29/12/2010 - 06:30h - laMalla.cat

El darrer missatge del president Montilla

L'epitafi de Montilla

El president Montilla ha deixat un bonic epitafi per al seu mandat al capdavant de la Generalitat: el discurs de comiat el dia de la presa de possessió d'Artur Mas. Com és lògic, la figura del moment era el nou president, no el vell (el Rei ha mort, visca el Rei!), i ha quedat una mica ocult entre la malesa de les novetats periodístiques. Montilla ha volgut anar-se'n com hauria d'haver estat al Govern, amb una apel·lació al fer més que al ser, citant un text de Jaume Vicens Vives. La primera gran contribució de Montilla va ser la seua pròpia candidatura i la seua presa de possessió. Per primera vegada, un ciutadà nascut fora de Catalunya assumia la responsabilitat de regir els destins de Catalunya. La Generalitat deixava de ser el símbol de les essències nacionalistes per esdevindre el govern normal d'un país en procés avançat de normalització. El problema va ser la seua incapacitat per imposar una veu nítida per sobre del soroll permanent del tripartit. El pragmatisme de José Montilla xocava una vegada i una altra amb els essencialismes (ideològic o nacional) dels seus socis de Govern i aquesta va ser la causa de la percepció negativa que molts ciutadans tenien del Govern de Progrés. El procés de traspàs de poders ha sigut un altre exemple de normalitat democràtica reconegut pel mateix Artur Mas. Ni tan sols caldrà que el nou Executiu denunciï el dèficit ocult: ja ho ha fet el govern sortint. Finalment, la crida a superar el debat de les essències per afrontar el de la realitat social i econòmica del país és com escriure un poema sobre l'arena abans d'abandonar en silenci el Palau.

JUAN CAL SÁNCHEZ, director executiu del grup Segre
Llegit a Segre (29/12/2010)


8/9/2010 - 08:02h - laMalla.cat

Editorials sobre les eleccions del 28-N

El tripartit, un got fràgil però mig ple

Després de l'anunci de José Montilla que les eleccions autonòmiques seran el 28 de novembre és hora de fer un primer balanç de la gestió del Govern. Com sempre, es pot veure el got mig ple o mig buit. Les no poques crítiques al tripartit català d'esquerres, moltes vegades contradictòries i no sempre raonades, no poden solapar la impressió d'un got mig ple.

En primer lloc s'ha de constatar que, malgrat ser una coalició una mica heteròclita, el segon tripartit ha esgotat la legislatura, té una obra de govern i ha demostrat que Catalunya és un país normal on l'alternança de govern és possible i fins i tot saludable. Però la cohesió d'una coalició mai és com en un Govern monocolor. I al tripartit li ha faltat no ja un projecte de país -dèficit admissible en un pacte a tres-, sinó la capacitat d'elaborar, comunicar i fer arribar un discurs comú. L'absència d'un portaveu de pes potser és anecdòtica però significativa.

En aquesta ocasió ha estat ICV -igual que ERC en el tripartit de Pasqual Maragall- qui més ha abusat de la seva peculiaritat -per exemple, en la llei d'educació-, cosa que unida a la incomoditat de Joan Saura a Interior ha portat a moments durs. I la legislatura s'acaba amb el relleu de Saura per Joan Herrera al capdavant d'ICV. ERC ha estat més previsible que abans, cosa que ha donat més estabilitat al Govern, però s'ha passat els quatre anys substituint el lideratge de Josep-Lluís Carod-Rovira pel de Joan Puigcercós. Tampoc ha contribuït a una imatge de solidesa.

Malgrat tot això i malgrat l'assetjament, a vegades destructiu, de l'oposició, el president Montilla ha pilotat una gestió meritòria en diversos camps: sanitat, ensenyament, adaptació de la indústria a la globalització primer i a la crisi després, i fins i tot obra pública. I la Generalitat es va avançar al Govern central a l'admetre l'abast de la crisi, en la necessitat de la retallada de la despesa i en l'adaptació del teixit econòmic, i a més a més ho ha fet en connexió amb empresaris i sindicats. El cas de Seat, o el més recent de la factoria de Sony, en són un exemple. Igual que la gestió perquè un potent fabricant xinès de cotxes s'instal·li a Catalunya.

