14/6/2011 - 19:02h - laMalla.cat

Intranscendència

El moviment giroscòpic serveix per garantir l'estabilitat d'una bicicleta. En cada cop de pedal el ciclista aconsegueix a l'hora equilibri i velocitat. Quan més alta és la velocitat més sòlid resulta l'equilibri del ciclista. Aleshores el perill no ve de la manca d'estabilitat, sinó de la velocitat excessiva. Obsessionats per guanyar cada cop major velocitat, l'economia de bicicleta amb que hem transitat en els darrers decennis, ha perdut el control.

Amb aquest exemple, el prestigiós socioecòleg Ramon Folch ens introdueix en un debat profund i apassionant sobre el canvi d'època que estem vivint amb la fi, per esgotament, d'aquella societat del creixement il·limitat. El vell model econòmic, basat en una energia abundant i en la transformació constant dels recursos naturals en bens de consum. Som actors principals d'un canvi època. Protagonistes del final de la civilització industrial.

El doctor Ramon Folch visitava aquest dissabte el Maneres de viure de COMRàdio per presentar-nos el llibre "La quimera de créixer", un assaig rigorós i lúcid, que ens alerta de la dimensió real d'un problema, la magnitud del qual es manifesta ara de forma molt clara amb la profunda crisi econòmica que estem patint. "Disposem de dades que ens confirmen problemes d'abastiment de petroli l'any 2020. Què estem fent per sortir de la crisi ? Intentar assolir el més aviat possible els nivells de creixement d'abans de fa dos o tres anys". D'aquesta manera, explica Folch, diferim el problema, l'ajornem sense ser capaços de crear un nou model que garanteixi benestar i sostenibilitat, "el canvi climàtic és l'evidència de tot plegat". Pel doctor Ramon Folch la crisi és el dolor que manifesta la malaltia. No podem tractar-nos amb analgèsics que tant sols rebaixin la percepció d'aquest dolor. El gran dolor sociològic que estem vivint és el manifest d'una malaltia profunda.

Cal abandonar la bicicleta i ser capaços de pujar-nos al tricicle. Capaços de construir un model econòmic que desacobli la velocitat de l'equilibri. Un nou ritme per una economia sostenible. I en aquesta necessitat, la suma d'accions individuals ha de ser la resposta per un canvi de model global. La sostenibilitat en l'era post industrial passa per la creació d'un nou pensament. Un moviment massiu, on sense la suma d'accions individuals, la solució no existeix.

És la síndrome de la intranscendència o de com la lògica de petites accions quotidianes poden acabar generant un moviment transcendent, efectiu, per canviar la realitat. Depèn de nosaltres. Més del que pensem.

 

6/6/2011 - 18:18h - laMalla.cat

Individus

Una flama va prendre a Tunísia ara fa cinc mesos. Empesa pel moviment de milers de joves, actius en les xarxes socials, poc després aquella manifestació popular s'estenia per Egipte. A la plaça Tahrir de El Cairo milers de ciutadans hi acampaven pacíficament, forcant un pols implacable amb el govern. Setmanes més tard, després de durs episodis de repressió i resistència, la flamarada revolucionaria feia caure el president egipci Hosni Mubarak.

Ningú no podia imaginar una situació semblant a l'Orient Mitjà, com la viscuda aquell 25 de gener a El Cairo. Un esclat transformador per conquerir la llibertat col.lectiva i individual, comparable, en molts sentits, al maig francès de 1968. Tomàs Alcoverro, degà dels corresponsals espanyols a l'Orient Mitjà, estableix aquest paral·lelisme històric però sobretot emocional, per descriure uns fets que van aconseguir derrocar Mubarak però que hores d’ara, obren moltes incerteses sobre la dimensió real de la revolta.

Alcoverro visitava aquest dissabte el Maneres de viure de COMRàdio per presentar-nos el seu darrer llibre, recull de cròniques publicades; "La historia desde mi balcón". Un compendi que aporta visió de conjunt. El relat, periodístic i literari, d'alguns dels moments històrics que s'han viscut a l’Orient Mitjà al llarg de la darrera dècada. Una zona sorprenent i apassionant pel corresponsal. Extremadament complexa per Occident.

