13/12/2010 - 08:21h - laMalla.cat

Els 'deures' del socialisme català

L'assignatura pendent del PSC

José Montilla va fer ahir una primera anàlisi del fracàs del PSC a la Generalitat al capdavant del tripartit. Va apuntar les incoherències del Govern, la falta de missatge, l'actitud frívola de socis poc governamentals i la posició contrària de molts mitjans de comunicació. Hi hauria d'haver afegit tant els errors en el nucli central del PSC, que ha semblat afrontar un repte superior a la seva mandíbula, com un balanç negatiu de la seva capacitat personal que, durant un temps, va apuntar a un nou model de lideratge.

L'avanç clar d'Artur Mas en els sondejos va tenir lloc fa 18 mesos. Ni Montilla, ni abans Pasqual Maragall, han sabut utilitzar la Generalitat per adquirir una estatura superior, cosa que Jordi Pujol va aconseguir, amb molt esforç i amb TV-3. Destaquen les crítiques al PSOE per la seva reticència al tripartit i el retard en el desenvolupament de l'Estatut i el pacte de finançament. També per una sentència del Constitucional que, políticament (digui el que digui Carme Chacón), és un desastre perquè palesa que Espanya té un recel extrem a tot el que és català.

Però el més nou és que Montilla ve a admetre que el PSC i el PSOE no s'han sabut entendre. Aquest és el punt clau. Era arriscat prosseguir el tripartit el 2006 si el PSOE hi estava en contra. No és que el PSC hagi d'obeir, però sense estratègia conjunta -si el PSC volia una cosa i el PSOE la contrària, com ha passat- era gairebé impossible que el Govern de Montilla, o el de Zapatero, poguessin tirar endavant. El PSC ha pagat la crisi i els errors propis; Zapatero també la pagarà. Però hi ha un plus. L'Espanya plural exigeix un acord a fons entre el PSC i el PSOE. Per assegurar que Espanya no entén Catalunya i constatar que el PSOE, moltes vegades, tampoc, sobra el PSC. Per fer-ho CiU es basta i, en el cas que es deixi seduir per la dreta espanyola, hi ha ERC.

Aquí hi ha el resultat dels comicis catalans del 2003 i del 2010. L'assignatura del PSC és convèncer el PSOE que no hi ha estratègia socialista sòlida sense el pacte del 1978 de Felipe González (i Alfonso Guerra) amb el socialisme catalanista. El PSOE governa perquè el PSC és sempre el primer partit en les eleccions espanyoles, mentre que el PP és el tercer, o fins i tot el quart.

EL PERIÓDICO DE CATALUNYA. Editorial
Llegit a El Periódico (13/12(2010)

1/12/2010 - 07:56h - laMalla.cat

L'esquerra i la mobilització electoral

Mobilització desigual

Tot i les previsions, el nivell de participació ha assolit un nivell que podríem considerar normal en unes eleccions autonòmiques. Es parlava de més d’un 50% d’abstenció i d’un important nombre de vots en blanc. Al final, 6 de cada 4 catalans amb dret de vot han anat a votar, i entre aquests, un 3% ho ha fet votant en blanc.

Cal pensar, doncs, que malgrat l’evident malestar que es trasllueix en les enquestes en relació amb la forma de funcionar de la nostra democràcia i del paper dels polítics, la capacitat de seguir mobilitzant els electors ha sigut significativa en aquests comicis autonòmics.

Tota expectativa de canvi, es diu, genera un efecte mobilitzador, i Convergència i Unió i el Partit Popular han treballat bé aquesta expectativa, mobilitzant notablement el seu electorat. Només cal mirar els resultats de participació en llocs com ara els districtes de Sarrià-Sant Gervasi i les Corts a Barcelona, o en ciutats d’alt nivell de renda com són Matadapera i Sant Cugat. En tots aquests llocs la participació ha estat superior al 70%.

En canvi, als llocs on la situació econòmica, el nivell d’estudis i les condicions dels habitatges i del barri són pitjors, i on podria esperar-se una més gran mobilització envers els partits més preocupats pels temes d’igualtat i de benestar bàsic dels ciutadans, els nivells d’abstenció a les eleccions catalanes han estat altíssims.

Així, al districte de Ciutat Vella de Barcelona l’abstenció ha assolit un 52%, a Badia del Vallès ha arribat fins al 54%, a Sant Adrià de Besòs s’ha quedat en un 53%. En el cas de Badalona, per exemple, mentre que al centre de la ciutat votava més d’un 70%, als barris com ara Pomar i Sant Roc l’abstenció assolia el 60%.

