27/9/2010 - 07:57h - laMalla.cat

Article del ministre Celestino Corbacho

En defensa de la reforma laboral

Una de les crítiques que rep aquesta reforma laboral és que s'ha esperat dos anys per portar-la a terme. No és veritat, no fa dos anys que s'espera, sinó dues dècades, perquè el nostre model laboral ha experimentat poques variacions durant l'últim quart de segle. La reforma laboral, fora d'això, és un dels motius que ha portat els sindicats a convocar la vaga general de dimecres.

Fa uns dies, en un debat públic, una persona que havia ocupat altes responsabilitats en l'àrea econòmica dels governs del PP reconeixia que algunes de les mesures que conté la reforma laboral s'haurien d'haver incorporat a la nostra legislació a principis de la dècada, quan el PP governava a Espanya. Actualment, durant la tercera, i més intensa, crisi econòmica des de la transició democràtica, hem comprovat, una vegada més, que el model exigeix canvis. I ara el Govern ha actuat anteposant aquesta clara necessitat del nostre mercat laboral a la comoditat de no afrontar les reformes imprescindibles.

La rapidesa i espectacularitat en la creació d'ocupació a Espanya en els períodes de creixement econòmic -2.802.000 llocs de treball creats entre l'any 2004 i el 2008- és només comparable a la rapidesa i espectacularitat de l'increment de la desocupació en el moment de la recessió: 2.008.000 persones han perdut el seu lloc de treball entre l'any 2008 i el 2010.

¿Per què un país capaç de crear aquestes altíssimes taxes d'ocupació s'enfronta a un increment exponencial de la desocupació? Si existeix un factor capital per obtenir la resposta, aquest és el pes del sector de la construcció en el model productiu espanyol.

Òbviament, no és l'únic factor; és pertinent pensar que el baix valor afegit que genera el turisme de sol i platja o que l'escàs creixement de la nostra productivitat els últims 20 anys també hi influeixen, però l'elevada taxa d'atur d'Espanya és conseqüència directa de la denominada crisi del totxo. Les estimacions indiquen que més de la meitat de les persones que han perdut el seu lloc de treball durant la crisi provenien del sector de la construcció.

És obvi que necessitem un altre model econòmic, i que aquest no es pot construir amb les antigues eines. Estem en una economia oberta, globalitzada i competitiva. Lògicament, si pretenem que la nostra economia pugui competir i es pugui internacionalitzar, necessitem nous instruments.

La reforma laboral aporta algunes de les eines que ens permetran construir uns fonaments sòlids per al nostre nou model econòmic. Per exemple, la reforma dotarà el nostre mercat laboral de la flexibilitat i adaptabilitat que necessita. Però que ningú confongui la flexibilitat amb la precarietat, que ningú es pensi que adaptabilitat és sinònim de complaença.

Tots tenim al cap com es van garantir els llocs de treball i la continuïtat d'una factoria automobilística catalana. La modificació de les condicions de treball, acordades de manera exemplar entre empresa i treballadors, va evitar una bona part dels acomiadaments i va garantir l'adjudicació de la fabricació d'un nou model. Actualment, aquell acord ja està donant fruits i la firma automobilística crearà nous llocs de treball.

La reforma permet al nostre mercat laboral guanyar en adaptabilitat, perquè el teixit productiu sigui tan flexible com les circumstàncies exigeixin i que treballadors i empresa decideixin. Perquè la reforma laboral reafirma que els acords són el camí perquè les modificacions de les condicions de treball que s'estableixin siguin fruit de la negociació i tinguin com a objectiu garantir els llocs de treball.

Però la reforma té vocació de ser, a més a més d'una llei ja vigent, un punt de partida. Té voluntat i potencial per convertir-se en la base per al desenvolupament d'un marc de relacions laborals adequat per al segle XXI. És per aquest motiu que inclou una apel·lació que els interlocutors socials, en exercici de la seva autonomia col·lectiva, acordin en un termini de sis mesos una reforma de la negociació col·lectiva en el marc de la negociació bipartida que estan desenvolupant en l'actualitat sobre aquesta matèria.

Aquest és el següent repte del nostre marc de relacions laborals: adequar la negociació col·lectiva laboral, que la Constitució consagra, a l'àmbit bipartit entre els representants dels treballadors i empresaris. Tinc la convicció que els interlocutors socials afronten aquesta negociació amb la responsabilitat necessària per dinamitzar el mercat de treball i afavorir l'ocupació.

