28/1/2011 - 07:33h - laMalla.cat

Revoltes al món àrab

Egipte
Egipte és el germà gran del món àrab. Per centralitat geogràfica, per pes demogràfic, per lideratge cultural, el que passi a Egipte tendeix a transformar tot el món àrab, i segons com tot el món islàmic. A Egipte va néixer amb el nasserisme el nacionalisme àrab laic. A Egipte van néixer els primers ideòlegs de l'islamisme polític. Els Germans Musulmans egipcis són l'embrió d'aquest moviment polític que s'exporta després arreu.

La clau
En termes de transcendència històrica, la revolta egípcia d'aquests dies no és com la de Tunísia. La de Tunísia, més enllà de la seva capacitat de contagi, té efectes limitats. Un canvi polític a Egipte té un impacte enorme. Interna, en un país amb una gran minoria cristiana. També externa: el futur polític del món islàmic es juga a molts llocs, però sobretot en tres, Egipte, per mida, i Marroc i Turquia perquè és on s'han dut a terme matisades experiències d'occidentalització.

Naturalesa
Serà molt important veure la naturalesa de la revolta tunisiana i egípcia. Aparentment són revoltes espontànies a favor de la democràcia, contra règims dictatorials i per millorar la vida quotidiana. Però en el cas que aquests països entrin en una via democràtica, a hores d'ara les forces més ben organitzades de l'oposició continuen sent els islamistes radicals. Les revoltes juvenils poden obrir la porta a l'elecció democràtica. Però no sabem encara qui entrarà per aquesta porta.

VICENÇ VILLATORO

Llegit a Avui (28/01/2011)

30/12/2010 - 06:00h - laMalla.cat

La tradició del Nadal, dels orígens fins avui

Un esperit ben material
Nadal atípic, enguany, amb tan poques marques vermelles al full del calendari. Dues setmanes netes que frenen una mica aquest estat anòmal de festa contínua, entre àpats, família, regals i felicitacions que alteren completament el ritme natural dels dies: tot queda per després de Reis, tot pot esperar i ajornar-se, no hi ha cap urgència tret de la formació del nou govern. I, tanmateix, no ens estalviarem ni un sol tràmit de la complicada geografia del cicle de Nadal tal com ens l'hem anat muntant en els darrers temps, a base d'acumulació i de sincretisme.

Primer, acumulació, És clar. La febrada d'obsequiar-se i de menjar, l'exageració del paper tradicional reservat al tió, que avui dia no para de cagar regals exagerats, en comptes de les modestes llaminadures d'antany, a l'hora de les postres dels àpats de Nadal i Sant Esteve. Ara l'exigència és permanent, i allí on el tió no aconsegueixi d'arribar, ja hi acudiran el Pare Noel i l'arbre de Nadal. Al lluny, els Reis Mags s'ho miren estupefactes, sorpresos davant d'una sorda labor de suplantació que els ignora fins que arribi la remota Epifania. Llavors recuperaran una mica de protagonisme, però la competència haurà estat, abans, ferotge. I ni la crisi, ni els retalls salarials, ni l'atur no acabaran d'esmorteir del tot els acompanyaments considerats imprescindibles d'aquests dies, per molt modestos que ara siguin: dinars i sopars d'empresa, loteria, paga extra, lot de Nadal. Quina fal·lera per formular-se bons desitjos, quin anhel de regalar-se coses, quina pressió comercial per comprar i vendre, quin deliri per posar les bases de les llargues digestions dels dies nadalencs. Fins i tot en èpoques tan magres, continuem essent una societat exagerada, inconscient, compulsiva. Ara toca l'excés, fins i tot sentimental i nostàlgic, i ens hi tirem amb entusiasme per més que els auxilis que ens hi ajudaven altres anys s'hagin aprimat de manera francament ostensible. Excedim-nos, doncs, o si més no fem-ho veure, que segons com és el mateix.

I en segon lloc, el sincretisme. L'aura religiosa de les festes s'ha anat evaporant en aquesta societat tan intensament secularitzada, però no per això ens privem de res. De manera que totes les tradicions, vinguin d'on vinguin, valen per augmentar el feix que farcirem i consumirem aquests dies. Tenim les nostres, però estan intensament tenyides del vernís religiós del pas dels segles, i ara tot això ja no acaba d'encaixar. No hi fa res: tot és útil per enriquir el bagatge d'unes festes obligades. I després hi ha les tradicions que fa molt de temps que ens van venir de fora: totes les hem pogudes integrar, en un procés d'assimilació sense manies que els botiguers eixerits ens exciten amb tota mena de reclams i d'ofertes. El cicle de Nadal, doncs, s'imposa a la resta del calendari festiu per golejada: ni el carnestoltes, ni Sant Joan, ni la festa major, no poden fer-li competència. I del Corpus Christi, la festassa dels segles passats, l'anomenada “bullícia del Sant Sagrament”, ja ni se'n canta gall ni gallina. O sigui, victòria clamorosa del Nadal, que té aquella cosa inexplicable que fa que la gent l'acabi sospirant o odiant en la mateixa proporció.

És clar que la primera apropiació no la va fer pas el consumisme, ni tan sols l'Església catòlica, malgrat que sempre ha semblat que n'ha perseguit el monopoli. El primer de tots a deturpar l'origen de les festes va ser el poder polític, convé de recordar-ho, i així va ser durant uns quants segles. El circuit és prou conegut, i el Nadal l'exemplifica més bé que qualsevol altra festa del calendari anual. Primer de tot va ser el solstici d'hivern, en el punt Capricorn, és a dir, la nit més llarga de l'any i el dia més curt en hores de claror. És quan tot comença, l'inici de l'any natural. Hi ha l'esperança que tot reverdirà algun dia, i per això tot es guarneix de boix grèvol, de molsa, de branques d'avet, de galzeran i de vesc; i hi ha l'esperança del renaixement de l'astre rei, el Sol, i tot s'omple de ciris, fanalets i garlandes de llum. I els pastors i els pobles primitius feien ofrenes rituals i sacrificis de bestiar en aquestes dates.

Continuem recordant, doncs. Després, quan el cristianisme va esdevenir religió oficial, en temps de l'emperador Constantí, el segle IV, l'imperi Romà va canviar el sentit de les festes. El Natalis (Solis) Invicti, festa imperial que celebrava el naixement de l'Invicte, és a dir, el Sol –astre divinitzat i relacionat amb la persona de l'emperador romà–, va passar a ser el Natalis Domini Iesu Christi, el naixement de Nostre Senyor Jesucrist. Així es fixava definitivament una data concreta per a la vinguda al món de Jesús, ja que els textos evangèlics són poc precisos en aquest sentit i tot són dubtes a l'hora d'establir els dies, els mesos i els anys. En aquesta data, doncs, va trobar-se la manera d'unir el nou culte religiós al que havia estat el culte solar imperial. I Nadal va esdevenir la festa lluminosa del calendari cristià, i els anys de la nova era acabarien comptant-se de Nadal en Nadal.