Els partits d’esquerra haurien de fer-s’ho mirar. Si no ho fan ells, ho faran uns altres, i segurament amb unes intencionalitats diferents.

JOAN SUBIRATS. Catedràtic de Ciència Política (UAB)
Llegit a Públic (30/11/2011)

28/11/2010 - 09:28h - laMalla.cat

28-N. Editorials de premsa, aquest diumenge

Anar a votar malgrat tot

Més de 5.300.000 catalans estan convocats avui a les urnes per elegir el novè Parlament des de la restauració de l'autonomia el 1980, després d'una legislatura traumàtica marcada per la crisi econòmica i per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut.

Només calen dues dades per donar una idea de la profunditat de la crisi: fa quatre anys, el producte interior brut (PIB) creixia a Catalunya al 3,6%, mentre que ara, en el tercer trimestre del 2010, amb prou feines ho fa al 0,2%. Aquesta aturada brutal i la recessió que l'ha acompanyat han significat la destrucció de 267.000 llocs de treball nets, amb un augment de l'atur del 5,56% l'octubre del 2006 (229.000 aturats en xifres absolutes) al 17,41% el mes passat (669.400 desocupats).

L'altre esdeveniment, la sentència sobre l'Estatut, ha estat curiosament absent de la campanya electoral, llevat d'algunes referències, més per recordar que s'ha de rescatar el que s'ha perdut, per part dels socialistes, o per incitar a emprendre nous camins, per part de CiU i de les formacions independentistes. Les apel·lacions directes a la independència de Catalunya sí que constitueixen una novetat en aquesta campanya perquè mai fins ara partits com ERC o com les noves formacions de Joan Laporta o Joan Carretero havien advocat clarament per la secessió o havien proposat instruments per exercir-la, com el referèndum.

La campanya, pel que fa a la resta, ha estat anodina, només sacsejada per la declaració del patrimoni dels candidats promoguda per aquest diari arran d'un primer pas fet per Joan Herrera (ICV-EUiA) que després els altres aspirants es van veure obligats a seguir.

Campanya àtona

La possibilitat que la campanya es tanqués amb un inèdit cara a cara entre els dos principals candidats a presidir la Generalitat va resultar finalment frustrada per la improvisació de la proposta i per qüestions de forma que haurien pogut ser obviades.

La raó primordial de l'atonia de la campanya resideix, no obstant, en la impressió generalitzada que tot està decidit ja per endavant. Les enquestes, llevat de la del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS), pronostiquen un triomf de CiU pròxim a la majoria absoluta i un enfonsament del PSC i d'ERC, els dos integrants principals del tripartit. El segon tripartit pot pagar la crisi econòmica, la sentència de l'Estatut i, sobretot, la falta de cohesió interna. Però és cert que les expectatives electorals no estan a l'altura de la gestió realitzada, que José Montilla s'ha encarregat de recordar (dues escoles a la setmana, cinc nous mestres al dia, 15 places de guarderia diàries, el doble de metro que CiU en 23 anys, 1.000 mossos més a l'any, vuit hospitals i 3.000 metges en quatre anys...) com una lletania potser ja infructuosa.

La campanya també ha estat intranscendent perquè els partits no s'han dedicat a explicar les seves verdaderes propostes i no han afrontat els temes conflictius. La principal preocupació d'Artur Mas ha estat no cometre errors i passar inadvertit, sense revelar la seva agenda oculta, mentre que Montilla s'ha concentrat a salvar els mobles sense poder evitar la sensació de derrota.

Desafecció i abstenció
Aquesta dimissió dels partits explica la desafecció ciutadana, una altra de les característiques de la legislatura, i justifica les crítiques a les formacions polítiques. Però, malgrat tot, això no ha d'anul·lar el deure cívic d'anar a les urnes. Per dues raons: perquè una alta abstenció només pot debilitar encara més una democràcia ja imperfecta i perquè la baixa participació afavoreix que penetrin al Parlament formacions poc representatives que desfigurin la voluntat popular i converteixin la Cambra en el que abans se'n deia un Parlament a la italiana.

