8/3/2011 - 06:18h - laMalla.cat

L'independentisme i els seus representants

Camarote independentista

Había una vez el camarote de los Hermanos Marx y, luego, le sustituyó el camarote independentista catalán. El asunto viene de lejos, de finales de los años sesenta, de los tiempos del Front Nacional de Catalunya y el Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN). Si los servicios secretos del Estado español lo hubieran planificado y ejecutado, el resultado no sería muy diferente al cuadro actual: el independentismo político parece condenado a autodestruirse eternamente en los márgenes del sistema, reventado por la lucha fraccional, el protagonismo compulsivo y una alergia incurable a los análisis complejos. El asunto, como digo, es antiguo. Lo que ahora crea mayor desconcierto es un dato nuevo y paradójico, que se sobrepone a este sobado sainete incesante: más catalanes que nunca en toda la historia están hoy dispuestos a considerar seriamente un proyecto pacífico y democrático de divorcio entre Catalunya y España.

En términos de supermercado político, el independentismo es un producto que (sin ser todavía mayoritario) tiene una demanda social creciente, según todas las encuestas. El problema es que sus vendedores son rematadamente incompetentes, insolventes, incapaces, cutres, más que malos. Resultado: ERC, el suministrador principal de este material, ha reculado electoralmente y prolifera el minifundio de siglas que, coaligadas o enfrentadas entre sí, buscan satisfacer un público que espera algo que funcione de verdad. El último episodio es el follón que, a propósito de las municipales de Barcelona, han montado Joan Laporta, sus socios de Solidaritat Catalana per la Independència y Jordi Portabella, el líder local de ERC. El colega Ramon Suñé lo resumió muy bien en su columna del sábado: se trata de un “movimiento canibalista acostumbrado a devorar sus réditos interpretando a su manera la máxima del divide y vencerás”. Una tragicomedia digna de tesis doctoral.

Más allá de toda esta espuma, una evidencia que señaló, hace unos meses, el republicano Ernest Benach: la fuerza que hoy recibe más votos independentistas es CiU. Un dato incontestable, aunque la federación de Mas y Duran no se define comotal. No obstante, el nacionalismo mayoritario deja todas las puertas abiertas, con mucha menos ambigüedad que lo hacía Pujol en el pasado, porque la centralidad se desplaza. Por eso algunos se han permitido votar a Laporta presentándolo como la reencarnación de George Washington, sabedores en su fuero interno de que, a la hora de la verdad, sería Mas el que tendría la dura tarea de sacarnos las castañas del fuego y evitar que el país se despeñe.

Esta actitud tramposa ilustra a la perfección la eterna adolescencia mental de aquellos que confían en que los demás pacten con la realidad para que unos pocos escogidos (muy puros y muy coherentes) puedan darse un gran baño de épica de todo a cien. La articulación política de la hipótesis independentista se merece, con urgencia, líderes que no parezcan salidos de un circo.

FRANCESC-MARC ÁLVARO
Llegit a La Vanguardia (07/03/2011)

16/9/2010 - 07:31h - laMalla.cat

Laporta o Guardiola?

La Catalunya de Laporta o la de Guardiola

La irrupció de determinats personatges en la política catalana ens obliga a fer determinades reflexions. Òbviament vivim en una democràcia i tothom té el dret, i possiblement també el deure, de participar en la cosa pública. Ara bé, i fent ús també d’aquesta llibertat d’expressió de què gaudim, se m’acut que és interessant destriar el gra de la palla. No és que tingui res especial en contra, ni tampoc a favor, de Joan Laporta, però em fa l’efecte que exemplifica un tipus de missatge que trobo una mica perillós per al nostre país. En primer lloc, algú que fa el salt del món del futbol a la política és fàcil que se’l compari amb el fenomen Berlusconi, amb tot el que ja sabem d’aquest fenomen.

D’altra banda, si un analitza la manera en què el senyor Laporta ha conduït allò que sabem, perquè de la seva faceta privada ni sabem ni hem de saber sempre que no afecti allò públic, és clar, no és precisament gaire tranquil·litzador. Les picabaralles internes al si de la junta directiva del Barça, les males maneres respecte d’altres entitats i institucions, les frases altisonants, els traspassos poc argumentats (amb les seves carretades de milions d’euros al darrere, o al davant), la comptabilitat poc transparent, etc. Això sí, un munt de títols. Però és que els títols els han guanyant damunt del terreny de joc els jugadors a instàncies dels preparadors (tècnics i físics).