En la mirada a la revolta egípcia, Alcoverro ens remarca el detall, allò que potser s'aparta de la interpretació més general i que argumenta el vincle que estableix amb la revolta parisina del 68; "la individualitat és la gran riquesa de la nostra societat, una fita que les societats àrabs no han aconseguit encara. Els individus estant encaixats en una família, en una comunitat, en una religió. No han arribat encara a ser individus". Aquest és el moviment de fons que Alcoverro capta i descriu. Subtil encara, potser imparable. Un moviment de fons, de transformació d'unes formes de vida gens individuals.

Com en el maig francès, la manifestació popular egípcia potser sigui el primer pas per generar una ruptura de formes socials, més que no pas en un canvi radical del sistema polític. Temps després, aquelles revoltes de la plaça Tahrir a El Cairo van inspirar els moviments d'indignats a les places properes. Allà on individus lliures però desencantats, clamen per canviar el sistema.

30/5/2011 - 17:11h - laMalla.cat

Canvis

Un moviment soterrat, profund i d'intensitat constant, està canviant, des de fa uns anys, aquells elements centrals que donaven sentit a la vida de les persones.

Carregar sobre efectes de la crisi una derrota electoral severa, resulta una valoració d'urgència que no aborda el problema de fons; els temps estant canviant. Creix una nova economia, definim unes noves formes de vida i relació social però continuem exercint una vella forma de fer política.

Aquest dissabte el Catedràtic de Ciència política Joan Subirats, compartia una estona de conversa al Maneres de viure de COMRàdio, per analitzar els resultats electorals del 22M. Joan Subirats constatava com els moviment d'indignats que han alçat la seva veu aquestes darreres setmanes, enmig del procés electoral, ha servit per posar en evidència l'estètica i el discurs dels partits polítics, incapaços d'assumir a nivell de concepte allò que simbòlicament expressen aquestes mobilitzacions.

Ens pot sorprendre la ingenuïtat que projecten algunes de les demandes de canvi que expressen els indignats, sobretot contraposades amb la lògica que mou l'exercici i la gestió, crua i dura, del poder per part dels polítics. "No podem demanar als acampats respostes concretes en dues o tres setmanes, quan fa anys que els canvis s'estant produint i els qui hem estat protagonistes del sistema no hem estat capaços d'articular solucions". Per Joan Subirats l'impuls dels indignats activa una escola de socialització política a l'hora esdevé un moviment de fons que tard o d'hora, haurà de ser escoltat. I són sobretot els partits d'esquerra els qui han de parar l'orella, els qui han de refer el seu ideari, els qui han d'integrar el missatge transformador que els envien els indignats de les places però també els milers que no hi són. "En l'anàlisi de les darreres eleccions és evident que són els col·lectius que tenen menys recursos i més dificultats en la seva vida quotidiana, aquells que tendeixen a abstenir-se políticament. Si es mobilitzessin, potser votarien opcions progressistes amb voluntat transformadora". En les darreres municipals a Catalunya un 45% del cens no va anar a votar.

Finalment Joan Subirats creu que el socialisme català i espanyol ha de preguntar-se que vol dir ser socialdemòcrata en aquesta nova realitat que creix, "ha de preguntar-se com fer reaccionar a un sector de gent d'esquerres que ja no els votarà". De moment en el disseny del relat de futur, a parer del professor Subirats, els socialistes continuen apostant pel càsting més que no pas pel guió.

Els temps estant canviant. Temps tan apassionants com preocupants.

23/5/2011 - 19:37h - laMalla.cat

Esperança

Tolerem malament el fracàs. Ens costa assumir-lo, en una societat que visualitza l'èxit com la màxima expressió d'una vida plena. Però som éssers imperfectes i convivim més sovint amb el fracàs que no pas amb la plaent sensació d'èxit.

Els avenços en el camp de la medicina han canviat radicalment la nostra realitat. Tant, que de vegades creiem que els metges esdevenen deus amb bates blanques, capaços de guarir la pitjor de les malalties. En ells dipositem les nostres esperances quan un diagnostic ens posa de manifest l'evident fragilitat humana.

Càncer continua associat a patiment. De la malaltia de malalties penja encara l'estigma, malgrat que els nivells de supervivència i la qualitat de vida de molts malalts siguin cada vegada més elevats. Per molts professionals, com per l'oncòleg Josep Ramon Germà Lluch, en càncer l'ampolla ja fa temps que està mig plena.

El doctor Germà Lluch, ens visitava aquest dissabte al Maneres de viure de COMRàdio per presentar-nos la seva novel·la "Dioses con bata blanca". Un relat de ficció, basat en fets reals, que denuncia les tèrboles maniobres de la industria farmacèutica.

