29/8/2011 - 07:46h - laMalla.cat

El camí de Barrera continua

El republicanisme clàssic i el catalanisme més insubornable han perdut un dels seus últims exponents a Catalunya amb la mort d'Heribert Barrera. Amb ell desapareix en bona mesura una manera de fer política que va ser gairebé anihilada pel franquisme i que només la perseverança i la lluita d'homes com l'històric dirigent republicà va aconseguir fer sobreviure fins a la recuperació de la democràcia al nostre país. Heribert Barrera, juntament amb un reduït nombre de personalitats que enfonsaven les seves arrels ideològiques en la Catalunya republicana i que van aconseguir sobreviure als efectes devastadors de la guerra, va encarnar els valors de la política republicana. Entesa, fonamentalment, no pas només com una opció contraposada a la monarquia, sinó com una actitud moral basada en l'autoexigència ètica, la fermesa ideològica i la generositat personal en favor del bé comú. Una manera d'entendre el servei a la ciutadania que els nous temps i l'entronització del pragmatisme han anat arraconant.

Probablement la fermesa rocosa de polítics com Heribert Barrera fa difícil sobreviure en els sinuosos viaranys de la política, un terreny que exigeix cada cop més flexibilitat, capacitat d'adaptació i reflexos a curt termini. Però l'exercici de la política permet tanta elasticitat ideològica com calgui sempre que es tingui clar quins són els objectius, quins els referents i quins els límits d'allò que és irrenunciable. El record de Barrera no ha de ser només cap al personatge, no exempt d'errors i posicions discutibles, sinó cap a una actitud política imprescindible avui en aquesta Catalunya econòmicament deprimida, socialment dubitativa i nacionalment assetjada.

Editorial
El Punt +Avui 29/08/2011

 

25/8/2011 - 08:46h - laMalla.cat

Salt, un altre cop

 Amb prou feines tres mesos després d'unes eleccions que van donar com a resultat un canvi de majoria municipal i d'alcalde (governava el PSC i ara governa CiU), Salt torna a ser protagonista per decisions relacionades amb la immigració. En aquest cas, la suspensió durant un any de la concessió de llicències per a centres de culte al polígon de Torremirona, fet que a la pràctica equival a prohibir que s'obrin més mesquites.

L'aprovació del veto, una iniciativa de l'alcalde Jaume Torramadé, va ser possible pels vots de CiU, el PP i dos dels tres regidors escollits a la llista de la Plataforma per Catalunya (PxC), que ja han abandonat la disciplina del grup xenòfob després del tardà descobriment de l'autèntica cara de Josep Anglada, que els va reptar per aspectes de la seva vida privada: una regidora té un nòvio camerunès i un altre regidor no amaga la seva relació amb un dominicà. Tots dos han denunciat davant els Mossos amenaces d'Anglada perquè deixin el càrrec. Una situació que no fa sinó confirmar el caràcter intolerant d'aquesta força política però que no va impedir que aquests dos regidors díscols fossin ahir determinants per aprovar el veto a les mesquites.

Amb aquests regidors a les seves files o sense, la PxC vol jugar a fons la carta de Salt per amplificar el seu missatge incendiari. La seva intenció de concentrar-se aquest dissabte -ni més ni menys que al davant de la seu de la policia local- per oposar-se a noves mesquites a la població ha estat prohibida, amb bon criteri, per la Conselleria d'Interior pel risc evident que generés una sensació d'agressió en la nombrosa població musulmana de la zona. Perquè cal recordar que Salt va viure a principis d'aquest any greus incidents després de la mort accidental d'un menor magribí que fugia de la policia.

La crisi ha augmentat els problemes en zones de gran concentració d'immigració com Salt. I els ajuntaments, amb l'economia en precari, no disposen dels recursos necessaris per a plans que millorin objectivament la situació. Però al que no poden renunciar és a actuar amb intel·ligència i serenitat en pro de la convivència. Caldrà veure si la prohibició de noves mesquites a Salt porta a aquest objectiu o, al contrari, és font de nous conflictes.