Ara hem passat a la nova fase de la secularització. Només els cristians estrictes van a missa del gall, i alguns de més atrevits fins i tot han pretès suplir pessebres i estrelles per paisatges d'hivern... És el pèndol, és clar, l'absurda manera de mantenir-ho tot a base de canviar-ne profundament el sentit, despullant-ho de la seva significació més profunda. No tenim remei, anem i venim –i ens deixem portar– a base d'impulsos irrefrenables que ens arrosseguen sense control. Si almenys servís per dinamitzar l'economia...

ANTONI DALMAU
Llegit a Avui (29/12/2010)

5/12/2010 - 08:04h - laMalla.cat

Crisi dels controladors: editorials de premsa

Que els culpables paguin

Pels centenars de milers de persones que van quedar atrapades, pel sector aeri o turístic i per la imatge exterior d¿Espanya el perjudici causat per la salvatge protesta dels controladors d¿AENA no té perdó. Posar el nom de vaga al que va fer divendres al vespre aquest col·lectiu de privilegiats és un insult a més de 150 anys de lluites obreres i a la dignitat de la resta de treballadors i dels sindicats de classe.

La realitat és que el que hem viscut en aquest negre cap de setmana no ha estat una vaga a la manera habitual, sinó una cosa molt diferent; un motí del qual molts ciutadans de bé han sortit perjudicats. I és a partir de reconèixer aquest fet que s'han d'analitzar els comportaments polítics, les conseqüències econòmiques i les actuacions judicials derivades d'una protesta salvatge que no té una reivindicació laboral que la justifiqui i encara menys per part d'un col·lectiu que compta amb uns privilegis totalment injustificats i que ha aconseguit a base de fer xantatge a l'empresa i al ministeri corresponent utilitzant els ciutadans com a ostatges i la importància del sector turístic com a coartada.

El Govern de Zapatero i el ministre Blanco només són responsables d'haver plantat cara a un sector professional incapaç de racionalitzar les seves demandes i les seves condicions laborals per adaptar-les a la crisi econòmica actual i a la necessitat de millorar la competitivitat dels aeroports espanyols en un mercat turístic obert i global.

Coartada política
Després de l'acord de l'agost passat, ningú amb dos dits de front pot acusar l'Executiu de falta de capacitat negociadora. I els que l'han volgut criticar per haver aprovat divendres passat els decrets sobre el còmput anual de les hores laborals dels controladors i sobre les condicions de la seva militarització són els que simplement busquen una coartada política per donar suport a uns privilegiats.

Públicament, el PP -de la mà del seu portaveu Esteban González Pons- va tornar a demostrar ahir la seva barroeria posant primer els interessos de partit abans que la defensa de l'interès general del país. Però si es demostren les greus acusacions que va llançar el ministre Blanco, sobre una hipotètica connivència del PP i els controladors en l'organització d'aquesta protesta, llavors haurem passat directament a la deslleialtat institucional moguda per l'egoisme de voler recuperar el poder a base d'empitjorar les conseqüències d'una crisi econòmica global. Aquest pas del Rubicó no hauria de quedar impune si s'arriba a demostrar el que Blanco va insinuar ahir. En algun moment els populars hauran de recordar que un dia o altre ells tornaran a ser al govern i que pagaran les conseqüències d'haver ajudat a encarir el deute espanyol i d'haver col·laborat amb els controladors en el seu enfrontament per aconseguir unes reivindicacions extravagants.

Pols inacceptable
La gravetat del pols plantejat divendres pels controladors al Govern explica l'excepcionalitat de les mesures adoptades: la militarització del servei, primer, i la declaració de l'estat d'alarma previst per la Constitució en un Consell de Ministres extraordinari celebrat ahir. Un contundent paquet de mesures que finalment va obligar els controladors a tornar als seus llocs de treball amenaçats per l'acusació de sedició i desacatament a l'autoritat. Això va permetre començar ahir a recuperar una normalitat que trigarà dies a aconseguir-se.

Però l'efecte immediat de la mesura no hauria d'aturar l'actuació que va iniciar el mateix divendres la fiscalia contra els autors d'un delicte contra el trànsit aeri. La judicatura hi tindrà l'última paraula, però el ministeri públic i l'advocacia de l'Estat no haurien de desistir en aquest camí malgrat la remissió de la protesta. S'ha d'anar fins al final i trobar també la manera de compensar econòmicament els sectors directament afectats, especialment les companyies aèries i l'hostaleria. La salvatjada de divendres tindrà un impacte en un cap de setmana que mou algunes dècimes del PIB anual en uns àmbits que estan patint la crisi intensament i que estan entre els cridats a tirar endavant el país per superar la crisi.

EL PERIÓDICO. Editorial
Llegit a El Periódico de Catalunya (05/12/2010)

_________________________________

Control aéreo bajo mando militar

Los controladores aéreos españoles han llevado su motín salvaje hasta las últimas consecuencias. El Gobierno se ha visto obligado a decretar el estado de alarma, una medida excepcional nunca adoptada en la España  democrática, para poder ordenar la militarización de los controladores y empezar a restablecer el tráfico aéreo sobre el territorio español. Esta fue la decisión que el Consejo de Ministros adoptó en la mañana de ayer, reunido en sesión de urgencia, y a media tarde los primeros aviones empezaron a operar en los aeropuertos españoles.

Sometidos a la disciplina militar, bajo el riesgo de severas penas de prisión en caso de desobediencia, la práctica mayoría de los controladores españoles volvieron ayer pasado el mediodía a sus puestos de trabajo y empezaron a desempeñar su labor a las órdenes de mandos militares. La orden del Gobierno prevé que la militarización de los controladores puede mantenerse, de acuerdo con la ley, durante quince días, en la confianza de que en este plazo de tiempo se reconduzca la actitud desafiante que han protagonizado con una huelga tan salvaje como ilegal. La prioridad, en cualquier caso, es que el control aéreo español se establezca plenamente y pueda ejercerse en todo momento con las máximas condiciones de seguridad.

La normalización de los vuelos, pese a la medida de emergencia que se ha adoptado, no será inmediata. Hasta dentro de 48 horas, como mínimo, no podrá restablecerse la totalidad de los vuelos. Pero, aunque ello se consiga, el daño ya está hecho. La acción de los controladores ha dejado en tierra, en este puente de la Constitución, a unas 600.000 personas, casi el triple de lo que se había estimado inicialmente, y ha ocasionado pérdidas enormes a las compañías aéreas y al sector del turismo. La imagen de España, asimismo, ha quedado seriamente deteriorada ante la opinión internacional, con las consecuencias de toda índole que ello puede tener. Y este enorme perjuicio para el conjunto del país ha sido provocado únicamente por la actuación irresponsable, intolerable y egoísta de un colectivo  de poco más de 2.400 personas que, paradójicamente, se encuentran entre los trabajadores mejor pagados aquí y en el resto de Europa. Realmente cuesta entender cómo esto ha llegado a ser posible y, sobre todo, cómo ha podido permitirse.

