4/10/2011 - 11:44h - laMalla.cat

És bàsic deixar de baixar abans de tocar fons

Fa tota la sensació que ERC està fent bé el relleu, i també que està posant les bases per reajuntar les escissions que han perjudicat tots els implicats. Si això és cert donarà fruits electorals segurs, però és difícil que siguin ara. En la societat de les presses i les anàlisis a curt termini hi ha una cosa evident que passa per alt a molts líders. I és que quan estàs pujant és probable que ho continuïs fent, i per tant no cal atribuir-se'n tots els mèrits, i quan estàs baixant costarà que remuntis encara que ho facis millor de cop, o almenys deixis de fer-ho tan malament. Per molt de pressa que vagi tot, les decepcions encara triguen a curar-se, de manera que el que agafa les regnes d'una organització que va de baixa no sol aconseguir, per decret, invertir la tendència. Per això és tan urgent aturar el cop, mirar que el fons no caigui molt avall. També el PSC va trigar a notar la baixada i ara el descens és imparable. Això és el que em fa incomprensible que es trigui tant a corregir els rumbs. Fer els deures l'últim dia, a l'últim minut i quan ja has de repetir curs dóna poc rèdit immediat.Pots trobar injust que el canvi d'actitud tan lloable no tingui premi. El tindrà, però per molt que considerem el votant impulsiu, hi ha un elector que primer esgota la paciència pública però encara et vota, i quan l'ha esgotat del tot triga a oblidar. Refundar per remuntar exigeix molta paciència.

Carles Capdevila
Llegit al diari ARA 
04/10/2011

28/9/2011 - 12:14h - laMalla.cat

Ni un aplauso

Cuando el president Mas acabó ayer por la tarde su primer discurso de política general en el Parlament de Catalunya se produjo una escena insólita en una Cámara legislativa: ninguno de los diputados de su grupo parlamentario –CiU tiene 62 de los 135 escaños– aplaudió su intervención. Ese detalle es importante porque refleja hasta qué punto la sobriedad es una baza en estos momentos y que el portador de malas noticias no quiere que sus parlamentarios lo alienten en público ante lo que de una manera u otra acaba siendo un discurso que supondrá sacrificio para mucha gente. De ahí la instrucción a los diputados de CiU para que no interrumpieran con aplausos a Mas mientras hablaba y que tampoco lo hicieran al final. La crudeza de la situación actual fue un elemento determinante de su intervención, que, por otro lado, no fue ni populista ni revanchista. En todo caso, más allá de las legítimas posiciones de cada partido, PSC, PP y ERC bien podrían subir a la tribuna y sus respectivos portavoces plantear escenarios de acuerdo como conclusión del debate. No es fácil que eso suceda y Mas lo sabe bien. Por ello en las resoluciones habrá acuerdos cruzados, que es a lo máximo que se puede aspirar a menos de dos meses de las elecciones generales. El discurso de Mas, que no aportó novedades sustanciales más allá de un firme posicionamiento del Govern a favor de una figura tributaria con carácter progresivo que grave temporalmente las grandes fortunas, subrayó como ejes de la legislatura la resistencia en el terreno competencial y el acuerdo con el Gobierno para el pacto fiscal, que insistió en que tendrá que inspirarse en sus resultados en el concierto económico. Para ello pidió hacer piña en Catalunya y por lo visto hasta la fecha la unidad es más fácil social que políticamente.

