19/7/2011 - 17:47h - laMalla.cat

Maneres de viure, primera temporada

Vivim envoltats d'informació. Sobresaturats d'estímuls. Missatges que consumim pràcticament en temps real i que ens aporten pinzellades breus del que està passant. Grans corrents informatives que ens serveixen els elements bàsics per poder anar per la vida minimament informat.

Ens hem acostumat a l'alta velocitat i a la multiplicitat de canals d'informació. Un canvi de model que ha fet que els periodistes ens veiem sovint obligats a transitar entre la banalitat i la velocitat, comprimint l'actualitat en flashos que puguin ser consumits sense pensar massa, ni aturar-se. Fins i tot l'opinió es projecta sovint encapsulada. Si ens cal, acudim a tota mena d'apòstols mediàtics, fabricants d'opinió pública de tots els colors possibles, fent nostre el seu pensament.

Aquesta forma de fer resulta pràctica, fins i tot rendible a nivell empresarial. Als ciutadans ens resulta còmode, però alhora ens construeix com a éssers més fràgils i vulnerables a la propaganda o a la infoxicació. Ens vincula emocionalment als mitjans d'informació, ens banalitza.

Front a la simplificació, la realitat que vivim és extremadament complexa. D'una complexitat apassionant. Ens demanda d'esforç i dificultat en la seva comprensió total. I en la interpretació d'aquesta realitat convulsa, colpejada per la crisi econòmica que ens retalla i ens fa més febles com a societat, els mitjans de comunicació, sobretot els públics, hem de saber integrar aquest espai d'interpretació de la realitat, en les nostres propostes comunicatives.

Hem d'obrir portes al coneixement, generar reflexions útils, anar una mica més enllà de l'estímul plaent i instantani, per reivindicar-nos com elements claus en la socialització del coneixement. Hi ha ciutadans que demanden aquesta mena de productes, que complementen la seva curiositat sumant impressions que els ajudin a formar el seu propi pensament. Volen que els facin dubtar. Busquen arguments que els siguin útils. Persones que transiten encuriosides per la vida, cercant veus que els il·lustrin sobre la complexitat.

Aquest diumenge 24 de juliol, finalitza la primera temporada del Maneres de viure de COMRàdio. Un programa de cap de setmana que us ha proposat entreteniment útil, des d'una ràdio pública. Emissora que ha viscut enguany moments de dificultat i que ha hagut de reivindicar el seu paper de proximitat front als qui menystenen la funció del servei públic. Un mitjans públics però, que hem de radicalitzar i optimitzar, ara més que mai, aquesta funció.

Una temporada on la comunitat d'oients del Maneres de viure ha anat creixent, sumant i multiplicant complicitats, confirmant que més enllà de la simplicitat hi ha moltes persones que volen dedicar temps a explorar la profunditat. Una immensa minoria, que vol alguna cosa més que una pinzellada ràpida i de traç gruixut.

En nom de tots els qui fem el Maneres de viure, moltes gràcies. Ens escoltem a partir del 3 de setembre. Bon estiu.

7/2/2011 - 17:10h - laMalla.cat

Silencis

Hi ha silencis que ens acompanyen tota una vida. El pas del temps tendeix a dormir els mals records que un dia ens van colpejar. Resten quiets, perduts en la memòria, en silenci. Però mai desapareixen del tot. Són silencis que condicionen les nostres vides. Les alteren sense ser-ne plenament conscients. De vegades un estímul ens recorda que hi són, però immediatament tornen a dormir-se, allargant el silenci en la profunditat del subconscient.

Un llarg silenci va acompanyar la vida del pare de Juan Luís, que poc abans de morir, va fer una dura confessió al seu fill, potser per poder descansar en pau. Allò que havia silenciat durant més de 40 anys brollava ara de la profunditat d’aquell home moribund; en Juan Luís no era fill biològic dels seus pares. Ni tant sols un fill adoptat legalment. Havia estat comprat a un capellà de Saragossa per 200.000 mil pessetes, import que els pares van anar pagant a terminis durant uns seguit d’anys. Per això, els estius d’infantesa, la família de Juan Luís sempre passava uns dies a Saragossa.