El segon tripartit també ha hagut de dirigir l'aplicació del nou Estatut. La seva implementació -que era l'objectiu de la legislatura- s'ha convertit en un calvari pel recurs del PP davant el Tribunal Constitucional, la dura batalla de la dreta política i mediàtica i les pors -unes de comprensibles, d'altres no- del Govern de Zapatero a ser acusat pel PP de desmantellar Espanya.

Un procés esgotador
Però s'han aconseguit coses substancials, com ara la concreció -i execució- del pacte perquè la inversió de l'Estat a Catalunya correspongui al que el PIB català és en el conjunt de l'espanyol. O el nou finançament. I s'ha aconseguit l'emblemàtica transferència de Rodalies. El problema és que tot s'ha obtingut després d'un esgotador procés negociador en què s'ha evidenciat la incomprensió de part de la classe dirigent espanyola envers Catalunya. I l'espera de la sentència de l'Estatut ha aguditzat la tensió entre el PSC, que apostava per l'Estatut com a marc idoni de relació amb Espanya, i ERC, que ho veia com el trànsit en la marxa a la independència, encara que en tot el procés Montilla i Puigcercós han sabut evitar el descarrilament.

La falta de cohesió interna i el calvari de l'Estatut s'han vist agreujats per la crisi, que ha obligat a frenar molts programes socials i ha fet créixer el pessimisme. El tripartit no té una fàcil repetició, ha pujat la desafecció política i no s'han complert promeses com la nova llei electoral. Però no tot és culpa seva. La llei electoral és impossible sense el primer partit de l'oposició, que no hi ha mostrat cap interès. El tripartit ja ha governat, estem en el moment de l'examen final i són els ciutadans catalans -no la premsa de Madrid ni l'oposició de centredreta d'aquí- els que dictaran sentència.

EL PERIÓDICO DE CATALUNYA. Editorial
Llegit a El Periódico (08/09/2010)

____________________________________


Unas elecciones trascendentales

El presidente de la Generalitat, José Montilla, anunció ayer que las elecciones catalanas se celebrarán el domingo 28 de noviembre. Unos comicios que, como señalan todos los grupos, resultarán trascendentales para el futuro de Catalunya. A nadie escapa la singularidad de un acontecimiento que puede marcar, según Montilla, "el futuro de una generación de catalanes". El 28 de noviembre no sólo se decide quién gobierna los próximos cuatro años, sino quién deberá hacer frente a una situación económica difícil, con más de 265.000 parados, y resolver la complicada relación de Catalunya con España tras la sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatut. Unos retos realmente trascendentales.

Según las encuestas, Artur Mas y CiU parten con una sustancial ventaja respecto al PSC, que podría obtener su peor resultado a causa de la crisis económica, de los errores del tripartito y de la posición abstencionista del PSOE con respecto al Estatut. El sondeo de Noxa para La Vanguardia del domingo sitúa esta distancia en más de 17 puntos. La clara ventaja nacionalista, sin embargo, se ha visto recortada en cinco puntos con respecto a la encuesta de julio, lo que aleja a Mas de la mayoría absoluta (68 diputados) al obtener entre 60 y 61 escaños. Otro dato interesante de las encuestas es que los partidos menores, excepto ERC, consolidan sus posiciones o mejoran unas décimas, al tiempo que aparecen en el horizonte grupos independentistas, una de las claves de estos comicios, aunque el anhelo secesionista haya disminuido desde julio pasado.

La intención de Montilla y del PSC ha sido la de agotar la legislatura hasta el penúltimo instante - podía haberlas convocado para mitad de diciembre-con la esperanza de reducir la ola nacionalista. Sin embargo, tanto las expectativas de mejora económica como las de paliar los efectos del recorte estatutario no parecen que en el corto plazo vayan a cambiar. La inclusión del ministro de Trabajo y ex alcalde de l´Hospitalet, Celestino Corbacho, en las listas señala la voluntad socialista de arrastrar a las urnas al sector menos catalanista de su electorado, remiso a acudir a votar en las autonómicas. Una intención arriesgada, por cuanto el sector catalanista del PSC podría quedar huérfano.

