26/10/2010 - 07:30h - laMalla.cat

Badalona, immigració i PP

El laboratori badaloní

La visita de la plana major de la delegació catalana del Partit Popular a la Ciutat de la Justícia és la constatació de la seva opció política respecte de la immigració. No en quedaven gaires dubtes, quan la mateixa Sánchez Camacho havia repartit tríptics contra els gitanos romanesos, però el públic reconeixement a García Albiol i al comportament xenòfob dels populars badalonins fa esvair qualsevol equívoc. La dreta espanyolista sap els dividends que pot aportar el discurs racista en una Catalunya fins ara poc receptiva, i ha decidit explotar aquest sentiment, segura que, en moments de crisi i amb els vents que arriben de la resta d'Europa, és fàcil manipular algunes voluntats.

Fa uns anys ningú no hauria dit que el Partit Popular assoliria una quarta part dels regidors de la tercera ciutat, en nombre de població, de Catalunya. Però la descoberta d'un líder singular i la capacitat de propagar un discurs incendiari, a més de les pròpies dificultats socials d'una ciutat poc vertebrada, van fer que les darreres eleccions municipals disparessin les expectatives dels populars. A més a més, la poca cintura del partit socialista, hegemònic al cinturó barceloní, donà més ales al discurs de confrontació. El Partit Popular descobrí la gallina dels ous d'or i es disposà a explotar-la.

L'estratègia esdevingué clara: convertir Badalona en un laboratori del que podria significar el trencament de la societat integradora catalana, introduint-hi primer el dubte i després la veritat absoluta sobre el perill –o el dany– de la immigració. Si l'estratègia obté bons resultats, els populars estaran en condicions de fer forat en la política catalana, i l'efecte dòmino podria adquirir proporcions impensables. L'escenificació de García Albiol, a Badalona, és un planejament de llarg abast, al qual cal fer front en el laboratori badaloní, però des de l'ampli compromís de la societat catalana. Davant un discurs racista i xenòfob no es pot baixar la guàrdia, i els partits polítics han de fer el seu paper per impedir la consolidació d'un discurs inacceptable. A Badalona, la societat civil comença a moure peça i treballa en la construcció de dics de contenció. El laboratori badaloní és una qüestió de tots i caldrà prestar-hi atenció.

JAUME OLIVERAS i COSTA
Llegit a El Punt (24/10/2010)

7/10/2010 - 08:11h - laMalla.cat

Descontaminació atmosfèrica i límit a 80

Limits tècnics, criteris polítics

El pla de descontaminació atmosfèrica de l'àrea de Barcelona aprovat pel govern l'any 2007 i que incorporava una setantena de mesures, entre les quals la limitació de 80 quilòmetres per hora als principals accessos de Barcelona, ha tingut un efecte molt menor si tenim en compte les expectatives de què es partia. L'objectiu del ple era reduir els índexs de contaminació fins a situar-se per sota dels límits establerts per la Unió Europea, però ara per ara continuem lluny d'aconseguir aquesta fita. Això vol dir que el pla estava mal elaborat? Que estava condemnat al fracàs? Les raons d'aquest fracàs no s'han de buscar en el pla en si i les mesures proposades, sinó en la seva aplicació real. El pla era indiscutible des del punt de vista teòric, però qüestionable des del punt de vista pràctic.

El govern va afanyar-se a aplicar una de les mesures que han aixecat més crítiques, com és la limitació dels 80 quilòmetres per hora i la velocitat variable, però no ha anat gaire més enllà. L'aplicació de la resta de mesures ha estat molt parcial i els mateixos tècnics reconeixen que la limitació de la velocitat del trànsit no era la clau de l'èxit, sinó una mesura més d'un paquet que la mateixa crisi econòmica ha obligat a aparcar. Cap responsable del govern no ha sortit fins avui admetent i justificant aquest fracàs, mentre que el Servei Català de Trànsit ha intentat consolidar la limitació a 80 no ja en funció dels índexs de contaminació, sinó de l'accidentalitat.

Tots els partits, incloent-hi ICV, ja no parlen d'aquest paquet de mesures, sinó que han situat el debat en la limitació a 80, que és la que ha aixecat més crítiques i oposició no només en l'àmbit pròpiament polític, sinó en l'àmbit social. Ara per ara, els resultats de la mesura no justifiquen que s'apliqui d'una manera tan estricta, i més mentre no es posin en funcionament la resta de mesures absolutament necessàries perquè baixi la contaminació.