José Antich
Director

 

Llegit a La Vanguardia 28/09/2011

20/9/2011 - 10:43h - laMalla.cat

Tributos de Rajoy

El líder del PP avanza algunas medidas fiscales que no responden a la envergadura de la crisis

El líder del Partido Popular, Mariano Rajoy, explicó ayer algunas de las medidas fiscales que adoptaría en caso de llegar al Gobierno, completando las ideas que ya había adelantado anteriormente. Su línea básica de acción es el mantenimiento sin cambios de la tributación de las personas físicas, al menos en un primer momento, y la reducción hasta cinco puntos del impuesto de sociedades. Aunque se mostró crítico con el impuesto de patrimonio que acaba de recuperar el Ejecutivo de Rodríguez Zapatero, argumentando que penalizaba el ahorro, no desveló si lo mantendría o no. Aprovechó la ocasión para descalificar al candidato socialista, Pérez Rubalcaba, por sugerir que dedicaría la recaudación a la creación de empleo, cuando, según dijo Rajoy, son ingresos que corresponderían a las autonomías.

El líder popular se mostró convencido de que la situación que atraviesa la economía española podría paliarse mediante recortes en el gasto público, sin necesidad de procurar un incremento sustancial de los ingresos. El modelo al que se ajustarían sus primeras decisiones económicas sería el de las comunidades autónomas que cambiaron de mayoría en las últimas elecciones, pasando a manos del Partido Popular. Los recortes que estas han emprendido resultan a todas luces insuficientes para reducir el déficit, transmitiendo la impresión de que, a la espera de las elecciones generales, los populares buscan disipar los temores de que limitarán el Estado de bienestar y no tanto equilibrar las cuentas públicas.

La política fiscal apenas esbozada por Rajoy no se define por su ambición. Quizá dejándose llevar por la cautela, el líder popular no dejó traslucir que su intención sea emprender una reforma fiscal; a lo sumo, parecía conformarse con revisar los tipos de los tributos existentes. El anuncio de que bajaría cinco puntos el de sociedades obedece a la idea de que reducir la presión fiscal sobre las empresas se traduce automáticamente en creación de empleo. La experiencia no avala la esperanza de Rajoy, sobre todo cuando, como sucede en España, la principal causa del paro no es la carga impositiva que soportan las sociedades, sino el descenso del consumo.

Pese a la generalidad de su política fiscal, Rajoy fue mucho más lejos de lo que acostumbraba hasta fecha reciente. El motivo no habría que buscarlo tanto en que el Partido Popular haya decidido explicar, por fin, el programa que desarrollaría desde el Gobierno, como en el hecho de que se siente suficientemente seguro de su victoria como para intentar cerrar el flanco en el que se había convertido su silencio. La escasa influencia en las encuestas de las constantes iniciativas que lanza el candidato socialista parece haber animado a Rajoy a empezar a ir desvelando algunas de las suyas. Pero, o guarda en la manga otras que no desea mostrar o, si no, se diría que ignora la dimensión de la crisis que tendría que gestionar de llegar a La Moncloa.

Editorial
Llegit a 'El País' 20/09/11

19/9/2011 - 10:00h - laMalla.cat

Ajuntaments en fallida tècnica

Els primers cent dies de mandat han confirmat les previsions més pessimistes i han deixat al descobert la difícil situació financera que arrosseguen la majoria dels ajuntaments de Catalunya. La crisi del totxo, la disminució dels ingressos derivats d'altres sectors econòmics i en alguns casos l'actitud irresponsable del govern municipal de torn han deixat molts consistoris al llindar de l'abisme. Això vol dir amb dificultats per fer front al pagament dels serveis bàsics i, en el pitjor dels casos, amb la necessitat de fer miracles per afrontar el pagament de les nòmines.

I ara què? Parlem d'una crisi de molt difícil solució i de conseqüències imprevisibles. La revisió del finançament dels municipis, reivindicada des de fa anys pel món local, no es va afrontar durant l'època de vaques grasses i és impossible que es pugui resoldre ara que l'Estat té les arques buides i actua sota la vigilància de la Unió Europea. Tampoc la Generalitat sembla en disposició d'ajudar els ajuntaments, molts dels quals han vist incrementada la pressió que reben dels ciutadans a causa de les retallades que aplica el govern català.

