8/7/2010 - 08:50h - laMalla.cat

L'alcalde de Lleida, en defensa de l'Estatut

Lleidatans, tots en defensa de l'Estatut

La publicació de la decisió del Tribunal Constitucional -la sentència sencera es publicarà més tard- sobre el recurs d'inconstitucionalitat sobre 129 articles de l'Estatut de Catalunya presentat, fa quatre anys, pel Partit Popular ha decebut el poble català, que l'ha vist com una greu reducció de les aspiracions d'autogovern de Catalunya, aprovades primer pel Parlament i després en referèndum, sense oblidar que l'Estatut també va ser ratificat per les Corts Generals de l'Estat.

(...)

La sentència és més rellevant políticament que jurídicament. Ho és perquè afecta sentiments profunds del poble de Catalunya, en la seva identitat, quan insisteix que Catalunya no és sinó una nació sense sobirania, que la nostra llengua no ha de tenir preferència a casa nostra, que el poder judicial no pot tenir cap mena d'autonomia a Catalunya, o que en la distribució dels recursos econòmics no es valora l'esforç fiscal que sempre hem fet els catalans, i la nostra contribució als altres pobles d'Espanya, sent com és aquesta contribució un dels fets diferencials més coneguts de Catalunya.

L'Estatut, ja ho va dir Rovira i Virgili l'any 1932, és una llei de convivència entre Catalunya i els altres pobles d'Espanya. Crec que, com aleshores, l'Estatut ha de ser el model de relació amb Espanya, fugint d'aventures polítiques. Com ha dit el president Montilla, hem d'evitar traslladar la decepció i la indignació provocades per la sentència del TC cap a la resta d'Espanya. Però hem de manifestar, amb tota la nostra força, el nostre profund desacord davant d'una sentència que lesiona la nostra autonomia. Per això, fent pinya amb el president de la Generalitat, us animo a participar en la gran manifestació que tindrà lloc el proper dissabte a Barcelona. Jo ho faré.

ÀNGEL ROS, alcalde de Lleida
Llegit a Segre (04/07/2010)

5/7/2010 - 08:09h - laMalla.cat

Article conjunt de Salvador Giner, Josep M. Bricall, Josep M. Castellet, Jordi Nadal, Antoni Serra i Josep Maria Vallès a 'El País'

Tras la sentencia y desde Cataluña

Con desconcierto, suspicacia y escepticismo, los abajo firmantes hemos aguardado durante años la sentencia del Tribunal Constitucional. Hace escasos días hemos conocido el fallo. Las reacciones registradas en Cataluña y en España indican que no solo no será la solución, sino que enconará el último problema que España todavía tiene pendiente de entre los planteados a comienzos del siglo XX: a saber, la articulación constitucional de un Estado capaz de integrar cómodamente y reconocer francamente su carácter plurinacional. Esta ha sido siempre la cuestión más candente y conflictiva en aquellos momentos de la historia contemporánea en los que España ha recuperado la libertad política: la Segunda República en 1931 y la transición a la democracia en 1977.

(...)

La Constitución de 1978, fruto del pacto de la transición, intentó resolver aquel problema mediante la creación del llamado Estado de las autonomías. Este modelo parecía constituir el embrión de un proyecto que integrara mejor las aspiraciones catalanas y contuviera algunos aspectos claramente federales.

El modelo intuido se corrigió de manera radical tras el referéndum andaluz de 1980 y el fallido golpe de estado de 1981. Se consagró la política del "café para todos" al equiparar a todos los regímenes autonómicos, con las notables excepciones del País Vasco y de Navarra. No censuramos aquella generalización. Pero no aceptamos que sea utilizada ahora como pretexto para oponerse a un desarrollo plurinacional y federalizante del Estado de las autonomías.

(...)

Esta reforma del Estatuto catalán -cuyo proceso se desarrolló con arreglo a todos los formalismos prescritos por la Constitución- sorteó a trancas y barrancas todo tipo de obstáculos, errores y emboscadas. Pero se desgastó a los ojos de la opinión catalana e irritó a la opinión pública española. Expresión de un problema político de mayor alcance, acabó en manos de un Tribunal Constitucional poco dotado o poco dispuesto para encontrar una salida pacificadora al conflicto. Al contrario, consiguió exacerbarlo con sus maniobras y dilaciones.

Una grave crisis económica (anterior en el tiempo y distinta en las causas a la crisis financiera internacional, aunque agudizada por esta) se encabalga ahora sobre una crisis política no menos profunda ante la que ni el Gobierno del Estado ni la oposición han reaccionado con suficiente altura de miras.