Germà Lluch, professional de prestigi i llarga trajectòria a l’Institut Català d’Oncologia, posa en evidència una realitat oculta, que forma part d'un immens negoci, alimentat per l'esperança de milions de malalts i pel desig imparable de sumar nous coneixements. Ens mou el progrés. Però la industria farmacèutica és part del gran mercat global, sotmesa molt sovint a grups d'inversió d'alt risc, que demanden beneficis ràpids a les seves inversions. La investigació científica és costosa. Per això cal escurçar el temps, reduir els terminis. Professionals de la sanitat, agencies reguladores i de control, mitjans de comunicació, conformen un entramat de complicitats que actuen conjuntament per convertir un assaig clínic, el més aviat possible, en un fàrmac útil per ser receptat. De vegades sense totes les garanties.

El relat del doctor Germà Lluch és valent i aclaridor. Denuncia la manca de transparència d'un gran sector econòmic, a l'hora que reclama un retorn a la medicina més humanista on el pacient sigui el centre de l'acció terapèutica. En la societat de la immediatesa hi ha una cursa contra-rellotge per trobar el fàrmac definitiu que curi el càncer. Com deia l'investigador Salvador Macip, una cursa que ens faci immortals i perfectes.

16/5/2011 - 17:56h - laMalla.cat

Benestar

Hi ha una part de la societat que surt al carrer i es queixa. Lamenta que sigui l’estat del benestar qui hagi de pagar els plats trencats per una crisi que no ha provocat.

Deia la periodista Loretta Napoleoni que quan l'economia "canalla" entra per la porta la política salta per la finestra. La bombolla immobiliària i les polítiques econòmiques especulatives van fer créixer, durant anys, la sensació artificial de que tot anava bé, que el benestar s'estenia a tots els extractes socials. Fins i tot fent-nos creure que una immensa classe mitjana havia acabat diluint les velles classes treballadores. El mercat podia amb tot. Era temps de rebaixar impostos, de creure que tot era possible en el país de les meravelles. Fins que la bombolla va esclatar i enmig del desconcert va aparèixer un enorme forat en forma de dèficit estructural, ocult, durant anys, darrera el cartró pedra de la bonança.

Vicenç Navarro, Catedràtic de ciències polítiques i socials de la Universitat Pompeu Fabra, utilitza aquesta reflexió prèvia per defensar que hi ha un altre forma de sortir d'aquesta crisi. Navarro compartia una estona de conversa aquesta setmana al Maneres de viure de COMRàdio.

Contràriament al discurs dominant, Navarro considera que un increment de la inversió pública en l'estat del benestar és la sortida més raonable i efectiva d'aquesta crisi; "si el sector privat està endeutat i el sector públic es retalla, sortir de la crisi és impossible". Però ens diuen que les arques públiques són buides... "Doncs que s'omplin. Com? Pagant més impostos. El país té recursos per fer-ho".

El professor Navarro sustenta amb dades l'aposta clara per les polítiques socials; a Espanya i Catalunya només el 9% de la població adulta treballa en serveis públics lligats a l'estat del benestar. A Suècia, un dels referents permanents d'aquest pretigiós expert en polítiques públiques, el 25% dels llocs de treball hi estant vinculats. Si apliquem aquest percentatge a casa nostra, el nombre d'ocupats s'incrementaria en 5 milions, la xifra d'actual de persones sense feina a l'estat espanyol.

Vicenç Navarro reconeix que incrementar la pressió fiscal no és popular. Considera que els treballadors amb nòmina ja paguen prou a hisenda. En canvi creu que el sistema permet massa fuites; "la gent amb molts recursos, la banca i els grans grups empresarials, el frau i els paradisos fiscals... Hi ha massa gent que no aporta el que cal. Si volem sortir de la crisi, el debat no s'ha de centrar en reduir la despesa, si no en com augmentem els ingressos". La supressió de l'impost de successions és un exemple.

Navarro lamenta que el poder polític hagi estat vençut per l'economia neoliberal, pel soroll d'aquells que ens recorden, que només retallant la despesa social podrem sortir de la crisi, mentre ens alerta del perill que suposen pel benestar majoritari aquells que expressen un forma d'entendre la realitat que dona valor al mercat en detriment d'allò que és públic.