Para Artur Mas y CiU, el objetivo es el cambio de gobierno y, al mismo tiempo, frenar al PP, que mejora levemente sus expectativas. Objetivos alcanzables, aunque se trate de una estrategia con riesgos. El retroceso en el apoyo al independentismo, con una caída del 47% al 40% de julio a septiembre, señala que el electorado de la coalición ha rebajado sus pretensiones soberanistas. Aunque la moderación de los líderes convergentes es un factor a su favor, un patinazo en los dos meses largos que faltan para el 28-N podría afectar a los buenos resultados que les auguran los sondeos.

La posición de los partidos pequeños se ve favorecida por el descenso del PSC, una expectativa que puede crecer si se diera una abstención alta. No es seguro que sea así. Ciertamente, el descrédito de la política juega a favor de una baja participación, pero la trascendencia de los comicios puede convertirse en un acicate. ERC, con tendencia a la baja, parece haber frenado la caída en los últimos meses, aunque la aparición electoral del independentismo puede terminar por restarle apoyo. En resumen, unas elecciones que presentan un cuadro interesante a ochenta días de su celebración. Un plazo en el que, a buen seguro, pasarán muchas cosas.

LA VANGUARDIA. Editorial
Llegit a La Vanguardia (08/09/2010)

______________________________________________


El que els catalans ens jugarem el 28 de novembre

El president de la Generalitat, José Montilla, va anunciar finalment ahir que les pròximes eleccions legislatives se celebraran el dia vint-i-vuit de novembre i, tant el seu discurs com les valoracions dels diferents partits polítics, van compartir una mateixa idea: aquesta vegada els catalans triarem un Parlament que pot donar un tomb històric a Catalunya. Conscient de la transcendència de la cita, Montilla va acompanyar l'anunci amb un discurs marcadament institucional, carregat de solemnitat i orientat a buscar la implicació dels ciutadans i la responsabilitat dels partits. Als ciutadans ens va demanar que tinguem present el moment que vivim i que valorem la importància del nostre vot perquè no es tractarà només de decidir qui ens governarà durant els quatre anys vinents, sinó de triar un camí “que marcarà tota una generació”. Als partits, els va reclamar joc net i claredat en les propostes, ara que travessem uns moments especialment difícils per al país, castigat per la crisi econòmica i pel difícil veïnatge amb els espanyols.

D'ençà de la sentència de l'Estatut i de la gegantina manifestació de protesta del 10 de juliol a Barcelona, però, la claredat d'idees és el que es troba a faltar més entre la classe política. Aquell dia es va demostrar prou bé que el problema a l'hora de mobilitzar els ciutadans no és la suposada falta d'interès en la política. Un milió i mig de persones no surten al carrer sense un motiu que els interessi. S'esperava, doncs, que els partits sabrien llegir el missatge i que es posarien les piles per definir les seves posicions en relació amb un dels aspectes que marcaran aquesta legislatura: què en farem, de l'Estatut que ens ha retallat el Constitucional? Desgraciadament, hem arribat fins a la convocatòria de les eleccions amb massa interrogants oberts. Què pensen realment del tema els polítics que aspiren a representar-nos? Si governen, pensen aplicar l'Estatut retallat? O, contràriament, decidiran no aplicar-lo i buscaran la confrontació amb l'Estat? No és una qüestió menor, i convindria aclarir-la per poder acudir amb coneixement de causa a aquesta cita electoral que ens venen com a transcendental. L'agressió espanyola contra les legítimes aspiracions sobiranistes del poble català ha focalitzat el debat polític en la qüestió independentista; però, sense resoldre abans com gestionem el fiasco de l'Estatut, difícilment ens podem plantejar cap altre horitzó. I els partits? Doncs, en comptes d'oferir propostes concretes i engrescadores, semblen més preocupats per sobreviure a la desfeta del tripartit, a les lluites intestines i a les acusacions de corrupció que envolten els casos Palau i Pretòria.