AVUI. Editorial
Llegit a Avui-El Punt (06/10/2010)

8/9/2010 - 08:02h - laMalla.cat

Editorials sobre les eleccions del 28-N

El tripartit, un got fràgil però mig ple

Després de l'anunci de José Montilla que les eleccions autonòmiques seran el 28 de novembre és hora de fer un primer balanç de la gestió del Govern. Com sempre, es pot veure el got mig ple o mig buit. Les no poques crítiques al tripartit català d'esquerres, moltes vegades contradictòries i no sempre raonades, no poden solapar la impressió d'un got mig ple.

En primer lloc s'ha de constatar que, malgrat ser una coalició una mica heteròclita, el segon tripartit ha esgotat la legislatura, té una obra de govern i ha demostrat que Catalunya és un país normal on l'alternança de govern és possible i fins i tot saludable. Però la cohesió d'una coalició mai és com en un Govern monocolor. I al tripartit li ha faltat no ja un projecte de país -dèficit admissible en un pacte a tres-, sinó la capacitat d'elaborar, comunicar i fer arribar un discurs comú. L'absència d'un portaveu de pes potser és anecdòtica però significativa.

En aquesta ocasió ha estat ICV -igual que ERC en el tripartit de Pasqual Maragall- qui més ha abusat de la seva peculiaritat -per exemple, en la llei d'educació-, cosa que unida a la incomoditat de Joan Saura a Interior ha portat a moments durs. I la legislatura s'acaba amb el relleu de Saura per Joan Herrera al capdavant d'ICV. ERC ha estat més previsible que abans, cosa que ha donat més estabilitat al Govern, però s'ha passat els quatre anys substituint el lideratge de Josep-Lluís Carod-Rovira pel de Joan Puigcercós. Tampoc ha contribuït a una imatge de solidesa.

Malgrat tot això i malgrat l'assetjament, a vegades destructiu, de l'oposició, el president Montilla ha pilotat una gestió meritòria en diversos camps: sanitat, ensenyament, adaptació de la indústria a la globalització primer i a la crisi després, i fins i tot obra pública. I la Generalitat es va avançar al Govern central a l'admetre l'abast de la crisi, en la necessitat de la retallada de la despesa i en l'adaptació del teixit econòmic, i a més a més ho ha fet en connexió amb empresaris i sindicats. El cas de Seat, o el més recent de la factoria de Sony, en són un exemple. Igual que la gestió perquè un potent fabricant xinès de cotxes s'instal·li a Catalunya.

El segon tripartit també ha hagut de dirigir l'aplicació del nou Estatut. La seva implementació -que era l'objectiu de la legislatura- s'ha convertit en un calvari pel recurs del PP davant el Tribunal Constitucional, la dura batalla de la dreta política i mediàtica i les pors -unes de comprensibles, d'altres no- del Govern de Zapatero a ser acusat pel PP de desmantellar Espanya.

Un procés esgotador
Però s'han aconseguit coses substancials, com ara la concreció -i execució- del pacte perquè la inversió de l'Estat a Catalunya correspongui al que el PIB català és en el conjunt de l'espanyol. O el nou finançament. I s'ha aconseguit l'emblemàtica transferència de Rodalies. El problema és que tot s'ha obtingut després d'un esgotador procés negociador en què s'ha evidenciat la incomprensió de part de la classe dirigent espanyola envers Catalunya. I l'espera de la sentència de l'Estatut ha aguditzat la tensió entre el PSC, que apostava per l'Estatut com a marc idoni de relació amb Espanya, i ERC, que ho veia com el trànsit en la marxa a la independència, encara que en tot el procés Montilla i Puigcercós han sabut evitar el descarrilament.

La falta de cohesió interna i el calvari de l'Estatut s'han vist agreujats per la crisi, que ha obligat a frenar molts programes socials i ha fet créixer el pessimisme. El tripartit no té una fàcil repetició, ha pujat la desafecció política i no s'han complert promeses com la nova llei electoral. Però no tot és culpa seva. La llei electoral és impossible sense el primer partit de l'oposició, que no hi ha mostrat cap interès. El tripartit ja ha governat, estem en el moment de l'examen final i són els ciutadans catalans -no la premsa de Madrid ni l'oposició de centredreta d'aquí- els que dictaran sentència.