 

9/5/2011 - 18:50h - laMalla.cat

Meta-realitat

A mitjans de la dècada dels vuitanta el sociòleg i filòsof francès Jean Baudrillard parlava de la meta-realitat, efecte sorgit de l'hegemonia social dels mitjans de comunicació i consistent en elaborar, a partir d'un fet real, una ficció al·lucinatòria i alineant de consum massiu. A començament dels noranta, Baudrillard confirmava les seves teories amb el tractament i la projecció mediàtica de la primera guerra del Golf.

La construcció i el consum de meta-realitats és més freqüent del que imaginem. L'excepcionalitat dels reiterats enfrontaments entre Reial Madrid i Futbol Club Barcelona, ens ha permès observar la dimensió exacte del contenciós existent entre les parts. Hem constatat com, a partir del desenllaç, s'anava elaborant una ficció de consum massiu crispada i altament perillosa. Una meta-realitat al·lucinatòria i alineant, construïda al dictat.

El periodista Ramon Besa, cap d'esports del diari El País a Catalunya i vice-degà del Col·legi de periodistes, ens visitava dissabte al Maneres de viure de COMRàdio, per fer balanç dels efectes d'aquest contenciós que ha deixat esgotades les parts.

Per Ramon Besa la premsa esportiva ja no existeix. S'ha transformat en premsa de club, militant, immune a l'autocrítica, on el subjecte ha deixat de ser el "partit" de futbol per convertir-se en el "club" de futbol. Darrera de l'espectacle esportiu hi ha una enorme audiència potencial, que demanda d'una sobre-exitació per generar el màxim volum de negoci. Aleshores, segons Besa, "es llencen tota mena de gasos sentimentals, fàcils d'utilitzar i capaços de provocar situacions controvertides".

Ja no cal anar l'estadi per signar una crònica, per donar valor a una opinió. Les imatges de televisió, condicionades pel tractament de les mateixes, serveixen per interpretar la realitat i sentenciar. "En el futbol tot és banal, estrident, tot s'hi val", però aquest exercici, recorda el periodista, genera uns efectes col·laterals extremadament perillosos.

Tornar enrere no sembla fàcil. Més encara quan els canals de difusió es multipliquen a baix cost. Els periodistes hem entrat en el joc, estem disposats a construir i vendre aquesta meta-realitat i obviem, condicionats per factors molt diversos, la nostra responsabilitat individual.

"El futbol no deixa de ser un joc. Hem de recuperar aquest caràcter lúdic que sorgeix dels patis de les escoles on els nois i noies juguen a pilota, on de vegades es guanya i d'altres es perd". Hi ha sectors que volen convertir el futbol en un contenciós, en una guerra on s'hi respiren tota mena de gasos sentimentals. Ramon Besa, darrer premi Vázquez Montalbán de periodisme esportiu, conclou "aquesta pilota hi ha una paios que l'han robada i que només la tornaran al pati quan estigui rebentada, quan ja no interessi com a negoci".

El Reial Madrid intenta construir un relat a qualsevol preu. De moment el Barça, continua parlant al camp.

 

2/5/2011 - 17:24h - laMalla.cat

"Humanitas"

La crisi que vivim va molt enllà d'un sotrac econòmic, superable a mig o llarg termini. Vivim els efectes reals d'un canvi de cicle que desmantella esquemes i valors que resulten aparentment inservibles pels temps que venen.

En tot cas, la crisi econòmica ha posat en qüestió la idea de progrés permanent i obliga a revisar o discutir les bases del sistema polític i social. Però la vella Europa, garant de l'estat del benestar, sembla haver perdut la capacitat de reacció vençuda pel poder econòmic i financer.

Jordi Llovet és un professor brillant. Un home d'universitat en el sentit més profund del concepte. Un humanista que, allunyat prematurament de les aules, ens visitava dissabte al Maneres de viure de COMRàdio, per discutir la fi dels valors humanistes a les Universitats europees. Llovet acaba de publicar el llibre "Adéu a la Universitat. L'eclipsi de les humanitats", treball llargament esperat i cuinat a foc molt lent, on repassa amb ironia, crítica i un punt de decepció, el moment actual de l'educació i de la Universitat, resultant del Pla de Bolonya.

