5/10/2011 - 06:01h - laMalla.cat

L'esforç d'inculcar valors

 Aquest estiu ha caigut a les meves mans un dels molts llibres que va escriure James Allen ( 1864-1912); considerat com un dels pioners del pensament modern i font d’inspiració per a molts altres autors. El llibre en qüestió descriu una colla de camins perquè l’home pugui arribar a conseguir la pau i felicitat mental , malgrat les dificultats que comporta l’ofici de viure. Les reflexions que es fan en el llibre m’han agradat i es per això que os en vull fer cinc cèntims.

Allen comença dient que no podem alterar ni evitar el desconcert en les coses físiques del mon ni manipular a ningú segons els nostres desitjos; però si que podem fer l’esforç d’alterar, modificar i perfeccionar les coses interiors de la nostra ment per tal de vèncer els obstacles. Les circumstancies del mon en que vivim no estan contra nosaltres; estan aquí per ser superades i només si fem aquest esforç de superació aprendrem, creixerem i madurarem.

La ment humana en el seu desenvolupament passa per tres fases diferents: “La fase animal”, en la que l’home es complau amb els sentits i desconeix les seves possibilitats mentals; “La fase dual” en la que oscil·la contínuament entre les seves tendències animals i mentals; i finalment, “La fase del coneixement” en la que l’home desplega la seva ment i l’enriqueix. En aquesta fase l’home està preparat per qüestionar totes les opinions que li arribin i al mateix temps analitzar amb rigor i lògica el seu propi comportament.

Es necessari enriquir constantment la força mental i cuidar-la. La ment, com qualsevol muscle, es desenvolupa amb l’ús i l’exercici constant en qualsevol direcció portarà com a consecuencia una millora en aquesta mateixa direcció.

De la mateixa manera que un pagès planta les llavors i te cura dels seus camps per tal de que creixin plantes amb ufana i així recollir amb abundància; l’home, ha de fer l’esforç de inculcar valors als mes joves per tal de que es desenvolupin i amb els anys recollir els fruits. El pagès fa l’esforç i disposa de les eines necessàries per cuidar el camps i al final recollirà mes o menys, però recollirà; encara que no està al seu abast controlar la naturalesa perquè jugui al seu favor

Plantar llavors, inculcar valors a la nostres joves, segur que es una bona feina i a la llarga donarà els seus fruits;

La Fundació Espavila així ho creu. Plantar les petites llavors d’ esforç, treball, perseverança, il·lusió i tot un reguitzell inacabable de valors als mes joves; ens portarà sense cap mena de dubte a una societat molt mes preparada mentalment per superar les dificultats i molt mes rica socialment. Si ets de la mateixa opinió, dona un cop d’ull a les Beques Educar Fomentant l’Esforç que la Fundació ha posat en marxa . Espavila’t


 

Joan Vila Pont
President Fundació Espavila

 

 

4/10/2011 - 11:39h - laMalla.cat

Els nostres polítics representen els valors de Catalunya?

 

Històricament els catalans hem tingut fama de treballadors i estalviadors. Em tingut fama de moderació en les despeses per tal de no hipotecar-nos excessivament. “No em d’estirar mes el braç que la màniga”, havia sentit dir moltes vegades en l’entorn familiar. El treball, portat amb il·lusió molt mes enllà de la típica jornada laboral, i l’afany de reduir despeses supèrflues portava com a conseqüència la generació d’uns certs estalvis; els quals eren utilitzats per consolidar i enfortí els patrimonis i negocis familiars.

 

Però els catalans, apart d’estalviadors també hem tingut fama d’ emprenedors; es a dir, un poble amb desig de superació per tirar endavant noves idees i projectes amb esforç i perseverança. El resultat d’aquesta capacitat de treball i estalvi unida al seu tarannà emprenedor; ens ha portat ,generació rera generació, cap un entremet de petites empreses bàsicament familiars, que han sigut i son malgrat la crisi dels temps que corren el veritable motor econòmic del nostra país.