EL PERIÓDICO DE CATALUNYA. Editorial
Llegit a El Periódico (08/09/2010)

____________________________________


Unas elecciones trascendentales

El presidente de la Generalitat, José Montilla, anunció ayer que las elecciones catalanas se celebrarán el domingo 28 de noviembre. Unos comicios que, como señalan todos los grupos, resultarán trascendentales para el futuro de Catalunya. A nadie escapa la singularidad de un acontecimiento que puede marcar, según Montilla, "el futuro de una generación de catalanes". El 28 de noviembre no sólo se decide quién gobierna los próximos cuatro años, sino quién deberá hacer frente a una situación económica difícil, con más de 265.000 parados, y resolver la complicada relación de Catalunya con España tras la sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatut. Unos retos realmente trascendentales.

Según las encuestas, Artur Mas y CiU parten con una sustancial ventaja respecto al PSC, que podría obtener su peor resultado a causa de la crisis económica, de los errores del tripartito y de la posición abstencionista del PSOE con respecto al Estatut. El sondeo de Noxa para La Vanguardia del domingo sitúa esta distancia en más de 17 puntos. La clara ventaja nacionalista, sin embargo, se ha visto recortada en cinco puntos con respecto a la encuesta de julio, lo que aleja a Mas de la mayoría absoluta (68 diputados) al obtener entre 60 y 61 escaños. Otro dato interesante de las encuestas es que los partidos menores, excepto ERC, consolidan sus posiciones o mejoran unas décimas, al tiempo que aparecen en el horizonte grupos independentistas, una de las claves de estos comicios, aunque el anhelo secesionista haya disminuido desde julio pasado.

La intención de Montilla y del PSC ha sido la de agotar la legislatura hasta el penúltimo instante - podía haberlas convocado para mitad de diciembre-con la esperanza de reducir la ola nacionalista. Sin embargo, tanto las expectativas de mejora económica como las de paliar los efectos del recorte estatutario no parecen que en el corto plazo vayan a cambiar. La inclusión del ministro de Trabajo y ex alcalde de l´Hospitalet, Celestino Corbacho, en las listas señala la voluntad socialista de arrastrar a las urnas al sector menos catalanista de su electorado, remiso a acudir a votar en las autonómicas. Una intención arriesgada, por cuanto el sector catalanista del PSC podría quedar huérfano.

Para Artur Mas y CiU, el objetivo es el cambio de gobierno y, al mismo tiempo, frenar al PP, que mejora levemente sus expectativas. Objetivos alcanzables, aunque se trate de una estrategia con riesgos. El retroceso en el apoyo al independentismo, con una caída del 47% al 40% de julio a septiembre, señala que el electorado de la coalición ha rebajado sus pretensiones soberanistas. Aunque la moderación de los líderes convergentes es un factor a su favor, un patinazo en los dos meses largos que faltan para el 28-N podría afectar a los buenos resultados que les auguran los sondeos.

La posición de los partidos pequeños se ve favorecida por el descenso del PSC, una expectativa que puede crecer si se diera una abstención alta. No es seguro que sea así. Ciertamente, el descrédito de la política juega a favor de una baja participación, pero la trascendencia de los comicios puede convertirse en un acicate. ERC, con tendencia a la baja, parece haber frenado la caída en los últimos meses, aunque la aparición electoral del independentismo puede terminar por restarle apoyo. En resumen, unas elecciones que presentan un cuadro interesante a ochenta días de su celebración. Un plazo en el que, a buen seguro, pasarán muchas cosas.

LA VANGUARDIA. Editorial
Llegit a La Vanguardia (08/09/2010)

______________________________________________


El que els catalans ens jugarem el 28 de novembre

El president de la Generalitat, José Montilla, va anunciar finalment ahir que les pròximes eleccions legislatives se celebraran el dia vint-i-vuit de novembre i, tant el seu discurs com les valoracions dels diferents partits polítics, van compartir una mateixa idea: aquesta vegada els catalans triarem un Parlament que pot donar un tomb històric a Catalunya. Conscient de la transcendència de la cita, Montilla va acompanyar l'anunci amb un discurs marcadament institucional, carregat de solemnitat i orientat a buscar la implicació dels ciutadans i la responsabilitat dels partits. Als ciutadans ens va demanar que tinguem present el moment que vivim i que valorem la importància del nostre vot perquè no es tractarà només de decidir qui ens governarà durant els quatre anys vinents, sinó de triar un camí “que marcarà tota una generació”. Als partits, els va reclamar joc net i claredat en les propostes, ara que travessem uns moments especialment difícils per al país, castigat per la crisi econòmica i pel difícil veïnatge amb els espanyols.