A partir d’aquell moment la reconstrucció d’un passat, la recerca dels orígens van esdevenir objectiu de vida pel Juan Luis. Les proves d’ADN confirmaven allò que la partida de naixement negava; no era fill biològic dels seus pares.

Des de fa un parell d’anys aquell silenci fet públic ha anat prenent cos, afegint nous casos, descobrint pares i mares que buscaven els seus fills, suposadament morts en el moment de néixer o durant les hores posteriors al part, lluny dels pares. Ningú no veia els cossos. El sentiment de dolor per la pèrdua convidaven a passar pàgina. Les trames de robatoris de nadons a Espanya són sorprenentment extenses.

ANADIR és una associació que impulsada per Juan Luis Moreno i Antonio Barroso, afegeix cada dia que passa més casos de famílies que busquen una resposta al seus silencis, aquelles angoixes que els han perseguit durant anys i que ara han despertat. Diumenge a la ràdio en Juan Luís i l’Antonio, acompanyats per tres famílies més, ens van colpir amb els seus relats sincers en primera persona.

Ens cal saber d’on venim. Molts però poden pensar que no cal remoure el passat, sobretot si la vida ha estat generosa amb el que hem viscut. Però de vegades els silencis són tant o més dolorosos com l’evidència de la realitat.

 

30/1/2011 - 23:15h - laMalla.cat

Angoixats

Socialment angoixats. Símptoma evident d'un estat d'ànim col.lectiu resultat de la crisi.

L'estudi Societat Catalana 2010, publicat recentment per la Societat Catalana de Sociologia, argumenta amb dades els primers efectes que l'actual situació econòmica està generant en el conjunt de la ciutadania.

La sociòloga Marina Subirats ha coordinat aquest estudi i dissabte compartia un interessant temps de conversa al programa Maneres de viure de COMRàdio. Vivim angoixats per la incertesa, per la manca de respostes, superats per una situació que fins ara s'ha pogut contenir gràcies al coixí social que hem anat construint en els darrers 30 anys de democràcia. Serveis, recursos, respostes públiques i privades que en moments de dificultat han estat útils per parar el cop, evitant tensions i conflictivitat. Marina Subirats alertava dels efectes que pot provocar el buidatge progressiu de l'estat del benestar, el desmantellament del que és públic. "L'angoixa ens ha vingut de nou. Superades situacions del passat, vivíem en una societat de drets on l'Estat ens ho havia de facilitar tot. De cop i volta trobem que tot trontolla" .

Per Marina Subirats, "la lluita de classes que creiem liquidada, pot retornar creant una societat dual, extremadament desigual, amb uns nivells molt elevats d'agressivitat i violència on tothom acabi perdent". El risc de fractura social creix en la mateixa mesura que decreix l'estat del benestar. Ara com ara són les classes treballadores les més afectades, mentre que la classe mitjana, que econòmicament resisteix encara, té por. Por de perdre el futur. Por de no saber que passarà demà.

Les tendències sociològiques apunten una societat més dura, conservadora i gasiva, que es contrau, que vira cap a posicions més dretanes, que desconfia d'unes esquerres que en els darrers temps, fruit del benestar general proporcionat pel capitalisme, han renunciat al llenguatge més contundent del passat. Tot i que Subirats ens recordi que el desprestigi de la política és part important de l'estratègia de desgast que activen els grups de poder econòmic per disposar de major llibertat d'acció.

Tot allò que deixem pel camí, que sacrifiquem per la crisi, serà molt difícil de tornar a recuperar. Potser impossible. Passar de l'angoixa a la por és tant fàcil com perillós.