Históricamente, hasta la llegada de José Blanco al Ministerio de Fomento, todos los gobiernos, fueran del color de fueran, habían transigido con el chantaje constante del colectivo de controladores aéreos. La verdad es que habían acumulado un poder enorme, comohan demostrado estos días al paralizar por completo en pocas horas el tráfico aéreo español. Pero hasta aquí han llegado. El Gobierno de Zapatero, con la decisión excepcional de declarar el estado de alarma en el país, ha hecho valer el poder del Estado frente al chantaje que ese grupo de ciudadanos había planteado a la sociedad española. Habrá que exigirles, además, las responsabilidades económicas y penales correspondientes. Ahora, sin embargo, el reto es ver cómo se supera la actual situación de emergencia, ya que no parece sostenible mantener indefinidamente la militarización del control aéreo.

El ministro de Fomento, como máximo responsable del tráfico aéreo español, así como los gestores de la empresa pública Aena, responsables del servicio, tiene la obligación de estudiar y arbitrar con urgencia una solución al problema. El presidente de la compañía aérea Ryanair ha propuesto sustituir por nuevos profesionales a los controladores que no quieren trabajar o que plantean reivindicaciones económicamente insostenibles. ¿Por qué no se ha hecho cuando parece que es la mejor alternativa? Esta era, en cierta medida, la idea del ministro Blanco cuando anunció la privatización de las torres de control de los aeropuertos españoles y la puesta en marcha de planes de formación de nuevos equipos. Pero el problema nos ha estallado a todos en las manos antes de haberse encontrado una solución.

LA VANGUARDIA. Editorial
Llegit a La Vanguardia (05/12/2010)

__________________________________

Atemptat contra l'estat de dret

L'actitud intransigent del col·lectiu de controladors aeris va superar ahir el llindar de tota lògica i legalitat i va convertir en ostatges desenes de milers de ciutadans que pretenien volar aprofitant el llarg pont de la Puríssima. És inadmissible que les reclamacions laborals d'un col·lectiu minoritari acabin generant una crisi d'aquesta magnitud, per molt lícites que puguin ser. Amb aquesta manca total de responsabilitat i respecte cap als ciutadans, els controladors aeris ahir van atemptar contra l'estat de dret i van perdre tota raó.

En cap cas l'estira-i-arronsa entre treballadors de les torres de control i l'Estat podia acabar amb aquesta vaga salvatge d'incidència inabastable. La cara de milers i milers de persones fent cua als vestíbuls dels principals aeroports sense saber si podrien volar és la imatge de la impotència. És incalculable el perjudici econòmic que va generar ahir el caos, i avui ja ens hem de preguntar qui l'assumirà i com. El col·lectiu de controladors gaudeix d'unes condicions laborals extraordinàries que encara justifiquen menys la seva actitud, sobretot en una situació de crisi com l'actual.

El govern espanyol va constituir ahir un gabinet de crisi per afrontar la situació sense cedir ni un mil·límetre al xantatge dels controladors. El govern es va veure obligat a tancar l'espai aeri, i finalment el president Rodríguez Zapatero va autoritzar l'exèrcit a ocupar les torres de control dels principals aeroports per obligar els vaguistes a deposar la seva actitud o directament fer-se càrrec del control aeri. Una mesura de força contra una altra mesura de força més pròpia d'un país tercermundista. En qualsevol negociació laboral, tibar la corda és una tàctica acceptable sempre que no atempti contra la llibertat individual. Quan aquesta negociació afecta un servei públic com és el transport aeri, hi ha en joc la llibertat col·lectiva, i això és totalment inacceptable en un estat de dret.

AVUI. Editorial
Llegit a Avui (05/12/2010)

__________________________________

El Gobierno se impone

La huelga salvaje de los controladores aéreos durante 24 horas, resuelta con medidas tan urgentes como inéditas (militarización del servicio y estado de alarma), hace inexcusable para el Gobierno reformar un sector crucial para lograr su imprescindible estabilidad a largo plazo. No lo tiene fácil. La actitud irresponsable de los controladores al abandonar masivamente sus puestos de trabajo el primer día del puente más importante del año es una nítida señal de que el Ejecutivo se enfrenta a un colectivo correctamente calificado de insensato por el vicepresidente Rubalcaba, en el que difícilmente se puede seguir confiando para controlar el tráfico aéreo español.

La militarización y la movilización obligatoria ha sido la única medida capaz de torcer el brazo a un grupo endiosado de privilegiados que ha echado un pulso al Estado sobre las espaldas de cientos de miles de ciudadanos indefensos. Y que de paso ha causado un grave perjuicio al sector turístico, uno de los pocos que empezaba a emitir señales positivas en una crisis que mantiene en el paro a más de cuatro millones de personas, así como a la imagen y solvencia de España en el exterior. El incivismo y la inadmisible actitud de los controladores -poco más de 2.000 profesionales a los que sucesivos Gobiernos, empezando por los del PP, han permitido irresponsablemente acaparar más poder de lo saludable en cualquier sociedad desarrollada- cobra mayor gravedad precisamente en este deteriorado contexto económico.

El paulatino regreso a la normalidad iniciado ayer no debiera ser interpretado por los poderes públicos como el punto final de una situación que, pese a su gravedad, las cortas vacaciones del puente de la Constitución pueden hacer olvidar. En su perfil actual, este colectivo no es de fiar, como crudamente ha quedado demostrado. Las sanciones laborales y penales a las que se han expuesto los controladores deben ser aplicadas con rigor. Pero, además, se impone la reforma profunda y urgente de su oficio, ya esbozada en la ley que, en febrero pasado, fijó nuevas condiciones laborales y redujo sus desorbitados salarios.

La reforma de febrero devolvía la organización del trabajo a AENA (los controladores se la habían apropiado con Álvarez Cascos de ministro de Fomento), preveía la concurrencia de empresas privadas para el control aéreo y facilitaba la formación de nuevos controladores -350 con carácter inmediato, dijo entonces el ministro Blanco-. Solo un nuevo y urgente marco laboral será capaz de arrebatar a los 2.300 trabajadores del sector la capacidad de tomar como rehenes a centenares de miles de personas para hacer valer algunas de sus extravagantes reivindicaciones. Una capacidad que presumiblemente recuperarán si el Gobierno no corta por lo sano cuando, en 15 días, el servicio deje de estar militarizado.