La gent que ens te mania que per desgràcia son molts, aquells que sempre apunten

cap el mateix objectiu; ens qualifiquen de garrepes (“tacaños” per dir-ho amb la paraula exacta), poc generosos (els costa “soltar la pasta”) i de costums avorrides.( sardanes i castellers; per ballar s’ha de contar i per fer castells requereix pensar i molt esforç). Però, tal com deia algú , ens critiquen perquè ens tenen enveja. Es veritat; la manera de ser, el tarannà emprenedor, el treball i l’esforç de superació del pobla català ha sigut i es l’enveja de molta gent.

Parlar d’estalvi i moderació de la despesa de forma generalitzada en els temps que corrent es molt complicat; es difícil estalviar si no es disposa del mínim per subsistir. La crisi econòmica ha reduït dràsticament els ingressos i ens ha enredat la troca. Però, les precarietats econòmiques i de treball afecten a tothom?. Hi ha algun col·lectiu que se’n lliura? Suposo que ni ha molts; però, jo amb centraré amb el col·lectiu d’homes i dones que ens representen en las mes altes Institucions catalanes. Els polítics que, sota els paraigües dels partits, poden fer i desfer tot allò que creguin convenient encara que sigui en benefici propi. Per exercir la política no fan falta persones amb grans qualitats, només cal aixoplugar-se en els poders dels partits.

Els sous dels “alts” polítics catalans , segons s’ha fet públic, son molt bons ; sense contar altres assignacions: cotxes, dietes, etc. Es a dir; amb el que guanyen poden viure

esplèndidament i al meu entendre, com a bons catalans, generar un cert estalvi. Com pot ser que senyors que portant molts anys “treballant en la política” declarin patrimonis minsos i deutes hipotecaris a dojo?. Com s’explica?. Es que potser son molt altruistes amb els necessitats?; o, tenen algun vici inconfessable?. Crec que ho hauríem de saber. Com a bons catalans que contem fins i tot per ballar sardanes, les declaracions dels nostres representants han de ser “ políticament” i “matemàticament” correctes.

No estic segur que els valors històrics de pobla català: treball, estalvi i capacitat emprenedora estiguin presents en els homes i dones que exerceixen la política actual. Em de fer l’esforç d’exigir als nostres polítics que ens representin amb dignitat. Espavila’t.

 

Joan Vila Pont
President Fundació Espavila


19/9/2011 - 17:44h - laMalla.cat

La justícia és cega

Que no veu, que suprimir la immersió es jurídicament innecessari, doncs la sentència del Tribuna Constitucional sobre l'Estatut, no l'anul·lava.. Que no veu, que suprimir la immersió és políticament erroni, doncs, provoca un augment del sentiment antiespanyol. Que no veu que suprimir la immersió és socialment perillós, doncs, trenca el consens.

I encara més: que no veu que el castellà per mantenir la seva hegemonia dins de Catalunya compta amb instruments molt poderosos (Els mitjans de comunicació, la producció cinematogràfica, per citar dos exemples), mentre que el català per mantenir-se , solament compta amb l'esmentada immersió.

De totes maneres, sembla que quan la posició relativa del català millori, no serà cap barbaritat impartir alguna assignatura en castellà.


Martín Martínez Martínez
Psicòleg i professor de secundària

 

15/9/2011 - 12:48h - laMalla.cat

El PP carrega contra el model lingüístic a l’escola

Quant difícil em resulta comprendre els atacs rabiosos del PP“c” contra tot el que faci olor a catalanitat. Des de fa uns quants anys suportem una morbosa intolerància contra Catalunya, un descrèdit al que ens sotmeten des de fa temps des de fora i dins del país. EL PP practica una guerra de guerrilles en què de mica en mica va minant la paciència dels catalans i catalanes i on, fins i tot, aquells que han mantingut posicions menys nacionalistes se senten molestos per la provocació i els constants atacs des de les files populars.