Editorial
Llegit a El Periódico 25/08/2011


24/8/2011 - 08:00h - laMalla.cat

Els perills de la reforma inevitable

na setmana després que Angela Merkel i Nicolas Sarkozy reclamessin a l'Estat espanyol que fixés un límit al dèficit i al deute dins de la seva Constitució, José Luis Rodríguez Zapatero ha fet seva la proposta amb el suport de Mariano Rajoy. L'episodi d'ahir corrobora el que l'expresident Jordi Pujol va dir en l'entrevista que vam publicar diumenge passat: a Espanya no hi ha govern, sinó que està intervingut per la Unió Europea, el BCE i l'FMI. El PSOE i el PP volen enllestir ràpidament aquest canvi constitucional. No s'entenen les presses d'una reforma que pot perjudicar els interessos de Catalunya, quan està previst que entri en vigor no l'any que ve, sinó el 2020.

Amb aquest gest, el govern espanyol aconseguirà dues coses: en primer lloc, posar un límit al dèficit i l'endeutament; i, en segon, donar una imatge d'unitat que hauria de contribuir a tranquil·litzar els mercats. Certament, després que durant la segona setmana d'agost el BCE dediqués 22.000 milions a
estabilitzar el deute dels estats espanyol i italià, una altra conducta hauria estat incomprensible.

Des del punt de vista de l'ortodòxia econòmica, el pacte d'un govern i l'oposició política és bo. Però aquesta entesa del PP i del PSOE, que acostumen a subratllar el seu patriotisme espanyol carregant contra els catalans, s'ha d'examinar amb contenció. Perquè pot ser l'avantsala d'un pacte de més volada. La crisi no pot ser una excusa per laminar l'autogovern de Catalunya, ni un argument per eliminar competències o retallar el model de finançament. Caure en aquesta temptació fàcil lesionaria irreversiblement les relacions d'Espanya amb Catalunya.

Editorial
Llegit a El Punt +Avui 24/08/2011

22/8/2011 - 13:47h - laMalla.cat

El final d'un dictador

Tot apunta que assistim al final d'una de les dictadures més longeves del Magrib: la de Muammar al-Gaddafi a Líbia, que es remunta al 1969. Serà llavors el moment de fer balanç d'una figura controvertida capaç de mantenir-se a al poder més de 40 anys. Gairebé tots els estats han fet negocis amb Líbia (d'allà ve el 10% del petroli que Espanya consumeix), fins i tot quan estaven vigents les sancions de l'ONU per la seva participació en l'atemptat de Lockerbie.

Tot i això, el senyal que Occident envia al món és positiu: es triga més o menys, però si es decideix fer caure per la via militar un règim que ataca la població civil, al final s'aconsegueix.

És un missatge d'esperança per a societats com la siriana, que encara pateix la violència d'un Baixar al-Assad que ahir va tornar a fer promeses poc creïbles d'obertura democràtica.

Editorial
Llegit al diari ARA 22/08/2011

18/8/2011 - 09:55h - laMalla.cat

Mossèn Armengou, oblidat de forma interessada

Enguany és el centenari del seu naixement. Fa més de dos anys que tothom espera l'edició dels seus dietaris Crònica Menuda de la Ciutat de Berga, que, segons el butlletí 38 dels Arxius del departament de Cultura de la Generalitat des de l'any 2003, estan dipositats a l'Arxiu de Berga. Jordi Pujol, l'antic president de Catalunya, va pujar l'octubre passat per fer la presentació d'aquest llibre seu, però encara roman inèdit.

L'any 2009 es va perdre una subvenció de 5.456 euros de la Generalitat de Catalunya per editar aquest llibre (Regió7, 21 d'octubre del 2010). Tot això són referències de la premsa... com també que si el llibre no es publica és per unes suposades desavinences entre els seus nebots i l'Ajuntament de Berga. Mai no em creuré que cap dels familiars o l'Ajuntament impedeixen l'edició de les obres del mossèn Armengou. Aquí hi ha gat amagat! Algun dia s'haurà d'explicar què passa amb l'obra escrita d'Armengou.