Nueve meses después de aquella pregonada reforma poco se ha avanzado. Resulta posible discutir, como hace el PP, si el decreto que cuantificaba las obligaciones horarias de los controladores tenía que aprobarse el mismo día en que se iniciaba el largo y esperado puente de diciembre, o debía haberse hecho antes. Argumentos que en ningún caso justifican la virulencia de su portavoz, González Pons, al arremeter contra el único Gobierno que ha intentado hasta ahora organizar de manera razonable un sector tan crucial y con tal potencial para dañar los intereses colectivos. Una capacidad de intimidación adquirida en parte con la anuencia de Gobiernos del partido del señor Pons que prefirieron mirar hacia otro lado y eludir sus responsabilidades en este ámbito. El PP, una vez más, ha sido incapaz de renunciar a sus bajunas tácticas electoralistas mientras más de medio millón de personas permanecían atrapadas en los aeropuertos españoles.

EL PAÍS
. Editorial
Llegit a El País (05/12/2010)

28/11/2010 - 09:28h - laMalla.cat

28-N. Editorials de premsa, aquest diumenge

Anar a votar malgrat tot

Més de 5.300.000 catalans estan convocats avui a les urnes per elegir el novè Parlament des de la restauració de l'autonomia el 1980, després d'una legislatura traumàtica marcada per la crisi econòmica i per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut.

Només calen dues dades per donar una idea de la profunditat de la crisi: fa quatre anys, el producte interior brut (PIB) creixia a Catalunya al 3,6%, mentre que ara, en el tercer trimestre del 2010, amb prou feines ho fa al 0,2%. Aquesta aturada brutal i la recessió que l'ha acompanyat han significat la destrucció de 267.000 llocs de treball nets, amb un augment de l'atur del 5,56% l'octubre del 2006 (229.000 aturats en xifres absolutes) al 17,41% el mes passat (669.400 desocupats).

L'altre esdeveniment, la sentència sobre l'Estatut, ha estat curiosament absent de la campanya electoral, llevat d'algunes referències, més per recordar que s'ha de rescatar el que s'ha perdut, per part dels socialistes, o per incitar a emprendre nous camins, per part de CiU i de les formacions independentistes. Les apel·lacions directes a la independència de Catalunya sí que constitueixen una novetat en aquesta campanya perquè mai fins ara partits com ERC o com les noves formacions de Joan Laporta o Joan Carretero havien advocat clarament per la secessió o havien proposat instruments per exercir-la, com el referèndum.

La campanya, pel que fa a la resta, ha estat anodina, només sacsejada per la declaració del patrimoni dels candidats promoguda per aquest diari arran d'un primer pas fet per Joan Herrera (ICV-EUiA) que després els altres aspirants es van veure obligats a seguir.

Campanya àtona

La possibilitat que la campanya es tanqués amb un inèdit cara a cara entre els dos principals candidats a presidir la Generalitat va resultar finalment frustrada per la improvisació de la proposta i per qüestions de forma que haurien pogut ser obviades.

La raó primordial de l'atonia de la campanya resideix, no obstant, en la impressió generalitzada que tot està decidit ja per endavant. Les enquestes, llevat de la del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS), pronostiquen un triomf de CiU pròxim a la majoria absoluta i un enfonsament del PSC i d'ERC, els dos integrants principals del tripartit. El segon tripartit pot pagar la crisi econòmica, la sentència de l'Estatut i, sobretot, la falta de cohesió interna. Però és cert que les expectatives electorals no estan a l'altura de la gestió realitzada, que José Montilla s'ha encarregat de recordar (dues escoles a la setmana, cinc nous mestres al dia, 15 places de guarderia diàries, el doble de metro que CiU en 23 anys, 1.000 mossos més a l'any, vuit hospitals i 3.000 metges en quatre anys...) com una lletania potser ja infructuosa.

La campanya també ha estat intranscendent perquè els partits no s'han dedicat a explicar les seves verdaderes propostes i no han afrontat els temes conflictius. La principal preocupació d'Artur Mas ha estat no cometre errors i passar inadvertit, sense revelar la seva agenda oculta, mentre que Montilla s'ha concentrat a salvar els mobles sense poder evitar la sensació de derrota.

Desafecció i abstenció
Aquesta dimissió dels partits explica la desafecció ciutadana, una altra de les característiques de la legislatura, i justifica les crítiques a les formacions polítiques. Però, malgrat tot, això no ha d'anul·lar el deure cívic d'anar a les urnes. Per dues raons: perquè una alta abstenció només pot debilitar encara més una democràcia ja imperfecta i perquè la baixa participació afavoreix que penetrin al Parlament formacions poc representatives que desfigurin la voluntat popular i converteixin la Cambra en el que abans se'n deia un Parlament a la italiana.

EL PERIÓDICO. Editorial
Llegit a El Periódico de Catalunya (28/11/2010)

__________________________________


Lo que Catalunya necesita

Hoy se celebran las novenas elecciones al Parlament de Catalunya desde la restauración de la democracia. Son unas elecciones que tienen lugar en un momento especialmente delicado para el país. La crisis no amaina. Las turbulencias financieras siguen cruzando el continente europeo como una borrasca enloquecida. En un corto periodo de seis meses, la Unión Europea ha tenido que acudir en ayuda de dos de sus estados miembros, Grecia e Irlanda, incapaces de soportar la quiebra de sus cuentas públicas. En mayo la tormenta azotó España y el Gobierno de José Luis Rodríguez Zapatero - por mandato de Bruselas y de las dos principales potencias del mundo, Estados UnidosyChina-tuvo que efectuar una drástica corrección de rumbo. El colapso español, se dijo entonces, podía significar el fin de la moneda única, puesto que España representa más del 11% del PIB europeo. Esos riesgos no han desaparecido. Los catalanes acuden a las urnas en un momento en que España vuelve a estar en el ojo del huracán. Lo que está ocurriendo es muy serio y no hay margen para frivolidades.

Estamos en un momento difícil e incierto. Esta es la coordenada principal. Catalunya no es una ínsula en la que los desarreglos del mundo pasan de largo, para dejar a los ciudadanos catalanes a solas con sus apasionadas discusiones internas. El mundo nos concierne. Europa nos concierne y España nos concierne. La jornada de hoy es tan trascendente como la del 20 de marzo de 1980, fecha de las primeras elecciones en la recuperada autonomía. Como entonces, el futuro no está escrito y todo dependerá de la voluntad de los catalanes y del talento de los dirigentes elegidos.

Catalunya representa el 18,6% del PIB español, el 25% de la producción industrial y más del 25% de las exportaciones. Catalunya sigue siendo la nación hispánica con un mayor tejido industrial y un mayor dinamismo creativo. Amás de seiscientos kilómetros de los despachos ministeriales y de sus redes protectoras, las antenas de la sociedad catalana, sustentadas en muy buena medida en la pequeña y mediana empresa y en el trabajo autónomo, son las primeras en captar las nuevas contradicciones sociales y los nuevos desasosiegos. Catalunya es laboratorio de la complejidad española. El momento es difícil y las elecciones darán la medida de un timbre social, también ante Europa, que estos días ha recibido un exceso de imágenes caricaturescas de Catalunya. De la existencia de una mayoría sólida, estable y coherente durante los próximos cuatro años en el Parlament dependerán asuntos verdaderamente trascendentales para todos, en un momento histórico en el que España entera se halla abocada a revisar todas sus estructuras y modos de funcionamiento. Dicho en pocas palabras, hace falta una Catalunya políticamente fuerte para que los cambios que se avecinan no se realicen, una vez más, en contra de los intereses de una sociedad que contribuye con su esfuerzo al bien común español y que, a cambio, ha recibido demasiadas veces arbitrarios reproches e injustos regateos.