El PP està immers en una realitat virtual, la seva, feta a mida però falsejada per la seva incomprensió. M’atreveixo a dir que per a la gran majoria de les persones que vivim a Catalunya, catalans o no catalans, el problema de la llengua no existeix. El PP ha creat un conflicte on no n’hi havia cap i aquest atemptat polític pot portar al país a un trencament social i a una radicalització de les postures independentistes que fins ara han transcorregut sempre per camins tranquils i plenament democràtics. No fa gaire una persona em deia: “el PP és una fàbrica d’independentistes”, potser no és així però cada cop que el PP ataca Catalunya aviva les brases i cada cop estem tots més farts.

El PP s’ha proposat guanyar les properes eleccions generals, i segurament ho farà gràcies a la gran desconfiança que genera el PSOE i al ‘paripé’ del PSC a Catalunya. Però al marge de la davallada política dels socialistes, el PP treu forces de la croada contra Catalunya, crea problemes socials allà on no n’hi ha, crema banderes virtuals alimentant la xenofòbia contra els nou vinguts i alimenta les postures més ‘espanyolistes’ contra la cultura i la llengua catalana. 

La sentencia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) insta a acabar amb el model d’immersió lingüística, amb el català com a llengua vehicular a l’escola, després de gairebé trenta anys de funcionament. Un model que garanteix l’educació a l’escola de tots els nens i nenes sense discriminar-los per la seva llengua familiar, un sistema educatiu que gaudeix d’un ampli recolzament, que garanteix la cohesió lingüística i social, que permet l’aprenentatge de la llengua catalana i de la llengua castellana, i que sobretot no ha generat conflictes. Senyors i senyores del PP la immersió lingüística a l’escola a Catalunya no és un problema, és un gran benefici i un exemple de riquesa cultural.

PSC i CiU, de puntetes
La qualitat de l’ensenyament públic no depèn exclusivament de la llengua. No és únicament el model lingüístic de l’escola catalana el que està en perill. Ara PSC i CiU es mobilitzen en defensa de l’escola catalana enarborant la senyera contra el bilingüisme que reclama el TSCJ. Em sorprèn el paper del PSC i de CiU defensant un ideari lingüístic quan tant de mal han fet a l’escola pública catalana. No ens deixem ennuvolar per l’esperit patriòtic quan l’escola pública està patint les retallades i els desgavells provocats pel Sr. Maragall i la Sra. Rigau que fan trontollar la qualitat de l’ensenyament públic català.

Els nostres fills i filles aprendran català i castellà, però ens ha de preocupar el nivell de l’ensenyament minvat per les retallades de recursos, la supressió de la sisena hora, la falta de professors, els canvis d’horaris, etc. El fracàs escolar no entén de llengües i aquest és el veritable problema de l’ensenyament a Catalunya. Espero i desitjo que la mateixa contundència i unitat en defensa de la llengua que mostren els partits catalans estigui al servei de l’ensenyament públic i es posin les piles per aconseguir millores i més recursos per a les escoles.

Somescola.cat
No deixeu d’entrar a la pàgina web de la plataforma somescola.cat, un conjunt d’entitats mobilitzades en defensa del model lingüístic de l’escola catalana i en defensa d’un model que no segregui els alumnes per la seva llengua.


Jaume Solé Díaz
Sant Feliu de Llobregat





25/8/2011 - 08:52h - laMalla.cat

Josep M. Planes: un periodista català valent

El passat dimecres, 24 d’agost de 2011, es complien 75 anys de l’assassinat del periodista Josep Maria Planes (Manresa, 31/01/1907-Barcelona, 24/08/1936) que pistolers de la FAI van executar a sang freda de set tres al cap a la carretera de l’Arrabassada de Barcelona, després de detenir-lo en un pis del carrer de Muntaner: així va començar a morir el periodisme català valent, i també la realitat i llibertat del país.