La rumorologia del carrer Major, que tant va estimar el mossèn Armengou, fa córrer tot tipus d'informacions, safareigs i xafarderies; no me les crec. El que és seriós és que el llibre del mossèn no s'edita, i han llençat els milers d'euros d'una subvenció, com si a Berga sobressin els euros per fer cultura o Patum (!). Berga no es pot permetre això més temps. Què passa amb la no-edició dels dietaris de mossèn Armengou? Per la premsa vam saber que "algú" havia negociat per fer l'edició amb l'editorial l'Albí de Berga, les PAM (Publicacions de l'Abadia de Montserrat) i n'afegiria encara una altra de berguedana L'Abadia Editors.

Han passat les eleccions municipals i ningú no parla d'editar les obres del mossèn, això em sembla un oblit, marginació i una negació de la cultura berguedana total. Si no fos per Jaume Huch, que ha reeditat alguns dels seus llibres com: La Patum, La Justificació de Catalunya, Idees i pensaments, la seva memòria s'hauria anat esvaint. Té exhaurida la seva extraordinària monografia de Queralt, editada per l'Alpina de Granollers, com el seu llibre l'Escut de Berga editat per les Edicions del Museu de Berga.

D'altres com Escrits de Temps Incerts, i també La Llibertat religiosa, que va publicar conjuntament amb el pare Basili de Rubí i fra Llimona, tampoc no estan a les llibreries, com la seva magistral resposta a Julián Marías, El silenci de Catalunya, editada pel Consell Nacional Català de Batista i Roca de Londres.

És difícil d'entendre que una ciutat com Berga maltracti tant els seus escriptors i fills predilectes. Amb Armengou passa el mateix que amb els germans Josep i Ramon Vinyes, tothom en parla s'arriba a fer còctels, àpats o homenatges a la seva memòria, però el que és bàsic per a un escriptor no s'edita res de res. Quan s'edita l'obra d'un escriptor ja mort d'alguna manera reneix en cada persona que la compra i/o llegeix. Sense Armengou la historiografia de Berga, Queralt i sobretot de la Patum no seria el que és avui, encara que hi hagi qui li qüestioni una part de la seva obra. Fages de Climent, Vayreda i el mateix Ruyra els seus municipis es van cuidar de fer l'edició completa de la seva obra, aquí ni Armengou o els germans Vinyes, res de res. La cultura és de tots, Berga necessita l'edició íntegra de totes les obres d'Armengou, no entenc el perquè, si fa més de 8 anys que "els papers" d'Armengou són a l'Arxiu de Berga encara no s'han editat res de res? Per què es va deixar perdre una substanciosa subvenció de la Generalitat per editar els seus dietaris? N'hi ha que no creuen en la cultura o que es pensen que Berga és can Rohts-child? Una nació sense estat com els Països Catalans han de fer de la cultura pròpia del país el mascaró de proa de la identitat nacional. De vegades m'agradaria que Berga fos més normal, com ho són Olot, Blanes o l'Empordà, que ja han editat les obres de Vayreda, Ruyra i Fages de Climent.

Ei, ciutadans de Berga que paguem religiosament els nostres impostos municipals, hauríem de saber què passa a casa nostra amb la marginació sistemàtica actual de mossèn Armengou. De fet, el que passa amb l'obra escrita d'Armengou segueix sent un gran enigma.

Ramon Felipó
Llegit a Regió 7 18/08/2011

17/8/2011 - 09:11h - laMalla.cat

Lorca, 75 anys després

L'assassinat de Federico García Lorca, del qual es compleixen 75 anys, continua sent l'epítom més precís de la guerra civil espanyola: un home culte, progressista i lliure mor afusellat per les forces de la reacció alçades en armes contra la legalitat republicana amb prou feines un mes abans. Un crim que no va fer sinó engrandir la figura i l'esplèndida obra d'un poeta -simplement «el poeta» per a molts dels seus coetanis- que avui manté una vigència enorme i el prestigi internacional del qual, que ja tenia en vida, s'ha ampliat d'una manera extraordinària.

