2/9/2011 - 06:20h - laMalla.cat

La reforma i el pacte constitucional

Adéu al vell consens

Genuflexos davant de la imposició dels mercats, PSOE i PP han determinat una estratègia perillosa en tot el procés de reforma exprés de la Constitució. És com si el text de modificació de l'article 135 l'hagués redactat Angela Merkel i només s'hagués acceptat, in extremis, una esmena de Rubalcaba per evitar el que és inevitable, el seu martiri electoral el pròxim 20 de novembre. Ni una lletra, ni una coma més, ni dels nacionalistes, ni de l'esquerra. Ahir van ser tombades les esmenes de PNB i ERC per la via ràpida, sense acceptar-les a tràmit. CiU encara reflexiona sobre la forma en què ha de materialitzar la seua oposició a la ruptura del pacte constitucional per part dels dos partits majoritaris espanyols. La intervenció d'Artur Mas ahir va ser prou clara i contundent per significar la importància que té per a Catalunya la pèrdua d'autonomia financera. No es pot pactar unilateralment sense escoltar almenys els que resulten afectats per allò que es modifica. La reforma constitucional és de tal magnitud que sí que pot afectar els drets dels ciutadans, que poden quedar inermes davant de la falta de recursos de l'Estat per garantir el benestar social. Només aquest temor exigeix que es recorri a un referèndum perquè siguin els dipositaris de la sobirania els que decideixin si realment volen posar-se a les mans dels mercats i lligar les mans de l'Estat per impedir el dèficit. Malgrat que les possibilitats d'èxit semblen mínimes, els nacionalistes no haurien de descartar un recurs davant del Constitucional perquè s'eviti la ruptura del consens constitucional.

JUAN CAL SÁNCHEZ. Director Executiu del Grup Segre
Llegit a Segre (02/09/2011)

19/4/2011 - 05:12h - laMalla.cat

Sant Jordi

Un Sant Jordi singular

És veritat que encara falten dies, però caldran tots els esforços per escalfar una diada de Sant Jordi que aquest any tindrà característiques especials i no totes positives. La coincidència de la festivitat amb la Setmana Santa suposarà, sens dubte, una disminució important de la venda de roses i de llibres i en tots dos casos la data resulta fonamental per quadrar els números de tot l'any. Tot i així, també hi ha bones notícies. En primer lloc, perquè no hi haurà literatura mediàtica. Hi haurà, això sí, algun autor relacionat amb els mitjans de comunicació, però amb obres que tenen validesa per si mateixes, sense necessitat del plus de vendes que ofereix l'aparició als mitjans de comunicació. En el cas de Lleida, són dos els autors locals als quals es podria etiquetar d'aquesta forma; un, Carles Porta, ja té experiència i apareix consagrat amb Tor, èxit de vendes no només a Catalunya, sinó també a Europa. Ara presenta El club dels perfectes, que ni és novel·la ni és estricta novetat, però que ve avalat pel premi Pere Quart d'humor i sàtira. La gran novetat -i la gran sorpresa- és Jordi Guardiola, que guardava en un calaix un material extraordinari, una novel·la amb la Lleida de la Guerra Civil com a teló de fons d'una trama en què la lleialtat, la supervivència i l'amor tenen un paper fonamental amb el futbol com a excusa. Per si la història no fos prou atractiva, el llenguatge fa un homenatge a la parla de Lleida i constitueix un esforç gairebé arqueològic per preservar-la. I, a més, el llibre de Sant Jordi de SEGRE, de Josep Vallverdú, dedicat a Ton Sirera amb motiu del seu centenari.

JUAN CAL SÁNCHEZ, director executiu del grup Segre
Llegit a Segre (16/04/2011)

 

24/3/2011 - 06:39h - laMalla.cat

La porqueria ens envaeix

La concessió de canals privats de televisió va ser saludada, fa més de quinze anys, com la consagració de la llibertat d'expressió, el final del monopoli públic dels continguts audiovisuals i la garantia de més qualitat. Res més lluny de la realitat: el resultat ha sigut no ja decebedor, sinó vergonyós. Si salvem algunes produccions notables, la principal aportació dels canals privats de televisió ha sigut la teleporqueria, un gènere que va des de Gran Hermano fins a Sálvame, passant pels matinals d'Ana Rosa, que és el que ens ocupa en aquesta ocasió. L'espectacle organitzat amb la confessió pública i voluntària de l'esposa de l'assassí de Mari Luz ha suposat a l'estrella televisiva la imputació per un presumpte delicte de coaccions. Qui hagi tingut la desgràcia de veure aquell moment infamant de la història de la televisió (no mereix anomenar-se periodisme) sap amb seguretat que van ser alguna cosa més que coacció les pressions, amenaces, insinuacions i enganys de què va ser objecte una persona el testimoni de la qual, atès l'estat en què es trobava, no hauria estat admès per cap tribunal. Però el cas és que no es tractava d'un judici, sinó d'un espectacle en què tot s'hi val, en què els directius de la Uteca exerceixen tota classe de pressions per evitar que es constitueixi una entitat, a l'estil del CAC, que controli i supervisi l'exercici professional de la televisió a Espanya. Triomfaran, que ningú no ho dubti, com ja ho van fer a l'eliminar la publicitat de Televisió Espanyola i, si ningú hi posa remei, a les televisions autonòmiques. És el poder de Berlusconi i cia.