Planes va col·laborar en publicacions de prestigi com el setmanari europeista Mirador i el diari La Publicitat, d'un gran to intel·lectual i lligat al moviment catalanista Acció Catalana. També, i malgrat la seva jovenesa, va ser director d’El Be Negre, cèlebre setmanari satíric, punyent i mordaç.

L’assassinat del periodista representava una tragèdia per la llibertat d'expressió. Josep Maria Planes era una de les joves promeses del periodisme català, que -tot i les seves idees conservadores- deia la veritat en tots els camps i la posava de manifest en escriure-la i publicar-la a través del periodisme d’investigació del qual en va ser un dels pioners: per això aquells feixistes intolerants li van segar la vida, perquè sabien que aquesta era l'única manera de fer callar la seva inquieta i comprometedora ploma.

Deia obertament: “Sóc un periodista que, potser, cometo la imprudència de dir en veu alta el que el 90% dels catalans diuen en veu baixa. Nombrosos amics se’m van acostar ahir per dir-me que aquesta franquesa em pot costar cara.”. Aquestes paraules, tristament profètiques, van ser escrites pel periodista manresà l'1 de maig de 1936 al diari La Publicitat. Menys de quatre mesos després, al començament de la guerra del 1936-1939, Planes queia assassinat per membres de la FAI. Tenia vint-i-nou anys.

Allò que Planes gosava dir en veu alta era que els sicaris de la FAI eren responsables de l'assassinat dels germans Miquel i Josep Badia, tots dos independentistes, perpetrat tres dies abans, el 28 d'abril de 1936. Miquel Badia, que va ser cap superior dels Serveis d'Ordre Públic de Catalunya, s'havia distingit per combatre amb mètodes expeditius el pistolerisme urbà, i per això havia rebut amenaces dels anarquistes. Dos anys abans, el 1934, Josep M. Planes havia publicat el reportatge 'Els gàngsters de Barcelona', vuit peces en què denunciava les relacions i connexions de la FAI i l'anarquisme català amb el pistolerisme i la delinqüència comuna, que el van convertir en un dels capdavanters del periodisme d'investigació a Catalunya.

Aquest exemple de periodisme ha estat objecte de moltes anàlisis per part de molts altres companys de professió, i en tractar el tema i la seva importància pel país i per l’ofici, ja que Planes es declarava per davant de tot un defensor de la veritat, i també de la dignitat i la llibertat de Catalunya, s’han vessat rius de tinta, ja que s’ha abordat com a exemple de valentia i rigor professional a les facultats de periodisme i a tota la resta d’entitats i fòrums relacionats, com de reportatges publicats per periodistes estudiosos seus, amb l’objectiu de posar de manifest la vàlua i valentia d’aquest malaguanyat jove. Segons el periodista Jordi Finestres, el seu biògraf i seguidor de la seva obra, Planes va ser un periodista d’alçada, polièdric i calidoscòpic, entre molts altres adjectius que el lloen professionalment i personal.

A banda de periodista, Planes va ser un escriptor capaç d’utilitzar i aprofitar eficaçment múltiples registres de l’idioma; de parlar de gairebé tot amb una prosa brillant. Va arribar a escriure des d’innovadores cròniques esportives, passant per les referències al món noctàmbul barceloní, fins a unes reflexions lúcides i compromeses sobre l'actualitat política dels anys 30, que posen de manifest la riquesa i el domini absolut que tenia de la llengua catalana i de la seva expressió escrita. Llegint Planes també es perceben les seves profundes conviccions republicanes i catalanistes, que va defensar aferrissadament fins al darrer moment. El seu assassinat, a 29 anys, doncs, va trencar tràgicament una trajectòria fulgurant.