EL PERIÓDICO. Editorial
Llegit a El Periódico de Catalunya (28/11/2010)

__________________________________


Lo que Catalunya necesita

Hoy se celebran las novenas elecciones al Parlament de Catalunya desde la restauración de la democracia. Son unas elecciones que tienen lugar en un momento especialmente delicado para el país. La crisis no amaina. Las turbulencias financieras siguen cruzando el continente europeo como una borrasca enloquecida. En un corto periodo de seis meses, la Unión Europea ha tenido que acudir en ayuda de dos de sus estados miembros, Grecia e Irlanda, incapaces de soportar la quiebra de sus cuentas públicas. En mayo la tormenta azotó España y el Gobierno de José Luis Rodríguez Zapatero - por mandato de Bruselas y de las dos principales potencias del mundo, Estados UnidosyChina-tuvo que efectuar una drástica corrección de rumbo. El colapso español, se dijo entonces, podía significar el fin de la moneda única, puesto que España representa más del 11% del PIB europeo. Esos riesgos no han desaparecido. Los catalanes acuden a las urnas en un momento en que España vuelve a estar en el ojo del huracán. Lo que está ocurriendo es muy serio y no hay margen para frivolidades.

Estamos en un momento difícil e incierto. Esta es la coordenada principal. Catalunya no es una ínsula en la que los desarreglos del mundo pasan de largo, para dejar a los ciudadanos catalanes a solas con sus apasionadas discusiones internas. El mundo nos concierne. Europa nos concierne y España nos concierne. La jornada de hoy es tan trascendente como la del 20 de marzo de 1980, fecha de las primeras elecciones en la recuperada autonomía. Como entonces, el futuro no está escrito y todo dependerá de la voluntad de los catalanes y del talento de los dirigentes elegidos.

Catalunya representa el 18,6% del PIB español, el 25% de la producción industrial y más del 25% de las exportaciones. Catalunya sigue siendo la nación hispánica con un mayor tejido industrial y un mayor dinamismo creativo. Amás de seiscientos kilómetros de los despachos ministeriales y de sus redes protectoras, las antenas de la sociedad catalana, sustentadas en muy buena medida en la pequeña y mediana empresa y en el trabajo autónomo, son las primeras en captar las nuevas contradicciones sociales y los nuevos desasosiegos. Catalunya es laboratorio de la complejidad española. El momento es difícil y las elecciones darán la medida de un timbre social, también ante Europa, que estos días ha recibido un exceso de imágenes caricaturescas de Catalunya. De la existencia de una mayoría sólida, estable y coherente durante los próximos cuatro años en el Parlament dependerán asuntos verdaderamente trascendentales para todos, en un momento histórico en el que España entera se halla abocada a revisar todas sus estructuras y modos de funcionamiento. Dicho en pocas palabras, hace falta una Catalunya políticamente fuerte para que los cambios que se avecinan no se realicen, una vez más, en contra de los intereses de una sociedad que contribuye con su esfuerzo al bien común español y que, a cambio, ha recibido demasiadas veces arbitrarios reproches e injustos regateos.

Hace falta una Catalunya políticamente fuerte y coherente para afrontar seriamente los graves retos a los que nos enfrentamos. Fortaleza y coherencia para enderezar la economía, para velar por la cohesión social, para garantizar la protección de los más débiles y para reforzar el orgullo cívico de los catalanes. No hay margen para la desesperanza, para la abstención, y, muchos menos, para la frivolidad.

LA VANGUARDIA
. Editorial
Llegit a La Vanguardia (28/11/2010)

