquerra i més concretament formacions com Iniciativa per Catalunya Verds, va quedar molt descol·locada en observar com el moviment del 15M els situava en el mateix espai de crítica i retret que a la resta de formacions polítiques. Alguns dirigents polítics d'aquesta formació eren també increpats i sacsejats, aquell matí del 15 de juny, a les portes del Parlament de Catalunya.

Aquest dissabte compartíem un temps de conversa al Maneres de viure de COMRàdio amb la diputada i portaveu d'Iniciativa per Catalunya Verds al Parlament Dolors Camats. Volíem escoltar quines reflexions havia generat en la formació eco-socialista tot aquest moviment, conceptualment proper, als seus plantejaments ideològics. Dolors Camats assegurava que, malgrat les suposades proximitats, alguna cosa havia passat en l'evident desconnexió del col·lectiu dels indignats de les formacions d'esquerra. El actors del sistema polític tradicional són lluny encara d'aquestes noves formes que creixen d'interpretar i viure la política. En bona mesura també ho estem els mitjans de comunicació. I en la crítica radical al sistema, el moviment no sembla disposat a fer distincions.

Continuem parlant del moviment en abstracte, buscant referents del passat per contextualitzar-lo, sense la capacitat d'integrar dins el sistema aquells que el volen canviar. Sense aquest pas, la distància continuarà creixent. "Les esquerres tenen un problema; no actuen com esquerres", ens deia Camats. Les distàncies són enormes i el temps corre més ràpid que mai. Complexa equació. Les imatges que ens arribaven la passada setmana de la Plaça Sintagma d'Atenes, a Grècia, confirmaven la ruptura entre una part la ciutadania i els seus representants polítics. Sense marge per actuar, sense capacitat per poder escoltar.

 

27/6/2011 - 10:55h - laMalla.cat

Coherències

 L'any 2003 compartia una estona de conversa a la ràdio amb l'Arcadi Oliveres, vell referent en favor de la justícia i social i els drets dels més desafavorits. Li preguntava aleshores per aquella joventut conformada, hedonista, plaent, llunyana a les ideologies més tradicionals, que semblava créixer confortablement en la societat del benestar. Oliveres em responia, en condició de professor universitari, que més enllà del que es podia percebre o projectar socialment, els joves hi eren, activats i alerta, "potser no els veiem a les places, però hi són".

Vuit anys després d'aquella entrevista, una part d'aquests joves han ocupat les places i han alçat la veu, convertint-se en el símbol visible del moviment dels indignats. Una petita mostra, emocional, activa, pacifica i resistent, d'un enuig molt majoritari, que es viu com a resposta a l'actual crisi econòmica. Els indignats que acampen a les places, es manifesten al carrers o es mobilitzen pels barris, són la part visible d'un estat d'ànim molt més profund.

Arcadi Oliveres va formar part d'aquells col·lectius de joves que en la clandestinitat i des dels moviments cristians progressistes, lluitaven contra la dictadura. Obrers, universitaris compromesos, moviments veïnals, partits polítics en la clandestinitat, van generar una onada de pressió per forçar el final del franquisme. Un moviment gens massiu, però prou significat i representatiu, com per recollir el desig silent de milions de persones en aquest país.

Les acampades passaran. La indignació s'ha expressat en veu alta i ha agafat a contrapeu a partits polítics i mitjans de comunicació, "no ens representeu", ens criden. Com a resposta, s'activen mecanismes de desprestigi i minimització de la protesta des de tertúlies i columnes d'opinió. Aquest mes de juny, Arcadi Oliveres ha estat el protagonista de la conversa fragmentada del Maneres de viure de COMRàdio. Un dies on la seva figura ha estat presentada per alguns sectors, com un element de desestabilització, un venedor d'utopies impossibles, ancorades en el passat. Desdibuixar el moviment dels indignats, esborrar-ne referents intel·lectuals, projectar-ne una imatge de radicalitat, és fer créixer aquell bosc que no deixa veure els arbres.

Des de Justícia i Pau, organització que actualment presideix Arcadi Oliveres, fa 42 anys que es treballa amb coherència, fixant la mirada en els més desafavorits de la societat, en la demanda d'un món més just. Una mena de veu de consciència que ara han replicat milers de persones. Res de nou, potser, però amb més força que mai.

Veurem quin és el recorregut de la protesta i com és assumida pel sistema. Podem simplificar, però en els temps que vivim tot resulta més complicat del que sembla. Com diu Arcadi Oliveres, "tenim les alertes, disposem de respostes, només cal voler viure amb dignitat". Passar de la indignació al compromís.

 

20/6/2011 - 23:14h - laMalla.cat

Multiculturals

Europa naufraga enmig del desconcert i la incertesa. Les societats europees del benestar i dels drets, forjades en democràcies potser imperfectes però eficients, constaten com els nous poders econòmics que emergeixen en el món global, descriuen models de societat allunyades dels valors democràtics i que no tenen en compte els drets fonamentals de les persones. Fins quan serà capaç de resistir Europa front aquesta nova realitat ? Ja són moltes les veus que ens alerten que rés no serà ben bé com ha estat fins ara.

El paisatge emocional incert que projecta actualment el vell continent, esdevé un territori abonat per fer créixer creuades ideològiques que volen fer saltar pels aires un model de convivència i de llibertats. Un estat d'ànim col·lectivament depressiu, molt atractiu per l'islamisme radical, que va penetrant en les nostres societats de forma extremadament perillosa.

Aquest és l'advertiment que ens formula la periodista i escriptora Pilar Rahola, que dissabte compartia un temps de conversa al Maneres de viure de COMRàdio. Ens presentava el seu darrer llibre, "La República Islàmica d'Espanya", un assaig incòmode i valent, sobre la creixent i preocupant presència de l'islamisme radical a Catalunya i Espanya. Pilar Rahola ens descriu el traç de minories radicalitzades, finançades per teocràcies fanàtiques i medievals, que conviuen en paisatges propers, amb la intenció d'influir en el nombrós col·lectiu musulmà que durant la darrera dècada han transformat la fesomia de molts barris en pobles i ciutats del país. "Catalunya és motiu de preocupació pels serveis d'intel·ligència internacionals. Convivim amb el percentatge de radicalisme més elevat de la història". Segons descriu Pilar Rahola, un moviment esperonat per líders espirituals que des dels seus púlpits religiosos criden al radicalisme. Interlocutors, sovint, d'unes administracions públiques que s'hi han apropat, erròniament, en la voluntat d'afavorir el multiculturalisme i tendir ponts de diàleg.

La por, diu Rahola, ens ha paralitzat. Ens ha fet ajornar el debat profund sobre quins han de ser els límits que han definir el multiculturalisme, per preservar democràcia, llibertat i convivència. Un debat, extremadament complex però del tot necessari, que sí estant abordant societats com l'anglosaxona o la francesa. Una discussió que sobretot ha de donar valor i saber escoltar aquells que des del món musulmà i sense renunciar a la seva identitat cultural o religiosa, generen un pensament crític sobre aquesta perillosa radicalitat.

Però aquest occident que navega pel desconcert i la incertesa és, paradoxalment, depenent d'aquest senyors feudals que controlen els pous de petroli, "una gran arma de destrucció massiva", segons Pilar Rahola. Uns barrils necessaris que ens connecten amb cervells del segle VIII que volen viure en el passat, tot i que per aconseguir-ho, utilitzin sense cap problema les tecnologies del present.