3/9/2011 - 12:27h - laMalla.cat

L'escola en català

Llengua vehicular
Fins a la sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre l'Estatut, tant aquest tribunal com el Suprem havien avalat la immersió lingüística a Catalunya amb el català com a llengua vehicular. Malgrat algunes interpretacions interessades, la sentència del TC sobre l'Estatut no anul·lava la immersió, sinó que considerava que la qüestió de la llengua vehicular no era matèria de la Carta i, sense descartar que el castellà pogués un dia ser també llengua d'ús habitual en l'ensenyament, traspassava la decisió als representants polítics, és a dir, al Parlament. A partir d'aquesta resolució, el Tribunal Suprem va interpretar en almenys tres sentències que el castellà també s'ha d'utilitzar com a llengua vehicular, encara que deixava a la Generalitat la decisió sobre la proporció, tenint en compte el grau de «normalització lingüística aconseguit». L'execució d'una d'aquestes sentències, del 9 de desembre del 2010, pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) dóna al Govern de la Generalitat un termini de dos mesos perquè el castellà sigui llengua vehicular, després de considerar insuficients els raonaments aportats per la Generalitat per seguir com fins ara.

La qüestió no és, doncs, de blanc o negre, com alguns interpretaran. És més complexa, i per això el Govern català fa bé de recórrer a la sala contenciosa administrativa del TSJC i hauria de raonar de manera suficient per què s'ha de mantenir la immersió.

EL PERIÓDICO DE CATALUNYA
. Editorial
Llegit a El Periódico de Catalunya (04/09/2011)

5/5/2011 - 06:42h - laMalla.cat

Els comentaristes de futbol de TVE a Madrid

El lapsus de Sergio Sauca

Jesús Álvarez, veterà periodista de TVE, va cometre un greu error a la primera edició del Telediario del 6 d'octubre del 2008. «No ha estat una bona jornada per als equips espanyols», va dir en la introducció a la informació esportiva d'aquell dia nefast. L'Atlètic de Madrid havia estat golejat dissabte pel Barça (6-1) i l'Espanyol havia empatat l'endemà al Bernabéu (2-2). Sempre que parlés des de la perspectiva d'un independentista català, Álvarez l'hauria encertat amb el seu comentari. Els havia anat molt malament als equips espanyols enfront dels catalans. Però, evidentment, no era així. Va ser simplement un error, un «lapsus», com va aclarir el mateix periodista al Telediario de l'endemà. Òbviament, volia dir «equips madrilenys» i no «espanyols». I allà es va acabar l'incident, perquè una equivocació la pot tenir qualsevol.

Sergio Sauca, el periodista de TVE que va narrar dimarts el partit entre el Barça i el Madrid, es va disculpar a la SER pels seus comentaris. Ho va fer d'ofici i sense admetre cap error. No pas perquè sigui menys humil que el seu company de cadena, sinó perquè és incapaç d'entendre que el to de la retransmissió va ser improcedent en un partit que enfrontava dos equips espanyols en una semifinal de la Champions.

Objectivitat
Ja se sap que l'objectivitat absoluta és una quimera i que no hi ha dos espectadors que vegin el mateix partit de futbol, les mateixes faltes i els mateixos fores de joc, per més que tots contemplin les mateixes imatges repetides des dels angles més variats. Però s'espera d'una cadena pública estatal que el seu comentarista no sigui tan manifestament partidari d'un dels dos contendents. Tant la insistència de Sauca, que veia un partit «equilibrat» just en la fase en què el Barça creava més perill, com les seves ànsies que l'equip blanc capgirés l'eliminatòria en els moments finals delataven que, per al locutor, el Madrid era el representant natural d'Espanya a la final. Com si, vist des del Pirulí, no hi hagués vida (ni futbol) més enllà d'Alcalá de Henares.

JUANCHO DUMALL, director adjunt d'El Periódico
Llegit a El Periódico de Catalunya (05/05/2011)

 

26/1/2011 - 04:33h - laMalla.cat

El camí del PSC segons Pere Navarro, alcalde de Terrassa

El PSC entre dos tsunamis

El PSC ha estat sempre un partit obert i plural, reflex de la realitat social del país. Un partit transversal i amb una sensibilitat especial, que ha connectat amb els problemes reals i amb les il·lusions tangibles de catalans i catalanes. No obstant, els resultats del 28 de novembre passat van fer evident que el PSC no havia sabut llegir el partit, per fer un símil futbolístic. Uns resultats que no són bons per al socialisme català i que, pitjor encara, suposaran un pas enrere en els avenços socials aconseguits en els darrers anys.

¿Com és que s'ha arribat a aquesta situació? Com acostuma a ser habitual, per errors propis i per contundents circumstàncies externes. Dels errors propis només diré que comparteixo l'anàlisi que va fer el nostre primer secretari i que poca cosa més hi podria afegir si no és que aquests errors han propiciat la construcció d'un relat d'aquests quatre anys on han tingut més pes les cireretes del pastís, que en realitat han esdevingut perdigons, que no pas el pastís mateix. Però això, tot i ser greu, no ha estat definitiu. El que realment ens ha deixat en unes condicions difícils per al combat electoral han estat els dos tsunamis que hem viscut del Govern de José Montilla. El primer ha estat la crisi econòmica provocada pel neoliberalisme i la seva tan defensada manca de control dels mercats. La crisi econòmica -això em sembla evident- l'han provocada les polítiques de dretes, però les seves conseqüències polítiques les estan pagant sobretot els partits d'esquerra, especialment els que estan o estaven al Govern.

El segon tsunami es va desencadenar arran de la sentència de l'Estatut, tot i que s'havia anat congriant durant tot el temps que el Tribunal Constitucional i els mitjans de comunicació van anar covant aquella sentència. Durant els darrers anys, s'han anat trencant els ponts d'entesa que hi havia entre Catalunya i Espanya, i sovint s'ha fet amb un menyspreu incomprensible, tant des d'una banda com des de l'altra. En aquest terreny de joc, els socialistes ens hem trobat extremament incòmodes perquè hem sostingut sempre, i seguim sostenint, que de la manca d'entesa entre Catalunya i Espanya ningú hi surt guanyant, per raons evidents que últimament la passió i la demagògia han volgut fer oblidar. Si algun mèrit se li reconeix al PSC, fins i tot per part dels seus adversaris, és que ha tingut un paper fonamental en la vertebració de la societat catalana des de la transició, i que aquest paper l'ha pogut jugar perquè, malgrat ser un partit indiscutiblement catalanista, ha tingut sempre molt clar que el progrés de Catalunya estava íntimament lligat al progrés d'Espanya, i que s'havia de trobar l'encaix de Catalunya dins d'Espanya, com també s'havia de trobar l'encaix d'Espanya a Catalunya. Però avui aquest és un discurs que no ven. Hem rebut massa decepcions en massa poc temps provinents d'Espanya, algunes de reals i d'altres d'inflades políticament i mediàticament.