Lorca simbolitza com ningú -excepció feta, potser, de Picasso- l'essència de la cultura espanyola als ulls del món i és un clàssic en el millor sentit de l'expressió, sense que la seva obra s'hagi desprès de la modernitat que la va caracteritzar des dels seus inicis. Per a molts espanyols, la localització i exhumació de les restes de Lorca a Alfácar era imprescindible per tancar amb dignitat l'horror de la guerra civil, però els treballs portats a terme fins ara no han donat cap fruit.

Hi ha noves hipòtesis sobre el lloc de la fossa però la seva solidesa encara s'ha de contrastar. Els descendents del poeta prefereixen que el barranc de Víznar es deixi com està, amb un record genèric per als centenars de republicans que hi van ser assassinats. La grandesa de Lorca, certament, no depèn de la troballa de les seves restes.

El seu exemple és viu i la seva obra ja és immortal.

 

Llegit a El Periódico 17/08/2011
Editorial

 

16/8/2011 - 09:29h - laMalla.cat

La joventut i el missatge catòlic

Algunes de les principals ciutats del nostre país, com Barcelona, Girona i Tarragona, han acollit durant aquests últims dies desenes de milers de joves de tot el món de religió catòlica que viatgen cap a la Jornada Mundial de la Joventut, que se celebra aquesta setmana a Madrid. Han estat uns dies en què els carrers s'han omplert del garbuix plurilingüe i multicultural de joves i familiars que han participat en els diversos actes organitzats per a ells i s'han passejat pels carrers demostrant un comportament cívic disciplinat i exemplar.

Aquesta eclosió de catolicisme desacomplexat contrasta, com tothom sap, amb la realitat catalana. Segons les enquestes, menys de la meitat dels ciutadans d'aquest país es consideren catòlics, una circumstància que, també cal dir-ho, no és tant fruit d'un rebuig explícit de tipus religiós o ideològic com d'una progressiva i natural desconnexió per part de bona part de la població, especialment els joves, respecte d'una confessió que fa temps que ha perdut la capacitat –en alguns sectors, fins i tot la voluntat– d'adaptació als nous temps en matèries especialment relacionades amb la moral, la ciència i les relacions socials.

Els catalans d'avui dia, però, no són tampoc majoritàriament bel·ligerants contra una institució que compta amb tradició secular a casa nostra, i l'Església catòlica a Catalunya és respectada en definitiva com una opció més d'espiritualitat. Els joves catòlics d'arreu del món que han passat per Catalunya han pogut conviure durant uns dies amb una societat plural i tolerant que després d'algunes experiències històriques dissortadament traumàtiques ha entès que la convivència es basa en el respecte i el diàleg.

Llegit a El Punt +Avui
Editorial

11/8/2011 - 11:41h - laMalla.cat

Un altre cop contra els municipis

La sentència del Tribunal Suprem donant la raó a l'Estat per haver-se negat a pagar el 95% de l'IBI de l'autopista als ajuntaments per on passen aquestes infraestructures és un altre cop a les malmeses arques municipals, que veuen com s'estronca una nova via per obtenir uns ingressos en cas que tinguin una autopista travessant el seu terme municipal. Els raonaments de l'alt tribunal són fins a cert punt pintorescos, ja que considera, per exemple, que no es pot cobrar un impost que no existia quan es va construir l'autopista.