AVUI – EL PUNT. Editorial
Llegit a Avui-El Punt (08/09/2010)

_______________________________________________

 

Cataluña ante las urnas

El domingo 28 de noviembre es la fecha elegida por el presidente de la Generalitat para la celebración de las elecciones catalanas. Se trata, como dijo ayer el propio José Montilla, de unos comicios cruciales porque lo que está en juego marcará no una legislatura sino quizá una generación. Soberanistas e independentistas barajan la idea de una consulta, en la que unos quieren poner sobre la mesa el concierto económico para Cataluña, y los otros, ERC en concreto, directamente la independencia.

La sentencia del Constitucional sobre el Estatuto refuerza el voto nacionalista y ha impulsado la opinión independentista, según los sondeos. En cambio, se hace inaudible el mensaje federal del PSC, que podría ser cauce para la mayoría que considera compatible su identidad catalana y española. La idea de un puente entre Cataluña y España, que ha sido gestionando preferentemente por el PSC, tiene los pilares muy desgastados. El 28-N se juega la posibilidad de recomponerlos o, alternativamente, la apertura de un nuevo ciclo con guión nacionalista.

Montilla llegó a la presidencia con la idea de sustituir el eje identitario por el eje derecha-izquierda. Ese planteamiento ya fue bandera del primer Maragall, pero los debates sobre el proyecto de Estatuto, más el radicalismo de ERC, marcaron al tripartito que presidía. La crisis económica pudo en teoría favorecer esa reorientación, pero ocurrió lo mismo que en el resto de España: que el crecimiento del desempleo desgastó ante todo al partido identificado con el poder. Al mismo tiempo, las discrepancias internas del Gobierno, y los intentos de disimularlas, acapararon más atención que los logros de gestión, en temas como la ley de barrios, la modernización de los ferrocarriles de cercanías; o iniciativas garantistas como la instalación de cámaras de vídeo en las comisarías.

El último y lamentable episodio de estas tensiones ha sido la exigencia de nivel C de catalán para los profesores universitarios, a propuesta de Esquerra. La iniciativa finalmente ha sido aparcada pero ha provocado inquietud en numerosos sectores y un notable revuelo nada beneficioso para la izquierda no nacionalista. Capítulo aparte lo constituyen los asuntos de corrupción, que afectan a los dos grandes partidos por igual, al PSC con el caso Pretoria, y a CiU, con el caso Palau. En teoría deben influir escasamente en las urnas, pero contribuyen a la desafección política y a la abstención.

Es posible que los 11 puntos de distancia en intención directa de voto entre CiU y el PSC, registrados por los sondeos, vayan reduciéndose a medida que se acerca la fecha electoral. Nada indica, sin embargo, que las tendencias de fondo vayan a cambiar. Pero el futuro no está escrito. De ahí que quepa esperar de la campaña que sirva para encauzar las emociones y traducirlas en propuestas de gestión útiles para el ciudadano. En caso contrario, Cataluña puede encontrarse con que una muy débil participación incremente todavía más la distancia entre gobernantes y gobernados.

EL PAÍS. Editorial
Llegit a El País (08/09/2010)

18/7/2010 - 11:07h - laMalla.cat

Article del president Montilla a 'El País'

Catalunya y España en la encrucijada

La sentencia del Tribunal Constitucional sobre el recurso del Partido Popular contra el Estatuto de Autonomía de Cataluña nos sitúa en un punto crítico para la política española y la política catalana, que exige una respuesta responsable y valiente. Ha provocado, como es bien patente, una profunda indignación y ha suscitado el enérgico rechazo de una gran mayoría de la ciudadanía catalana, que la considera una falta de respeto por el resultado del proceso democrático e impecablemente constitucional de tramitación del Estatuto. Y además ve en dicha decisión una desconsideración por el pacto político sobre el autogobierno alcanzado por las instituciones democráticas y ratificado en referéndum popular. Indignación y rechazo mayores, si cabe, provocan algunas interpretaciones del tribunal que resultan ofensivas para el sentimiento de identidad nacional, cultural y lingüística de Catalunya.

La sentencia llega tras un cúmulo de circunstancias que han alimentado sospechas sobre la parcialidad del tribunal erosionando la confianza ciudadana en la institución y su legitimidad moral. Con este estado de ánimo, cientos de miles de ciudadanos se manifestaron en Barcelona, expresando un hondo malestar y algunos, un desapego creciente hacia una forma de entender España, que parece incapaz de dar cabida a una nación con un fuerte sentimiento identitario y a una aspiración de mayor autogobierno.