¿Cap on hem d'anar?, ¿què hem de fer per recuperar la centralitat del discurs polític? Em sembla evident que cal tornar a allò que el sociòleg britànic Anthony Giddens va resumir amb el seu cèlebre «back to basics» que podríem traduir per «tornar als fonaments». I això en el PSC s'ha d'entendre per retornar, primer de tot, a la voluntat d'unir esforços, salvant les diferències, per edificar un projecte comú. Així ho vam saber fer l'any 1978 en el congrés de la unitat, igual que haurem de saber fer també en el congrés que s'ha de celebrar la pròxima tardor. Aquest congrés ha de ser un debat d'idees i no una qüestió de noms. Hi ha partits que neixen amb l'única voluntat d'ocupar el poder i d'altres que ho fan per transformar la societat. Nosaltres ens situem clarament en aquest segon supòsit.

Sabem molt bé el que significa transformar la societat per construir un futur millor. Fa més de 30 anys que, des dels ajuntaments, hem encapçalat el progrés dels principals pobles i ciutats del nostre país. Des de la proximitat dels municipis hem canviat la fesomia de carrers i places, hem escoltat i hem atès les necessitats de les persones i hem construït una societat més igualitària, més justa i més solidària. Aquest bagatge és el nostre principal aval per continuar tenint un paper fonamental en la transformació del nostre país.

Precisament el congrés de la tardor haurà de servir per establir amb quines noves polítiques, adequades a la realitat del segle XXI, fem vigents els nostres valors fundacionals, aquells valors sense els quals aquest partit no tindria cap sentit. Hem de tornar a ser nosaltres mateixos. Hem de ser capaços de tornar a fer veure a la societat que PSC vol dir sobretot Progrés, Solidaritat i Catalanisme. Sobre aquests tres valors hem contribuït a aixecar aquest país. Convé no oblidar-ho si volem seguir sent útils a Catalunya. Ho farem.

PERE NAVARRO, alcalde de Terrassa i secretari d'universitats i investigació del PSC
Llegit a El Periódico de Catalunya (24/01/2011)

14/1/2011 - 09:38h - laMalla.cat

Editorials sobre les primàries Hereu-Tura

Primàries per explicar projectes
La reunió prevista per avui entre el primer secretari del PSC, José Montilla, i l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, no podrà servir per res més que per ratificar la celebració d'eleccions primàries per designar el candidat del PSC a l'alcaldia de Barcelona a les municipals del 22 de maig. Si la direcció del PSC tenia unes altres intencions, Hereu les va desbaratar ahir anunciant, davant la postulació de Montserrat Tura, que ell també concorreria a les primàries.

En contra del que diuen alguns partits de l'oposició municipal, les primàries no són un «espectacle», sinó una demostració de transparència i de democràcia interna en els partits polítics. El vot de militants i simpatitzants és el mètode més democràtic que existeix, encara que és veritat que alguns partits que preveuen les primàries als seus estatuts a vegades fan tot el possible per no celebrar-les. Però, igual que va passar en l'elecció del candidat del PSOE per a la Comunitat de Madrid, hi haurà primàries a Barcelona i és molt difícil no estar d'acord amb aquesta solució.

Tant Hereu com Tura es van esforçar ahir per presentar-se com a candidats no oficials, és a dir, que no representen l'aparell del partit. És evident, no obstant, que Hereu té el suport de la federació socialista de Barcelona, com ahir va reafirmar el seu màxim dirigent, i que la candidatura de Montserrat Tura explica a posteriori els silencis de Montilla quan se li preguntava reiteradament sobre si l'alcalde repetiria o no com a candidat. Això no converteix Tura en la candidata del carrer Nicaragua (seu central del PSC), però sí en alternativa als dubtes que suscitava la figura d'Hereu i a les males expectatives que pronostiquen les enquestes. En aquest sentit, és reprotxable que la indecisió de la direcció del PSC hagi endarrerit tant el procés.

Sigui com sigui, una vegada oberta la carrera electoral interna, s'ha de reclamar a la direcció socialista una estricta neutralitat que faciliti la igualtat d'oportunitats als dos candidats. I a aquests, demanar-los que aprofitin la confrontació per presentar als votants del PSC i a la resta dels ciutadans els seus projectes per a una ciutat que té alcalde socialista des del 1979.

EL PERIÓDICO. Editorial
Llegit a El Periódico de Catalunya (14/01/2011)
__________________________

Primarias socialistas en Barcelona

Barcelona es un municipio gobernado por los socialistas del PSC desde que, en abril de 1979, la candidatura de Narcís Serra ganó las primeras elecciones municipales democráticas tras la muerte de Franco. Han pasado casi 32 años, en los que el alcalde barcelonés ha sido, invariablemente, un socialista. A Serra, que dejó el cargo en 1982, le sucedió Pasqual Maragall, piloto de la transformación ciudadana ante los Juegos Olímpicos de 1992. A Maragall le relevó Joan Clos (alcalde entre 1997 y el 2006). Y a Clos, Jordi Hereu. El próximo 22 de mayo, los barceloneses volverán a las urnas para elegir Consistorio, en unos comicios complicados para el PSC y que, según encuestas de este partido, pueden dar la victoria a CiU. El candidato convergente, Xavier Trias, concurre a esta contienda por tercera vez, tras haberlo hecho sin éxito en las convocatorias del 2003 y el 2007, y bregarse ocho años en la oposición.