_________________________________


28-N: la jornada que marcarà un canvi d'etapa

Catalunya té avui una crida a les urnes, com cada quatre anys, però aquesta és una de les cites que, per la seva significació, només passen de tant en tant en la història d'una col·lectivitat democràtica. La convocatòria electoral d'avui segur que obrirà una nova etapa al país. Nova i decisiva. Després d'un any de turbulències polítiques i econòmiques gravíssimes, el govern que surti d'aquestes urnes haurà d'afrontar de manera resolutiva els dos reptes que té el poble català en aquests moments, tots dos igualment importants. Tots dos interrelacionats. El primer és la profunda crisi econòmica que hi ha. General i particular: als efectes perniciosos de la conjuntura internacional, cal afegir-hi no només els estructurals de la mateixa economia, sinó també la sagnia fiscal que ja fa temps que ha quedat demostrat que representa formar part de l'Estat espanyol, almenys de l'Estat espanyol tal com s'entén actualment. Aquesta particularitat és la que connecta la crisi econòmica amb la terrible depressió política i institucional que viu Catalunya arran de l'expulsió de la voluntat popular dels catalans del marc constitucional espanyol, dictaminada pel Tribunal Constitucional. Aquesta és la situació que emmarca la convocatòria d'avui. De les urnes, en sortirà el govern que ha d'afrontar-la. Un govern que la demoscòpia indica que serà liderat per Artur Mas i el seu partit, Convergència i Unió, per bé que aquesta tendència només serà un fet si és revalidada pels sufragis dels electors que avui acudeixin als col·legis electorals per exercir el seu dret a vot. No n'hi ha prou, però, de saber qui guanyarà, ni si ho farà amb prou marge per governar en solitari. Avui caldrà resoldre algunes altres incògnites que no són menors, ni tan sols secundàries. S'ha de veure si l'onada independentista que va arrencar amb força ara fa uns anys es consolida en les diverses opcions que la representen, o, simplement, si l'onada acabarà batent contra les roques de la dispersió i deixarà només un rastre d'escuma políticament innòcua. A l'altra banda de l'espectre polític, avui es comprovarà si l'espanyolisme aconsegueix encastellar-se a Catalunya amb una bona suma de diputats entre les dues formacions que actualment el representen al Parlament. Són efectes col·laterals que caldrà valorar a l'hora d'afrontar el futur a mitjà termini i les relacions amb un Estat que a hores d'ara només tolera encarrilar Catalunya per la via de la uniformitat nacional espanyola. No només de qui guanyi, sinó també de com estiguin repartides les forces al Parlament, dependrà que el futur de Catalunya estigui més o menys enfocat cap al sobiranisme o definitivament ancorat en un autonomisme terminal.

AVUI. Editorial
Llegit a Avui (28/11/2010)

13/10/2010 - 07:47h - laMalla.cat

Els polítics i Facebook

Vull tenir un milió de vots

Això de tenir un milió d'amics ve de quan Roberto Carlos va decidir vendre més discos que ningú amb el seu cor d'ocellets. No eren temps fàcils per als que preferien el rock i creien que el brasiler era un cursi rematat. Els himnes a l'amistat, des dels del romanticisme brasiler fins als del catalanisme clerical, van tenir grans hits. Arribava l'hora del comiat i les daines, fent un cercle d'amor i amistat, creuàvem les mans i ens dèiem adeusiau. De tota manera, quan ens posàvem excessius, algun familiar poc sentimental ens parava els peus. Després de més de 10 minuts al telèfon amb una amiga de l'ànima, els pares cridaven que pengéssim immediatament.

Fins que l'amistat es va convertir en un malson. L'agost del 2003, el jove Mark Zuckerberg va decidir fer un milió d'amics. Es va inventar Facebook, i no ha parat fins que ha convençut 500 milions de persones que sense una xarxa social no ets ningú. Així que tots, o gairebé, utilitzem la tecnologia compulsivament i creem interminables llistes dels millors desconeguts. Si en tens pocs, ets una espècie rara. «Moltes gràcies per afegir-m'hi, sent tan restrictiva. ¡Només tens 50 amics!», em van deixar anar fa uns dies.

He de confessar que tinc moments del tipus què fa una senyora com tu en un lloc com aquest. El més recent em va sobrevenir després de rebre 30 actualitzacions d'un polític de la meva punyetera llista. Em bombardeja amb calçotades, paelles i altres activitats lúdiques que tant se me'n donen. Jo el que volia era trobar les meves companyes d'escola; escriure'm amb gent perduda; intercanviar gravacions d'òpera; rebre fotos de Gustau Nacarino; felicitar Dago pel seu aniversari… No obstant, aquí em teniu buscant la manera d'esborrar educadament els estranys per continuar disfrutant dels meus pocs i bons amics. Ho intentaré: que sàpiguen els polítics que la democràcia directa no consisteix en el fet que els seus gabinets de premsa martellegin els votants, a Twitter o a Facebook, amb notícies que ens importen un rave. Així tampoc aconseguiran un milió de vots.

ROSA CULLELL
Llegit a El Periódico de Catalunya (12/10/2010)

8/9/2010 - 08:02h - laMalla.cat

Editorials sobre les eleccions del 28-N

El tripartit, un got fràgil però mig ple

Després de l'anunci de José Montilla que les eleccions autonòmiques seran el 28 de novembre és hora de fer un primer balanç de la gestió del Govern. Com sempre, es pot veure el got mig ple o mig buit. Les no poques crítiques al tripartit català d'esquerres, moltes vegades contradictòries i no sempre raonades, no poden solapar la impressió d'un got mig ple.