La situación abre una serie de interrogantes sobre los caminos a seguir. Unos ya han dicho -algunos más abiertamente y otros de manera menos clara- que el proyecto de continuar en una España común ya no les interesa. Otros, los que creemos en la España plural, nos preocupamos de cómo aplicar el Estatuto a partir de ahora y cómo recuperar el cumplimiento de lo pactado.

Asimismo, se pone de manifiesto una confrontación de legitimidades entre las instituciones legislativas y el TC. A nuestro juicio el tribunal se ha extralimitado intentando imponer una visión del Estado autonómico, una función que no le corresponde y que le es impropia. Deberemos abordar este grave problema estructural de nuestra democracia, impulsando las reformas que sean oportunas, empezando por la del propio TC.

Pero volviendo al problema de la aplicación del Estatuto, creo que podemos afirmar que no se ha conseguido el objetivo de invalidarlo, tal y como pretendían quienes lo impugnaron. A pesar de la sentencia, sigue siendo un instrumento útil de nuestro autogobierno y vamos a aprovechar todo su potencial al servicio del progreso, el bienestar y la cohesión de la ciudadanía catalana.

Pero, ¿qué haremos con aquellos apartados del Estatut enmendados por el TC? Nuestra respuesta buscará conjugar el respeto de la voluntad popular, la defensa del autogobierno, el cumplimiento del pacto político y el respeto al Estado de derecho. Desde la Generalitat iniciaremos un proceso de diálogo con los principales responsables de las instituciones y fuerzas políticas del Estado. Un diálogo orientado al cumplimiento del pacto estatutario y el reforzamiento del pacto constitucional. Conscientes de que es posible explorar soluciones legislativas a algunas de las afectaciones del Estatuto, y también de que algunas de las garantías del autogobierno han sido disminuidas por la interpretación del TC y no renunciamos a recuperarlas.

Pero más allá de la voluntad de recuperar el Estatuto, tenemos ante nosotros la cuestión de fondo, el problema secular de la relación entre Catalunya y el resto de España, que atraviesa nuestra historia contemporánea y que, a mi juicio, se trata más de un problema español que de un problema catalán.

Con esta sentencia, lamentablemente se ha perdido una oportunidad para hacer una contribución positiva a su resolución. Peor aún, hemos retrocedido con respecto al espíritu que hizo posible la Constitución de 1978. Estoy convencido de que este problema solo puede resolverse desde el reconocimiento de nuestra realidad plurinacional. Un reconocimiento que requiere coraje político y altura de miras para seguir avanzando en una cultura democrática que permita buscar soluciones más justas para la convivencia de los distintos pueblos de España. Esta sentencia muestra una evolución decepcionante de nuestro intérprete constitucional en términos de calidad democrática. La Constitución expresa un consenso que exige el compromiso permanente en la regulación de la convivencia y el Estatut era el instrumento para encontrarnos de nuevo, desarrollando el pacto constitucional.

No nos queda otro camino que recuperar nuevamente el espíritu constitucional primigenio para restablecer el reconocimiento y respeto a las distintas identidades, culturas y lenguas de España, en el marco de un Estado que acepte, ampare, anime y defienda sus singularidades y su pluralidad. Ello requiere la complicidad y el apoyo de quienes defendemos una visión de España como un proyecto ampliamente compartido. Reivindicando la propuesta federal como la vía más apropiada para desarrollar nuestro futuro común con generosidad y voluntad de acuerdo. Si España quiere dar solución a su problema secular debe estar dispuesta a cambiar. Tenemos la oportunidad y el reto de construir un futuro compartido. Catalunya y España entera se hallan en una encrucijada.