L'hora dels valents. Amb un marge de maniobra quasi inexistent, és hora que els alcaldes facin un pas endavant. D'una banda, plantant-se com ja han fet alguns contra l'exigència de l'Estat que li retornin els diners corresponents a les transferències de l'any 2009. De l'altra, revisant la cartera de serveis que no els són propis i que presten per tapar la negligència d'altres administracions. I finalment, reduint estructures sovint sobredimensionades i mancomunant serveis amb altres poblacions. L'augment dels impostos i les taxes pot ser un recurs si s'aplica amb seny, però en cap cas una fórmula vàlida per sortir de l'atzucac.

Editorial
Llegit a El Punt /Avui 19/09/2011

 

 

16/9/2011 - 10:47h - laMalla.cat

Impostos i política

 La manera com el Govern ha reinstaurat l'impost sobre el patrimoni ha estat de tot menys ordenada. Hi ha hagut filtracions, desmentiments i declaracions contradictòries fins a l'últim dia. Fins i tot l'anunci de la petició que en aquest sentit va fer el candidat socialista al president del Govern i la posterior confirmació que Rodríguez Zapatero li havia fet cas va ser una posada en escena poc encertada.

 

Però el veritable fons de la qüestió és l'oportunitat d'eliminar les bonificacions que havien acabat, a la pràctica, amb aquest tribut cedit a les comunitats autònomes. Es pot defensar amb raó que seria més just buscar recursos en les riqueses i rendes que eludeixen el pagament d'impostos -de manera il·legal i legal-, i també gravar les grans fortunes, com han anunciat altres països. No obstant, aquest debat no invalida que les famílies que acumulin un patrimoni de més de dos milions d'euros nets, que és la quantitat que surt una vegada aplicats els mínims, facin una aportació addicional al fisc.

L'últim any en què va estar vigent, aquest impost va repartir 2.100 milions entre les autonomies, una quantitat que es compensa cada exercici des de l'Administració central, tal com estableix el nou sistema de finançament autonòmic. És a dir, que les autonomies han continuat ingressant els mateixos diners després de la congelació d'aquesta figura impositiva. El que proposa ara el Govern amb aquest canvi exprés d'aplicació immediata és que les autonomies tinguin uns ingressos addicionals per destinar-los a despesa social o a reduir dèficit.

Si les previsions d'Hisenda es confirmen, uns 160.000 contribuents pagaran una mitjana de 6.750 euros a l'any, xifra que no sembla una quantitat desorbitada per a persones amb aquesta riquesa. L'acusació que es tracta d'una mesura electoralista, com diuen els grups de l'oposició, no deixa de tenir fonament, encara que quan prové de qui ha eliminat l'impost de successions cau pel seu pes, sobretot si a sobre reclama demagògicament una taxa per a les fortunes. Caldrà veure quines autonomies s'atreveixen a renunciar a aquests nous ingressos mentre retallen en educació i en sanitat.

Editorial
Llegit a El Periódico 16/09/2011


 

 

15/9/2011 - 12:37h - laMalla.cat

L'amenaça d'una nova recessió econòmica

El món va estar a punt de caure al precipici. Va ser un cap de setmana de molta angoixa. El dilluns 15 de setembre del 2008, un banc amb 158 anys d'experiència anunciava la seva fallida. No hi va haver rescat ni compres per part d'altres bancs o entitats. El planeta sencer tremolava i els organismes internacionals i els estats en el seu conjunt van entendre que calia actuar ràpidament per no repetir els errors de la Gran Depressió del 1929. Així, es van posar en marxa paquets d'estímuls fiscals, amb diner públic, tant als EUA com a la Unió Europea, per posar remei a la situació.