És necessari que, una vegada aprovada la reforma laboral, i amb aquest horitzó de sis mesos, les organitzacions empresarials i els sindicats representatius reprenguin la voluntat expressada en l'acord sobre negociació col·lectiva, firmat pels interlocutors socials el mes de febrer passat.

Potser aquesta setmana els esdeveniments ens desbordaran, però en cap cas haurien d'alterar l'objectiu expressat tant en la voluntat de l'acord bipartit com en la reforma laboral. La ciutadania exigeix a tots els interlocutors que tenen responsabilitat en l'àmbit social que creïn les condicions per donar resposta tant a la situació actual de l'economia com als principals problemes que el nostre mercat laboral arrossega des de ja algunes dècades.

CELESTINO CORBACHO, ministre de Treball i Immigració
Llegit a El Periódico de Catalunya (27/09/2010)

10/9/2010 - 09:59h - laMalla.cat

Reforma laboral

L'hora de la veritat de la reforma laboral

Gairebé tres mesos després que el Consell de Ministres aprovés la reforma laboral i 20 dies abans de la vaga general amb què els sindicats hi responen, el Congrés va donar via lliure ahir a la nova llei. Només va obtenir el vot afirmatiu del PSOE, encara que el Govern la va tirar endavant fent una altra exhibició de geometria variable jugant amb l'abstenció d'uns i els vots negatius d'altres per eliminar les esmenes introduïdes al Senat que endurien el text. L'objectiu de la reforma, sobre la necessitat de la qual no hi ha discrepàncies, és contribuir al canvi de model productiu, i en conseqüència reduir la temporalitat, ajudar les empreses en aquests moments de crisi a mantenir la plantilla de treballadors i, sobretot, reduir les xifres rècord d'atur.

La llei introdueix canvis en el cost de l'acomiadament, una de les grans demandes de la patronal, i efectivament l'abarateix. Amplia generosament el contracte de foment amb una indemnització màxima equivalent a 33 dies de sou per any d'antiguitat; preveu que el FOGASA -el diner públic- contribueixi amb vuit dies de sou en tots els acomiadaments objectius; i precisa les causes econòmiques que els justifiquen i que donen peu a indemnitzacions de 20 dies per any. En aquest últim punt, la llei deixa oberta la porta fins i tot a la previsió de pèrdues i a la caiguda persistent dels ingressos, encara que, i no podria ser d'una altra manera, la càrrega de la prova recau sobre l'empresa.

El nou text també millora raonablement el control sobre la despesa del subsidi de desocupació i preveu sancions per a aquells dels seus beneficiaris que no acceptin cursos de formació. Un altre aspecte nou i positiu és el suport a les empreses per lluitar contra l'absentisme: serà motiu d'acomiadament allà on la taxa habitual superi el 2,5%, enfront del 5% que fixava fins ara l'Estatut dels Treballadors.

Només el temps dirà en quina mesura aquest conjunt de canvis ajudarà les empreses a sobreviure i a superar aquesta conjuntura tan difícil. Caldrà esperar a veure com apliquen els magistrats les noves disposicions que justifiquen les indemnitzacions més baixes, i també s'haurà de veure si després de l'entrada en vigor de la reforma es frena la destrucció d'ocupació, que és el seu primer objectiu.

EL PERIÓDICO. Editorial
Llegit a El Periódico (10/09/2010)

7/6/2010 - 08:00h - laMalla.cat

Reflexió d'Andreu Mayayo sobre l'Estat del Benestar

Converses de sobretaula dominical

"El personal està grogui i entre les cordes a l’espera de tres cop de puny letals: l’ajornament de l’edat de jubilació, l’abaratiment de l’acomiadament i la introducció del copagament a la sanitat pública. El KO pot ser antològic i ningú sap si l’Estat del benestar es podrà tornara posar dempeus o bé acabarà malvivint com els boxejadors tocats.

Els governants fan cara de pomes agres, als sindicats els tremolen les cames i els empresaris exigeixen que els treballadors paguin per treballar, i mentrestant el personal no dorm fent uns números impossibles de quadrar a la baixa (...)