El pronóstico adverso para Hereu ha suscitado tensiones en el PSC, que no querría sumar a anteriores tropezones una debacle en Barcelona, el más preciado bastión de su poder municipal. Acaso por ello, la cúpula del PSC se ha mostrado tibia ante la candidatura de Hereu, e incluso remisa a apoyarla. Por el contrario, la federación de los socialistas barceloneses arropa a Hereu. Y, a su vez, el propio alcalde ha proclamado su resolución de ser candidato, pese a toda dificultad. En esta circunstancia, Montserrat Tura, ex alcaldesa de Mollet del Vallès (ciudad donde reside e, inexplicablemente, dice que seguirá residiendo), así como ex consellera en los Governs de Maragall y Montilla, hizo público ayer su deseo de concurrir a unas elecciones primarias para disputarle a Hereu la candidatura socialista a la alcaldía de Barcelona. Su objetivo, según comentó, es frenar “las decisiones que distancian al PSC de la ciudadanía” y recuperar el “perdido entusiasmo”; es decir, dotar de un patrón de conducta distinto al PSC, progresivamente encastillado en su aparato político y, en consecuencia, cada día más desconectado de los votantes. Al decir de Tura, en suma, el PSC podría hacer las cosas mejor en Barcelona de lo que las hace Hereu.

Las elecciones primarias son un mecanismo democrático siempre bienvenido, por más que aquí no se aplique regularmente y aflore sobre todo en circunstancias de improvisación y desconcierto. Por ejemplo, las que atraviesan los socialistas, todavía muy tocados por la derrota del 28-N, cuando perdieron la Generalitat, y ahora temerosos de cosechar malos resultados municipales. En tal coyuntura, las primarias pueden ser interpretadas como un signo de división en el PSC. Mucho tendrán que aplicarse sus candidatos para disolver esa impresión y contagiar entusiasmo.

Los logros de los socialistas en Barcelona son notorios. La baza olímpica fue inteligentemente jugada y la ciudad dio un decisivo paso adelante, que la transformóen meca turística, un perfil que ahora intenta mejorar con operaciones como la del distrito 22@ o con sus avances en el escalafón de capitales de la investigación. Sobre estos progresos cabe poca discusión. Pero también cabe poca discusión, al menos en términos teóricos, sobre que tras tan larga hegemonía, y por razones de mera higiene democrática, el ejercicio de la alternancia no sería impertinente. En todo caso, corresponderá a los barceloneses elegir, una vez más, a sus ediles. Quienes aspiren a serlo, tienen cuatro meses largos por delante para convencerlos de su idoneidad.

LA VANGUARDIA. Editorial
Llegit a La Vanguardia (14/01/2011)

7/12/2010 - 07:23h - laMalla.cat

Dret de vaga o privilegis de vergonya?

Els límits de les vagues en els serveis públics

Tots els meus amics i coneguts pensen que el dret de vaga és un gran triomf i un dret major. Pràcticament tots ells l'han exercit en algun moment de la seva vida, però es posen les mans al cap quan veuen que una minoria utilitza aquest dret per mantenir uns privilegis d'impossible justificació. La història recent del nostre país ens explica que amb massa freqüència sindicats corporatius parasitats als serveis públics encadenen convocatòries de vaga, una darrere l'altra, per defensar privilegis de vergonya. ¿Com algú pot seguir una convocatòria de vaga en un servei públic, per raons allunyades de l'interès general, quan està guanyant entre 200.000 i 300.000 euros anuals? Només és possible fer-ho quan s'arriba a pensar que l'únic important en la vida és el propi interès, abstraient-se totalment del fet fonamental que s'està treballant en un servei públic, essencial per a la comunitat, i normalment en condicions de monopoli.

Ara ha estat la convocatòria d'aquesta vaga salvatge de controladors aeris, que, en el seu cinisme, arriben a convocar assemblees al mateix hotel on s'allotgen els passatgers que han deixat penjats, al·legant problemes de salut per no anar a treballar. Però passen coses similars a Renfe quan els sindicats de maquinistes convoquen vagues -potser han arribat a fer-ne 30 en vuit anys- malgrat que cobren un sou que dobla el d'un conductor d'autobús. A l'altre extrem trobem els treballadors de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC), que han portat a terme una campanya de vagues aquesta tardor, no pas en demanda d'una millora salarial o del manteniment d'una situació de privilegi, sinó per reivindicar que no se'ls abaixi el sou. A AENA, es crida a la vaga a la brava, sense convocar-la formalment i sense proposar-se complir uns serveis mínims, i les raons de la convocatòria deixen atònits el personal pel seu egoisme. A Renfe, els sindicats corporatius sí que convoquen formalment la vaga i respecten els serveis mínims, encara que en aquest cas les raons de la convocatòria glacen l'ànima a la majoria. I a Ferrocarrils de la Generalitat, la veritat és que a penes hi ha vagues i, quan n'hi ha, les acostumen a convocar en hora vall, buscant crear com menys molèties als usuaris millor.

AENA, Renfe i FGC constitueixen tres models diferents de defensar l'interès particular als serveis públics, i en cada un d'ells l'interès general es contempla d'una manera diferent.

Tornant al cas dels controladors d'AENA, la veritat és que han traspassat totes les línies. La situació és tan vergonyosa que alguns ja la comparen amb un cop d'Estat en versió moderna. El Govern ha reaccionat bé fent el que estava a les seves mans. Per raons de decència en l'exercici de càrrec públic i per respecte als milions d'espanyols que s'ho estan passant malament, aquestes persones que de sobte han al·legat que estaven malaltes, i han deixat tirats milers de ciutadans en vigílies d'un pont, no haurien de poder tornar a treballar mai més en una feina pública.

PAU NOY SERRANO, enginyer industrial
Llegit a El Periódico (05/12/2010)

5/12/2010 - 08:04h - laMalla.cat

Crisi dels controladors: editorials de premsa

Que els culpables paguin

Pels centenars de milers de persones que van quedar atrapades, pel sector aeri o turístic i per la imatge exterior d¿Espanya el perjudici causat per la salvatge protesta dels controladors d¿AENA no té perdó. Posar el nom de vaga al que va fer divendres al vespre aquest col·lectiu de privilegiats és un insult a més de 150 anys de lluites obreres i a la dignitat de la resta de treballadors i dels sindicats de classe.

La realitat és que el que hem viscut en aquest negre cap de setmana no ha estat una vaga a la manera habitual, sinó una cosa molt diferent; un motí del qual molts ciutadans de bé han sortit perjudicats. I és a partir de reconèixer aquest fet que s'han d'analitzar els comportaments polítics, les conseqüències econòmiques i les actuacions judicials derivades d'una protesta salvatge que no té una reivindicació laboral que la justifiqui i encara menys per part d'un col·lectiu que compta amb uns privilegis totalment injustificats i que ha aconseguit a base de fer xantatge a l'empresa i al ministeri corresponent utilitzant els ciutadans com a ostatges i la importància del sector turístic com a coartada.