El paradigma havia canviat. La relació de poder entre els mercats i la política n'establia un de nou després de tres dècades de progressiva desregulació de l'economia financera. Vam assistir a la nacionalització de bancs. Les reunions del G-20, amb la incorporació d'Espanya, obrien la porta a un nou període en què el poder polític, legitimitat per les urnes, en el cas del països democràtics, tingués la capacitat de regular i sancionar els excessos de l'economia financera. El miratge, però, va durar poc, i va demostrar la complexitat de la situació que estem vivint. Els bancs presentaven actius que havien perdut tot el valor, molts països ja tenien un enorme deute públic -no és tant el cas d'Espanya- i el sector privat també es desbordava de deute. No es tractava d'una recessió cíclica, sinó d'un esgotament d'una manera de fer basada en el crèdit, estimulat pels instruments financers.

Davant d'això, els Estats Units, amb tots els plans de despesa pública, es troben avui en una situació d'estancament. No creixen. I Europa es dessagna cada dia per la incapacitat de la UE d'anar en una mateixa direcció, amb una unió política i econòmica real. La recessió mundial és una amenaça com el 2008, però amb les eines clàssiques -baixades de tipus i més despesa pública- esgotades. És necessari, per tant, un acord d'abast mundial, amb la suma dels països emergents, com es va fer amb el G-20, que aporti solucions i plantegi amb cruesa possibles reestructuracions del deute, i que faciliti, així, el creixement en un termini realista, sabent, però, que trigarà.

Editorial
Llegit a ARA 15/09/2011

7/9/2011 - 06:00h - laMalla.cat

Debat sobre un grup propi del PSC al Congrés

Cataluña en el Parlamento español
Los socialistas catalanes vienen echando en falta desde 1981 su grupo parlamentario en el Congreso de los Diputados. Lo tuvieron en las dos primeras legislaturas, encabezado por Ernest Lluch, y lo perdieron a consecuencia del 23-F, que dio lugar a una modificación y a una interpretación restrictivas del reglamento de la Cámara, por aquello de amansar a la fiera, incómoda con el "exceso de voces socialistas" en el hemiciclo. La existencia del grupo Socialistes de Catalunya venía dada por los pactos fundacionales del PSC y de su relación federativa con el PSOE, pactos que siguen vigentes. Y se debía a algo que persiste: la peculiar naturaleza del Parlamento español, integrado por grupos ideológicos, pero también por grupos territoriales, como es el caso del grupo de CiU, denominado Minoría Catalana en un claro empeño por arrogarse la entera representación de Cataluña.

En ese contexto, resulta lacerante la invisibilidad y el mutismo al cual sigue condenado el socialismo catalán, a causa de un accidente de trayecto de hace 30 años. Constituye una grave e insoportable distorsión de la voluntad democrática de Cataluña y de su representación en el Parlamento español, más aun siendo el PSC la primera fuerza catalana en las elecciones legislativas y CiU, la segunda.

Otra cosa sería con un Senado que fuera una auténtica Cámara territorial o federal y con un Congreso de los Diputados que se organizara estrictamente en grupos ideológicos, añadiendo uno que incluyera a CiU y al PNV, denominado "liberal" como en el Parlamento Europeo. Ello, sin embargo, anda lejos de acontecer.

Puede que una situación semejante a la que padece Cataluña fuera soportable para Andalucía, Extremadura, Castilla-La Mancha..., regiones donde la identificación nacional de su ciudadanía es unívoca: España. En Cataluña, sin embargo, donde la mitad de la ciudadanía se siente, en términos nacionales, "más catalana que española" y donde buena parte del resto equilibra ambas pertenencias, la cosa es muy distinta y de una obviedad extrema: no es de recibo un sistema de representación catalana en España que diluya y acalle al socialismo catalán, a su federalismo plurinacional, y que dé la voz en exclusiva a los conservadores catalanes y a su nacionalismo instrumental. Ello atenta contra la voluntad democrática de los catalanes y contra su misma realidad nacional. Más aun después del gólgota estatutario y del estallido final de la vajilla contra los suelos extraparlamentarios del nacionalismo español, experiencia que ha llevado a tantos catalanes al más absoluto fatalismo respecto de España, de su capacidad por reconocerse plurinacional, por dar un trato igual a las lenguas que incluye, por acabar con el modelo imperial del desarrollo concéntrico, por reequilibrar la solidaridad territorial de manera justa...