D'ençà de la sentència de l'Estatut i de la gegantina manifestació de protesta del 10 de juliol a Barcelona, però, la claredat d'idees és el que es troba a faltar més entre la classe política. Aquell dia es va demostrar prou bé que el problema a l'hora de mobilitzar els ciutadans no és la suposada falta d'interès en la política. Un milió i mig de persones no surten al carrer sense un motiu que els interessi. S'esperava, doncs, que els partits sabrien llegir el missatge i que es posarien les piles per definir les seves posicions en relació amb un dels aspectes que marcaran aquesta legislatura: què en farem, de l'Estatut que ens ha retallat el Constitucional? Desgraciadament, hem arribat fins a la convocatòria de les eleccions amb massa interrogants oberts. Què pensen realment del tema els polítics que aspiren a representar-nos? Si governen, pensen aplicar l'Estatut retallat? O, contràriament, decidiran no aplicar-lo i buscaran la confrontació amb l'Estat? No és una qüestió menor, i convindria aclarir-la per poder acudir amb coneixement de causa a aquesta cita electoral que ens venen com a transcendental. L'agressió espanyola contra les legítimes aspiracions sobiranistes del poble català ha focalitzat el debat polític en la qüestió independentista; però, sense resoldre abans com gestionem el fiasco de l'Estatut, difícilment ens podem plantejar cap altre horitzó. I els partits? Doncs, en comptes d'oferir propostes concretes i engrescadores, semblen més preocupats per sobreviure a la desfeta del tripartit, a les lluites intestines i a les acusacions de corrupció que envolten els casos Palau i Pretòria.

AVUI – EL PUNT. Editorial
Llegit a Avui-El Punt (08/09/2010)

_______________________________________________

 

Cataluña ante las urnas

El domingo 28 de noviembre es la fecha elegida por el presidente de la Generalitat para la celebración de las elecciones catalanas. Se trata, como dijo ayer el propio José Montilla, de unos comicios cruciales porque lo que está en juego marcará no una legislatura sino quizá una generación. Soberanistas e independentistas barajan la idea de una consulta, en la que unos quieren poner sobre la mesa el concierto económico para Cataluña, y los otros, ERC en concreto, directamente la independencia.

La sentencia del Constitucional sobre el Estatuto refuerza el voto nacionalista y ha impulsado la opinión independentista, según los sondeos. En cambio, se hace inaudible el mensaje federal del PSC, que podría ser cauce para la mayoría que considera compatible su identidad catalana y española. La idea de un puente entre Cataluña y España, que ha sido gestionando preferentemente por el PSC, tiene los pilares muy desgastados. El 28-N se juega la posibilidad de recomponerlos o, alternativamente, la apertura de un nuevo ciclo con guión nacionalista.

Montilla llegó a la presidencia con la idea de sustituir el eje identitario por el eje derecha-izquierda. Ese planteamiento ya fue bandera del primer Maragall, pero los debates sobre el proyecto de Estatuto, más el radicalismo de ERC, marcaron al tripartito que presidía. La crisis económica pudo en teoría favorecer esa reorientación, pero ocurrió lo mismo que en el resto de España: que el crecimiento del desempleo desgastó ante todo al partido identificado con el poder. Al mismo tiempo, las discrepancias internas del Gobierno, y los intentos de disimularlas, acapararon más atención que los logros de gestión, en temas como la ley de barrios, la modernización de los ferrocarriles de cercanías; o iniciativas garantistas como la instalación de cámaras de vídeo en las comisarías.

El último y lamentable episodio de estas tensiones ha sido la exigencia de nivel C de catalán para los profesores universitarios, a propuesta de Esquerra. La iniciativa finalmente ha sido aparcada pero ha provocado inquietud en numerosos sectores y un notable revuelo nada beneficioso para la izquierda no nacionalista. Capítulo aparte lo constituyen los asuntos de corrupción, que afectan a los dos grandes partidos por igual, al PSC con el caso Pretoria, y a CiU, con el caso Palau. En teoría deben influir escasamente en las urnas, pero contribuyen a la desafección política y a la abstención.

Es posible que los 11 puntos de distancia en intención directa de voto entre CiU y el PSC, registrados por los sondeos, vayan reduciéndose a medida que se acerca la fecha electoral. Nada indica, sin embargo, que las tendencias de fondo vayan a cambiar. Pero el futuro no está escrito. De ahí que quepa esperar de la campaña que sirva para encauzar las emociones y traducirlas en propuestas de gestión útiles para el ciudadano. En caso contrario, Cataluña puede encontrarse con que una muy débil participación incremente todavía más la distancia entre gobernantes y gobernados.

EL PAÍS. Editorial
Llegit a El País (08/09/2010)