JOSÉ MONTILLA. President de la Generalitat i primer secretari del PSC
Llegit a El País (17/07/2010)

13/7/2010 - 09:18h - laMalla.cat

Joan Barril sobre el president Montilla

El president discret

La veritat és que José Montilla no em cau ni bé ni malament. Em sorprèn el seu hieratisme, però de vegades admiro la seva pell gruixuda. Valoro la seva capacitat de saber ocupar un càrrec que no hauria somiat mai tenir, però em desespera la seva incapacitat de comunicar. Intueixo com un valor la seva capacitat de diàleg però al mateix temps em deprimeix la facilitat amb què sovint sembla que cedeix a les exigències dels seus socis. Com a polític, Montilla m’avorreix, però la política tampoc hauria de ser un circ permanent. Potser el que més diu a favor de Montilla són els histèrics arguments amb què altres actors de l’escena política l’intenten desacreditar. Des de la injusta i injustificable tendència a retreure-li la pronunciació de la llengua catalana fins al seu origen andalús. Precisament això és el que converteix José Montilla en un polític poc habitual en la política catalana. I és el que el faria passar a la història per més que s’entestés a continuar amb la pràctica del laconisme.

Però Montilla és, per sobre de tot, el president de la Generalitat i s’ha de reconèixer que, diguin el que diguin els seus antics coreligionaris o els defensors de la puresa de sang catalana, Montilla ha estat aquests dies vivint un dels moments més durs de la seva història. Tots els homes i dones ens trobem en algun moment de la nostra vida davant la necessitat d’optar. Podríem fer el que s’espera de nosaltres, però també ho podríem deixar de fer. Intuïm que cada una de les nostres decisions comportarà unes conseqüències i que aquestes no seran mai del gust de tothom. La maduresa és precisament aquesta capacitat de fer perquè creiem en nosaltres i en el paper que ens ha tocat representar. Com a president de la Generalitat de Catalunya estic convençut que Montilla ha fet el que havia de fer i fins i tot més del que els seus crítics esperaven d’ell. En l’intent de desacreditar-lo, a Montilla li han posat moltes trampes i ha hagut de patir les desercions dels seus i les agressions dels altres. Però així és la vida. Les ministres tornaran dels seus compromisos a Salamanca i els independentistes s’embrancaran en les seves respectives lluites caïnites. Però Montilla haurà passat l’examen. No liderarà res, perquè de vegades el lideratge dels polítics no és una altra cosa que la gesticulació del no-res i la manipulació del tot. Montilla lidera més aviat poc, però com a president de la Generalitat de Catalunya ha dit tot el que havia de dir contra la sentència que ha redactat el Tribunal Constitucional i ha estat on havia de ser sabent que era difícil.

Algun dia els mateixos que ara li critiquen el seu accent i que li diuen «botifler» no dubtaran a associar-se amb el Partit Popular per poder continuar progressant amb catalanistes com Millet. Llavors demostrarem que la nostra memòria és làbil i gasosa. Perquè la vergonya d’aquesta sentència, la humiliació del sistema espanyol, la paranoia davant d’una cosa tan íntima com és la llengua catalana, no ens han de fer oblidar que els catalans necessiten complicitats amb la la resta d’Espanya. I que la gran sorpresa, l’únic dubte que durant aquests dies s’ha pogut colar a l’opinió pública i democràtica espanyola, ha estat la imatge d’un andalús, president electe de Catalunya, que ha dit el que ha dit i com ho ha dit i que ha sabut fer el cor fort al fer pinya amb els que ell sap que només aspiren a fer-lo fora del Govern i que el continuen considerant un intrús.

Diuen que no té carisma. Potser no en tindrà mai. Però ha estat a l’altura. I negar-ho és de necis.

JOAN BARRIL
Llegit a El Periódico de Catalunya (12/07/2010)

7/7/2010 - 07:44h - laMalla.cat

Que s'imposi la imprescindible unitat

Una nació, una bandera

Si el president de la Generalitat decideix anar a una manifestació, una circumstància excepcional que poques vegades ha passat, és indubtable que l'ha d'encapçalar i ho ha de fer d'acord amb els seus desitjos.
Aquesta evidència, que en etapes anteriors ningú s'hauria atrevit a qüestionar, s'està posant en dubte de cara a la gran manifestació de dissabte convocada en defensa de l'Estatut no retallat i per expressar la voluntat d'«autoafirmació i d'autogovern».