La mordaza sobre el PSC no es soportable para Cataluña. Ni lo es para España. Es tanto como decir a esa mitad de catalanes que siente con mayor intensidad su identificación catalana, que CiU es la única presencia directa y efectiva de Cataluña en España. Es decirles a los "nuevos catalanes" -de antes o de ahora- que el catalanismo es de derechas y que el progreso solo se cifra en términos españoles, el viejo y sobado cuento "lerrouxista". Más aun: es tanto como decirle al resto de los españoles que Cataluña, efectivamente, se reduce al estereotipo que ofrece el nacionalismo catalán, interesado tan solo en el trueque circunstancial, sin proyecto alguno para el conjunto, esa idea tópica que alimenta a la "catalanofobia" y de la que la derecha española saca petróleo. En definitiva, se trata de una situación que abandona la relación entre Cataluña y España al choque de nacionalismos. Un choque que consigue abducir a muchos incautos a ambos lados, mientras los estados mayores respectivos arengan a los suyos con una mano y, con la otra, planean y pactan la hegemonía conservadora en Cataluña y en España. La necesidad de recuperar, en España, la presencia y la voz del socialismo catalán, del federalismo plurinacional, es obvia y perentoria, para el PSC como para el PSOE, para la Cataluña progresista como para la España inclusiva.

Para los duros de cerviz, puede ser útil darle la vuelta al caso en el terreno de la ficción. Veamos. Estamos en 2030, en una Europa políticamente unida. Y hete aquí que el Parlamento Europeo aprueba un reglamento que permite al PP español formar un grupo específico, al que denomina Minoría Española, mientras que el PSOE queda inmerso en el Grupo Socialista Europeo. En los grandes debates televisados, interviene la Minoría Española, que habla en nombre de España y defiende sus supuestos intereses nacionales, mientras el PSOE lo encaja mudo e invisible. Este rechaza la situación, se queja amargamente, denuncia la grave distorsión de la voluntad democrática de los españoles y de su realidad nacional. Algunas voces le responden que se deje de "nacionalismos", que no acceda a "jugar en el terreno elegido por su adversario", que juegue en el terreno europeísta e internacionalista, dentro del Grupo Socialista Europeo...

No hay más terreno ni más juego que el que está servido. Sería ridículo que un equipo, a medio partido de fútbol, pretendiera jugar a baloncesto en el campo de al lado. Lo que hay que evitar es que el terreno de juego esté inclinado contra la propia portería o que alguien te obligue a jugar a la pata coja. Para ello, hace falta algo muy preciso: levantar un proyecto alternativo, coherente con los principios defendidos, viable. Pero no solo: hace falta también disponer de la suficiente legitimidad nacional. Es esta una condición previa ineludible. Quienes quieran obtener la confianza de la mayoría han de ganarse la centralidad de la opinión ciudadana, han de conseguir que, junto a sus electores clásicos, una decisiva franja de opinión identifique su proyecto como el más conveniente para la nación; como el que, cambiando lo necesario, va a garantizar algunas continuidades básicas. Quienes no dispongan de esa legitimidad nacional no van a obtener nunca la confianza mayoritaria. Es una obviedad universal. Que opera también en Cataluña. Por eso, Cataluña es una nación. No solo por el "hecho diferencial" -lengua, cultura, derecho civil, historia, societarismo, noción de "estado compuesto"...-, sino sobre todo porque tiene reflejos de nación. El PSC, como partido nacional catalán, aspira a ganarse la centralidad de la ciudadanía de Cataluña. Resignarse a jugar a la pata coja sería renunciar a ello. Y no fue creado para eso.