En primer lloc s'ha de constatar que, malgrat ser una coalició una mica heteròclita, el segon tripartit ha esgotat la legislatura, té una obra de govern i ha demostrat que Catalunya és un país normal on l'alternança de govern és possible i fins i tot saludable. Però la cohesió d'una coalició mai és com en un Govern monocolor. I al tripartit li ha faltat no ja un projecte de país -dèficit admissible en un pacte a tres-, sinó la capacitat d'elaborar, comunicar i fer arribar un discurs comú. L'absència d'un portaveu de pes potser és anecdòtica però significativa.

En aquesta ocasió ha estat ICV -igual que ERC en el tripartit de Pasqual Maragall- qui més ha abusat de la seva peculiaritat -per exemple, en la llei d'educació-, cosa que unida a la incomoditat de Joan Saura a Interior ha portat a moments durs. I la legislatura s'acaba amb el relleu de Saura per Joan Herrera al capdavant d'ICV. ERC ha estat més previsible que abans, cosa que ha donat més estabilitat al Govern, però s'ha passat els quatre anys substituint el lideratge de Josep-Lluís Carod-Rovira pel de Joan Puigcercós. Tampoc ha contribuït a una imatge de solidesa.

Malgrat tot això i malgrat l'assetjament, a vegades destructiu, de l'oposició, el president Montilla ha pilotat una gestió meritòria en diversos camps: sanitat, ensenyament, adaptació de la indústria a la globalització primer i a la crisi després, i fins i tot obra pública. I la Generalitat es va avançar al Govern central a l'admetre l'abast de la crisi, en la necessitat de la retallada de la despesa i en l'adaptació del teixit econòmic, i a més a més ho ha fet en connexió amb empresaris i sindicats. El cas de Seat, o el més recent de la factoria de Sony, en són un exemple. Igual que la gestió perquè un potent fabricant xinès de cotxes s'instal·li a Catalunya.

El segon tripartit també ha hagut de dirigir l'aplicació del nou Estatut. La seva implementació -que era l'objectiu de la legislatura- s'ha convertit en un calvari pel recurs del PP davant el Tribunal Constitucional, la dura batalla de la dreta política i mediàtica i les pors -unes de comprensibles, d'altres no- del Govern de Zapatero a ser acusat pel PP de desmantellar Espanya.

Un procés esgotador
Però s'han aconseguit coses substancials, com ara la concreció -i execució- del pacte perquè la inversió de l'Estat a Catalunya correspongui al que el PIB català és en el conjunt de l'espanyol. O el nou finançament. I s'ha aconseguit l'emblemàtica transferència de Rodalies. El problema és que tot s'ha obtingut després d'un esgotador procés negociador en què s'ha evidenciat la incomprensió de part de la classe dirigent espanyola envers Catalunya. I l'espera de la sentència de l'Estatut ha aguditzat la tensió entre el PSC, que apostava per l'Estatut com a marc idoni de relació amb Espanya, i ERC, que ho veia com el trànsit en la marxa a la independència, encara que en tot el procés Montilla i Puigcercós han sabut evitar el descarrilament.

La falta de cohesió interna i el calvari de l'Estatut s'han vist agreujats per la crisi, que ha obligat a frenar molts programes socials i ha fet créixer el pessimisme. El tripartit no té una fàcil repetició, ha pujat la desafecció política i no s'han complert promeses com la nova llei electoral. Però no tot és culpa seva. La llei electoral és impossible sense el primer partit de l'oposició, que no hi ha mostrat cap interès. El tripartit ja ha governat, estem en el moment de l'examen final i són els ciutadans catalans -no la premsa de Madrid ni l'oposició de centredreta d'aquí- els que dictaran sentència.

EL PERIÓDICO DE CATALUNYA. Editorial
Llegit a El Periódico (08/09/2010)

____________________________________


Unas elecciones trascendentales

El presidente de la Generalitat, José Montilla, anunció ayer que las elecciones catalanas se celebrarán el domingo 28 de noviembre. Unos comicios que, como señalan todos los grupos, resultarán trascendentales para el futuro de Catalunya. A nadie escapa la singularidad de un acontecimiento que puede marcar, según Montilla, "el futuro de una generación de catalanes". El 28 de noviembre no sólo se decide quién gobierna los próximos cuatro años, sino quién deberá hacer frente a una situación económica difícil, con más de 265.000 parados, y resolver la complicada relación de Catalunya con España tras la sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatut. Unos retos realmente trascendentales.