El Govern de Zapatero i el ministre Blanco només són responsables d'haver plantat cara a un sector professional incapaç de racionalitzar les seves demandes i les seves condicions laborals per adaptar-les a la crisi econòmica actual i a la necessitat de millorar la competitivitat dels aeroports espanyols en un mercat turístic obert i global.

Coartada política
Després de l'acord de l'agost passat, ningú amb dos dits de front pot acusar l'Executiu de falta de capacitat negociadora. I els que l'han volgut criticar per haver aprovat divendres passat els decrets sobre el còmput anual de les hores laborals dels controladors i sobre les condicions de la seva militarització són els que simplement busquen una coartada política per donar suport a uns privilegiats.

Públicament, el PP -de la mà del seu portaveu Esteban González Pons- va tornar a demostrar ahir la seva barroeria posant primer els interessos de partit abans que la defensa de l'interès general del país. Però si es demostren les greus acusacions que va llançar el ministre Blanco, sobre una hipotètica connivència del PP i els controladors en l'organització d'aquesta protesta, llavors haurem passat directament a la deslleialtat institucional moguda per l'egoisme de voler recuperar el poder a base d'empitjorar les conseqüències d'una crisi econòmica global. Aquest pas del Rubicó no hauria de quedar impune si s'arriba a demostrar el que Blanco va insinuar ahir. En algun moment els populars hauran de recordar que un dia o altre ells tornaran a ser al govern i que pagaran les conseqüències d'haver ajudat a encarir el deute espanyol i d'haver col·laborat amb els controladors en el seu enfrontament per aconseguir unes reivindicacions extravagants.

Pols inacceptable
La gravetat del pols plantejat divendres pels controladors al Govern explica l'excepcionalitat de les mesures adoptades: la militarització del servei, primer, i la declaració de l'estat d'alarma previst per la Constitució en un Consell de Ministres extraordinari celebrat ahir. Un contundent paquet de mesures que finalment va obligar els controladors a tornar als seus llocs de treball amenaçats per l'acusació de sedició i desacatament a l'autoritat. Això va permetre començar ahir a recuperar una normalitat que trigarà dies a aconseguir-se.

Però l'efecte immediat de la mesura no hauria d'aturar l'actuació que va iniciar el mateix divendres la fiscalia contra els autors d'un delicte contra el trànsit aeri. La judicatura hi tindrà l'última paraula, però el ministeri públic i l'advocacia de l'Estat no haurien de desistir en aquest camí malgrat la remissió de la protesta. S'ha d'anar fins al final i trobar també la manera de compensar econòmicament els sectors directament afectats, especialment les companyies aèries i l'hostaleria. La salvatjada de divendres tindrà un impacte en un cap de setmana que mou algunes dècimes del PIB anual en uns àmbits que estan patint la crisi intensament i que estan entre els cridats a tirar endavant el país per superar la crisi.

EL PERIÓDICO. Editorial
Llegit a El Periódico de Catalunya (05/12/2010)

_________________________________

Control aéreo bajo mando militar

Los controladores aéreos españoles han llevado su motín salvaje hasta las últimas consecuencias. El Gobierno se ha visto obligado a decretar el estado de alarma, una medida excepcional nunca adoptada en la España  democrática, para poder ordenar la militarización de los controladores y empezar a restablecer el tráfico aéreo sobre el territorio español. Esta fue la decisión que el Consejo de Ministros adoptó en la mañana de ayer, reunido en sesión de urgencia, y a media tarde los primeros aviones empezaron a operar en los aeropuertos españoles.

Sometidos a la disciplina militar, bajo el riesgo de severas penas de prisión en caso de desobediencia, la práctica mayoría de los controladores españoles volvieron ayer pasado el mediodía a sus puestos de trabajo y empezaron a desempeñar su labor a las órdenes de mandos militares. La orden del Gobierno prevé que la militarización de los controladores puede mantenerse, de acuerdo con la ley, durante quince días, en la confianza de que en este plazo de tiempo se reconduzca la actitud desafiante que han protagonizado con una huelga tan salvaje como ilegal. La prioridad, en cualquier caso, es que el control aéreo español se establezca plenamente y pueda ejercerse en todo momento con las máximas condiciones de seguridad.

La normalización de los vuelos, pese a la medida de emergencia que se ha adoptado, no será inmediata. Hasta dentro de 48 horas, como mínimo, no podrá restablecerse la totalidad de los vuelos. Pero, aunque ello se consiga, el daño ya está hecho. La acción de los controladores ha dejado en tierra, en este puente de la Constitución, a unas 600.000 personas, casi el triple de lo que se había estimado inicialmente, y ha ocasionado pérdidas enormes a las compañías aéreas y al sector del turismo. La imagen de España, asimismo, ha quedado seriamente deteriorada ante la opinión internacional, con las consecuencias de toda índole que ello puede tener. Y este enorme perjuicio para el conjunto del país ha sido provocado únicamente por la actuación irresponsable, intolerable y egoísta de un colectivo  de poco más de 2.400 personas que, paradójicamente, se encuentran entre los trabajadores mejor pagados aquí y en el resto de Europa. Realmente cuesta entender cómo esto ha llegado a ser posible y, sobre todo, cómo ha podido permitirse.

Históricamente, hasta la llegada de José Blanco al Ministerio de Fomento, todos los gobiernos, fueran del color de fueran, habían transigido con el chantaje constante del colectivo de controladores aéreos. La verdad es que habían acumulado un poder enorme, comohan demostrado estos días al paralizar por completo en pocas horas el tráfico aéreo español. Pero hasta aquí han llegado. El Gobierno de Zapatero, con la decisión excepcional de declarar el estado de alarma en el país, ha hecho valer el poder del Estado frente al chantaje que ese grupo de ciudadanos había planteado a la sociedad española. Habrá que exigirles, además, las responsabilidades económicas y penales correspondientes. Ahora, sin embargo, el reto es ver cómo se supera la actual situación de emergencia, ya que no parece sostenible mantener indefinidamente la militarización del control aéreo.