Es de suponer que, si bastara con las voluntades del PSC y del PSOE, el grupo Socialistes de Catalunya sería fácil de recuperar. Pero es posible que haga falta una reforma del reglamento de la Cámara o, por lo menos, su reinterpretación, con el debido consenso. Ahí está la dificultad. En cualquier caso, el PSC no puede seguir a la pata coja. Y el PSOE no puede desentenderse de ello, por incómodo que le resulte, y debe aprestarse a mitigar como sea la minusvalía forzada del PSC. Por solidaridad. Por los pactos firmados. Porque ello es coherente con la España plural e inclusiva que defiende. Y porque también le afecta: no en vano la articulación de una auténtica alternativa catalana de izquierdas que sea mayoritaria -o lo que es lo mismo: con la debida credibilidad nacional catalana- es algo de lo que depende también la suerte del PSOE a nivel español.

JORDI FONT, llicenciat en Geografia i Història. Membre del grup d'opinió Nou Cicle del PSC
Llegit a El País (06/09/2011)

3/9/2011 - 12:27h - laMalla.cat

L'escola en català

Llengua vehicular
Fins a la sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre l'Estatut, tant aquest tribunal com el Suprem havien avalat la immersió lingüística a Catalunya amb el català com a llengua vehicular. Malgrat algunes interpretacions interessades, la sentència del TC sobre l'Estatut no anul·lava la immersió, sinó que considerava que la qüestió de la llengua vehicular no era matèria de la Carta i, sense descartar que el castellà pogués un dia ser també llengua d'ús habitual en l'ensenyament, traspassava la decisió als representants polítics, és a dir, al Parlament. A partir d'aquesta resolució, el Tribunal Suprem va interpretar en almenys tres sentències que el castellà també s'ha d'utilitzar com a llengua vehicular, encara que deixava a la Generalitat la decisió sobre la proporció, tenint en compte el grau de «normalització lingüística aconseguit». L'execució d'una d'aquestes sentències, del 9 de desembre del 2010, pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) dóna al Govern de la Generalitat un termini de dos mesos perquè el castellà sigui llengua vehicular, després de considerar insuficients els raonaments aportats per la Generalitat per seguir com fins ara.

La qüestió no és, doncs, de blanc o negre, com alguns interpretaran. És més complexa, i per això el Govern català fa bé de recórrer a la sala contenciosa administrativa del TSJC i hauria de raonar de manera suficient per què s'ha de mantenir la immersió.

EL PERIÓDICO DE CATALUNYA
. Editorial
Llegit a El Periódico de Catalunya (04/09/2011)

2/9/2011 - 06:20h - laMalla.cat

La reforma i el pacte constitucional

Adéu al vell consens

Genuflexos davant de la imposició dels mercats, PSOE i PP han determinat una estratègia perillosa en tot el procés de reforma exprés de la Constitució. És com si el text de modificació de l'article 135 l'hagués redactat Angela Merkel i només s'hagués acceptat, in extremis, una esmena de Rubalcaba per evitar el que és inevitable, el seu martiri electoral el pròxim 20 de novembre. Ni una lletra, ni una coma més, ni dels nacionalistes, ni de l'esquerra. Ahir van ser tombades les esmenes de PNB i ERC per la via ràpida, sense acceptar-les a tràmit. CiU encara reflexiona sobre la forma en què ha de materialitzar la seua oposició a la ruptura del pacte constitucional per part dels dos partits majoritaris espanyols. La intervenció d'Artur Mas ahir va ser prou clara i contundent per significar la importància que té per a Catalunya la pèrdua d'autonomia financera. No es pot pactar unilateralment sense escoltar almenys els que resulten afectats per allò que es modifica. La reforma constitucional és de tal magnitud que sí que pot afectar els drets dels ciutadans, que poden quedar inermes davant de la falta de recursos de l'Estat per garantir el benestar social. Només aquest temor exigeix que es recorri a un referèndum perquè siguin els dipositaris de la sobirania els que decideixin si realment volen posar-se a les mans dels mercats i lligar les mans de l'Estat per impedir el dèficit. Malgrat que les possibilitats d'èxit semblen mínimes, els nacionalistes no haurien de descartar un recurs davant del Constitucional perquè s'eviti la ruptura del consens constitucional.

