8/2/2011 - 08:13h - laMalla.cat

L'acord sobre les pensions i els sindicats

L'esforç del sindicalisme de classe

Rebo una carta de la Montse Ros, secretària general de la Federació d’Ensenyament de CCOO, adreçada als treballadors que vam fer vaga el 29-S, en què ens agraeix el nostre esforç digne i, a més, afirma que no va ser en va. La dirigent sindical es congratula de l’acord sobre la reforma de les pensions assolit entre el Govern de l’Estat, les centrals sindicals majoritàries i la patronal. Un acord a la baixa, per descomptat, però que barra el pas, de moment, als voltors dels fons de pensions privats que volien clavar queixalada a un sistema públic posat sota sospita pels mercats.

A la carta hi ha un paràgraf alliçonador: “Hi ha gent que no en va fer, de força. No van participar en la vaga, o no la van promoure, ni s’ha vist la seva proposta de negociació. Hi ha gent, potser la mateixa, que ara trobaran que aquest preacord és poc, o no és res”. Seria injust retreure la manca de participació als treballadors i les treballadores en precari i sotmesos a la pressió del cap de recursos humans quan et pregunta fitant als ulls si penses fer vaga.

Per això molts vam fer vaga, també per aquells que no en podien fer. Fer vaga no vol dir simplement no treballar sinó deixar d’ingressar la part del sou corresponent. En aquest sentit, els professors d’universitat que no fitxem ho hem de comunicar al servei de personal acadèmic. He penjat al meu despatx la comunicació dels descomptes corresponents i he pres la sàvia decisió, per a la meva salut física i mental, de no parlar amb els col·legues –que, muts i a la gàbia, van decidir estalviar-se els cent euros i escaig– de la suposada traïció dels sindicats i dels seus dirigents culs d’olla.


ANDREU MAYAYO, Catedràtic d'Història Contemporània
Llegit a Público (04/02/2011)

7/6/2010 - 08:00h - laMalla.cat

Reflexió d'Andreu Mayayo sobre l'Estat del Benestar

Converses de sobretaula dominical

"El personal està grogui i entre les cordes a l’espera de tres cop de puny letals: l’ajornament de l’edat de jubilació, l’abaratiment de l’acomiadament i la introducció del copagament a la sanitat pública. El KO pot ser antològic i ningú sap si l’Estat del benestar es podrà tornara posar dempeus o bé acabarà malvivint com els boxejadors tocats.

Els governants fan cara de pomes agres, als sindicats els tremolen les cames i els empresaris exigeixen que els treballadors paguin per treballar, i mentrestant el personal no dorm fent uns números impossibles de quadrar a la baixa (...)

Des de les festes de Nadal que no s’havien retrobat a taula plegats, els tres germans. Recorden el tràngol de portar la mare afectada pel mal d’Alzheimer a la residència, malgrat que, ben aviat, es van tranquil·litzar quan es van adornar que era la millor solució per a ella. Avui, en canvi, han de prendre la decisió de ferse’n càrrec personalment i d’establir els torns mensuals entre ells. No poden continuar pagant els mil euros mensuals per cap. (...)"

ANDREU MAYAYO
Llegit a Públic (06/06/2010)

27/5/2010 - 08:00h - laMalla.cat

L'ajust i les reformes vistes per Miguel Boyer

La hora del ajuste y de las reformas laborales

 "... El año 2009 fue la fase de la caída más fuerte, en todos los países, y estos se esforzaron por poner en juego medidas expansivas, con estímulos presupuestarios y monetarios. Casi nadie había previsto en Europa la profundidad de la crisis y la Comisión Europea, en el otoño de 2008, esperaba variaciones nulas del PIB -no negativas- para Alemania, Francia, Italia y solo -0,2 para España en 2009, cuando la realidad fue muy otra: -4,9; -2,2; -4,8; y -3,6, respectivamente.

El Gobierno español tampoco previó la dimensión de la crisis en 2009, pero esto no puede reprochársele, porque nadie es capaz de prever el instante de un shock, ni la hondura de sus efectos. Sí pecó de sucesivos anuncios optimistas respecto a la salida de la crisis, que, al no cumplirse, desgastaron la confianza en él, más aún de lo que ya desgasta cualquier crisis.

(...)

Las orientaciones y medidas laborales más urgentes en el momento actual son las relativas al salario mínimo, a la negociación salarial y a poder contar con un contrato indefinido, con una indemnización por despido improcedente menor que la actual de 45 días, a comparar con los 30 días en Alemania.

(...)

El año pasado escribí un artículo sosteniendo que no era el momento -cuando estaban cayendo en el paro decenas de miles de trabajadores al mes- de plantear por el Gobierno a los sindicatos un nuevo contrato con indemnización reducida, que no iba a mejorar la situación. Hubiera parecido una provocación en una fase en la que no se hacían nuevos contratos, sino despidos. Ahora, esta medida es imprescindible."

MIGUEL BOYER (exministre d'Economia i Hisenda)
Llegit a El País (26/05/2010)