Según las encuestas, Artur Mas y CiU parten con una sustancial ventaja respecto al PSC, que podría obtener su peor resultado a causa de la crisis económica, de los errores del tripartito y de la posición abstencionista del PSOE con respecto al Estatut. El sondeo de Noxa para La Vanguardia del domingo sitúa esta distancia en más de 17 puntos. La clara ventaja nacionalista, sin embargo, se ha visto recortada en cinco puntos con respecto a la encuesta de julio, lo que aleja a Mas de la mayoría absoluta (68 diputados) al obtener entre 60 y 61 escaños. Otro dato interesante de las encuestas es que los partidos menores, excepto ERC, consolidan sus posiciones o mejoran unas décimas, al tiempo que aparecen en el horizonte grupos independentistas, una de las claves de estos comicios, aunque el anhelo secesionista haya disminuido desde julio pasado.

La intención de Montilla y del PSC ha sido la de agotar la legislatura hasta el penúltimo instante - podía haberlas convocado para mitad de diciembre-con la esperanza de reducir la ola nacionalista. Sin embargo, tanto las expectativas de mejora económica como las de paliar los efectos del recorte estatutario no parecen que en el corto plazo vayan a cambiar. La inclusión del ministro de Trabajo y ex alcalde de l´Hospitalet, Celestino Corbacho, en las listas señala la voluntad socialista de arrastrar a las urnas al sector menos catalanista de su electorado, remiso a acudir a votar en las autonómicas. Una intención arriesgada, por cuanto el sector catalanista del PSC podría quedar huérfano.

Para Artur Mas y CiU, el objetivo es el cambio de gobierno y, al mismo tiempo, frenar al PP, que mejora levemente sus expectativas. Objetivos alcanzables, aunque se trate de una estrategia con riesgos. El retroceso en el apoyo al independentismo, con una caída del 47% al 40% de julio a septiembre, señala que el electorado de la coalición ha rebajado sus pretensiones soberanistas. Aunque la moderación de los líderes convergentes es un factor a su favor, un patinazo en los dos meses largos que faltan para el 28-N podría afectar a los buenos resultados que les auguran los sondeos.

La posición de los partidos pequeños se ve favorecida por el descenso del PSC, una expectativa que puede crecer si se diera una abstención alta. No es seguro que sea así. Ciertamente, el descrédito de la política juega a favor de una baja participación, pero la trascendencia de los comicios puede convertirse en un acicate. ERC, con tendencia a la baja, parece haber frenado la caída en los últimos meses, aunque la aparición electoral del independentismo puede terminar por restarle apoyo. En resumen, unas elecciones que presentan un cuadro interesante a ochenta días de su celebración. Un plazo en el que, a buen seguro, pasarán muchas cosas.

LA VANGUARDIA. Editorial
Llegit a La Vanguardia (08/09/2010)

______________________________________________


El que els catalans ens jugarem el 28 de novembre

El president de la Generalitat, José Montilla, va anunciar finalment ahir que les pròximes eleccions legislatives se celebraran el dia vint-i-vuit de novembre i, tant el seu discurs com les valoracions dels diferents partits polítics, van compartir una mateixa idea: aquesta vegada els catalans triarem un Parlament que pot donar un tomb històric a Catalunya. Conscient de la transcendència de la cita, Montilla va acompanyar l'anunci amb un discurs marcadament institucional, carregat de solemnitat i orientat a buscar la implicació dels ciutadans i la responsabilitat dels partits. Als ciutadans ens va demanar que tinguem present el moment que vivim i que valorem la importància del nostre vot perquè no es tractarà només de decidir qui ens governarà durant els quatre anys vinents, sinó de triar un camí “que marcarà tota una generació”. Als partits, els va reclamar joc net i claredat en les propostes, ara que travessem uns moments especialment difícils per al país, castigat per la crisi econòmica i pel difícil veïnatge amb els espanyols.