Des de les festes de Nadal que no s’havien retrobat a taula plegats, els tres germans. Recorden el tràngol de portar la mare afectada pel mal d’Alzheimer a la residència, malgrat que, ben aviat, es van tranquil·litzar quan es van adornar que era la millor solució per a ella. Avui, en canvi, han de prendre la decisió de ferse’n càrrec personalment i d’establir els torns mensuals entre ells. No poden continuar pagant els mil euros mensuals per cap. (...)"

ANDREU MAYAYO
Llegit a Públic (06/06/2010)

6/6/2010 - 08:00h - laMalla.cat

Consells d'un exdiputat socialista a Zapatero

Consejos a un Gobierno entre tinieblas

"Debido a la personalidad y a las ideas de su presidente, los sucesivos Gobiernos de Zapatero han estado más pensados para repartir la abundancia que para administrar la escasez. Así que cuando ésta ha llegado en forma de crisis económica es como si a un caminante le rodeara de repente, en plena noche, una espesa niebla, de esas que impiden ver más allá de la punta de los zapatos. Todo lo que queda para orientarse en una situación así son los ruidos y las voces.

(...) para simplificar su tarea, aquí van algunos consejos sobre cuáles son las voces que no debe oír nuestro Gobierno, si quiere encontrar la salida de las tinieblas que le rodean.
En primer lugar, y aunque le cueste trabajo, dado el entusiasmo con que en los últimos tiempos los socialistas españoles han descubierto la figura del emprendedor, no debe hacer caso de las voces de los empresarios (...) los dirigentes empresariales están convencidos de que la única salida de la crisis pasa por hacerles la vida más fácil en sus empresas. Y para lograr eso su receta es siempre la misma: pocos impuestos, mínimos derechos laborales y bajos salarios.

(...)

La segunda recomendación llega un poco tarde, tras la aprobación del recorte de gasto anunciado por el Gobierno los días pasados y aprobado, aunque por los pelos, por el Congreso. Pero ahí va de todos modos: el Gobierno no debe seguir al pie de la letra las recomendaciones de los mercados financieros, aunque vengan amplificadas por los ministros de finanzas de la Unión Europea o los técnicos del FMI. Porque, como están recordando voces autorizadas, combatir el déficit mediante recortes súbitos y espectaculares del gasto público es dudoso que tranquilice a los mercados financieros y en cambio es probable que frene la recuperación.

(...) la tercera y última de nuestras recomendaciones: no hay que hacer sobre todo caso de las voces que hablen de recuperación mientras las cifras de paro sigan en los astronómicos niveles actuales."

MARIO TRINIDAD (exdiputat socialista i escriptor)
Llegit a El País (05/06/2010)

27/5/2010 - 08:00h - laMalla.cat

L'ajust i les reformes vistes per Miguel Boyer

La hora del ajuste y de las reformas laborales

 "... El año 2009 fue la fase de la caída más fuerte, en todos los países, y estos se esforzaron por poner en juego medidas expansivas, con estímulos presupuestarios y monetarios. Casi nadie había previsto en Europa la profundidad de la crisis y la Comisión Europea, en el otoño de 2008, esperaba variaciones nulas del PIB -no negativas- para Alemania, Francia, Italia y solo -0,2 para España en 2009, cuando la realidad fue muy otra: -4,9; -2,2; -4,8; y -3,6, respectivamente.

El Gobierno español tampoco previó la dimensión de la crisis en 2009, pero esto no puede reprochársele, porque nadie es capaz de prever el instante de un shock, ni la hondura de sus efectos. Sí pecó de sucesivos anuncios optimistas respecto a la salida de la crisis, que, al no cumplirse, desgastaron la confianza en él, más aún de lo que ya desgasta cualquier crisis.

(...)

Las orientaciones y medidas laborales más urgentes en el momento actual son las relativas al salario mínimo, a la negociación salarial y a poder contar con un contrato indefinido, con una indemnización por despido improcedente menor que la actual de 45 días, a comparar con los 30 días en Alemania.

(...)

El año pasado escribí un artículo sosteniendo que no era el momento -cuando estaban cayendo en el paro decenas de miles de trabajadores al mes- de plantear por el Gobierno a los sindicatos un nuevo contrato con indemnización reducida, que no iba a mejorar la situación. Hubiera parecido una provocación en una fase en la que no se hacían nuevos contratos, sino despidos. Ahora, esta medida es imprescindible."

MIGUEL BOYER (exministre d'Economia i Hisenda)
Llegit a El País (26/05/2010)