16/6/2011 - 06:56h - laMalla.cat

Article del president de la Generalitat, Artur Mas

De la indignació a la indignitat

Entra dins de la normalitat democràtica que els ciutadans mostrin el seu desacord amb determinades decisions governamentals, i és legítim que sovint expressen aquesta discrepància amb accions que aspiren a l'amplificació mediàtica. No és infreqüent, fins i tot, que aquesta actitud pugui dur a alteracions ocasionals de l'ordre públic. Aquestes alteracions no afavoreixen la convivència i, en general, no solen aportar cap idea veritablement alternativa, en tot cas, també estan previstes per les regles del joc. Més enllà d'això, però, ens endinsem ja en un altre àmbit. Creuem la línia vermella que separa nítidament les actituds democràtiques de les que no tenen en compte la voluntat de la majoria, expressada amb claredat aritmètica a les urnes. Sigui quin sigui el seu color polític, tots i cada un de les diputades i els diputats del Parlament de Catalunya tenen una cosa en comú: no són allà per casualitat, sinó perquè així ho van decidir democràticament els catalans. I no van ser centenars o milers de catalans, sinó milions. És molt important subratllar aquest fet, no menysprear com si fos un detall sense importància: en democràcia, les minories no poden imposar la seva voluntat a les majories. Així mateix, aquestes no poden ignorar les inquietuds d'aquelles. Heus aquí les regles del joc, comunes a qualsevol país que sigui respectuós amb les llibertats i els drets de les persones. Qui trenca aquestes regles, qui creua la línia vermella, ha de ser molt conscient del que està fent: no s'enfronta al poder, ni al sistema, ni a altres abstraccions per l'estil, sinó tot just a allò que van decidir la majoria dels seus conciutadans i que, en tota democràcia moderna, està representat al Parlament.

Catalunya pateix els efectes de les dificultats que afecten a l'Estat i una part d'Europa, amb l'agreujant d'un tractament fiscal injust per part d'Espanya i d'un endeutament que ha obligat a redimensionar els pressupostos de la Generalitat. És perfectament legítim que moltes persones focalitzin el seu malestar al Govern, sense tenir en compte l'origen directe de la situació. Resulta igualment explicable que alguns ciutadans expressin, amb tota la vehemència necessària, les seves inquietuds i proposin reformes en profunditat-reformes radicals, en el bon sentit de la paraula, és a dir, el que es refereix a l'arrel dels problemes-. La democràcia no és més que aquest joc respectuós de discrepàncies. No obstant això, la democràcia es fonamenta en el respecte, el diàleg, la discrepància pacífica i el pacte, i en el rebuig a imposar les idees per la via de la violència i la coacció.


L'estat de la societat catalana no és certament el que voldríem. Hi ha moltes coses que, amb el consens adequat, poden i han de ser millorades. Però entre un sistema democràtic imperfecte i el caos violent que ahir es va instal·lar a les portes del Parlament de Catalunya, personalment em quedo -i crec que la majoria de la població també- amb aquesta democràcia. Pot tenir les seves debilitats, les seves esquerdes, les seves mancances, però garanteix l'exercici dels drets i les llibertats, així com la veu de tots. Les imperfeccions del sistema no justifiquen que el nostre país es pugui comparar, com han fet alguns, amb determinats règims dictatorials on recentment ha acabat aflorant la llegítima indignació entre els ciutadans. Aquesta comparació suposa una enorme falta de respecte cap a les persones que sí que han viscut de forma real i dramàtica la falta de llibertats, la persecució arbitrària i la precarietat material. Molts d'ells van fugir de les dictadures on vivien cap a unes democràcies, les europees, que ara alguns no consideren "reals". La comparació també resulta insultant per a les persones que van donar la seva vida perquè el nostre Parlament representés la voluntat del poble de Catalunya. Ahir alguns van voler callar mitjançant la coacció. I aquests han de ser denunciats, combatuts i, si cal, detinguts i jutjats. No és el mateix declarar indignat d'actuar de manera indigna.


Al llarg del segle XX, l'actitud hostil cap a la democràcia representativa i les seves institucions-de manera especial al Parlament-va tenir sistemàticament, sense excepcions, traduccions inquietants i fins i tot catastròfiques. No vam néixer ahir i, en conseqüència, tenim l'obligació moral, no només política, d'impedir la repetició de determinats errors gravíssims que comprometrien irreversiblement el benestar i les llibertats de les generacions futures. Ahir, al Parlament, els representants legítims del poble de Catalunya de tots els partits polítics vam transformar una situació d'excepcionalitat, marcada per la coacció violenta d'una minoria, en una sessió normal. Aquesta no es va iniciar en qualsevol moment, sinó a les deu en punt: com estava previst, com havia de ser. Gràcies a les forces de seguretat, a la tasca dels periodistes i, per descomptat, a la determinació de totes les persones que ahir estàvem a la Cambra, el Parlament de Catalunya va funcionar. Així ha estat des de l'edat mitjana fins als nostres dies, amb l'excepció dels forçats parèntesis que generen els colpistes i altres professionals de la violència, la intolerància i el dogmatisme.

ARTUR MAS i GABARRÓ, president de la Generalitat de Catalunya
Llegit a La Vanguardia (16-06-2010)

 

Comentaris