27/6/2011 - 10:55h - laMalla.cat

Coherències

 L'any 2003 compartia una estona de conversa a la ràdio amb l'Arcadi Oliveres, vell referent en favor de la justícia i social i els drets dels més desafavorits. Li preguntava aleshores per aquella joventut conformada, hedonista, plaent, llunyana a les ideologies més tradicionals, que semblava créixer confortablement en la societat del benestar. Oliveres em responia, en condició de professor universitari, que més enllà del que es podia percebre o projectar socialment, els joves hi eren, activats i alerta, "potser no els veiem a les places, però hi són".

Vuit anys després d'aquella entrevista, una part d'aquests joves han ocupat les places i han alçat la veu, convertint-se en el símbol visible del moviment dels indignats. Una petita mostra, emocional, activa, pacifica i resistent, d'un enuig molt majoritari, que es viu com a resposta a l'actual crisi econòmica. Els indignats que acampen a les places, es manifesten al carrers o es mobilitzen pels barris, són la part visible d'un estat d'ànim molt més profund.

Arcadi Oliveres va formar part d'aquells col·lectius de joves que en la clandestinitat i des dels moviments cristians progressistes, lluitaven contra la dictadura. Obrers, universitaris compromesos, moviments veïnals, partits polítics en la clandestinitat, van generar una onada de pressió per forçar el final del franquisme. Un moviment gens massiu, però prou significat i representatiu, com per recollir el desig silent de milions de persones en aquest país.

Les acampades passaran. La indignació s'ha expressat en veu alta i ha agafat a contrapeu a partits polítics i mitjans de comunicació, "no ens representeu", ens criden. Com a resposta, s'activen mecanismes de desprestigi i minimització de la protesta des de tertúlies i columnes d'opinió. Aquest mes de juny, Arcadi Oliveres ha estat el protagonista de la conversa fragmentada del Maneres de viure de COMRàdio. Un dies on la seva figura ha estat presentada per alguns sectors, com un element de desestabilització, un venedor d'utopies impossibles, ancorades en el passat. Desdibuixar el moviment dels indignats, esborrar-ne referents intel·lectuals, projectar-ne una imatge de radicalitat, és fer créixer aquell bosc que no deixa veure els arbres.

Des de Justícia i Pau, organització que actualment presideix Arcadi Oliveres, fa 42 anys que es treballa amb coherència, fixant la mirada en els més desafavorits de la societat, en la demanda d'un món més just. Una mena de veu de consciència que ara han replicat milers de persones. Res de nou, potser, però amb més força que mai.

Veurem quin és el recorregut de la protesta i com és assumida pel sistema. Podem simplificar, però en els temps que vivim tot resulta més complicat del que sembla. Com diu Arcadi Oliveres, "tenim les alertes, disposem de respostes, només cal voler viure amb dignitat". Passar de la indignació al compromís.

 

Comentaris