L'objectiu de la manifestació està recollit de la declaració institucional del president Montilla llegida només una hora després que es conegués la sentència del Tribunal Constitucional. En aquesta mateixa declaració, Montilla expressava de manera diàfana que el seu desig era «caminar junts, units» darrere de la senyera com a «pancarta unitària» per demostrar que Catalunya és una nació i un sol poble.

Les intencions quedaven, doncs, clares, però després han sortit els guanyadors en aigües tèrboles que intenten desfigurar els objectius unitaris i encaminar la marxa cap als seus terrenys particulars. És veritat que el Govern i els partits que l'integren potser han comès un error al no posar-se al capdavant de l'organització de la marxa i cedir el protagonisme a Òmnium Cultural i a altres entitats. Aquest desistiment ha derivat en un eslògan en lloc de la senyera nua i en la polèmica sobre si hi hauria d'haver una o dues capçaleres diferents. Encara que al principi semblava acceptar les condicions del president de la Generalitat, CiU s'ha anat decantant cap a la posició d'Òmnium de mantenir l'eslògan Som una nació. Nosaltres decidim, perquè preval en la federació l'objectiu de desgastar el tripartit i el president abans que la lleialtat a la necessitat que la manifestació sigui unitària.

Encara són pitjors les veus que intenten convertir un eslògan en un principi assumible per part de tots en una consigna sobiranista. Són els que diuen que la manifestació no és per defensar l'Estatut, sinó el dret a decidir. Tot aquest lamentable episodi de bàndols partidistes només pot causar desànim en la població, reduir el nombre d'assistents a la marxa i debilitar la resposta. Apel·lem a la responsabilitat de tots perquè això no passi i s'imposi la imprescindible unitat.

EL PERIÓDICO. Editorial
Llegit a El Periódico de Catalunya (07/07/2010)

1/7/2010 - 07:39h - laMalla.cat

Antonio Franco i la sentència de l'Estatut

Una qüestió de principis

Com passa sovint en les relacions Catalunya/Espanya, hem de convenir que Madrid, en el sentit més ampli d'aquesta paraula, no entén gairebé res del que pensem sobre el que ha decidit el Tribunal Constitucional (TC). Els més pròxims a nosaltres consideren que la sentència del TC és acceptable per a la majoria dels catalans, i que fins i tot hauria de ser rebuda amb agraïment. El seu argument és que salva «l'ànima de l'Estatut», la seva essència, el seu signe d'avanç en la descentralització i en l'autogovern de Catalunya. Subratllen que el saldo és positiu: el PP va recórrer 114 articles i només se n'han declarat inconstitucionals 14. La resta, diuen, és únicament filosofia interpretativa sobre com s'han d'entendre uns quants (23) articles més als quals no es toca ni una coma.

Madrid no considera lògica la reacció del president de la Generalitat. Els sorprèn i els desborda que José Montilla parli de «decepció», «indignació» o que digui: «Acatem, però no compartim». Els xoca l'anunci que la reivindicació continua per aconseguir sense retallades, quan sigui, l'Estatut que van pactar i que van aprovar el Parlament i el Parlament espanyol, i que van ratificar després els catalans. I rebutgen les mobilitzacions que convoca, com a resposta democràtica i legal, la Generalitat. En la mateixa línia, no consideren lògic, els sorprèn i els desborda que la societat civil catalana estigui majoritàriament d'acord amb Montilla i se senti agredida per la sentència.

(...)

Encara que aquesta afaitada de l'Estatut soni a violí centralista interpretant el No pasarán, les altres conseqüències pràctiques de la decisió caldrà veure-les. La història ens dirà d'aquí uns anys si servia o no que el terme nació estigués degudament recollit a l'Estatut quan la majoria dels catalans consideren –i saben– que Catalunya és una nació, i els importen un rave les suposades diferències entre nació i nacionalitat.

El mateix passarà amb la qüestió que la llengua catalana no sigui considerada, estatutàriament parlant, com a «preferent» en la relació de les administracions amb els ciutadans o en l'ús dels mitjans de comunicació públics. Això pot estar o no a l'Estatut, però sembla difícil que des de fora ningú pugui impedir la voluntat inequívoca que tenen en aquest sentit totes les institucions catalanes. S'ha fet fins ara sense que ho recollís l'anterior Estatut, i no és probable que això canviï ara. No busco consols: assenyalo com funcionen a la pràctica les coses. El TC es fica en un vesper quan intenta anar contra la llei de la gravetat (...)