Per això cal que ens preguntem on hauria pogut arribar en el món del periodisme i de la literatura catalana aquest mestre de les lletres i aquest model de periodisme modern, enginyós, compromès i lligat al país que era Josep Maria Planes. Només sabem que la seva tràgica desaparició va ser una pèrdua irreparable per a Catalunya, el seu periodisme i la seva literatura.

Però mentre hi hagi periodistes que el recordem, i que n'emulem les seves cròniques de la claredat i la veritat pel davant de tot, Planes restarà prop nostre, i no haurà mort del tot. I el bon periodisme d’informació contrastada i de rigor, seguirà ben viu. Molt especialment el que es fa des del nostre país i des dels nostres mitjans.

Analitzant detingudament aquells anys tempestuosos, però, es posen de manifest efectes molt greus, com que, per exemple, Catalunya va quedar tocada de mort. Els radicals d’esquerres tirotejaven i assassinaven gent com en Planes o Andreu Nin, i els totalitaris ultradretans feien el mateix amb gent com Salvador Seguí, Francesc Comes o altres que no eren de la seva corda. Comunistes, anarquistes o feixistes, tan se val, tots van lluitar contra la llibertat de Catalunya, i molt em temo que van guanyar.

Santi Capellera i Rabassó
Periodista

17/8/2011 - 06:00h - laMalla.cat

Educar fomentant l'esforç

En tot procés  educatiu existeixen dos elements que al meu entendre son bàsics: Talent i capacitat El talent és una capacitat innata  que difícilment es pot quantificar; el talent neix, es poleix i es perfecciona. La capacitat d’aprenentatge en canvi és un procés d’entrenament obert a tothom que serà mes o menys efectiu segons l’actitud de cada persona.  Juga un paper molt important la predisposició a l’esforç; es a dir:  treball, esperit de sacrifici, perseverança, etc.  Fomentar  els valors que representen la  cultura de l’esforç ha de ser el gran fil conductor en tot procés educatiu,  ja que facilitarà un bon aprenentatge, farà la persona mes humana i li donarà eines per sobreviure en el futur. A vegades el que s’aprèn sorgeix de les pròpies experiències.

Cal provocar que els errors formin part de l’aprenentatge. Els errors han de ser un punt de reflexió; han de ser un anàlisi per torbar solucions.  En altres casos l’aprenentatge ha de ser fruit de reflexives d’imposicions. Però en qualsevol dels casos l’educador, com a mediador del procés d’aprenentatge,  ha de ser el vehicle mes apropiat per recórrer aquest camí.

Es molt important adquirir coneixements en ciències, historia, geografia o matemàtiques; però,  es imprescindible la presencia constant de tots aquells valors que ajudaran a donar sentit  a tot plegat. Les matèries a ensenyar, així com els valors a inculcar van molt lligats a l’edat de l’alumne; en aquest sentit  posaré uns quants exemples:

Els  nens i nenes de 4 o 5 anys poden tenir plena consciència i per tant  posar en pràctica afirmacions d’aquest tipus:  “Ja sé vestir-me”, “Comparteixo”, “Escolto”,“Dono les gràcies”. “Demano perdó”... Als 6 o 7 anys  es poden treballar altres afirmacions: “ Miro de ser ordenat amb  les meves coses”, “M’esforço en dir la veritat, encara que costi”, “Confio en les persones que m’estimen”, “Reconec les meves errades i les rectifico”... Cap els 8 o 9 anys es poden tenir clares aquestes idees: “ “Faig el que he de fer”, “Ajudo a casa i a l’escola”, “No m’espanto devent les dificultats”, “Parlo bé dels altres”...

Entre els 10 i l3 anys es pot parlar de: “Soc constant en el meu treball”, “No faig trampes en el joc”, “M’esforço en complir els meus deures”, “Sé guanyar i perdre”, “Conec les meves possibilitats”, “Respecto les opinions dels altres”...

I així, tot un munt d’objectius que de mica en mica poden anar calant en els nois i noies adquirint una personalitat molt mes madura.