JUAN CAL SÁNCHEZ, director executiu del grup Segre
Llegit a Segre (23/03/2011)

24/1/2011 - 05:29h - laMalla.cat

Multilingüisme al Senat

Estigma d'auricular
Afirmen les cròniques, almenys les dels diaris conservadors, que els senadors i alguna ministra sortien en estampida de l'hemicicle de la cambra alta per evitar posar-se un diabòlic auricular, l'aparell de la vergonya que vindria a ser com la prova material de la complicitat amb el babel que es va muntar al Senat. Uns, perquè cada sessió costa 12.000 euros en traducció simultània; d'altres, "perquè estem a Espanya!", i d'altres, perquè creuen que l'argument del multilingüisme sempre és fàcil d'usar com a arma llancívola, però el cert és que eren ben pocs els que sortien en defensa de l'ús de totes les llengües d'Espanya a la cambra territorial. Un d'aquests defensors va ser Zapatero, sigui dit com a mèrit, encara que alguns companys seus de partit com Alfonso Guerra o José Bono van deixar ben clar que amb un idioma n'hi ha prou per a tothom. Ja se sap que la Constitució exigeix el coneixement del castellà a tots els ciutadans espanyols i reconeix el dret a l'ús de les llengües restants. És clar que a aquestes altures no aconseguirem, com els suïssos, que hi hagi un sistema de traducció simultània en tots els àmbits parlamentaris i de totes les llengües que es parlen al país, inclòs el romanx, que només parla el 0,5 per cent de la població; o, el que és pitjor, que el sistema educatiu del país inclogui l'obligació d'aprendre, almenys, dos dels idiomes oficials, obligació que també s'estén als funcionaris públics. No es demana tant, però almenys que els polítics d'esquerres comprenguin que el respecte a les minories lingüístiques és una actitud progressista.

JUAN CAL SÁNCHEZ, director executiu del grup Segre
Llegit a Segre (21/01/2011)

29/12/2010 - 06:30h - laMalla.cat

El darrer missatge del president Montilla

L'epitafi de Montilla

El president Montilla ha deixat un bonic epitafi per al seu mandat al capdavant de la Generalitat: el discurs de comiat el dia de la presa de possessió d'Artur Mas. Com és lògic, la figura del moment era el nou president, no el vell (el Rei ha mort, visca el Rei!), i ha quedat una mica ocult entre la malesa de les novetats periodístiques. Montilla ha volgut anar-se'n com hauria d'haver estat al Govern, amb una apel·lació al fer més que al ser, citant un text de Jaume Vicens Vives. La primera gran contribució de Montilla va ser la seua pròpia candidatura i la seua presa de possessió. Per primera vegada, un ciutadà nascut fora de Catalunya assumia la responsabilitat de regir els destins de Catalunya. La Generalitat deixava de ser el símbol de les essències nacionalistes per esdevindre el govern normal d'un país en procés avançat de normalització. El problema va ser la seua incapacitat per imposar una veu nítida per sobre del soroll permanent del tripartit. El pragmatisme de José Montilla xocava una vegada i una altra amb els essencialismes (ideològic o nacional) dels seus socis de Govern i aquesta va ser la causa de la percepció negativa que molts ciutadans tenien del Govern de Progrés. El procés de traspàs de poders ha sigut un altre exemple de normalitat democràtica reconegut pel mateix Artur Mas. Ni tan sols caldrà que el nou Executiu denunciï el dèficit ocult: ja ho ha fet el govern sortint. Finalment, la crida a superar el debat de les essències per afrontar el de la realitat social i econòmica del país és com escriure un poema sobre l'arena abans d'abandonar en silenci el Palau.

JUAN CAL SÁNCHEZ, director executiu del grup Segre
Llegit a Segre (29/12/2010)


29/10/2010 - 07:37h - laMalla.cat

El litigi de l'art sacre de Lleida

Un regal per al Papa

Algú havia pensat que un bon regal per al papa Benet XVI amb motiu de la seua visita a Santiago i Barcelona serien les obres del Museu Diocesà de Lleida perquè les entregués al de Barbastre i pacificar així els fidels aragonesos (saragossans, caldria dir). La cosa estava perfectament organitzada una vegada més. Casualment algú convocava una manifestació davant del Pilar en reclamació de l'art, algú informaria el nunci sobre la gravetat d'aquesta manifestació i els efectes que tindria sobre la fe dels aragonesos; finalment, el nunci cridaria a capítol els bisbes de Barbastre i Lleida per imposar-li a aquest un acte d'acatament públic de totes les sentències i resolucions eclesiàstiques i una petició a les autoritats perquè entreguin les obres. Piris, contra la paret en un assumpte que li resulta especialment enutjós, acata les ordres del nunci i firma un comunicat que no aporta res de nou a l'assumpte, tret de la reiteració de l'acatament de les ordres de Roma (quina novetat!). La resposta de la Generalitat és clara: no hi ha dubte de la legitimitat de la col·lecció creada pel bisbe Meseguer, la llei catalana empara la integritat de la col·lecció i la seua permanència al Museu de Lleida, qualsevol acord passa per reconèixer aquesta legitimitat i unitat. És a dir, solució dialogada però sobre la base de reconèixer la unitat i la legitimitat de la col·lecció. Hi ha qui creu, des d'Aragó, que Piris ha de deixar el consorci del Museu i tot seguit emportar-se les obres. No és així de fàcil i faran falta anys de plets (que han de presentar ells) perquè al final s'imposi el seny.

JUAN CAL SÁNCHEZ, director executiu del grup Segre
Llegit a Segre (28/10/2010)