Hace falta una Catalunya políticamente fuerte y coherente para afrontar seriamente los graves retos a los que nos enfrentamos. Fortaleza y coherencia para enderezar la economía, para velar por la cohesión social, para garantizar la protección de los más débiles y para reforzar el orgullo cívico de los catalanes. No hay margen para la desesperanza, para la abstención, y, muchos menos, para la frivolidad.

LA VANGUARDIA
. Editorial
Llegit a La Vanguardia (28/11/2010)

_________________________________


28-N: la jornada que marcarà un canvi d'etapa

Catalunya té avui una crida a les urnes, com cada quatre anys, però aquesta és una de les cites que, per la seva significació, només passen de tant en tant en la història d'una col·lectivitat democràtica. La convocatòria electoral d'avui segur que obrirà una nova etapa al país. Nova i decisiva. Després d'un any de turbulències polítiques i econòmiques gravíssimes, el govern que surti d'aquestes urnes haurà d'afrontar de manera resolutiva els dos reptes que té el poble català en aquests moments, tots dos igualment importants. Tots dos interrelacionats. El primer és la profunda crisi econòmica que hi ha. General i particular: als efectes perniciosos de la conjuntura internacional, cal afegir-hi no només els estructurals de la mateixa economia, sinó també la sagnia fiscal que ja fa temps que ha quedat demostrat que representa formar part de l'Estat espanyol, almenys de l'Estat espanyol tal com s'entén actualment. Aquesta particularitat és la que connecta la crisi econòmica amb la terrible depressió política i institucional que viu Catalunya arran de l'expulsió de la voluntat popular dels catalans del marc constitucional espanyol, dictaminada pel Tribunal Constitucional. Aquesta és la situació que emmarca la convocatòria d'avui. De les urnes, en sortirà el govern que ha d'afrontar-la. Un govern que la demoscòpia indica que serà liderat per Artur Mas i el seu partit, Convergència i Unió, per bé que aquesta tendència només serà un fet si és revalidada pels sufragis dels electors que avui acudeixin als col·legis electorals per exercir el seu dret a vot. No n'hi ha prou, però, de saber qui guanyarà, ni si ho farà amb prou marge per governar en solitari. Avui caldrà resoldre algunes altres incògnites que no són menors, ni tan sols secundàries. S'ha de veure si l'onada independentista que va arrencar amb força ara fa uns anys es consolida en les diverses opcions que la representen, o, simplement, si l'onada acabarà batent contra les roques de la dispersió i deixarà només un rastre d'escuma políticament innòcua. A l'altra banda de l'espectre polític, avui es comprovarà si l'espanyolisme aconsegueix encastellar-se a Catalunya amb una bona suma de diputats entre les dues formacions que actualment el representen al Parlament. Són efectes col·laterals que caldrà valorar a l'hora d'afrontar el futur a mitjà termini i les relacions amb un Estat que a hores d'ara només tolera encarrilar Catalunya per la via de la uniformitat nacional espanyola. No només de qui guanyi, sinó també de com estiguin repartides les forces al Parlament, dependrà que el futur de Catalunya estigui més o menys enfocat cap al sobiranisme o definitivament ancorat en un autonomisme terminal.

AVUI. Editorial
Llegit a Avui (28/11/2010)

17/11/2010 - 08:06h - laMalla.cat

La situació del cristianisme vista per Antoni Dalmau

Una mar de fons

No sé fins a quin punt la visita recent del sant pare a Barcelona deu haver reconfortat la fe dels cristians. Més enllà de l'efecte mediàtic, de l'èxit d'organització i d'un ample gest de confiança, no sé si se'n pot esperar gaire més de fons. Hi ha un corrent poderós arreu del món, persistent, quasi imparable, que va fent el seu camí i que no se sent pas alterat pels viatges i pels moviments del papa.

La secularització, per començar. Els temps han canviat, els valors del món occidental són diferents i el pes de la religió recula ostensiblement davant les seguretats aparents d'un home que es recolza amb determinació damunt la doble base de la raó i de la ciència. Els referents culturals del passat ja no valen i invocar la força de l'arrel cristiana innegable ja no fa ni fred ni calor a una societat cada cop més descreguda. Les esglésies es buiden, ho sap tothom, i es refien cada cop més dels sectors més conservadors i sectaris, que amb la joventut i l'activisme acrític de molts dels seus membres creen una sensació de fals confort i de continuïtat. Els cristians progressistes, cada vegada més pocs i menys influents, viuen la seva fe al marge de l'Església oficial i ignoren per complet la jerarquia. Hi ha, això sí, una Església quotidiana i força silenciosa, sovint organitzada en comunitats religioses, la que fa el seu camí lluny d'escarafalls, al servei del poble senzill, de la cultura, dels malalts, dels marginats, dels més pobres. I n'hi ha una altra de paral·lela, quasi clandestina, que procura sobreviure sense comptar amb cap parafernàlia del poder, atenta només al missatge evangèlic més estricte i a allò que un dia se'n va dir els signes dels temps. Mentrestant l'Església més visible, la del mitjans, la de les declaracions oficials, la dels grans òrgans de decisió, la dels palaus episcopals, la de l'Estat del Vaticà, s'encercla tossudament en una campana de vidre, aliena a la magnitud d'una demolició progressiva que no cessa. Tot té un aire, almenys entre nosaltres, de final d'etapa, de canvi de paradigma, d'una indiferència glacial envers la crida de la transcendència. Que l'alternativa sigui molts cops tan gèlida, tan incerta, no és cap consol que pugui neutralitzar l'embat impetuós del corrent dominant.

En segon lloc, el descrèdit. Se l'ha guanyat a pols, una certa Església, amb els seus gestos equívocs i uns quants silencis estridents. Allunyada del món real, ancorada en un conservadorisme pietós i en velles seguretats i posicions de domini, posseïda d'un llenguatge abstrús i obsolet, distanciada amb fredor insensible d'alguns problemes esborronadors de la humanitat –la sida, per dir-ne només un–, només li faltava ara la polèmica de la pederàstia. Que la denúncia sigui interessada, excessiva en alguns casos, no minva la gravetat moral de la conducta, per molt que sigui excepcional en termes relatius. I la resposta no sempre ha estat ni ha semblat tan radical i peremptòria com hauria calgut. D'altra banda, ¿cal recordar encara coses tan òbvies com el forçós celibat dels capellans, el paper vergonyosament subsidiari de la dona –tan visible i tan debatut aquests dies– o la manca absoluta d'una vida democràtica en la presa de decisions i en l'elecció de la jerarquia?