Todo ello ha hecho crecer en Cataluña la desafección por la política. Pero también respecto de una idea de España que provoca a menudo la indiferencia de unos y el rechazo de otros.

(...)

Parece excesivo confiar en que el fallo del Tribunal ponga fin al largo debate sobre el Estatuto. Más excesivo todavía es creer que vaya a "cerrar el modelo de estado" inspirado en la Constitución, como se ha dicho a veces y ha repetido ahora el presidente del Gobierno español. Y prácticamente inimaginable es que el fallo vaya a terminar con la cuestión histórica planteada entre España y Cataluña. Porque se trata de un problema constitutivo profundo. No será posible dar respuesta duradera al problema sin un planteamiento franco y directo. Porque la llamada "conllevancia" no es más que una forma de escapismo.

Por todo ello, hay que hacer acopio de coraje y reconocer que el acuerdo político de 1978 se ha desgastado de manera muy notable. El texto constitucional que lo formalizaba ha perdido legitimidad al no integrar los cambios sociales y políticos acaecidos desde entonces. La salida lógica consistiría en acometer una revisión constitucional. De otro modo aumentará aquella pérdida de legitimidad.

Si esta reforma se pusiera en marcha, sería inevitable admitir los hechos que la historia reitera. Los españoles deberían aceptar, en su caso, que Cataluña es una nación, es decir, una comunidad con conciencia clara de poseer una identidad histórica, una lengua propia y una voluntad de seguir reforzando su personalidad política. Los catalanes deberían reconocer, si llega el momento, que España no es solo un Estado, sino una muy vieja nación de Occidente de matriz cultural castellana con la que -pese a todas las vicisitudes del pasado- sería conveniente para unos y otros mantener una relación privilegiada.

SALVADOR GINER, JOSEP M. BRICALL, JOSEP M. CASTELLET, JORDI NADAL, ANTONI SERRA I RAMONEDA I JOSEP M. VALLÈS
Llegit a El País (05/07/2010)

1/7/2010 - 07:39h - laMalla.cat

Antonio Franco i la sentència de l'Estatut

Una qüestió de principis

Com passa sovint en les relacions Catalunya/Espanya, hem de convenir que Madrid, en el sentit més ampli d'aquesta paraula, no entén gairebé res del que pensem sobre el que ha decidit el Tribunal Constitucional (TC). Els més pròxims a nosaltres consideren que la sentència del TC és acceptable per a la majoria dels catalans, i que fins i tot hauria de ser rebuda amb agraïment. El seu argument és que salva «l'ànima de l'Estatut», la seva essència, el seu signe d'avanç en la descentralització i en l'autogovern de Catalunya. Subratllen que el saldo és positiu: el PP va recórrer 114 articles i només se n'han declarat inconstitucionals 14. La resta, diuen, és únicament filosofia interpretativa sobre com s'han d'entendre uns quants (23) articles més als quals no es toca ni una coma.

Madrid no considera lògica la reacció del president de la Generalitat. Els sorprèn i els desborda que José Montilla parli de «decepció», «indignació» o que digui: «Acatem, però no compartim». Els xoca l'anunci que la reivindicació continua per aconseguir sense retallades, quan sigui, l'Estatut que van pactar i que van aprovar el Parlament i el Parlament espanyol, i que van ratificar després els catalans. I rebutgen les mobilitzacions que convoca, com a resposta democràtica i legal, la Generalitat. En la mateixa línia, no consideren lògic, els sorprèn i els desborda que la societat civil catalana estigui majoritàriament d'acord amb Montilla i se senti agredida per la sentència.

(...)

Encara que aquesta afaitada de l'Estatut soni a violí centralista interpretant el No pasarán, les altres conseqüències pràctiques de la decisió caldrà veure-les. La història ens dirà d'aquí uns anys si servia o no que el terme nació estigués degudament recollit a l'Estatut quan la majoria dels catalans consideren –i saben– que Catalunya és una nació, i els importen un rave les suposades diferències entre nació i nacionalitat.

El mateix passarà amb la qüestió que la llengua catalana no sigui considerada, estatutàriament parlant, com a «preferent» en la relació de les administracions amb els ciutadans o en l'ús dels mitjans de comunicació públics. Això pot estar o no a l'Estatut, però sembla difícil que des de fora ningú pugui impedir la voluntat inequívoca que tenen en aquest sentit totes les institucions catalanes. S'ha fet fins ara sense que ho recollís l'anterior Estatut, i no és probable que això canviï ara. No busco consols: assenyalo com funcionen a la pràctica les coses. El TC es fica en un vesper quan intenta anar contra la llei de la gravetat (...)