Pel professor Llovet la decadència dels estudis universitaris basats en les humanitats és el reflex de cap on va la societat. "El pla de Bolonya respon a un enfocament neoliberal de l'educació", on poc importa elevar el nivell cultural dels alumnes, ni augmentar la seva capacitat reflexiva o crítica, ni el benestar social de la població. Ara les humanitats són un producte residual, de segona o tercera categoria, que el sistema mica en mica va arraconant. Un fet preocupant i a llarg termini perillós; "L'opinió intel.lectual es genera a partir d'un acte reflexiu. La deshumanització de les universitats rebaixa el valor cultural i democràtic de les societats".

Jordi Llovet considera que cada cop més s'està privatitzant el coneixement i que seran les classes benestants les que podran donar un ensenyament universitari d'alt nivell als seus fills; "La gent que té molts diners enviarà els seus fills als Estats Units més que no pas a Europa, creant una classe professional molt ben connectada a les plutocràcies que ens governen en aquest moment". Si la Universitat no té transcendència en la vida social i política d'un país, perdem qualitat democratica. Cada cop més les humanitats decauen mentre creixen les carreres tècniques. La societat del coneixement demanda d'uns i altres per abordar els canvis i transformacions que han de venir.

Ens calen idees i relats, pensadors i pensaments, en la mateixa mesura que avenços científics i tecnològics. Com recorda Jordi Llovet ens cal una població sobirana des del punt de vista intel.lectual, per no deixar-nos vèncer del tot per les lleis del mercat.

 

17/4/2011 - 19:42h - laMalla.cat

Relats

La complexitat resulta difícil d'explicar. Molt més encara quan els missatges que projecten actualment els mitjans de comunicació són cada cop més breus, immediats i directes. Volem sintetitzar en píndoles temes que mereixen un relat.

El periodista Iñaki Gabilondo visitava aquesta setmana el programa Maneres de viure de COMRàdio per parlar-nos del seu llibre "El fin de una época. Sobre el oficio de contar las cosas", una crònica breu però intensa sobre la crisi dels mitjans de comunicació, assaltats pel desconcert i ofegats per les dificultats econòmiques.

Gabilondo, veterà mestre de periodistes, comunicador d'àmplies audiències, creu que estem perdent part del relat necessari per explicar i fer entendre, des dels mitjans, la complexitat del moment que vivim. El consum de píndoles en la comunicació de massa ha compactat realitat i ficció en un sol llenguatge, acostant la informació a la propaganda o l’espectacle. Sense relat, el ciutadà perd la capacitat crítica i anestesiat, respon amb indiferència allò que veu, escolta o llegeix a través dels mitjans. Compactar la complexitat en píndoles de consum ràpid ens aboca, a parer del periodista, cap el perillós terreny de la manipulació o la passivitat.

"La societat individualista ha perdut el respecte alló que és comú, que és col·lectiu. I la matèria primera dels mitjans de comunicació és, precisament, el comunitari". Segons Gabilondo part d'aquesta lògica perversa respon a l'obsessió de les empreses de comunicació pels resultats econòmics, per les audiències i els ingressos; "als mitjans no es parla de continguts, del perquè expliquem el que expliquem, de com ho fem o de com adaptem els nostres relats o continguts a les necessitats de la gent". El periodisme viu confós, aclaparat per la crisi.

Amb tot, ciutadania i periodistes hem oblidat que els mitjans de comunicació només tenen sentit al servei de la societat. "La gent no recorda que els periodistes administrem un dret col·lectiu; el dret a la informació". Gabilondo considera que perdre aquesta perspectiva fa més vulnerable la democracia i les llibertats individulas i col·lectives. Per això cal defensar i preservar els mitjans públics de comunicació.

Sobre la demanda de tancament de COMRàdio per part de l'Associació catalana de ràdios privades, Iñaki Gabilondo mostrava la seva sorpresa i preocupació: "és quelcom que teòricament no em resulta fàcil entendre. Sóc un convençut de la televisió i la ràdio pública. Algú ha de mirar les coses amb una sensibilitat que no sigui la del mercat-nació. Tot i que cal exigir coherència en la comunicació de servei".

Ens calen relats per entendre la realitat. Relats en uns mitjans públics solvents que garanteixin a la ciutadania el dret a la informació.

12/4/2011 - 11:44h - laMalla.cat

Present

"Plus de savoir, plus de douleur" més saber, més dolor. El filòsof André Comte-Sponville sintetitzava d'aquesta forma algunes de les incerteses que ens assalten en els temps que vivim.