El ministro de Fomento, como máximo responsable del tráfico aéreo español, así como los gestores de la empresa pública Aena, responsables del servicio, tiene la obligación de estudiar y arbitrar con urgencia una solución al problema. El presidente de la compañía aérea Ryanair ha propuesto sustituir por nuevos profesionales a los controladores que no quieren trabajar o que plantean reivindicaciones económicamente insostenibles. ¿Por qué no se ha hecho cuando parece que es la mejor alternativa? Esta era, en cierta medida, la idea del ministro Blanco cuando anunció la privatización de las torres de control de los aeropuertos españoles y la puesta en marcha de planes de formación de nuevos equipos. Pero el problema nos ha estallado a todos en las manos antes de haberse encontrado una solución.

LA VANGUARDIA. Editorial
Llegit a La Vanguardia (05/12/2010)

__________________________________

Atemptat contra l'estat de dret

L'actitud intransigent del col·lectiu de controladors aeris va superar ahir el llindar de tota lògica i legalitat i va convertir en ostatges desenes de milers de ciutadans que pretenien volar aprofitant el llarg pont de la Puríssima. És inadmissible que les reclamacions laborals d'un col·lectiu minoritari acabin generant una crisi d'aquesta magnitud, per molt lícites que puguin ser. Amb aquesta manca total de responsabilitat i respecte cap als ciutadans, els controladors aeris ahir van atemptar contra l'estat de dret i van perdre tota raó.

En cap cas l'estira-i-arronsa entre treballadors de les torres de control i l'Estat podia acabar amb aquesta vaga salvatge d'incidència inabastable. La cara de milers i milers de persones fent cua als vestíbuls dels principals aeroports sense saber si podrien volar és la imatge de la impotència. És incalculable el perjudici econòmic que va generar ahir el caos, i avui ja ens hem de preguntar qui l'assumirà i com. El col·lectiu de controladors gaudeix d'unes condicions laborals extraordinàries que encara justifiquen menys la seva actitud, sobretot en una situació de crisi com l'actual.

El govern espanyol va constituir ahir un gabinet de crisi per afrontar la situació sense cedir ni un mil·límetre al xantatge dels controladors. El govern es va veure obligat a tancar l'espai aeri, i finalment el president Rodríguez Zapatero va autoritzar l'exèrcit a ocupar les torres de control dels principals aeroports per obligar els vaguistes a deposar la seva actitud o directament fer-se càrrec del control aeri. Una mesura de força contra una altra mesura de força més pròpia d'un país tercermundista. En qualsevol negociació laboral, tibar la corda és una tàctica acceptable sempre que no atempti contra la llibertat individual. Quan aquesta negociació afecta un servei públic com és el transport aeri, hi ha en joc la llibertat col·lectiva, i això és totalment inacceptable en un estat de dret.

AVUI. Editorial
Llegit a Avui (05/12/2010)

__________________________________

El Gobierno se impone

La huelga salvaje de los controladores aéreos durante 24 horas, resuelta con medidas tan urgentes como inéditas (militarización del servicio y estado de alarma), hace inexcusable para el Gobierno reformar un sector crucial para lograr su imprescindible estabilidad a largo plazo. No lo tiene fácil. La actitud irresponsable de los controladores al abandonar masivamente sus puestos de trabajo el primer día del puente más importante del año es una nítida señal de que el Ejecutivo se enfrenta a un colectivo correctamente calificado de insensato por el vicepresidente Rubalcaba, en el que difícilmente se puede seguir confiando para controlar el tráfico aéreo español.

La militarización y la movilización obligatoria ha sido la única medida capaz de torcer el brazo a un grupo endiosado de privilegiados que ha echado un pulso al Estado sobre las espaldas de cientos de miles de ciudadanos indefensos. Y que de paso ha causado un grave perjuicio al sector turístico, uno de los pocos que empezaba a emitir señales positivas en una crisis que mantiene en el paro a más de cuatro millones de personas, así como a la imagen y solvencia de España en el exterior. El incivismo y la inadmisible actitud de los controladores -poco más de 2.000 profesionales a los que sucesivos Gobiernos, empezando por los del PP, han permitido irresponsablemente acaparar más poder de lo saludable en cualquier sociedad desarrollada- cobra mayor gravedad precisamente en este deteriorado contexto económico.

El paulatino regreso a la normalidad iniciado ayer no debiera ser interpretado por los poderes públicos como el punto final de una situación que, pese a su gravedad, las cortas vacaciones del puente de la Constitución pueden hacer olvidar. En su perfil actual, este colectivo no es de fiar, como crudamente ha quedado demostrado. Las sanciones laborales y penales a las que se han expuesto los controladores deben ser aplicadas con rigor. Pero, además, se impone la reforma profunda y urgente de su oficio, ya esbozada en la ley que, en febrero pasado, fijó nuevas condiciones laborales y redujo sus desorbitados salarios.

La reforma de febrero devolvía la organización del trabajo a AENA (los controladores se la habían apropiado con Álvarez Cascos de ministro de Fomento), preveía la concurrencia de empresas privadas para el control aéreo y facilitaba la formación de nuevos controladores -350 con carácter inmediato, dijo entonces el ministro Blanco-. Solo un nuevo y urgente marco laboral será capaz de arrebatar a los 2.300 trabajadores del sector la capacidad de tomar como rehenes a centenares de miles de personas para hacer valer algunas de sus extravagantes reivindicaciones. Una capacidad que presumiblemente recuperarán si el Gobierno no corta por lo sano cuando, en 15 días, el servicio deje de estar militarizado.

Nueve meses después de aquella pregonada reforma poco se ha avanzado. Resulta posible discutir, como hace el PP, si el decreto que cuantificaba las obligaciones horarias de los controladores tenía que aprobarse el mismo día en que se iniciaba el largo y esperado puente de diciembre, o debía haberse hecho antes. Argumentos que en ningún caso justifican la virulencia de su portavoz, González Pons, al arremeter contra el único Gobierno que ha intentado hasta ahora organizar de manera razonable un sector tan crucial y con tal potencial para dañar los intereses colectivos. Una capacidad de intimidación adquirida en parte con la anuencia de Gobiernos del partido del señor Pons que prefirieron mirar hacia otro lado y eludir sus responsabilidades en este ámbito. El PP, una vez más, ha sido incapaz de renunciar a sus bajunas tácticas electoralistas mientras más de medio millón de personas permanecían atrapadas en los aeropuertos españoles.