EDUCAR FOMENTANT L’ESFORÇ  es el nou  objectiu que la Fundació Espavila ha posat en marxa i que vol reconèixer mitjançant les seves beques. Dona  un cop d’ull a la nostra web., Espavila’t.

JOAN VILA PONT
President Fundació Espavila www.espavila.cat

16/8/2011 - 11:41h - laMalla.cat

Junts construïm Balaguer


Cap a finals de juliol, vaig anar al Ple de l'Ajuntament amb un conciutadà. L'acte va ser molt concorregut.
 L'alcalde de Balaguer, el Sr. Roigé, exposà que s'ha trobat el consistori, en termes econòmics, molt pitjor del que esperava.
Roigé manifestà que caldrà treballar durament i ajustar totes les despeses, i demanarà un prèstec per fer front els deutes i alhora, poc a poc, anar sanejant i endreçant les finances municipals.

En aquest procés d’ajust de les finances, és totalment necessari la participació ciutadana tal com exposaré a continuació. Crec que és bo per a Balaguer que la ciutadania faci conèixer les seves inquietuds i preferències, per adaptar millor a les necessitats de la gent d’aquesta ciutat.
L'intercanvi d'opinions i criteris sempre és bo, i per això penso que l'actual govern ha de fomentar la participació ciutadana en la presa de decisions que afecten a la població, creant taules de debat i d’altres formes de participació ciutadana, i més fins i tot en el moment actual.

Per d'altra banda, penso que la majoria dels projectes (finalitzats o en curs) que provenen de l'anterior govern municipal s'han d’aprofitar.
Considero que un del més funcional serà la posada en marxa del nou Hospital de Proximitat. D’altres com la Reivindicació de les autovies a Lleida i Tàrrega, construcció i posada en marxa dels nous Jutjats, facilitar l'augment de places de residències d'avis, construcció d'un pàrquing al Casc Antic, nous plans d'ocupació, oferir sòl industrial a empreses que vulguin instal·larse a Balaguer, donar el màxim d’utilitat al Casal d'entitats “Lapallavacara”, incentivar als joves emprenedors i les empreses de nova creació, ofertar terrenys a la zona d'equipaments del sector d'Inpacsa per a la implantació d'una zona d'oci i eliminació de les barreres arquitectòniques així com la millora de la seguretat ciutadana a la capital.

Per últim, espero que les vacances hagin estat ben profitoses, i que aquest temps de descans ens ajudi a emprendre les reformes necessàries per construir el Balaguer que tots volem.


Josep Maria Castells

12/8/2011 - 06:00h - laMalla.cat

Depriment

Si en un país la diferència entre rics i pobres és alta, alt serà també el nombre de persones depressives... Al Brasil i Colòmbia passa això. Ens ho diu l'OMS. Ens ho diu després de realitzar un estudi en 18 països del món... Ens diu també que en els països asiàtics i africans el nombre de casos és inferior, pel fet que els individus es beneficien de l'efecte protector d'unes xarxes socials reals, el nucli de les quals és la família. Dient-ho d'una altra manera: En aquests continents les xarxes socials reals en què viu i conviu l'individu estan molt consolidades.

Si parlem de les diferències entre rics i pobres, hem de dir que per sortir de la crisi s'estan aplicant unes mesures que les augmenten. I si parlem de les xarxes socials reals, hem de dir que a occident no augmenta la seva estabilitat, és a dir, no es consoliden.

Conclusió: "El nombre de depressius seguirà creixent"!. Seguirà creixent perquè els pobres veuran que ells ho són més, mentre que altres ho són menys. Seguirà creixent perquè les xarxes protectores esmentades no creixen. Les virtuals si!