Mai com ara l'ésser humà havia disposat d'un volum tan immens de coneixement i mai com ara les preguntes sense resposta havien estat tantes. "Vivim una època formidable", exclamava Comte-Spoville. A més humanitat, majors problemes i això, a parer d'aquest pensador, és una excel·lent notícia.

André Comte-Sponville és un dels grans filòsofs contemporanis. Algunes de les seves obres han esdevingut referents del pensament actual. Reflexions profundes, exposades amb naturalitalitat, dirigides al gran públic, que conformen un inventari precís i optimista del món contemporani. Aquesta setmana Comte Sponville compartia un temps de conversa al Maneres de Viure de COMRàdio per oferir-nos un seguit d'idees útils per viure el present.

Colpejats per la crisi, desanimats pels seus efectes, André Comte-Sponville mostrava el seu enuig front la tendència generalitzada a culpabilitzar el present, pensant que les coses van ser millor en el passat; "No tot és formidable, però és evident que fa uns anys les coses eren molt pitjor. Vivim en una època i en els països -Europa occidental- menys injustos de la història de la humanitat. No podem oblidar els progressos que hem fet". Per Comte-Sponville, la clau de la dificultat present és la globalització dels problemes. Disposem d'instruments locals per resoldre'ls, ineficients per a la dimensió global dels reptes plantejats. Per això tot resulta més complex. Per això la política i l'economia s'han fet més complicades, "però si no us agrada la complexitat, no us agrada la vida. La mort és molt més senzilla que la vida. El no rés és més senzill que la realitat. Però no per això hem de deixar d'estimar-nos la vida i d'interessar-nos per la realitat".

Per fer front aquest desconcert Comte-Sponville apel.la al desig, l'essència que mou l'ésser humà. Distingeix entre esperança i voluntat; "L'esperança és un desig, la satisfacció del qual no depèn de nosaltres. La voluntat, en canvi, depèn de nosaltres. Hi ha més felicitat en la voluntat, ja que aquesta és instantània. Desitjar el que no depèn de nosaltres és esperar i aleshores hi ha moltes opcions per ser decebut. Cal esperar menys i actuar més".

La conversa amb Comte-Sponville va ser una lliçó de realisme, de confiança en el present i en el progrés de la humanitat. Una finestra oberta, des de la ràdio pública, (COMRàdio) a la socialització del coneixement; oferint espai i temps necessari per aquelles veus que ens poden ajudar a entendre la complexitat. En aquesta societat del consum i l'espectacle, on els grans mitjans de comunicació ens projecten imatges i idees precuinades enlloc de la realitat, on triomfa el divertiment per distreure'ns dels problemes reals, convé disposar de mitjans públics solvents i eficients que obrin finestres al coneixement i la reflexió. Ara més que mai, socialitzar el coneixement és garantir el progrés.

 

5/4/2011 - 11:36h - laMalla.cat

Paisatges

Sovint no som conscients de la curta distància que separa el que és efímer del que resulta etern. Els temps líquids han fet que transitem amb extrema fragilitat per la vida, sense percebre els detalls. L'Efímer és avui. L'eternitat és la mort.

Dissabte al Maneres de viure de COMRàdio la periodista i escriptora Rosa Cullell ens presentava la seva primera novel·la, "El millor lloc del món". Un recull de paisatges i d'atmosferes viscudes, explicades o imaginades, que configuren un relat d'històries quotidianes, de persones corrents, que busquen el seu millor lloc en el món.

Trobar el millor lloc del món és el que tothom desitja. En la recerca esmercem esforços, dissenyem plans de vida, tracem objectius. Un viatge on sovint caminem a fosques, massa pendents de trobar la felicitat encara que no sapiguem ben bé en què consisteix realment. I aquesta recerca desesperada ens fa oblidar que potser ja hem viscut o vivim en el millor lloc del món.

La novel·la de Rosa Cullell transita per moments i èpoques diferents. Traça paisatges de la Barcelona grisa del franquisme que contrasten amb la llum de la metròpoli moderna d'avui. Passat i present ens serveixen per constatar com hem canviat. Com la vida més lenta fixava millor els paisatges. Com trobar el millor lloc del món era en el passat, molt més senzill.

En els darrers anys hem viscut per sobre de les nostres possibilitats i hem generat massa expectatives que ara, immersos en una profunda crisi, no podem assolir. Caldrà aprendre de nou a identificar el millor lloc del món a partir dels paisatges més propers, més immediats. Desitjar allò que depèn realment de nosaltres.

Gaudir de la senzillesa.