EL PAÍS
. Editorial
Llegit a El País (05/12/2010)

29/11/2010 - 12:47h - laMalla.cat

Victòria àmplia, derrota indiscutible

Malgrat que esperat, el resultat de les eleccions d'ahir significa una convulsió en el Parlament de Catalunya. L'àmplia victòria de CiU és tan indiscutible com l'enfonsament del tripartit i especialment de les seves dues forces principals, el PSC i Esquerra Republicana. Però hi ha altres dades rellevants: l'ascens del PP, la consolidació de Ciutadans i la irrupció a la Cambra de Solidaritat per la Independència (SI) de Joan Laporta.

CiU es queda a les portes de la majoria absoluta, per a la qual li falten sis escons, però aconsegueix la majoria suficient que demanava per poder governar en solitari. Podrà fer-ho, però el resultat l'obliga a negociar la investidura i els pròxims pressupostos en una situació dramàtica de crisi econòmica. Artur Mas té en aquest sentit diverses opcions. Ahir a la nit, lògicament, no en va revelar cap i es va limitar, en un discurs integrador, a demanar l'ajuda de tots i la «mobilització del país» per «aixecar Catalunya». El nou presidentha dit que governarà amb "humilitat, responsabilitat i esperança", ha proclamat: "Som servidors i no salvadors de Catalunya".

El PSC obté, per la seva part, els pitjors resultats de la seva història, cinc diputats menys que els que havia aconseguit el 1980, en les primeres eleccions a la Generalitat restaurada, els més baixos fins ara. Mai els socialistes catalans havien baixat de 30 escons (ara en tindran 28) i només en tres de les nou convocatòries no havien assolit els 40. El fracàs és, doncs, espectacular. Davant la pèrdua de nou escons, José Montilla va anunciar que renunciarà en el pròxim congrés del partit a repetir en la primera secretaria, de la mateixa manera que en la campanya electoral ja va assegurar que no tornaria a ser cap de llista en les pròximes eleccions.

Estabilitat

El PSC, com va reconèixer Montilla, necessita renovar les seves propostes, el seu lideratge, la seva organització interna i la seva connexió amb la societat. Els socialistes no han sabut rendibilitzar la seva obra de govern, han pagat la crisi, la tardana i desafortunada sentència sobre l'Estatut i la des-unió del Govern.

Montilla no es va pronunciar sobre l'oposició que el PSC practicarà. Tan sols va desitjar a Mas el «màxim encert per afrontar una situació econòmica difícil». Precisament per afrontar aquesta crisi, CiU ha de formar un Govern fort amb una majoria estable i els grans partits, com el PSC, han de reflexionar si han de contribuir a facilitar aquesta estabilitat parlamentària.

El Parlament està ara més fragmentat que abans, amb l'entrada del grup de Laporta, i precisament, com més gran és la dispersió, més necessària és l'estabilitat. Els quatre escons de SI no signifiquen un creixement de l'independentisme, després de les expectatives aixecades al juliol. Al contrari. La debacle d'ERC, que perd 11 diputats i passa de tercera a cinquena força, determina que l'independentisme baixi de 21 a 14 escons. Tot i que amb els mateixos diputats, ERC queda fins i tot per darrere d'ICV, el component del tripartit que resisteix millor, gràcies al seu fidel electorat, i només perd dos diputats.

El PP català és el segon triomfador dels comicis, ja que treu el millor resultat de la seva història, superant fins i tot en un escó els 17 diputats de Vidal-Quadras del 1995. Després de la seva actuació en el debat de l'Estatut, contra el qual va presentar el recurs que ha propiciat la retallada, aquest ascens sols es pot interpretar com l'antesala del càstig que els electors espanyols preparen contra Zapatero a causa de la crisi.
Finalment, dos apunts contraposats. L'alleujament que significa, per una part, l'augment de la participació, que ronda el 60% (quatre punts més que el 2006), tot i que és exagerat parlar d'«alta participació». I, per l'altra, la preocupació que la candidatura xenòfoba i racista hagi tingut el vot de 75.000 catalans, encara que s'hagi quedat fora del Parlament.

EL PERIÓDICO. Editorial
Llegit a El Periódico de Catalunya (29/11/2010)

28/11/2010 - 09:28h - laMalla.cat

28-N. Editorials de premsa, aquest diumenge

Anar a votar malgrat tot

Més de 5.300.000 catalans estan convocats avui a les urnes per elegir el novè Parlament des de la restauració de l'autonomia el 1980, després d'una legislatura traumàtica marcada per la crisi econòmica i per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut.

Només calen dues dades per donar una idea de la profunditat de la crisi: fa quatre anys, el producte interior brut (PIB) creixia a Catalunya al 3,6%, mentre que ara, en el tercer trimestre del 2010, amb prou feines ho fa al 0,2%. Aquesta aturada brutal i la recessió que l'ha acompanyat han significat la destrucció de 267.000 llocs de treball nets, amb un augment de l'atur del 5,56% l'octubre del 2006 (229.000 aturats en xifres absolutes) al 17,41% el mes passat (669.400 desocupats).

L'altre esdeveniment, la sentència sobre l'Estatut, ha estat curiosament absent de la campanya electoral, llevat d'algunes referències, més per recordar que s'ha de rescatar el que s'ha perdut, per part dels socialistes, o per incitar a emprendre nous camins, per part de CiU i de les formacions independentistes. Les apel·lacions directes a la independència de Catalunya sí que constitueixen una novetat en aquesta campanya perquè mai fins ara partits com ERC o com les noves formacions de Joan Laporta o Joan Carretero havien advocat clarament per la secessió o havien proposat instruments per exercir-la, com el referèndum.

La campanya, pel que fa a la resta, ha estat anodina, només sacsejada per la declaració del patrimoni dels candidats promoguda per aquest diari arran d'un primer pas fet per Joan Herrera (ICV-EUiA) que després els altres aspirants es van veure obligats a seguir.

Campanya àtona

La possibilitat que la campanya es tanqués amb un inèdit cara a cara entre els dos principals candidats a presidir la Generalitat va resultar finalment frustrada per la improvisació de la proposta i per qüestions de forma que haurien pogut ser obviades.

La raó primordial de l'atonia de la campanya resideix, no obstant, en la impressió generalitzada que tot està decidit ja per endavant. Les enquestes, llevat de la del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS), pronostiquen un triomf de CiU pròxim a la majoria absoluta i un enfonsament del PSC i d'ERC, els dos integrants principals del tripartit. El segon tripartit pot pagar la crisi econòmica, la sentència de l'Estatut i, sobretot, la falta de cohesió interna. Però és cert que les expectatives electorals no estan a l'altura de la gestió realitzada, que José Montilla s'ha encarregat de recordar (dues escoles a la setmana, cinc nous mestres al dia, 15 places de guarderia diàries, el doble de metro que CiU en 23 anys, 1.000 mossos més a l'any, vuit hospitals i 3.000 metges en quatre anys...) com una lletania potser ja infructuosa.

