11/8/2011 - 11:30h - laMalla.cat

ACA, un deute que ve de lluny

Fins fa pocs anys, les entitats financeres no posaven cap entrebanc a l’hora de finançar empreses i ciutadans, amb la voluntat, deien, de tirar el país i l’economia endavant. Fins que l’ajut va donar pas al deute, i l’Agència Catalana de l’Aigua no va ser aliena a aquest nou escenari, i ja des de la seva creació ha hagut de conviure amb el malson dels números vermells.

A l’inici les ajudes financeres de la Unió Europea permetien engegar projectes amb perspectiva de futur. Un dels més importants en el nostre àmbit va ser desenvolupar el Pla de Sanejament de Catalunya: això és, tirar endavant les infraestructures necessàries per depurar les aigües brutes i aconseguir que els nostres rius deixessin de ser clavegueres. Evidentment no tot el finançament va arribar de la Unió Europea, però sí una part considerable. Gràcies a aquest esforç i determinació es va poder millorar la qualitat de l’aigua, la qual cosa va permetre recuperar la flora i la fauna dels ecosistemes aquàtics.

El camí marcat semblava que era l’adequat i, malgrat l’endeutament des del bon començament, tothom hi estava d’acord: Ajuntaments, Consells Comarcals, Govern de la Generalitat, Espanya i Europa. Calia tirar endavant l’esmentat Pla, continuar per fer una gestió global de l’aigua i finalment acabar complint amb la Directiva Marc de l’Aigua. Amb l’esforç i el compromís dels professionals de l’Agència, els deures s’han anat fent, i la maquinària, amb les seves mancances, funcionava. L’estat actual dels nostres rius i el nostre litoral en són la prova.

Però la situació econòmica ha variat dràsticament, i ara més que mai cal ser crític. S’han d’ajustar els engranatges i plantejar de manera clara com es reparteix el cost real que suposa donar abastament d’aigua, sanejar les nostres conques i gestionar el medi hídric. Fins ara, aquesta ha estat una “patata calenta” que, mentre hem anat refinançant el deute ningú no ha acabat resolent en clau de futur econòmic, però ha arribat el moment de fer-hi front, de no amagar el cap sota l’ala.

La solució, però, no pot comprometre l’existència ni la raó d’ésser de l’ACA. Ja s’han pres mesures contundents (reduccions de la despesa, no renovacions de contractes, tant pel que fa a treballadors eventuals com a empreses externes, i molta d’aquesta feina està sent absorbida per la gent en plantilla de l’ACA) però, fins quan aquesta situació és sostenible? Si no volem que la qualitat del servei quedi ressentida, cal disposar de recursos. Els expedients han de continuar tramitant-se, fer el seu curs; les depuradores han de funcionar, les tasques de vigilància i control no es poden deixar de fer, els episodis, tant de sequera com d’avingudes, s’han de gestionar. Cal que el Govern dediqui una partida financera a garantir que tot això que hem estat fent, fem i volem continuar fent els que treballem a l’ACA es faci des d’una empresa pública.

El deute no ha de ser l’excusa per acabar privatitzant allò què és rendible i socialitzant el què no ho és. L’aigua és de tots i la fragmentació en concessions privades, probables monopolis, faria que el benefici passés per sobre del servei.

No seria de justícia deixar que les tensions de tresoreria desmuntessin un model públic de gestió integrada que ha estat un referent en l’àmbit mediterrani, que ha suposat una important millora del nostre medi ambient i que també ha estat garantia de l’abastament dels nostres pobles i ciutats.

Comitè d’Empresa de l’Agència Catalana de l’Aigua
11 d’agost de 2011

Comentaris