El mal, però, ja està fet, i l'Estat, que va ser qui va presentar el contenciós, veu com pot tallar una nova via de finançament cap a uns municipis que contemplen atònits com l'administració central executa sense contemplacions un replegament financer perillosíssim, perquè deixa en una precarietat cada cop més absoluta l'administració que presta els serveis de més proximitat a la ciutadania. No hauria estat gens escabellat mirar de trobar una situació intermèdia que satisfés les dues parts i que, fins i tot, impliqués les concessionàries de les autopistes, que al cap i a la fi són les que fan el negoci, i un negoci certament lucratiu, amb l'explotació d'aquestes vies de comunicació. Sigui com sigui, les males notícies s'acumulen per a uns ajuntaments que cada cop es troben més amb l'aigua al coll i amb la constatació que qui pot llançar-los el cable, el que fa és replegar-lo. En tot cas, casos com aquest haurien de portar a plantejar seriosament els mecanismes de finançament dels ajuntaments de manera que no estiguin tan lligat a les conjuntures econòmiques sinó a les necessitats de donar cobertura a uns serveis amb criteris d'eficiència.

Editorial
Llegit a El Punt /Avui 11/08/2011

 

28/6/2011 - 09:22h - laMalla.cat

Política només per a polítics

Els mals que pateix la política i indignen els ciutadans no habiten només en el poder gairebé feudal dels partits. Ni en un règim electoral anquilosat. Ni en l'opacitat i arbitrarietat amb què s'administren els nostres impostos. Ni en la submissió de la sobirania popular a la sobirania financera, que no entén d'urnes ni fronteres. Ni en la presència de presumptes corruptes en candidatures que els votants ratifiquen al crit de “tots són iguals”...

No. El principal mal de què peca la política és la politiqueria: la retòrica de regat curt que gira l'esquena a les inquietuds ciutadanes, si no és que se'n burla. Avui, per exemple, assistirem al sisè i últim debat sobre l'estat de la nació amb Zapatero com a president i Rajoy com a aspirant. De tan pomposa nomenclatura («l'estat de la nació») se'n podria esperar un debat d'alt nivell en què els oradors, tots, conjuguessin l'anàlisi del que ha succeït en el passat, la pedagogia sobre la situació present i la definició d'uns reptes de futur capaços de rescatar els espanyols de la seva actual melancolia. El que entenem per lideratge. Però, si em permeten un consell, no cal que es facin gaires il·lusions.

No seran els espanyols els destinataris del discurs de Zapatero. Pendent que Grècia no sucumbeixi i arrossegui amb ella Espanya, avui no anhela transmetre als espanyols la bondat de les seves reformes, sinó convèncer els inversors que aquestes reformes s'ajusten a les seves draconianes exigències. Poca esperança de futur pot projectar, a part d'això, qui ni per al seu propi partit l'encarna. I de Rajoy, aferrat al seu avantatge en les enquestes, tampoc se'n pot esperar que arrisqui concretant les seves propostes; només la carregosa exigència d'eleccions.

El virus de la desafecció

Abans d'estigmatitzar els indignats amb l'ofensa d'antipolítics, identifiquem el verdader virus de la desafecció. No hi ha pitjor enemic de la política que la política només per a polítics.

Enric Hernández
Director d'El Periódico

Llegit a El Periódico, 28/06/2011

16/6/2011 - 06:56h - laMalla.cat

Article del president de la Generalitat, Artur Mas

De la indignació a la indignitat

Entra dins de la normalitat democràtica que els ciutadans mostrin el seu desacord amb determinades decisions governamentals, i és legítim que sovint expressen aquesta discrepància amb accions que aspiren a l'amplificació mediàtica. No és infreqüent, fins i tot, que aquesta actitud pugui dur a alteracions ocasionals de l'ordre públic. Aquestes alteracions no afavoreixen la convivència i, en general, no solen aportar cap idea veritablement alternativa, en tot cas, també estan previstes per les regles del joc. Més enllà d'això, però, ens endinsem ja en un altre àmbit. Creuem la línia vermella que separa nítidament les actituds democràtiques de les que no tenen en compte la voluntat de la majoria, expressada amb claredat aritmètica a les urnes. Sigui quin sigui el seu color polític, tots i cada un de les diputades i els diputats del Parlament de Catalunya tenen una cosa en comú: no són allà per casualitat, sinó perquè així ho van decidir democràticament els catalans. I no van ser centenars o milers de catalans, sinó milions. És molt important subratllar aquest fet, no menysprear com si fos un detall sense importància: en democràcia, les minories no poden imposar la seva voluntat a les majories. Així mateix, aquestes no poden ignorar les inquietuds d'aquelles. Heus aquí les regles del joc, comunes a qualsevol país que sigui respectuós amb les llibertats i els drets de les persones. Qui trenca aquestes regles, qui creua la línia vermella, ha de ser molt conscient del que està fent: no s'enfronta al poder, ni al sistema, ni a altres abstraccions per l'estil, sinó tot just a allò que van decidir la majoria dels seus conciutadans i que, en tota democràcia moderna, està representat al Parlament.