Sense pretendre una descripció exhaustiva del fenomen, queda encara una tercera causa, de la qual no es parla gaire. És el retrocés massiu, una evaporació contínua i sostinguda que es produeix en algunes parts de món. M'hi han fet pensar dues notícies ben diferents d'aquests dies: les recents eleccions al Brasil i els banys de sang a Bagdad contra els cristians. Del Brasil he descobert la reculada galopant de l'Església catòlica enfront de l'evangelisme, tan influent durant tota la campanya electoral, a desgrat d'haver-se dividit davant els dos candidats. La caiguda és, simplement, espectacular. Pel que fa a l'Iraq, la cosa ja té molt més a veure amb el retrocés global del cristianisme a l'Orient i en els països musulmans, on l'islamisme no para d'estendre les ales amb el suport de la religió i la política, que allà són indestriables entre si. He sabut que encara queden mig milió de cristians al país, però les causes de la seva extinció se sumen per fer-la possible: l'islam, la guerra, el conflicte d'Israel i Palestina, la pobresa, l'evolució demogràfica... Massa fronts alhora, i el fet és que, sobre una població de 350 milions d'habitants en el conjunt de l'Orient Pròxim i Mitjà, ja només hi queden uns 20 milions de cristians. Més dades encara, totes en la mateixa direcció: a la propera Turquia, i en un segle, la població cristiana ha passat del 20% de la població al 0,2%. El pes dels cristians en el conjunt dels països on va néixer i prosperar el cristianisme ha passat, en el mateix període, del 15% al 6% d'avui. I els coptes d'Egipte? La sagnia és permanent i constant, en un context d'Església resistent que no té res a veure amb l'encara confortable Església occidental.

Ignoro si en altres parts del món hi ha algun fenomen a la inversa. Potser sí, però la suma dels factors de decadència que hem expressat –i n'hi ha d'altres– és certament heterogènia, i cada causa necessitaria una recepta específica. No sembla fàcil de trobar-la, i en alguns casos tot fa pensar que els esforços benintencionats són completament inútils. Però hi ha altres fronts on podrien canviar-se moltes coses, moltes actituds, on el missatge de l'Església podria merèixer un altre tipus de resposta. Mentrestant, a la campana de vidre, l'aire s'enrareix i l'immobilisme regna, impertèrrit. Fins quan? Fins que ja no hi hagi res a fer?

ANTONI DALMAU
Llegit a Avui (17/11/2010)

7/10/2010 - 08:11h - laMalla.cat

Descontaminació atmosfèrica i límit a 80

Limits tècnics, criteris polítics

El pla de descontaminació atmosfèrica de l'àrea de Barcelona aprovat pel govern l'any 2007 i que incorporava una setantena de mesures, entre les quals la limitació de 80 quilòmetres per hora als principals accessos de Barcelona, ha tingut un efecte molt menor si tenim en compte les expectatives de què es partia. L'objectiu del ple era reduir els índexs de contaminació fins a situar-se per sota dels límits establerts per la Unió Europea, però ara per ara continuem lluny d'aconseguir aquesta fita. Això vol dir que el pla estava mal elaborat? Que estava condemnat al fracàs? Les raons d'aquest fracàs no s'han de buscar en el pla en si i les mesures proposades, sinó en la seva aplicació real. El pla era indiscutible des del punt de vista teòric, però qüestionable des del punt de vista pràctic.

El govern va afanyar-se a aplicar una de les mesures que han aixecat més crítiques, com és la limitació dels 80 quilòmetres per hora i la velocitat variable, però no ha anat gaire més enllà. L'aplicació de la resta de mesures ha estat molt parcial i els mateixos tècnics reconeixen que la limitació de la velocitat del trànsit no era la clau de l'èxit, sinó una mesura més d'un paquet que la mateixa crisi econòmica ha obligat a aparcar. Cap responsable del govern no ha sortit fins avui admetent i justificant aquest fracàs, mentre que el Servei Català de Trànsit ha intentat consolidar la limitació a 80 no ja en funció dels índexs de contaminació, sinó de l'accidentalitat.

Tots els partits, incloent-hi ICV, ja no parlen d'aquest paquet de mesures, sinó que han situat el debat en la limitació a 80, que és la que ha aixecat més crítiques i oposició no només en l'àmbit pròpiament polític, sinó en l'àmbit social. Ara per ara, els resultats de la mesura no justifiquen que s'apliqui d'una manera tan estricta, i més mentre no es posin en funcionament la resta de mesures absolutament necessàries perquè baixi la contaminació.

AVUI. Editorial
Llegit a Avui-El Punt (06/10/2010)

8/9/2010 - 08:02h - laMalla.cat

Editorials sobre les eleccions del 28-N

El tripartit, un got fràgil però mig ple

Després de l'anunci de José Montilla que les eleccions autonòmiques seran el 28 de novembre és hora de fer un primer balanç de la gestió del Govern. Com sempre, es pot veure el got mig ple o mig buit. Les no poques crítiques al tripartit català d'esquerres, moltes vegades contradictòries i no sempre raonades, no poden solapar la impressió d'un got mig ple.

En primer lloc s'ha de constatar que, malgrat ser una coalició una mica heteròclita, el segon tripartit ha esgotat la legislatura, té una obra de govern i ha demostrat que Catalunya és un país normal on l'alternança de govern és possible i fins i tot saludable. Però la cohesió d'una coalició mai és com en un Govern monocolor. I al tripartit li ha faltat no ja un projecte de país -dèficit admissible en un pacte a tres-, sinó la capacitat d'elaborar, comunicar i fer arribar un discurs comú. L'absència d'un portaveu de pes potser és anecdòtica però significativa.

En aquesta ocasió ha estat ICV -igual que ERC en el tripartit de Pasqual Maragall- qui més ha abusat de la seva peculiaritat -per exemple, en la llei d'educació-, cosa que unida a la incomoditat de Joan Saura a Interior ha portat a moments durs. I la legislatura s'acaba amb el relleu de Saura per Joan Herrera al capdavant d'ICV. ERC ha estat més previsible que abans, cosa que ha donat més estabilitat al Govern, però s'ha passat els quatre anys substituint el lideratge de Josep-Lluís Carod-Rovira pel de Joan Puigcercós. Tampoc ha contribuït a una imatge de solidesa.

Malgrat tot això i malgrat l'assetjament, a vegades destructiu, de l'oposició, el president Montilla ha pilotat una gestió meritòria en diversos camps: sanitat, ensenyament, adaptació de la indústria a la globalització primer i a la crisi després, i fins i tot obra pública. I la Generalitat es va avançar al Govern central a l'admetre l'abast de la crisi, en la necessitat de la retallada de la despesa i en l'adaptació del teixit econòmic, i a més a més ho ha fet en connexió amb empresaris i sindicats. El cas de Seat, o el més recent de la factoria de Sony, en són un exemple. Igual que la gestió perquè un potent fabricant xinès de cotxes s'instal·li a Catalunya.