Martín Martínez Martínez
Psicòleg i professor de Secundària

11/8/2011 - 11:30h - laMalla.cat

ACA, un deute que ve de lluny

Fins fa pocs anys, les entitats financeres no posaven cap entrebanc a l’hora de finançar empreses i ciutadans, amb la voluntat, deien, de tirar el país i l’economia endavant. Fins que l’ajut va donar pas al deute, i l’Agència Catalana de l’Aigua no va ser aliena a aquest nou escenari, i ja des de la seva creació ha hagut de conviure amb el malson dels números vermells.

A l’inici les ajudes financeres de la Unió Europea permetien engegar projectes amb perspectiva de futur. Un dels més importants en el nostre àmbit va ser desenvolupar el Pla de Sanejament de Catalunya: això és, tirar endavant les infraestructures necessàries per depurar les aigües brutes i aconseguir que els nostres rius deixessin de ser clavegueres. Evidentment no tot el finançament va arribar de la Unió Europea, però sí una part considerable. Gràcies a aquest esforç i determinació es va poder millorar la qualitat de l’aigua, la qual cosa va permetre recuperar la flora i la fauna dels ecosistemes aquàtics.

El camí marcat semblava que era l’adequat i, malgrat l’endeutament des del bon començament, tothom hi estava d’acord: Ajuntaments, Consells Comarcals, Govern de la Generalitat, Espanya i Europa. Calia tirar endavant l’esmentat Pla, continuar per fer una gestió global de l’aigua i finalment acabar complint amb la Directiva Marc de l’Aigua. Amb l’esforç i el compromís dels professionals de l’Agència, els deures s’han anat fent, i la maquinària, amb les seves mancances, funcionava. L’estat actual dels nostres rius i el nostre litoral en són la prova.

Però la situació econòmica ha variat dràsticament, i ara més que mai cal ser crític. S’han d’ajustar els engranatges i plantejar de manera clara com es reparteix el cost real que suposa donar abastament d’aigua, sanejar les nostres conques i gestionar el medi hídric. Fins ara, aquesta ha estat una “patata calenta” que, mentre hem anat refinançant el deute ningú no ha acabat resolent en clau de futur econòmic, però ha arribat el moment de fer-hi front, de no amagar el cap sota l’ala.

La solució, però, no pot comprometre l’existència ni la raó d’ésser de l’ACA. Ja s’han pres mesures contundents (reduccions de la despesa, no renovacions de contractes, tant pel que fa a treballadors eventuals com a empreses externes, i molta d’aquesta feina està sent absorbida per la gent en plantilla de l’ACA) però, fins quan aquesta situació és sostenible? Si no volem que la qualitat del servei quedi ressentida, cal disposar de recursos. Els expedients han de continuar tramitant-se, fer el seu curs; les depuradores han de funcionar, les tasques de vigilància i control no es poden deixar de fer, els episodis, tant de sequera com d’avingudes, s’han de gestionar. Cal que el Govern dediqui una partida financera a garantir que tot això que hem estat fent, fem i volem continuar fent els que treballem a l’ACA es faci des d’una empresa pública.

El deute no ha de ser l’excusa per acabar privatitzant allò què és rendible i socialitzant el què no ho és. L’aigua és de tots i la fragmentació en concessions privades, probables monopolis, faria que el benefici passés per sobre del servei.

No seria de justícia deixar que les tensions de tresoreria desmuntessin un model públic de gestió integrada que ha estat un referent en l’àmbit mediterrani, que ha suposat una important millora del nostre medi ambient i que també ha estat garantia de l’abastament dels nostres pobles i ciutats.

Comitè d’Empresa de l’Agència Catalana de l’Aigua
11 d’agost de 2011

30/6/2011 - 13:06h - laMalla.cat

Aules amb soldadets de plom o l’uniformització escolar

Arrel de la notícia del primer centre públic que implanta la uniformització, se m’acudeixen una sèrie de reflexions sobre el tema que m’agradaria compartir, per trencar alguns mites urbans al voltant del seu ús.