Catalunya pateix els efectes de les dificultats que afecten a l'Estat i una part d'Europa, amb l'agreujant d'un tractament fiscal injust per part d'Espanya i d'un endeutament que ha obligat a redimensionar els pressupostos de la Generalitat. És perfectament legítim que moltes persones focalitzin el seu malestar al Govern, sense tenir en compte l'origen directe de la situació. Resulta igualment explicable que alguns ciutadans expressin, amb tota la vehemència necessària, les seves inquietuds i proposin reformes en profunditat-reformes radicals, en el bon sentit de la paraula, és a dir, el que es refereix a l'arrel dels problemes-. La democràcia no és més que aquest joc respectuós de discrepàncies. No obstant això, la democràcia es fonamenta en el respecte, el diàleg, la discrepància pacífica i el pacte, i en el rebuig a imposar les idees per la via de la violència i la coacció.


L'estat de la societat catalana no és certament el que voldríem. Hi ha moltes coses que, amb el consens adequat, poden i han de ser millorades. Però entre un sistema democràtic imperfecte i el caos violent que ahir es va instal·lar a les portes del Parlament de Catalunya, personalment em quedo -i crec que la majoria de la població també- amb aquesta democràcia. Pot tenir les seves debilitats, les seves esquerdes, les seves mancances, però garanteix l'exercici dels drets i les llibertats, així com la veu de tots. Les imperfeccions del sistema no justifiquen que el nostre país es pugui comparar, com han fet alguns, amb determinats règims dictatorials on recentment ha acabat aflorant la llegítima indignació entre els ciutadans. Aquesta comparació suposa una enorme falta de respecte cap a les persones que sí que han viscut de forma real i dramàtica la falta de llibertats, la persecució arbitrària i la precarietat material. Molts d'ells van fugir de les dictadures on vivien cap a unes democràcies, les europees, que ara alguns no consideren "reals". La comparació també resulta insultant per a les persones que van donar la seva vida perquè el nostre Parlament representés la voluntat del poble de Catalunya. Ahir alguns van voler callar mitjançant la coacció. I aquests han de ser denunciats, combatuts i, si cal, detinguts i jutjats. No és el mateix declarar indignat d'actuar de manera indigna.


Al llarg del segle XX, l'actitud hostil cap a la democràcia representativa i les seves institucions-de manera especial al Parlament-va tenir sistemàticament, sense excepcions, traduccions inquietants i fins i tot catastròfiques. No vam néixer ahir i, en conseqüència, tenim l'obligació moral, no només política, d'impedir la repetició de determinats errors gravíssims que comprometrien irreversiblement el benestar i les llibertats de les generacions futures. Ahir, al Parlament, els representants legítims del poble de Catalunya de tots els partits polítics vam transformar una situació d'excepcionalitat, marcada per la coacció violenta d'una minoria, en una sessió normal. Aquesta no es va iniciar en qualsevol moment, sinó a les deu en punt: com estava previst, com havia de ser. Gràcies a les forces de seguretat, a la tasca dels periodistes i, per descomptat, a la determinació de totes les persones que ahir estàvem a la Cambra, el Parlament de Catalunya va funcionar. Així ha estat des de l'edat mitjana fins als nostres dies, amb l'excepció dels forçats parèntesis que generen els colpistes i altres professionals de la violència, la intolerància i el dogmatisme.

ARTUR MAS i GABARRÓ, president de la Generalitat de Catalunya
Llegit a La Vanguardia (16-06-2010)