El segon tripartit també ha hagut de dirigir l'aplicació del nou Estatut. La seva implementació -que era l'objectiu de la legislatura- s'ha convertit en un calvari pel recurs del PP davant el Tribunal Constitucional, la dura batalla de la dreta política i mediàtica i les pors -unes de comprensibles, d'altres no- del Govern de Zapatero a ser acusat pel PP de desmantellar Espanya.

Un procés esgotador
Però s'han aconseguit coses substancials, com ara la concreció -i execució- del pacte perquè la inversió de l'Estat a Catalunya correspongui al que el PIB català és en el conjunt de l'espanyol. O el nou finançament. I s'ha aconseguit l'emblemàtica transferència de Rodalies. El problema és que tot s'ha obtingut després d'un esgotador procés negociador en què s'ha evidenciat la incomprensió de part de la classe dirigent espanyola envers Catalunya. I l'espera de la sentència de l'Estatut ha aguditzat la tensió entre el PSC, que apostava per l'Estatut com a marc idoni de relació amb Espanya, i ERC, que ho veia com el trànsit en la marxa a la independència, encara que en tot el procés Montilla i Puigcercós han sabut evitar el descarrilament.

La falta de cohesió interna i el calvari de l'Estatut s'han vist agreujats per la crisi, que ha obligat a frenar molts programes socials i ha fet créixer el pessimisme. El tripartit no té una fàcil repetició, ha pujat la desafecció política i no s'han complert promeses com la nova llei electoral. Però no tot és culpa seva. La llei electoral és impossible sense el primer partit de l'oposició, que no hi ha mostrat cap interès. El tripartit ja ha governat, estem en el moment de l'examen final i són els ciutadans catalans -no la premsa de Madrid ni l'oposició de centredreta d'aquí- els que dictaran sentència.

EL PERIÓDICO DE CATALUNYA. Editorial
Llegit a El Periódico (08/09/2010)

____________________________________


Unas elecciones trascendentales

El presidente de la Generalitat, José Montilla, anunció ayer que las elecciones catalanas se celebrarán el domingo 28 de noviembre. Unos comicios que, como señalan todos los grupos, resultarán trascendentales para el futuro de Catalunya. A nadie escapa la singularidad de un acontecimiento que puede marcar, según Montilla, "el futuro de una generación de catalanes". El 28 de noviembre no sólo se decide quién gobierna los próximos cuatro años, sino quién deberá hacer frente a una situación económica difícil, con más de 265.000 parados, y resolver la complicada relación de Catalunya con España tras la sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatut. Unos retos realmente trascendentales.

Según las encuestas, Artur Mas y CiU parten con una sustancial ventaja respecto al PSC, que podría obtener su peor resultado a causa de la crisis económica, de los errores del tripartito y de la posición abstencionista del PSOE con respecto al Estatut. El sondeo de Noxa para La Vanguardia del domingo sitúa esta distancia en más de 17 puntos. La clara ventaja nacionalista, sin embargo, se ha visto recortada en cinco puntos con respecto a la encuesta de julio, lo que aleja a Mas de la mayoría absoluta (68 diputados) al obtener entre 60 y 61 escaños. Otro dato interesante de las encuestas es que los partidos menores, excepto ERC, consolidan sus posiciones o mejoran unas décimas, al tiempo que aparecen en el horizonte grupos independentistas, una de las claves de estos comicios, aunque el anhelo secesionista haya disminuido desde julio pasado.

La intención de Montilla y del PSC ha sido la de agotar la legislatura hasta el penúltimo instante - podía haberlas convocado para mitad de diciembre-con la esperanza de reducir la ola nacionalista. Sin embargo, tanto las expectativas de mejora económica como las de paliar los efectos del recorte estatutario no parecen que en el corto plazo vayan a cambiar. La inclusión del ministro de Trabajo y ex alcalde de l´Hospitalet, Celestino Corbacho, en las listas señala la voluntad socialista de arrastrar a las urnas al sector menos catalanista de su electorado, remiso a acudir a votar en las autonómicas. Una intención arriesgada, por cuanto el sector catalanista del PSC podría quedar huérfano.

Para Artur Mas y CiU, el objetivo es el cambio de gobierno y, al mismo tiempo, frenar al PP, que mejora levemente sus expectativas. Objetivos alcanzables, aunque se trate de una estrategia con riesgos. El retroceso en el apoyo al independentismo, con una caída del 47% al 40% de julio a septiembre, señala que el electorado de la coalición ha rebajado sus pretensiones soberanistas. Aunque la moderación de los líderes convergentes es un factor a su favor, un patinazo en los dos meses largos que faltan para el 28-N podría afectar a los buenos resultados que les auguran los sondeos.

La posición de los partidos pequeños se ve favorecida por el descenso del PSC, una expectativa que puede crecer si se diera una abstención alta. No es seguro que sea así. Ciertamente, el descrédito de la política juega a favor de una baja participación, pero la trascendencia de los comicios puede convertirse en un acicate. ERC, con tendencia a la baja, parece haber frenado la caída en los últimos meses, aunque la aparición electoral del independentismo puede terminar por restarle apoyo. En resumen, unas elecciones que presentan un cuadro interesante a ochenta días de su celebración. Un plazo en el que, a buen seguro, pasarán muchas cosas.

LA VANGUARDIA. Editorial
Llegit a La Vanguardia (08/09/2010)

______________________________________________


El que els catalans ens jugarem el 28 de novembre

El president de la Generalitat, José Montilla, va anunciar finalment ahir que les pròximes eleccions legislatives se celebraran el dia vint-i-vuit de novembre i, tant el seu discurs com les valoracions dels diferents partits polítics, van compartir una mateixa idea: aquesta vegada els catalans triarem un Parlament que pot donar un tomb històric a Catalunya. Conscient de la transcendència de la cita, Montilla va acompanyar l'anunci amb un discurs marcadament institucional, carregat de solemnitat i orientat a buscar la implicació dels ciutadans i la responsabilitat dels partits. Als ciutadans ens va demanar que tinguem present el moment que vivim i que valorem la importància del nostre vot perquè no es tractarà només de decidir qui ens governarà durant els quatre anys vinents, sinó de triar un camí “que marcarà tota una generació”. Als partits, els va reclamar joc net i claredat en les propostes, ara que travessem uns moments especialment difícils per al país, castigat per la crisi econòmica i pel difícil veïnatge amb els espanyols.