ANTONIO FRANCO, periodista
Llegit a El Periódico de Catalunya (01/07/2010)

29/6/2010 - 08:06h - laMalla.cat

Editorials de la premsa catalana sobre la sentència de l'Estatut

El pacte obliga

Més de quatre anys després que el poble de Catalunya ratifiqués l¿Estatut, el Tribunal Constitucional va dictar ahir una decisió que n'anul·la 14 articles, en reinterpreta 23 més i n'accepta el preàmbul tot i negar eficàcia jurídica a les al·lusions a Catalunya com a «nació» o «realitat nacional». Amb el poc que es coneix de la sentència és difícil fer una valoració precisa, però es pot avançar que el tribunal revisa a la baixa el pacte polític que va representar el 2006 l'elaboració i aprovació de la Carta, respectuoses amb els requisits legals establerts. A 'La dignitat de Catalunya', l'editorial conjunt de la premsa catalana, ja vam subratllar que en el nostre ordenament jurídic pacta sunt servanda, el pacte obliga. Aquella demanda adquireix avui especial vigència.

El Tribunal Constitucional (TC) esmena menys d'un terç del que va ser impugnat pel PP. Aquesta primera constatació és un evident pas enrere, tot i que a continuació cal afegir que, sembla, la sentència manté els articles fonamentals de l'Estatut, a menys que la reinterpretació d'alguns que concerneixen la llengua catalana i el finançament autonòmic no els privi del seu sentit original.

(...)

El PP no ha guanyat
El fet que la constitucionalitat de la majoria del text fos aprovada per sis dels vots considerats progressistes contra els quatre conservadors anul·la la pretensió del Partit Popular d'apuntar-se la victòria, tal com els seus portaveus van intentar fer ahir. De les quatre votacions, els conservadors només es van imposar en la del preàmbul, i no per eliminar-lo, sinó per interpretar-lo. Tal com va dir ahir a la nit el president Montilla, el PP «no ha pogut liquidar l'Estatut, tot i les seves contínues agressions i pressions sobre el tribunal».

(...) cal demanar a totes les forces polítiques que actuïn amb fermesa, però també amb generositat i amb responsabilitat perquè la sentència no divideixi la societat catalana més del que ja ho farà la confrontació preelectoral que s'anuncia per als mesos vinents. La unitat entre els partits polítics és imprescindible en aquesta hora.

EL PERIÓDICO. Editorial
Llegit a El Periódico de Catalunya (29/06/2010)

- - - - - - - - - - - - - - -

 

Que hablen las urnas

Cuatro años después de su aprobación en referéndum popular, el Tribunal Constitucional acaba de dictar sentencia sobre el Estatut de Catalunya. Cuatro años. Una dilación injustificable que ha tenido efectos muy negativos en la confianza de los ciudadanos en las instituciones. No hay excusa. En estos cuatro años ha pasado de todo en el Alto Tribunal.

(...)

Años de pleitos nos aguardan. La sentencia no cierra los contenciosos entre la corriente principal de la sociedad catalana y el Estado español. Hay elementos positivos en la sentencia, particularmente el respeto por la convivencia lingüística, pero el pleito sigue abierto. ¿Cuatro años para eso? ¿Tanto desgaste de las instituciones para eso? Cada uno debe asumir sus responsabilidades. En primer lugar, el presidente del Gobierno. Queda demostrado que José Luis Rodríguez Zapatero actuó movido por razones prioritariamente tácticas (aislar al Partido Popular y romper sus alianzas) y con un desconocimiento de la realidad profunda de Catalunya que hoy, visto lo visto, nos atrevemos a calificar de temerario y muy preocupante.

(...)

La dignidad de Catalunya queda a salvo con la sentencia aprobada ayer. La dignidad queda a salvo, pero los daños y las erosiones están ahí. El Gobierno de España debiera reflexionar sobre ello y de una manera muy particular el actual cuadro directivo del PSOE. Y por supuesto debe reflexionar la parte demandante, que pretendía la anulación de 120 artículos. El Partido Popular debe pensar seriamente sobre lo ocurrido y sobre su desenlace. ¿Para qué tantas furias desatadas en la sociedad española a propósito de Catalunya? ¿Tantas tensiones malgastadas para llegar a la contundente evidencia de que en España no cabe otra vía que el pacto?