La campanya també ha estat intranscendent perquè els partits no s'han dedicat a explicar les seves verdaderes propostes i no han afrontat els temes conflictius. La principal preocupació d'Artur Mas ha estat no cometre errors i passar inadvertit, sense revelar la seva agenda oculta, mentre que Montilla s'ha concentrat a salvar els mobles sense poder evitar la sensació de derrota.

Desafecció i abstenció
Aquesta dimissió dels partits explica la desafecció ciutadana, una altra de les característiques de la legislatura, i justifica les crítiques a les formacions polítiques. Però, malgrat tot, això no ha d'anul·lar el deure cívic d'anar a les urnes. Per dues raons: perquè una alta abstenció només pot debilitar encara més una democràcia ja imperfecta i perquè la baixa participació afavoreix que penetrin al Parlament formacions poc representatives que desfigurin la voluntat popular i converteixin la Cambra en el que abans se'n deia un Parlament a la italiana.

EL PERIÓDICO. Editorial
Llegit a El Periódico de Catalunya (28/11/2010)

__________________________________


Lo que Catalunya necesita

Hoy se celebran las novenas elecciones al Parlament de Catalunya desde la restauración de la democracia. Son unas elecciones que tienen lugar en un momento especialmente delicado para el país. La crisis no amaina. Las turbulencias financieras siguen cruzando el continente europeo como una borrasca enloquecida. En un corto periodo de seis meses, la Unión Europea ha tenido que acudir en ayuda de dos de sus estados miembros, Grecia e Irlanda, incapaces de soportar la quiebra de sus cuentas públicas. En mayo la tormenta azotó España y el Gobierno de José Luis Rodríguez Zapatero - por mandato de Bruselas y de las dos principales potencias del mundo, Estados UnidosyChina-tuvo que efectuar una drástica corrección de rumbo. El colapso español, se dijo entonces, podía significar el fin de la moneda única, puesto que España representa más del 11% del PIB europeo. Esos riesgos no han desaparecido. Los catalanes acuden a las urnas en un momento en que España vuelve a estar en el ojo del huracán. Lo que está ocurriendo es muy serio y no hay margen para frivolidades.

Estamos en un momento difícil e incierto. Esta es la coordenada principal. Catalunya no es una ínsula en la que los desarreglos del mundo pasan de largo, para dejar a los ciudadanos catalanes a solas con sus apasionadas discusiones internas. El mundo nos concierne. Europa nos concierne y España nos concierne. La jornada de hoy es tan trascendente como la del 20 de marzo de 1980, fecha de las primeras elecciones en la recuperada autonomía. Como entonces, el futuro no está escrito y todo dependerá de la voluntad de los catalanes y del talento de los dirigentes elegidos.

Catalunya representa el 18,6% del PIB español, el 25% de la producción industrial y más del 25% de las exportaciones. Catalunya sigue siendo la nación hispánica con un mayor tejido industrial y un mayor dinamismo creativo. Amás de seiscientos kilómetros de los despachos ministeriales y de sus redes protectoras, las antenas de la sociedad catalana, sustentadas en muy buena medida en la pequeña y mediana empresa y en el trabajo autónomo, son las primeras en captar las nuevas contradicciones sociales y los nuevos desasosiegos. Catalunya es laboratorio de la complejidad española. El momento es difícil y las elecciones darán la medida de un timbre social, también ante Europa, que estos días ha recibido un exceso de imágenes caricaturescas de Catalunya. De la existencia de una mayoría sólida, estable y coherente durante los próximos cuatro años en el Parlament dependerán asuntos verdaderamente trascendentales para todos, en un momento histórico en el que España entera se halla abocada a revisar todas sus estructuras y modos de funcionamiento. Dicho en pocas palabras, hace falta una Catalunya políticamente fuerte para que los cambios que se avecinan no se realicen, una vez más, en contra de los intereses de una sociedad que contribuye con su esfuerzo al bien común español y que, a cambio, ha recibido demasiadas veces arbitrarios reproches e injustos regateos.

Hace falta una Catalunya políticamente fuerte y coherente para afrontar seriamente los graves retos a los que nos enfrentamos. Fortaleza y coherencia para enderezar la economía, para velar por la cohesión social, para garantizar la protección de los más débiles y para reforzar el orgullo cívico de los catalanes. No hay margen para la desesperanza, para la abstención, y, muchos menos, para la frivolidad.

LA VANGUARDIA
. Editorial
Llegit a La Vanguardia (28/11/2010)

_________________________________


28-N: la jornada que marcarà un canvi d'etapa

Catalunya té avui una crida a les urnes, com cada quatre anys, però aquesta és una de les cites que, per la seva significació, només passen de tant en tant en la història d'una col·lectivitat democràtica. La convocatòria electoral d'avui segur que obrirà una nova etapa al país. Nova i decisiva. Després d'un any de turbulències polítiques i econòmiques gravíssimes, el govern que surti d'aquestes urnes haurà d'afrontar de manera resolutiva els dos reptes que té el poble català en aquests moments, tots dos igualment importants. Tots dos interrelacionats. El primer és la profunda crisi econòmica que hi ha. General i particular: als efectes perniciosos de la conjuntura internacional, cal afegir-hi no només els estructurals de la mateixa economia, sinó també la sagnia fiscal que ja fa temps que ha quedat demostrat que representa formar part de l'Estat espanyol, almenys de l'Estat espanyol tal com s'entén actualment. Aquesta particularitat és la que connecta la crisi econòmica amb la terrible depressió política i institucional que viu Catalunya arran de l'expulsió de la voluntat popular dels catalans del marc constitucional espanyol, dictaminada pel Tribunal Constitucional. Aquesta és la situació que emmarca la convocatòria d'avui. De les urnes, en sortirà el govern que ha d'afrontar-la. Un govern que la demoscòpia indica que serà liderat per Artur Mas i el seu partit, Convergència i Unió, per bé que aquesta tendència només serà un fet si és revalidada pels sufragis dels electors que avui acudeixin als col·legis electorals per exercir el seu dret a vot. No n'hi ha prou, però, de saber qui guanyarà, ni si ho farà amb prou marge per governar en solitari. Avui caldrà resoldre algunes altres incògnites que no són menors, ni tan sols secundàries. S'ha de veure si l'onada independentista que va arrencar amb força ara fa uns anys es consolida en les diverses opcions que la representen, o, simplement, si l'onada acabarà batent contra les roques de la dispersió i deixarà només un rastre d'escuma políticament innòcua. A l'altra banda de l'espectre polític, avui es comprovarà si l'espanyolisme aconsegueix encastellar-se a Catalunya amb una bona suma de diputats entre les dues formacions que actualment el representen al Parlament. Són efectes col·laterals que caldrà valorar a l'hora d'afrontar el futur a mitjà termini i les relacions amb un Estat que a hores d'ara només tolera encarrilar Catalunya per la via de la uniformitat nacional espanyola. No només de qui guanyi, sinó també de com estiguin repartides les forces al Parlament, dependrà que el futur de Catalunya estigui més o menys enfocat cap al sobiranisme o definitivament ancorat en un autonomisme terminal.