ANTONIO FRANCO, periodista
Llegit a El Periódico de Catalunya (01/07/2010)

30/6/2010 - 07:53h - laMalla.cat

El president Montilla i la manifestació del 10-J

¿Adéu Catalunya?

Imaginem-nos per un moment una manifestació convocada a Madrid amb el recolzament d'UGT, Comissions Obreres, la Real Academia Española, la patronal de la petita i mitjana empresa de la CEOE, la Federació Espanyola de Futbol, la plataforma de la cella, Isabel Pantoja, Alejandro Sanz i el suport editorial dels diaris El País i Abc. ¿S'atreviria el president del Govern d'Espanya -fos Zapatero o Rajoy- a deixar d'assistir a la marxa?

(...)

¿Per quina raó, doncs, no hauria d'anar el president Montilla a la manifestació del 10 de juliol contra la sentència del Tribunal Constitucional? Montilla fa mesos que deixa clar que a aquest tribunal el considera caducat. No ho ha dit als diaris, sinó que va anar al Senat a proclamar-ho. Fa setmanes que sol·licita que es declari incompetent. No ho ha dit en cap ràdio, sinó en un escrit formal. Fa dies que adverteix que sentenciar les lleis ratificades provoca desafecció. No ho ha escrit a cap pancarta, ho ha posat per carta al president Zapatero. Montilla ha complert en temps i forma amb la legalitat catalana i espanyola. Això és precisament el que el legitima per encapçalar la manifestació.

El fet diferencial
La història és plena d'eufemismes que evidencien que les arrels de Catalunya i d'Espanya no són exactament les mateixes. (...) Negar aquesta evidència és dir «adéu» a una certa Catalunya, la que ha jugat a favor d'Espanya. I enfadar-se amb Montilla per defensar-la és no entendre ni el personatge ni el que representa.

ALBERT SÁEZ, director adjunt d'El Periódico
Llegit a El Periódico de Catalunya (30/01/2010)

29/5/2010 - 08:00h - laMalla.cat

De la fusió de caixes a la relació Catalunya-Espanya

Més grans, més fortes  

"El que semblava inviable uns anys enrere, i fins i tot fa pocs mesos, s'ha fet realitat en un temps rècord. Estic parlant de la fusió de caixes d'estalvi.

(...)

Voldria també comparar aquesta via de sumar per créixer i per defensar-se dels competidors, per defensar l'estructura política que tenim, i la necessitat d'enfortir la realitat europea.

Malgrat totes les dificultats i les campanyes disgregadores, dutes a terme des de fa anys per polítics d'aquí a Catalunya i per altres de fora, en una batalla que s'autoalimenta, queda clar que només una Europa forta ens pot defensar de les onades desestabilitzadores, en tots els àmbits i nivells. Què seria de nosaltres sense l'existència de l'euro? O com seria aquesta crisi sense la relació d'uns països i altres, sota el paraigua de la UE?

És cert que s'han comès un gran nombre d'errors, al llarg dels darrers anys, en l'establiment i manteniment de les relacions Catalunya-Espanya, però ben poc intel·ligent seria proposar trencar-les per quedar sols. La soledat mai no ha estat bona, i menys en temps de turbulències, com aquests.

El President Montilla està fent un excel·lent paper, movent fitxes noves, proposant canvis importants, en les regles de joc, i donant protagonismes a d'altres forces polítiques, en comptes de recloure's en les forces pròpies. D'una altra manera haguessin anat les coses si en el passat els grans temes de país s'haguessin consensuat entre les forces polítiques catalanes, anant a Madrid de forma conjunta i no individual.

(...)

...la realitat al final sempre s'imposa. Ho ha fet en el tema del mapa de les caixes d'estalvi, i ho farà en l'encaix Catalunya-Espanya. Viurem encara situacions delicades i contraposades, però l'estratègia del President Montilla té una bona base per aconseguir salvar l'Estatut, i crear una nova base de relacions entre tots plegats."

JOAN ROMA I CUNILL
Llegit a Regió 7 (29/05/2009)