D'ençà de la sentència de l'Estatut i de la gegantina manifestació de protesta del 10 de juliol a Barcelona, però, la claredat d'idees és el que es troba a faltar més entre la classe política. Aquell dia es va demostrar prou bé que el problema a l'hora de mobilitzar els ciutadans no és la suposada falta d'interès en la política. Un milió i mig de persones no surten al carrer sense un motiu que els interessi. S'esperava, doncs, que els partits sabrien llegir el missatge i que es posarien les piles per definir les seves posicions en relació amb un dels aspectes que marcaran aquesta legislatura: què en farem, de l'Estatut que ens ha retallat el Constitucional? Desgraciadament, hem arribat fins a la convocatòria de les eleccions amb massa interrogants oberts. Què pensen realment del tema els polítics que aspiren a representar-nos? Si governen, pensen aplicar l'Estatut retallat? O, contràriament, decidiran no aplicar-lo i buscaran la confrontació amb l'Estat? No és una qüestió menor, i convindria aclarir-la per poder acudir amb coneixement de causa a aquesta cita electoral que ens venen com a transcendental. L'agressió espanyola contra les legítimes aspiracions sobiranistes del poble català ha focalitzat el debat polític en la qüestió independentista; però, sense resoldre abans com gestionem el fiasco de l'Estatut, difícilment ens podem plantejar cap altre horitzó. I els partits? Doncs, en comptes d'oferir propostes concretes i engrescadores, semblen més preocupats per sobreviure a la desfeta del tripartit, a les lluites intestines i a les acusacions de corrupció que envolten els casos Palau i Pretòria.

AVUI – EL PUNT. Editorial
Llegit a Avui-El Punt (08/09/2010)

_______________________________________________

 

Cataluña ante las urnas

El domingo 28 de noviembre es la fecha elegida por el presidente de la Generalitat para la celebración de las elecciones catalanas. Se trata, como dijo ayer el propio José Montilla, de unos comicios cruciales porque lo que está en juego marcará no una legislatura sino quizá una generación. Soberanistas e independentistas barajan la idea de una consulta, en la que unos quieren poner sobre la mesa el concierto económico para Cataluña, y los otros, ERC en concreto, directamente la independencia.

La sentencia del Constitucional sobre el Estatuto refuerza el voto nacionalista y ha impulsado la opinión independentista, según los sondeos. En cambio, se hace inaudible el mensaje federal del PSC, que podría ser cauce para la mayoría que considera compatible su identidad catalana y española. La idea de un puente entre Cataluña y España, que ha sido gestionando preferentemente por el PSC, tiene los pilares muy desgastados. El 28-N se juega la posibilidad de recomponerlos o, alternativamente, la apertura de un nuevo ciclo con guión nacionalista.

Montilla llegó a la presidencia con la idea de sustituir el eje identitario por el eje derecha-izquierda. Ese planteamiento ya fue bandera del primer Maragall, pero los debates sobre el proyecto de Estatuto, más el radicalismo de ERC, marcaron al tripartito que presidía. La crisis económica pudo en teoría favorecer esa reorientación, pero ocurrió lo mismo que en el resto de España: que el crecimiento del desempleo desgastó ante todo al partido identificado con el poder. Al mismo tiempo, las discrepancias internas del Gobierno, y los intentos de disimularlas, acapararon más atención que los logros de gestión, en temas como la ley de barrios, la modernización de los ferrocarriles de cercanías; o iniciativas garantistas como la instalación de cámaras de vídeo en las comisarías.

El último y lamentable episodio de estas tensiones ha sido la exigencia de nivel C de catalán para los profesores universitarios, a propuesta de Esquerra. La iniciativa finalmente ha sido aparcada pero ha provocado inquietud en numerosos sectores y un notable revuelo nada beneficioso para la izquierda no nacionalista. Capítulo aparte lo constituyen los asuntos de corrupción, que afectan a los dos grandes partidos por igual, al PSC con el caso Pretoria, y a CiU, con el caso Palau. En teoría deben influir escasamente en las urnas, pero contribuyen a la desafección política y a la abstención.

Es posible que los 11 puntos de distancia en intención directa de voto entre CiU y el PSC, registrados por los sondeos, vayan reduciéndose a medida que se acerca la fecha electoral. Nada indica, sin embargo, que las tendencias de fondo vayan a cambiar. Pero el futuro no está escrito. De ahí que quepa esperar de la campaña que sirva para encauzar las emociones y traducirlas en propuestas de gestión útiles para el ciudadano. En caso contrario, Cataluña puede encontrarse con que una muy débil participación incremente todavía más la distancia entre gobernantes y gobernados.

EL PAÍS. Editorial
Llegit a El País (08/09/2010)