AVUI. Editorial
Llegit a Avui (28/11/2010)

25/11/2010 - 07:47h - laMalla.cat

La seguretat dels nostres estalvis

¿Perillen els estalvis espanyols?

Als diaris econòmics de tot el món, i als espanyols també, es consolida la hipòtesi que Espanya podria estar acostant-se a una suspensió de pagaments que únicament es podria evitar mitjançant un ingent suport financer internacional: un nou pla de salvament a la irlandesa o a la grega, només que de dimensions tan grans que es dubta que els països que haurien de carregar amb aquest esforç tinguessin la capacitat i la voluntat política per abordar-lo.

Les cròniques dels mercats diuen que els inversors internacionals han decidit fugir dels títols espanyols. Per això puja, gairebé cada hora que passa, la prima de risc -el preu que l'Estat ha de pagar per col·locar el seu deute- i cauen les borses, arrossegades pels valors bancaris, els que més dubtes generen, a causa de l'altíssim endeutament de les nostres institucions financeres.

Enfront del pessimisme que tot això genera, també està molt difosa la sensació que, encara que sigui a l'últim moment, els grans -amb Alemanya al capdavant- faran alguna cosa per evitar un desastre a Espanya que els afectaria a tots. Hi ha qui pensa, fins i tot, que la pressió dels mercats pretén, com a objectiu últim, provocar aquesta reacció.

No es pot exigir al Govern que confirmi uns extrems i els altres perquè, a més a més de la prudència, el silenci en aquestes matèries és una de les poques armes que li queden. Però sí que se li podria demanar que tingués més en compte l'estat d'ànim dels ciutadans, colpits per les citades dades, pels rumors i per les fantasies o estupideses de molts tertulians.

Zapatero i els seus ministres no només han de parlar, o callar, per als mercats. A més a més, han de transmetre algun missatge intel·ligent a la societat. No ho és la negació, insistent i sense més ni més, de la realitat. Perquè molta gent comença a tenir por. No només els aturats, encara que aquests ja tenen poc a perdre, sinó també els milions de ciutadans que no saben què passarà amb els seus estalvis. És necessari que algú els doni arguments de pes perquè deixin de patir per això.

CARLOS ELORDI

Llegit a El Periódico (14/11/2010)

11/11/2010 - 05:23h - laMalla.cat

El nou fòrum 'primeraplan@'

Un espai de debat plural i obert

En un món en què tot canvia a una velocitat vertiginosa, l'immobilisme es converteix en pecat mortal. En temps pretèrits les revolu­cions es mesuraven en dècades i fins i tot en centúries, de manera que els canvis de règim es prolongaven durant les successives generacions sense que l'individu arribés a prendre'n consciència. Tot això ha canviat. La revolució tecnològica en què ens trobem immersos accelera fins a tal punt les transformacions socials que qualsevol concessió a la nostàlgia és garantia de fracàs. Més que mai, el tòpic renovar-se o morir cobra vigència.

La disjuntiva, doncs, és clara: o deixar-se arrossegar pels elements retardaris que ens envolten o fer un pas endavant i liderar sense hipoteques els canvis que la so­cietat ens demana. El Periódico de Catalunya, no cal dir-ho, no en té cap dubte. Per això prefereix obrir les finestres, permetre que corri l'aire fresc, que acompanyar els vells mercaders encara amagats al temple de la cobdícia. D'aquí que hagi decidit impulsar el nou fòrum d'opinió Primera Plana@, que ahir va ­celebrar la seva sessió inaugural amb Artur Mas com a convidat ­d'honor.

En plena lluita contra una inoportuna laringitis, Mas no va esquivar cap pregunta i fins i tot va acceptar el cos a cos amb el PSC, que fins ara havia defugit. Per primera vegada, l'aspirant a la Generalitat va acusar els socialistes d'apel·lar al vot de la por contra els nacionalistes, i va donar per formalment iniciada la campanya electoral.

Dos centenars de persones van omplir el gran saló d'actes de l'Hotel Palace (l'antic Ritz, acabat de reformar per Joan Gaspart) per conèixer el projecte polític del candidat de CiU a la presidència de la Generalitat. Però l'auditori de Mas no es va comptar per centenars, sinó per milers: els internautes que, a través de la web del diari, van poder seguir en directe la retransmissió de l'acte. I que, igual que els presents, van tenir l'oportunitat de formular les seves preguntes al candidat.

Més que una concessió estètica a les noves tecnologies, la determinació que els col·loquis de Primera Plan@ siguin accessibles per a tots els ciutadans, en temps real i sense requerir invitació, reflecteix la voluntat d'aquest fòrum de convertir-se en un punt de trobada plural, modern i obert a tothom sense excepció, a anys llum dels fatus cenacles propis del segle passat.

La voluntat de Primera Plan@ és integrar els representants socials, acadèmics, empresarials i professionals que no es resignen a conviure amb el pessimisme que la crisi i la tensió política han inoculat en la societat. I tot això sense cap més propòsit que ajudar a fer, modestament i mitjançant el diàleg, que Barcelona i Catalunya s'obrin més al món i liderin els canvis que Espanya i Europa necessiten per superar l'actual ­aïllament.

ENRIC HERNÀNDEZ, director de El Periódico
Llegit a El Periódico de Catalunya (11/11/2010/