- Implantar l’uniforme és més barat. Fals! És més barat reutilitzar roba de parents i amistats, molt més barat! A més, si mantenim hàbits higiènics saludables, que impliquen canviar-se la roba diàriament, cal tenir uns quants uniformes. I recordeu que tenir uniforme no eximeix de tenir també roba de carrer, i no només pels caps de setmana i les vacances, sinó en qualsevol activitat que es faci fora de l’escola: anar a futbol o música uniformat, no mola!.

- L’uniforme iguala l’alumnat. Fals! L’uniforme els pot fer aparentment semblants l’estona que estan a l’escola, però els nens i nenes no són iguals i això és fa evident en molts altres aspectes: el cotxe del papa, la motxilla, el mòbil... Per sort, la realitat és molt tossuda i es nega a ser falsejada amb facilitat, de manera que els nens i nenes tenen claríssim, en qualsevol cas, qui és més diferent que qui. Però al marge que les diferències no es poden disfressar amb un uniforme, en un grup que té l’objectiu comú d’aprendre, el valor no està en què tothom sigui igual, sinó en acceptar-nos tal com som de diferents. Ser conscient que mai seré com el meu veí de taula no hauria d’impedir en cap moment que siguem amics, ens acceptem i aprenguem junts.

Ah, i si la intenció és igualar, com es justifica que les nenes hagin de portar faldilles de quadres i els nens pantalons? En això sí que podem ser diferents? Serà mal intencionat pensar que l’objectiu és, en aquest cas sí, educar-los per a finalitats sospitosament diferents?

- Portar uniforme estalvia problemes a les famílies. Home, doncs si és per estalviar-nos problemes, regulem-ho tot: que ens diguin les autoritats quina roba han de portar,  quin mòbil han de tenir, quina tele han de mirar, a quin parc poden anar, què hem de menjar el dilluns.... absurd, oi? Escollir la roba que has de portar és un exercici més de vida. I sí, cert, en ocasions els pares i mares ens haurem d’enfadar amb els fills. Doncs fem-ho amb convenciment, és molt saludable  i és la nostra responsabilitat, no la de l’escola ni la del govern.

Però tot això no són més que efectes secundaris més o menys estètics de l’uniforme, danys col·laterals d’una guerra ideològica entre adults que acaba afectant els infants. Però el que em preocupa realment, com a mestra i formadora de futures mestres, és la idea d’aprenentatge i el concepte de ciutadà que hi ha al darrera de la uniformització.
Aprendre no és que tots repeteixin les mateixes paraules o copiïn els mateixos dibuixos o resolguin de la mateixa manera determinats exercicis, sinó canviar la manera de pensar de les persones. Per a aconseguir-ho, cal contactar amb maneres de pensar o interpretar el món diferents a les pròpies, i això és molt més possible i probable en un grup on les diferències siguin evidents, públiques i acceptades que si tenim al cap que tots som iguals i per tant, cal que fem les mateixes coses de la mateixa manera i al mateix moment per arribar a un mateix resultat. Qualsevol que hagi estat en contacte amb grups sap que, per més que intentis controlar una situació per a que tothom n’aprengui el mateix, el resultat sempre és molt i molt divers. Perquè som persones diverses. Un mestre ha de comptar amb aquesta diversitat en benefici de tothom.

I el ciutadà que es forma en una aula amb 25 soldadets de plom amb el mestre al davant no té res a veure amb l’acceptació plural de la diversitat, el sentiment democràtic i la participació activa i amb criteri en el propi desenvolupament del grup o de la societat.
La notícia d’una primera escola pública que s’uniformitza estètica i formalment no representa cap passa endavant en la qualitat de l’educació, almenys no en el camí que sembla desitjable de cara a aconseguir una societat futura millor, més oberta i acollidora amb tothom.

Montse Pedreira
Directora dels Estudis d’Educació Infantil
de la Fundació Universitària del Bages