No parlaré dels entrenadors que han passat per Can Barça abans de Pep Guardiola, però d’ell sí. Si hi ha una Catalunya amb la qual m’identifico és amb la de Guardiola. En primer lloc, perquè és la Catalunya humil, la del fill del paleta d’un poble petit del Bages. La del nen que s’esforça per millorar cada dia i fer realitat el seu somni, la del jugador que respecta l’adversari, la de l’entrenador que respecta el jugador, la que parla idiomes, la que ha volgut conèixer altres realitats (i sovint fent-ho en equips de segona fila, com ara el Brescia), la que li agrada llegir, la que té amistat amb poetes i cantants (Martí i Pol i Lluís Llach), la que fa de l’esforç un valor, la que pensa abans de parlar, la que sap callar quan el silenci és el més gran menyspreu, la que accepta començar des de baix de tot, entrenant a Tercera Divisió. La que confia en els nois de casa, però sap reconèixer els talents de fora. Aquesta Catalunya es dibuixa també damunt del camp de futbol.

Per als que ens agrada aquest esport i l’hem practicat, el dibuix tàctic de Guardiola és com una metàfora del que hauria de ser Catalunya, un país on tots s’ajuden i tots corren. Un lloc on tothom ataca i tothom defensa, on el que es vol és tenir la pilota i fer-la córrer, per disfrutar i fer disfrutar. On es valora els millors i els noms es fan damunt del camp i no als despatxos. Una Catalunya que sap reconèixer els errors per corregir-los, que sap donar les gràcies i demanar perdó. Aquesta Catalunya, la Catalunya de Guardiola és la que a mi m’agrada. L’altra, la de Laporta, és una Catalunya d’aparador que no m’interessa i penso que no ens portarà enlloc, bé, potser sí que ens portarà a algun lloc, a Luz de Gas, que no és un mal lloc per acabar una nit de gresca. Però per anar a Luz de Gas no ens cal en Laporta, ja hi podem anar nosaltres solets.

XAVIER TORNAFOCH, portaveu d’ICV a l’Ajuntament de Vic
Llegit a El 9 nou (10/09/2010)

15/6/2010 - 08:00h - laMalla.cat

L'anàlisi postelectoral blaugrana d'Àlex Santos

Un càstig excessiu

“(..) La gran festa de les eleccions a Can Barça va ser un èxit rotund. Llàstima que l'índex de participació sembla ancorat en el 50%. El club va organitzar una jornada cívica i festiva de primera que només pot rebre un excel·lent, excepte l'immens caos circulatori que es va generar al voltant de l'estadi i que no és imputable al Barça sinó a aquesta perversió d'anar en cotxe fins i tot al lavabo.

El laportisme no existeix sense Joan Laporta. Sembla que el soci barcelonista ja no ha volgut més experiments, com el dia en què va derivar tot el cabal nuñista cap a Gaspart. Si no hi ha Laporta, sembla que no hi ha raó per confiar en successors. Malgrat tot, una cosa és Gaspart i Núñez i una altra de molt diferent és Laporta i tots els companys de junta que han volgut lligar-se a l'encara president, de molta més qualitat aquests segons, sense cap mena de dubte. El que va passar diumenge al Camp Nou és que va irrompre una resposta d'una contundència sense possibilitat de rèplica. El barcelonisme considera esgotat i amortitzat Laporta i tota la seva línia successora. Però sorprèn el càstig excessiu amb el qual ha aplicat el gros de la massa social. (...) El barcelonisme no ha tingut en compte la capacitat de redreçament que va promoure la junta després de caure en desgràcia aquell 2008? Sembla que no. (...) Es deu pensar que, sense Laporta ni la seva junta, aquestes dues temporades farcides de copes haurien estat les mateixes perquè al cap i a la fi la gran decisió va ser la contractació de Pep Guardiola, la qual, fins i tot, se li ha negat a l'actual consell directiu. Atesa tanta negació al treball de la directiva, no sembla estrany que els que es van escalfar el 2008 estiguessin preparats diumenge passat per sotmetre l'actual equip directiu i satèl·lits a un càstig que em sembla desproporcionat.


No obstant això, no es pot obviar un fet determinant en tot aquest desenllaç: la incapacitat del laportisme per regenerar-se, per ocupar amb una línia successora l'espai que els pertanyia. L'excés d'intervencionisme de Laporta és cabdal per entendre el fracàs rotund que va patir diumenge."

ÀLEX SANTOS
Llegit a El 9 esportiu (15/06/2010)