JUAN CAL SÁNCHEZ. Director Executiu del Grup Segre
Llegit a Segre (02/09/2011)

30/8/2011 - 06:00h - laMalla.cat

De la premsa de paper a la premsa digital

Una funció rellevant

Afirmava el professor Llorenç Gomis, un dels nostres grans pensadors del segle XX al voltant del periodisme, que si els mitjans existeixen és, sobretot, perquè compleixen una funció social i política. A l'obra El medio media (1974), xifrava aquesta funció en dos aspectes: ser “intèrpret de la realitat” i “actuar de mitjancer entre el sistema polític i l'ambient social”.Rellegir quaranta anys després els escrits del periodista i professor català suscita sucoses reflexions, moltes plenament actuals. Però em quedo amb un detall: la seva insistència a atribuir aquesta funció només al diari. Gomis no esmentava la ràdio ni la televisió, potser perquè en aquells anys de control informatiu franquista ambdós mitjans audiovisuals estaven massa allunyats del veritable periodisme, el que serveix a la societat. Em pregunto: quina influència política concediria avui el professor als mitjans d'internet?

Probablement, crucial. Hi ha, d'una banda, evidències quantitatives: des de l'aparició de les primeres publicacions periodístiques a la web, fa tot just 15 anys, la proliferació dels mitjans digitals ha estat vertiginosa. Però més important és la imbricació creixent en la vida quotidiana de les persones. No es pot entendre la nostra societat sense considerar com influeixen aquests canals d'informació.

Mentre això passa, la professió periodística pateix paradoxalment temps d'sotsobre. En particular, els mitjans impresos pateixen un sostingut declivi sostingut d'audiència i d'ingressos publicitaris. Aquestes estretors estan implicant redaccions més eixutes, retallades en la paginació, cobertures informatives més modestes...

Enfront d'aquest panorama tan fosc, n'hi ha que han posat data de defunció als diaris. Sense arribar a aquest extrem, altres preveiem que, encara que no desaparegui, el paper haurà de renunciar al llarg dels propers anys al protagonisme periodístic secular. Tant si agrada com si no, el segle XXI és el de la informació digital. I davant d'aquest canvi, seran capaços els mitjans digitals de complir el paper que van complir els diaris?

Vet aquí el gran repte. Les empreses periodístiques treballen de valent per trobar un model de negoci sostenible per a les seves publicacions digitals. Això, sens dubte, és important. Però ho és encara més construir amb fonaments sòlids un nou mitjà que respongui a la funció que la societat delega en el periodisme. Té ben poca importància el model de negoci si el que falla és el producte. Serveix de ben poca cosa pensar en el com si no es té clar el per què. Fins ara, malauradament, una bona part del periodisme digital pateix importants mancances. Molts cibermitjans continuen avui més amoïnats pel rellotge que pel diccionari. Els importen més les pàgines vistes que el que s'ha vist a les pàgines. Compten i recompten a la seva audiència, però no compten amb ella.

Recentment el grup editor del britànic The Guardian anunciava un gir estratègic: d'ara endavant adoptarà un model web first, amb prioritat absoluta per tot allò digital. Altres grups periodístics li seguiran, tard o d'hora. Però que no s'enganyin: no en tindran prou amb donar abans la informació a la xarxa; la clau per al seu èxit serà donar-la més bé, amb més qualitat.

Només així aconseguiran els mitjans digitals de la nostra època apropiar-la rellevant funció social que van complir els seus predecessors. El que els farà imprescindibles