Con sus claroscuros, la sentencia dejará un sabor muy agridulce en la sociedad catalana. Los ciudadanos de Catalunya han de pronunciarse. Y este final de trayecto sólo tiene una respuesta. La más cívica de todas. La más pacífica. La más democrática. La más eficaz. La más inapelable. Catalunya debe ser convocada inmediatamente a las urnas. Políticamente agotada desde hace meses, la legislatura catalana ha tocado a su fin. Nada justifica una demora táctica ante un otoño fatídico. La sociedad catalana debiera ser convocada a las urnas inmediatamente después del verano para que sea el pueblo quien dicte sentencia. Emplear el tiempo que falta hasta las elecciones en demostraciones testimoniales es una tarea estéril que no reforzará la unidad de los catalanes. Despejemos el horizonte electoral y pensemos en el futuro como un pueblo serio y milenario que siempre encuentra la respuesta adecuada ante las incertezas de la historia.

LA VANGUARDIA. Editorial
Llegit a La Vanguardia (29/06/2010)

 

 

- - - - - - - - - - - - - - -

 

De l'Estatut dels catalans, no se'n toca ni una coma

El Tribunal Constitucional espanyol ha actuat d'una manera legalment discutible, jurídicament barroera i políticament intolerable. En vista d'aquest atac, el país, que és el poble i les seves institucions, ha d'actuar d'entrada amb una resposta conjunta, unànime i insubornable. De l'Estatut, no se'n toca ni una coma
Amb un retard injustificable, vergonyós i extenuant, el Tribunal Constitucional espanyol va demostrar ahir, de manera inapel·lable, la seva falta de legitimitat, acreditada fins ara en un procés de descomposició inaudit, i ratificada amb una sentència que ha quedat prou clar, com es temia, que no és pas sobre l'Estatut sinó contra la carta magna catalana. Proclamem que Catalunya és una nació i ha de ser allò que els catalans vulguin.

(...)

En vista d'aquest atac intolerable, el país, que és el poble i les seves institucions, ha d'actuar d'entrada amb una resposta conjunta, unànime i insubornable. De l'Estatut, no se'n toca ni una coma. Aquest és el lema que pot mobilitzar una immensa majoria dels catalans.

Ara és l'hora de desoir els cants de sirena del conformisme, de fer el buit al cinisme dels instigadors d'aquesta atzagaiada legal i d'actuar amb una fermesa granítica en la defensa de la norma que s'ha atorgat la nació catalana. Fins que sigui l'hora de renovar els representants del poble, el màxim consens és l'única divisa possible. Quan arribi l'hora, ja imminent, de tornar a passar per les urnes, la ciutadania d'aquest país no estarà únicament davant la renovació del seu Parlament legítim, sinó que sobretot estarà en una cruïlla històrica per decidir, de manera valenta, conscient i desacomplexada, si ja està farta que decideixin en nom seu.

AVUI. Editorial
Llegit a Avui – El Punt (29/06/2010)

- - - - - - - - - - - - - - -

 

Tothom hi surt perdent

(...) poden valorar-se les filigranes que es fa al rebutjar el català com a llengua preferent a l'Administració pública i admetre-la com a llengua normalment utilitzada com a vehicular en l'ensenyament o a l'acceptar el preàmbul que inclou la definició de nació, i justificar-ho perquè no és vinculant. Si es vol valorar des del punt de vista quantitatiu, el PP havia recorregut 129 articles dels 223 de l'Estatut i se n'han considerat inconstitucionals una quinzena, amb 30 més que han de ser reinterpretats.
Per Montilla, s'ha validat el 95 per cent de l'Estatut, i té raó al considerar que el primer fracassat ha sigut el recurrent, el PP, que ha vist com la major part de la seua argumentació contra l'Estatut ha estat rebutjada, però també Catalunya i les seues institucions hi surten perdent, perquè un tribunal caducat i qüestionat ha invalidat una part del que va votar el poble català i els representants del poble espanyol.

Ni cal dir que també en surt malparat el mateix Tribunal Constitucional, que ha necessitat set ponències i quatre anys de debat, amb jutges impugnats i altres de caducats, per arribar a unes conclusions més que discutibles, i el mateix sistema constitucional espanyol, que ha vist com la voluntat del poder executiu i del poder legislatiu es veuen distorsionades pel criteri, respectable però discutible, de deu jutges.

I finalment, continuem sense resoldre la relació entre Catalunya i Espanya amb el perill que decisions com la d'ahir alimentin els maximalismes d'una part i de l'altra i frustrin les vies de diàleg.

SEGRE. Editorial
Llegit a Segre (29/06/2010)

- - - - - - - - - - - - - - -

 

I ara què?

(...) L'Estatut que surt del TC no és el que els catalans van votar. Tal com ha quedat, la votació hauria estat una altra. Al marge de l'ús tàctic i la presa de posició estratègica que cada partit adoptarà ara, i que va començar ahir mateix, el fet objectiu és aquest. Aquest és el problema que cal resoldre.

REGIO7. Editorial
Llegit a Regio7 (29/06/2010)