D'ençà de la sentència de l'Estatut i de la gegantina manifestació de protesta del 10 de juliol a Barcelona, però, la claredat d'idees és el que es troba a faltar més entre la classe política. Aquell dia es va demostrar prou bé que el problema a l'hora de mobilitzar els ciutadans no és la suposada falta d'interès en la política. Un milió i mig de persones no surten al carrer sense un motiu que els interessi. S'esperava, doncs, que els partits sabrien llegir el missatge i que es posarien les piles per definir les seves posicions en relació amb un dels aspectes que marcaran aquesta legislatura: què en farem, de l'Estatut que ens ha retallat el Constitucional? Desgraciadament, hem arribat fins a la convocatòria de les eleccions amb massa interrogants oberts. Què pensen realment del tema els polítics que aspiren a representar-nos? Si governen, pensen aplicar l'Estatut retallat? O, contràriament, decidiran no aplicar-lo i buscaran la confrontació amb l'Estat? No és una qüestió menor, i convindria aclarir-la per poder acudir amb coneixement de causa a aquesta cita electoral que ens venen com a transcendental. L'agressió espanyola contra les legítimes aspiracions sobiranistes del poble català ha focalitzat el debat polític en la qüestió independentista; però, sense resoldre abans com gestionem el fiasco de l'Estatut, difícilment ens podem plantejar cap altre horitzó. I els partits? Doncs, en comptes d'oferir propostes concretes i engrescadores, semblen més preocupats per sobreviure a la desfeta del tripartit, a les lluites intestines i a les acusacions de corrupció que envolten els casos Palau i Pretòria.

AVUI – EL PUNT. Editorial
Llegit a Avui-El Punt (08/09/2010)

_______________________________________________

 

Cataluña ante las urnas

El domingo 28 de noviembre es la fecha elegida por el presidente de la Generalitat para la celebración de las elecciones catalanas. Se trata, como dijo ayer el propio José Montilla, de unos comicios cruciales porque lo que está en juego marcará no una legislatura sino quizá una generación. Soberanistas e independentistas barajan la idea de una consulta, en la que unos quieren poner sobre la mesa el concierto económico para Cataluña, y los otros, ERC en concreto, directamente la independencia.

La sentencia del Constitucional sobre el Estatuto refuerza el voto nacionalista y ha impulsado la opinión independentista, según los sondeos. En cambio, se hace inaudible el mensaje federal del PSC, que podría ser cauce para la mayoría que considera compatible su identidad catalana y española. La idea de un puente entre Cataluña y España, que ha sido gestionando preferentemente por el PSC, tiene los pilares muy desgastados. El 28-N se juega la posibilidad de recomponerlos o, alternativamente, la apertura de un nuevo ciclo con guión nacionalista.

Montilla llegó a la presidencia con la idea de sustituir el eje identitario por el eje derecha-izquierda. Ese planteamiento ya fue bandera del primer Maragall, pero los debates sobre el proyecto de Estatuto, más el radicalismo de ERC, marcaron al tripartito que presidía. La crisis económica pudo en teoría favorecer esa reorientación, pero ocurrió lo mismo que en el resto de España: que el crecimiento del desempleo desgastó ante todo al partido identificado con el poder. Al mismo tiempo, las discrepancias internas del Gobierno, y los intentos de disimularlas, acapararon más atención que los logros de gestión, en temas como la ley de barrios, la modernización de los ferrocarriles de cercanías; o iniciativas garantistas como la instalación de cámaras de vídeo en las comisarías.

El último y lamentable episodio de estas tensiones ha sido la exigencia de nivel C de catalán para los profesores universitarios, a propuesta de Esquerra. La iniciativa finalmente ha sido aparcada pero ha provocado inquietud en numerosos sectores y un notable revuelo nada beneficioso para la izquierda no nacionalista. Capítulo aparte lo constituyen los asuntos de corrupción, que afectan a los dos grandes partidos por igual, al PSC con el caso Pretoria, y a CiU, con el caso Palau. En teoría deben influir escasamente en las urnas, pero contribuyen a la desafección política y a la abstención.

Es posible que los 11 puntos de distancia en intención directa de voto entre CiU y el PSC, registrados por los sondeos, vayan reduciéndose a medida que se acerca la fecha electoral. Nada indica, sin embargo, que las tendencias de fondo vayan a cambiar. Pero el futuro no está escrito. De ahí que quepa esperar de la campaña que sirva para encauzar las emociones y traducirlas en propuestas de gestión útiles para el ciudadano. En caso contrario, Cataluña puede encontrarse con que una muy débil participación incremente todavía más la distancia entre gobernantes y gobernados.

EL PAÍS. Editorial
Llegit a El País (08/09/2010)

7/9/2010 - 07:57h - laMalla.cat

França, Europa, immigració i por

La por

Llegeixo amb consternació la notícia sobre els plans que França ha començat a executar amb el propòsit d'expulsar tots els gitanos no francesos, malgrat que es tracta en molts casos de ciutadans de la UE. Mesures precedides el 2008 pel “pla de seguretat” impulsat per l'executiu italià, que considerava un perill la població romaní –qualificada com a “nòmada”– no italiana. Ras i curt: estem davant d'un cas flagrant de violació de drets per pertinença ètnica.

Intento escatir les raons ocultes que generen una situació semblant en el marc de les recents declaracions efectuades per Nicolas Sarkozy, en què afirma que hi ha un vincle directe entre “una immigració escassament regulada” i una part molt important de la inseguretat que existeix a França. Un Sarkozy, recordem-ho, més papista que el Papa en oblidar els seus orígens hongaresos a l'hora de voler robar espai a l'extrema dreta.

De manera inevitable em vénen a la ment les imatges de Guantánamo i àdhuc d'Abu Ghraib. I de manera ineludible no puc evitar vincular ambdós extrems –per allunyats que semblin– amb la crisi de l'estat de dret i la idea de justícia que l'abriga. Perfectament estructurat, el discurs de la por fa via amb l'excusa de la “seguretat” com a nou paradigma de l'estat, tot sotmetent a una pressió insuportable el règim de llibertats i garanties que tant ens ha costat bastir.

L'any 2004, Conor Gearty, catedràtic en drets humans de la London School of Economics, publicà a The Guardian l'article Cry freedom, amb un extens inventari de lleis restrictives de les llibertats individuals, aprovades a la Gran Bretanya sota la rúbrica de la legislació antiterrorista. I, agosaradament, pregunto: ¿en què difereix aquesta legislació de nova estirp d'aquelles lleis que ens protegeixen de la població romaní, en casos que afecten l'accés igualitari a l'educació o bé a l'habitatge i encara vigents en països com Txèquia, Grècia o Croàcia?

Una malaltia anomenada por recorre Occident. De les pors aparentment sense justificació, la psicologia en busca explicació en la psique humana que, adés i ara, posa en qüestió “l'àrida lògica dels fets”. El problema és que estem erigint una lògica inventada. I pot passar que, finalment, el relat s'imposi a la veritat i que la impostura derroti la raó.

JORDI SOLÀ
Llegit a Avui-El Punt (07/09/2010)